LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia estava a l’ordinador, tranquil i relaxat. Quan de sobte es va bloquejar. Ho vaig intentar tot perquè es solucionés, però tot va ser en va. Tota la tranquil·litat es va convertir en ira i el relax, en estrès. Vaig decidir desconnectar, i anar al carrer a passejar el meu gos.

Estava fent el recorregut habitual, quant em vaig aturar a observar la lluna, el cel, i la fosca nit. Però se’m va passar per alt una estrella solitària. Era l’estrella més bella que m’hagués pogut mai imaginar. Brillava amb més força que la pròpia lluna i, alhora, era més fosca que l’obscuritat. Era l’única que hi havia aquella nit, però semblava com si anés a perdurar, les nits i els dies, les setmanes i els mesos, els anys i les vides. Era la brillantor de la bellesa, i la foscor de la soledat

En tornar a casa l’ordinador va funcionar un altre cop i l’estrella es va fondre amb l’arribada de l’alba. Des d’aquella nit, sempre que vaig a passejar el meu gos, observo el cel i busco la meva estrella. No l’he tornat a veure, però li agraeixo aquell ànim especial que em va regalar, just, quan més ho necessitava.

Jordi

M’encanta mirar el cel de nit.

Quan és de nit, moltes vegades m’estiro a la gespa del jardí de casa i miro el cel. Milions d’estrelles apareixen davant dels meus ulls; brillants, unes més grans que d’altres , espectaculars i encisadores.

Puc passar-me hores mirant-les, escoltant el silenci i imaginant-me les històries del passat, pensant si aquella forma part d’una constel·lació o si és una simple estrella, si té nom i història o no en té, i si no en té me l’imagino amb els ulls tancats, escoltant el silenci. També em pregunto si algú des de l’altre punta del món hauria fet el mateix que jo… , si també hauria vist aquella estrella tant brillant… i moltes altres coses.

Al meu pare també li agrada mirar el cel de nit, de fet, quan jo era petita, moltes vegades em portava a la muntanya i m’explicava les històries que s’amaguen a darrera de cada estrella. El cel és espectacular, hi ha dies que veig més estrelles que d’altres. Fins hi tot he vist estrelles fugaces, i els he demanat un desig per veure si es complia, però pocs cops he tingut sort.

Milions d’estrelles formen constel·lacions i cada una té una mitologia i una història curiosa relacionada amb el seu nom. En tenim moltes de conegudes, per exemple: l’Ossa major, visible tot l’any i coneguda també com “el carro”, per la forma que dibuixen les seves set estrelles. Cassiopea, formada per les cinc estrelles més brillants i en forma de W, i en la mitologia va ser la mare de Andròmeda i milions de constel·lacions més.

A mi, mirar el cel em transmet serenitat, pau, tranquil·litat, seguretat i és un moment en què em trobo amb mi mateixa, reflexiono sobre el què ha passat, el què he fet durant el dia o la setmana. I quan fa molts dies que no ho faig, ho trobo a faltar i ho necessito.

Per mi mirar el cel és molt especial.

Marta