LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquell matí vam decidir sortir amb la barca a conèixer la zona, tot estava tranquil, feia un dia molt clar. Feia bastant que navegàvem quan el cel es va anar tornant de color gris i anaven apareixent núvols. No ens va donar temps a arribar a la vora del riu, quant va començar a bufar un vent molt fort i es va posar a ploure molt fort, la barca anava d’un costat a l’altre, es va formar un remolí a l’aigua i no podíem evitar-lo, per més que remàvem no podíem marxar d’allà, cada vegada ens hi acostàvem més, ja estàvem a punt de caure quan em vaig despertar del somni.

Havíem anat d’excursió per veure unes runes que havien descobert no gaire lluny del poble, a mig camí em vaig aturar per veure el paisatge i m’havia quedat adormida,de sobte em vaig adonar que estava sola. Els altres havien seguit el camí, en intentar buscar-los em vaig adonar que el paisatge no era el mateix, tot havia canviat, no sabia com trobar al camí de tornada, vaig començar a caminar sense saber on anava, anava mirant per tot arreu quan vaig veure alguna cosa, semblava que aquell senyal em volia dir alguna cosa, m’hi vaig anar acostant, aquell senyal feia com un xiulet cada vegada més fort, allò no parava, fins que em vaig adonar que aquell xiulet era el meu despertador, vaig obrir els ulls i estava a la meva habitació, havia sigut un malson.

Era el primer dia de classe i no podia arribar tard, em vaig llevar ràpidament i desprès de vestir-me vaig anar a la cuina per esmorzar, la llet cremava així que primer vaig anar a assecar-me el cabell però l’assecador va començar treure fum i no em vaig poder arreglar el cabell, en preparar la motxilla m’havia deixat de posar un llibre, hauria de tornar a repassar l’horari, el temps s’acabava, l’autobús estava a punt d’arribar i jo no ho tenia tot per què no sabia on havia deixat les claus de casa i amb els nervis tot ho feia al revés, com últimament havia tingut somnis estranys i al final resultava que no eren reals i que als pitjors moments sonava el despertador, vaig pensar que era el mateix així que em vaig asseure al sofà a esperar que sonés el despertador però la única cosa que vaig sentir va ser la botzina de l’autobús que feia estona que m’esperava , em vaig adonar que allò no era un somni era real i que si no corria arribaria tard el primer dia.

Sandra

Avui, és el dia en que s’acaben les vacances i comença el mateix de sempre. Un trist diumenge, ja és la tarda i comença a fer-se fosc. A punt de sopar i anar cap el llit per poder dormir bé. Perquè l’endemà serà el primer dia de classe. Em poso el despertador a les 7:30, amb la intenció de poder dormir. Són les dues quan per fi aconsegueixo adormir-me. De sobte, sento un cop molt fort contra la paret i sorolls de vidres que cauen. Penso que només serà un somni, dintre de una estona sento el típic soroll de l’ambulància i la policia. És quan m’adono que no era un somni. Miro per la finestra i realment és un accident. La grua recull el cotxe, i l’ambulància el conductor ferit. Miro el rellotge i són les 6:30. En aquell moment no podia dormir, perquè era l’hora en que el meu pare es desperta per anar a treballar. Van començar aquells típics sorollets de la dutxa, la cadena, la porta de l’armari etc…
Al tancar la porta dic ara dormiré!, però en el mateix moment sona el despertador. L’agafo el tiro contra la paret i se sent el mateix cop i el soroll dels vidres com l’accident. M’esforço per aixecar-me, i vaig cap a la dutxa cagant-me en tothom.
Surto camí cap a l’institut. En arribar a la pujada sona el timbre i justament aquell dia se’m fa molt llarga la pujada. En arribar trobo la professora a la classe, mentre explica el que farem durant el curs aprofit-ho per dormir.

Amal

Fa quatre anys que vaig arribar a l’institut i m’han passat volant. Des del principi vaig veure que la realitat a l’institut no era com la pintaven a la jornada de portes obertes. Queden dos mesos perquè arribi l’estiu, però encara he de superar un últim obstacle: aconseguir el graduat de la ESO.

He superat amb èxit 1r, 2n i 3r, tot i que aquest últim va faltar poc perquè el repetís i sort que em vaig posar les piles en veure que en suspenia unes quantes. Sempre m’ha fet mandra estudiar, i dels bons propòsits de setembre, a l’octubre ja me n’he oblidat. El primer trimestre de 4rt he suspès set assignatures, i al 2n trimestre també he tret un mal resultat. Això em perjudica molt perquè he perdut el temps de mala manera, havent tingut la oportunitat d’aprofitar-lo.

Ara ja no valen mitges tintes, això no pot continuar així. O m’hi poso seriosament, o repetiré curs; o vaig a estudiar el que m’agrada, o tornaré a fer el mateix en aquest institut; o segueixo endavant amb la meva vida, o perdré un any inútilment.

Aquest tercer trimestre he de comprometre’m a complir amb tota una sèrie de propòsits si vull assolir el meu objectiu: passar de curs. Per aconseguir-ho hauré de fer un gran esforç i dedicar el meu temps a l’estudi, ja que fins ara no m’hi dedicava gaire. Anar a classe i mostrar-me interessat també són punts a favor per presentar-me als exàmens amb garanties d’aprovar-los. Malgrat tot, intentaré fer aquest esforç i espero que sigui recompensat.

Pol

L’any que ve em canvio d’institut i això em provoca sentiments contradictoris.
D’una banda em posa trista el fet d’abandonar el centre en el que he estat sis anys, però no només això. No és només el fet de deixar el lloc, sinó també les moltes persones i la gran quantitat de records que hi deixo.

I és que sis anys donen per a molt… en aquest institut he passat de tot:he fet amics, n’he perdut d’altres, m’he barallat, m’he perdonat, he repetit cursos, altres els he tret endavant, he odiat, he estimat, he plorat, he rigut… en resum, he passat tot el que es pot passar durant aquesta època de la nostra vida, i això mai ho oblidaré.

Però també tinc ganes de canvis, ja que mai he sigut persona d’acomodar-me en un tipus de vida. Tinc ganes de veure el nou institut, les noves assignatures, de conèixer gent nova… en definitiva un nou ambient.

Elisenda

Membres del consell escolar,

Durant aquest primer trimestre de curs, s’ha donat una augment d’activitat de la nostre organització política a l’institut. Aquest fet, ha aixecat entre algunes persones una infinita polèmica, crítica amb la presència de qualsevol tipus de manifestació política dins el centre i favorable a un institut apolititzat.

També es criticava l’aparició d’adhesius nostres als passadissos i va quedar prohibit penjar cartells als suros de les classes. Cedint a les demandes de certs sectors de l’alumnat, va ser instal·lada una cartellera a la porta d’entrada principal, on les diferents entitats actives a l’institut podien anunciar-hi hipotètics futurs actes; deixant exclosos del “dret a cartellera”- diguem-ho així- a tots els continguts teòrics, polítics, etc….

Nosaltres, ja vàrem expressar desacord amb una aquella resolució mitjançant un escrit dirigit al consell. En aquella encesa carta, s’hi defensaven aferrissadament els motius de la nostre acció dins el marc de l’institut, en un intent de fer entendre la vital importància que té la diversitat d’informació, opinions i “colors” a l’hora de formar un alumnat crític. Finalment, i tenint en compte els motius adduïts anteriorment s’hi reivindicava l’ús obert a tothom de les cartelleres presents a les aules.

La negació a la proposta per part del consell escolar va ser fàcilment previsible, però demostrà un curiós fet: Sembla ser que a consell escolar, a Direcció; a l’estat Espanyol! –perdoneu la generalització- existeix un temença ,gairebé instintiva, a tot allò que pugui ser significant d’un alumnat amb visió clara de la realitat, crític i combatiu, més enllà de simples individus consumidors de coneixement, programats lliçó a lliçó per a un futur imposat.

Amb aquest nou redactat no volem pas tornar a exposar els nostres principis o justificar els nostres actes. Ja ho hem comprovat, tot intent de fer comprendre, per bé que inútil; acaba traduït en mirades enverinades envers nosaltres i tot el moviment  pel qual ens sentim representats. Ara per ara, doncs, la nostra major fita a l’institut; i ho diré sense embuts, és la celebració d’una consulta als alumnes sobre l’ús de totes les cartelleres del centre, sense excepcions. Aquesta seria, incloent-hi les modificacions que fessin falta, la consulta:

– Estàs d’acord amb l’ús de totes les cartelleres del centre per a penjar-hi informació de tota mena ( política, entitats, actes, festes…), sempre i quan, la informació citada no sigui de característiques violentes, xenòfobes o sexistes?

a)Sí

b)No

c)Ns/Nc.

I la proposta va més enllà, doncs aquesta seria només la primera de les consultes; hauria de ser possible convocar-les sempre que hi hagi necessitat

Dit això, esperem que el consell coincideixi de forma unànime que gràcies  a les possibles consultes, construirem un model d’educació  molt més democràtic, basat en la participació activa de l’alumnat, per contra de les imposicions gairebé autoritàries que sempre l’han caracteritzat.

Tanmateix, una resposta negativa portarà certes conseqüències, doncs serà ja innegable el model d’institut imposat, i quedarà clar que no interessa per res la veu dels alumnes; que ens volen  passius i obedients, sense cabuda en decisions que podrien definir el nostre futur com a persones.

Si, és necessari s’organitzarà l’elecció d’un consell escolar alternatiu que sigui veritablement legítim i promogui consultes per donar una veu real als alumnes.

Representants de Maulets Maresme al centre.

Vaig elaborar i presentar aquest escrit al Consell Escolar del centre en representació de Maulets( El jovent independentista revolucionari). Va ser just abans de les vacances de Nadal, per això comprenc que no s’hagi respost encara. No soc pas l’únic que para l’orella aquests dies, impacient per la resposta d’aquest òrgan, m’equivoco? I tampoc crec errar al pensar que a vosaltres, també us envaeix un frustrant sentiment al escoltar rumors descabellats- tot i que potser no ho són tant- sobre la maleïda resposta. Espero, doncs, atent i reflexiu, cavil·lant totes les possibilitats.

Tot i que no ho sembli, el pronunciament del Consell anirà molt més enllà d’un simple “Sí” o “No”; les dues opcions poden provocar canvis significatius a la nostre vida estudiantil, capgirant-la, deixant enrere antics dubtes i portant llum a assumptes distants.

Les reflexions que us guardeu per a un mateix, aquelles sospites gairebé instintives; un sol monosíl·lab farà emergir-ho tot a flor de pell.

Desitjaria, amb aquestes breus paraules, fer-vos discernir sobre la importància d’això que es proposa. La consulta pot semblar banal, estic segur que a molts de vosaltres us importa ben poc, però és senzillament simbòlica.

Sí, volem defensar el dret a expressar-nos lliurement, però en essència, una consulta així representaria el model d’educació que defensem.

Digueu-me somiador, però jo afirmo l’organització d’un poder de decisió de l’alumnat d’aquestes magnituds simbolitzaria l’arrelament de la democràcia a les bases d’una societat que sembla haver perdut el nord en aquest aspecte.

Nosaltres, els estudiants, i tots els que arribin després; som les bases d’aquesta societat i tenim l’oportunitat de transformar-la mitjançant molts marcs de lluita, i un d’especialment important ha de ser la nostra formació.

La proposta, i la conseqüent resposta són –sota el meu parer i com he dit abans- una prova de foc per al centre, que ha de determinar la nostra reacció. Rebre amb alegria, conscients de la gran victòria d’un “Sí”; comprendre un “No”, i bastir-li una resposta pròpia, sòlida i real.

Així doncs, us animo a tots els que llegiu l’escrit a que opineu sobre el tema, i ja de retruc, que escolliu un posicionament vers la consulta plantejada!

Àlex Appel