LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ara és quan s’ ha de fer l’últim esforç, però la veritat és que em fa molta mandra. Ja només queden uns 34 dies aproximats de classes, ja que el 18 de Juny ens anem de viatge de fi de curs, a Berlin.
Tinc la sensació que el viatge serà fantàstic i que ens ho passarem d’ allò més bé. El més fomut d’ara és que aquest mes se’m farà etern, perquè com us he dit abans aquest trimestre serà el més dur i que costa més d’estudiar ja que estàs pensant tot el dia en el viatge i l’estiu.

Aquest estiu el penso aprofitar el màxim.
Penso anar cada dia a la platja ja que m’encanta el mar, sobretot la fauna marina. Amb el meu pare de ben petit sempre havíem anat a bussejar. Jo com no sabia nadar anava amb un matalàs transparent on podies recolzar la cara i veure els peixos i el meu pare em portava per tota la costa. També s’ha de dir que vaig aprendre ràpid a nedar i a diferència d’altres nens a mi el fons marítim no em feia gens de por, és a dir no temia deixar de tocar de peus a terra. Encara puc sentir l’olor d’aigua salada de la platja de Blanes on estiuejava els estius de petit…

Esperem que aquets dies passin més ràpids del que espero. Fins un altre!

Jordi

Como todos ya sabéis, quedan muy pocos días para que se acaben las clases y así poder disfrutar del verano, si los resultados son los esperados. Para que esos resultados sean los esperado hay que esforzarse al máximo aunque ya no podamos más, pero miradlo de otra forma, ¿qué preferís pasar ahora de estudiar o pasar un verano sin preocupaciones de estar estudiando para aprobar los exámenes de setiembre?

Yo lo que voy hacer es esforzarme a máximo, para no tener que pasarme todo el verano estudiando para poder aprobar los exámenes. Además lo que vamos a conseguir es el graduado, que queráis o no es muy importante para nuestro futuro. Hay gente que piensa que el graduado nos lo van a regalar pero eso no es así, ya nos lo han dicho los profesores que hay que esforzarse ya que ellos no nos van aprobar las asignaturas porque si.

En conclusión ya sé que todos estamos muy cansados pero el beneficio es mucho más satisfactorio, pero bueno hay que hacer un último gran esfuerzo para poderlo disfrutar luego. Espero que los resultados de todos sean satisfactorios y así todos podamos disfrutar de un gran verano sin preocupaciones.

Rosa

48, només queden 48 dies perquè arribin les vacances d’estiu. Després d’aquest llarg i difícil curs per fi tindrem uns mesos de descans. Per començar, l’última setmana marxem de viatge de fi de curs a Berlín, Alemanya. Serà l’última vegada que estarem tots junts, ja que després molts marxaran a mòduls o a treballar. Els altres ens quedarem a l’institut a fer el batxillerat, i encara que en algunes assignatures estarem separats ens seguirem veient en les comunes.

Per començar, el dia 3 de juliol he d’anar a l’aeroport a rebre a la JP que arriba des d’Estats Units. Ja fa casi un any que va marxar i encara que seguim parlant per facebook i ens veiem per l’skype, la trobo moltíssim a faltar. Estarà aquí durant dues setmanes, hem d’anar al cine, a sopar, a Port aventura, a Barcelona… no sé com ho farem amb tan poc temps, però segur que seran catorze dies molt especials.

Entre aquests dies, del 5 al 8 marxo a una casa rural de Cardona. Ja fa set anys que hi vaig. Des de que va morir el meu avi, cada any ens reunim tots els germans de la meva mare, amb les seves famílies. És l’única vegada de l’any en que estem tots junts, veig als meus cosins de les illes Canàries i els d’Alacant. A la Marta i la Marina les veig pràcticament cada dia, ja que viuen aquí, a Vilassar.

Després, a l’agost, vaig dues setmanes a un poble del Pirineu Aragonés, Benasque. Ja fa 6 anys que hi anem cada estiu. Ens allotgem en un apartament del centre, en el casc antic, just al costat del riu. A més, aquest any venen uns dies la meva tieta, els meus cosins, i la dona del gran, des de Cehegín, Múrcia.

Per tot això que faré tinc moltes ganes de que arribi ja l’estiu i acabin aquestes ultimes setmanes estressants d’institut.

Paula

Lo sé, no tengo derecho a quejarme de nada, no tengo derecho a pasarme el día protestando, no tengo derecho a ir con cara de querer matar al primero que pase por delante, no tengo derecho a contestar con sarcasmo asesino a cualquier pregunta o comentario que me parezca ofensivo, y tampoco tengo derecho a ser desagradable las veinticuatro horas del día…

Pero no puedo más. Llevamos ocho meses de clases, ocho meses sabiendo que mi destino está miserablemente escrito en levantarme a la misma hora que llevo levantándote desde que tenía tres años, e ir a sentarme en una silla – no muy cómoda – a escuchar a alguna persona decir cosas relativamente interesantes durante siete horas seguidas, encerrado en un edificio que no desprende muchísima felicidad y volver a casa, a repasar todo lo que te han dicho durante esas siete horas mediante unos ejercicios que alguien increíblemente inteligente decidió llamar “deberes”.

Vale, me estoy volviendo a quejar. Al principio es emocionante, un nuevo curso, un nuevo reto, nuevos profesores, nuevas asignaturas, nuevos compañeros y hasta nueva clase – aunque siempre con ese color naranja butano en las paredes -. Luego, cuando llega el invierno, ya no es precisamente emocionante, pero te conformas. Al menos en el instituto te sociabilizas con seres vivos, y no te limitas a estar tirado en el sofá viendo películas deprimentes típicas para días lluviosos.

Pero ahora, ahora duele profundamente. Ahora el sol de mayo ya no es tímido, ni está protegido por nubes grises. Ahora el sol de mayo ilumina y hace brillar todo lo que nos rodea. Pero si miras este espléndido Sol desde mi silla de madera rota de color verde desgastado situada en la esquina de una deprimida clase de instituto, deja de ser un Sol espléndido para convertirse en algo parecido a un cuchillo clavado en tu pecho. Es como estar en una cárcel con las puertas abiertas. El tiempo pasa muy lento, tu cabeza es físicamente incapaz de concentrarse: “trigonometría, modernismo, Don Quijote, La Guerra Fría…” ¿Qué significa todo esto? No tengo ni idea. Mi cabeza ha decidido oportunamente cogerse vacaciones antes de tiempo, justo en época de exámenes…

Me quedan cincuenta días de espera. No lo digo como un alivio, cincuenta días son muchos. Cincuenta días intentando no volverme loca, esforzándome para mantener mi mente perversa alejada de falsas esperanzas de que el verano está cerca, alejada de los recuerdos dolorosos de esos días en que a las ocho de la mañana hacía poco que me había acostado en vez de estar ya levantada, esos días en que la piel me brillaba con un tono rojizo y no era casi transparente, esos días en que era el calor lo que me asfixiaba, y no los exámenes. Esos días en que la música la escuchaba para bailarla, y no para distraerme durante el efímero trayecto de casa al instituto.

Será duro, pero podré. Y aunque no aseguro ir con una sonrisa en la cara por los pasillos, aseguro esforzarme al máximo durante estos últimos cincuenta días para poder disfrutar aún más de la libertad que mes espera tras esa puerta de hierro mecánica  del instituto que algún herrero, que no quería mucho a los niños, diseñó. Y sé que, después de esto, y de poder substituir las botas de agua Hunter por mis sandalias, pasaré otro verano fugaz, pero que compensará completamente con estos duros nueve meses, y que difícilmente podré olvidar.

Paula

Cada agost la meva família i jo anem de vacances a un càmping de Salou, per a mi sempre han sigut les meves vacances de cada estiu i la veritat no les canviaria per res del món. Des de ben petit que hi vaig i cada any tinc ganes de tornar-hi, ja que allà tinc amics de tot el país. Des de Burgos fins a al país Basc.

Aquest càmping està valorat com el millor d’Europa i això es nota per la quantitat de gent que hi ha de tot el món i per la varietat d’activitats que s’hi poden fer, disposa de tres piscines, pistes de tennis, futbol, bàsquet, restaurant, minigolf, supermercats i fins i tot cinema. En definitiva en els meus vint o trenta dies d’estada no surto del càmping per a res.

Amb els meus amics cada dia fem més o menys el mateix, primer anem a una de les piscines, després anem a fer una volta amb bicicleta, al cap d’una estona anem a jugar al que sigui i finalment tornem a dinar. A la tarda repetim les activitats fins que es fa fosc.

La millor part ve a la nit ja que més d’un dia ens preparem un entrepà i anem a l’amfiteatre a gaudir de l’espectacle fins que és mitja nit. Finalment el dia s’acaba i me’n vaig a dormir per recuperar forces per l’endemà.

Gerard

L’altre dia estava a la meva habitació sense saber exactament què fer ja que totes les coses que em venien al cap les trobava pesades. Finalment, vaig arribar a la conclusió de que la meva solució per aquests dies és la música. Crec que no podria viure sense escoltar cançons. Cada una d’elles em recorda algun moment que he viscut, per això, quan em vaig posar a escoltar “The lazy song” em va venir al cap l’estiu, la costa Brava, concretament el poble de l’Escala. Aquest estiu hi vaig passar catorze dies únics, va ser el millor començament d’estiu que podria haver tingut, a més a més vaig conèixer nova gent i vam compartir moments inoblidables.

I és així que, quan escolto aquesta cançó, em venen al cap cada una de les persones que van fer que aquests dies fossin especials: les xerrades amb l’Andrea, les nits amb les de l’habitació 105, les classes amb el Nico, el Guille, el Lluís i el Marc, les abraçades de la Marta, el beat box del Guillem… Totes aquestes i moltes més persones han fet que l’estiu del 2011 hagi estat un dels millors estius de la meva vida, així doncs els dedico aquest escrit, perquè són unes grans persones que no vull perdre.

Pau

Avui us parlaré sobre les meves vacances. Bé, començaré des del principi.

El cap de dos dies d’acabar el curs vam anar una setmana a un hotel prop de Tarragona, que està just al costat de la platja. Cada any des que era petita els meus avis ens conviden a passar-hi alguns dies tota la família. L’hotel és molt gran i té tres piscines força grans, normalment pels matins anem a la platja i abans d’anar a dinar estem una estona a la piscina. Però bé, us seguiré explicant.

Quan vam tornar cap a casa, a principis de Juliol, vam estar unes dues setmanes per allà, i després, a mitjans d’aquest mes, vam anar amb uns altres amics a Suïssa. El trajecte se’ns va fer força llarg ja que hi vam anar amb cotxe però vam parar a passar la nit en un petit hotel passat França. Al matí ens vam despertar força d’hora ja que havíem d’arribar a aquella casa cap al migdia. Quan per fi vam arribar, vam pujar tots ràpidament a aquella casa, estàvem bastant emocionats ja que era la primera vegada que hi anàvem. Quan vam haver acabat de passejar-nos per tota la casa vam decidir on dormiríem i tot seguit vam començar a pujar totes les maletes. La casa era força gran i tenia tres plantes. La part de fora era molt extensa ja que la casa era una de les que estaven més amunt i estàvem just al costat d’un bosc on hi vam anar a explorar una mica què hi havia.

La setmana que hi vam estar allà va ser molt divertida, vam pujar a diverses muntanyes amb un telefèric, totes estaven nevades i hi feia molt de fred, jo portava almenys tres jerseis. Normalment hi anàvem pels matins i després de dinar anàvem a visitar les ciutats dels voltants. Pels matins acostumava a fer molta calor però a la tarda sempre plovia. Quan va passar tota la setmana, ens en vam tornar cap a casa, la veritat és que ens ho vam passar molt bé.

Al cap d’una setmana o així de tornar de Suïssa, la meva germana i jo ens vam apuntar dues setmanes a fer “windsurf”. Vam aprendre molt i va ser molt divertit també, però només hi anàvem per la tarda.

I per acabar l’estiu vam estar una setmana en un càmping a Cambrils, hi havia una piscina, no gaire gran, però també va estar molt bé, més a baix de la piscina podíem trobar una platja, que era a l’altre costat d’una reixa.

Bé no es pot dir que no hagi fet res aquest estiu, de fet m’ho he passat molt bé ja que he estat força temps fora anant amunt i avall.

Sandra

Aquest estiu, he anat a Anglaterra dues setmanes per millorar el meu anglès. Jo, porto 10 anys estudiant l’idioma, i no em va anar gens malament l’estada allà. Primer, començaré pel principi:

El primer que vaig haver de fer, va ser anar a Màlaga. Per què? Perquè des d’allà vaig agafar l’avió. Era la primera vegada que sortia del país sola i també la primera vegada que pujava en un avió. Quan vaig arribar a l’aeroport sentia una angoixa molt gran. Estava molt espantada: I si m’equivoco d’avió? I si l’equipatge se’m perd? I si em roben el passaport? I si…? Tenia unes ganes de vomitar terribles! Tot esperant per embarcar, vaig conèixer una professora d’anglès, -originària d’Anglaterra- que feia classes aquí, i que em va ajudar molt, menys mal. Quan vaig arribar a l’aeroport de Gatwick, un xofer molt atent em va recollir, i ens vam explicar les nostres vides. En arribar a la casa, vaig trucar a la porta, i una senyora -que semblava la dona dolenta que sempre va de rosa de la novel·la Harry Potter- va obrir la porta. Era molt agradable, em va ensenyar la meva habitació, i quan vaig haver desempaquetat tot, vaig entrar al saló principal, -que feia una olor bastant desagradable- em va oferir una bossa de patates picants i un suc de color vermell molt estrany per berenar. La dona em va deixar sola a casa aquella tarda, era diumenge i havia d’anar a missa. Em va dir que hauria de rebre a l’altra noia que venia. Una estona més tard, va entrar un noi a casa, era un xicot molt ven plantat, francès. Era part del personal de l’escola on jo aniria per fer classes. No sabia com presentar-me i, ara crec que vaig ser una mica estúpida. Quan va arribar la noia la vaig trobar molt maca i alegre, era suïssa.

Aquella nit vaig sopar molt bé, però les postres, em van donar moltes ganes de vomitar. Em podies veure amb la cara inexpressiva, menjant-me a la força, aquell suc amb pell de fruita tan amarg. ECS!

El dia següent vaig començar l’escola, va ser molt entretingut, vaig conèixer a molts espanyols, catalans, russos, francesos, italians… tots molt divertits i una mica bojos. La majoria dels professors eren gent autòctona, menys la directora que endevineu, era espanyola! M’ho vaig passar de meravella, tot i que feia un fred horrible i jo només vaig portar uns pantalons llargs!

Ara segueixo en contacte amb els amics que vaig fer allà, inclosos els meus companys de la casa, i pròximament em trauré el títol oficial d’anglès.

Maria

Demà comença un altre dia d’institut. Lluny queden els dies d’estiu, on gairebé no teníem ni obligacions ni deures.

Aquest any els pares m’han fet anar a un curs d’anglès a Anglaterra durant el mes de juliol. Jo anava amb la idea fixa de que seria un rotllo i que perdria un gran període de temps d’estiu, però en arribar allà i conèixer gent, la cosa va canviar de manera sobtada. Els dies transcorrien de manera alegre ja que, deixant a part les tres hores diàries d’anglès, només fèiem que jugar i passar-nos-ho bé.

Es feia una mica estrany anar a dinar a les dotze del migdia i sopar a les cinc de la tarda, però en el temps que vaig passar allà, m’hi vaig acostumar. Va ser dur, l’últim dia, haver de dir adéu a tots els amics que vaig conèixer i ja vull tornar-hi l’any que ve.

I ara quan m’assec en algun lloc a descansar i penso en aquells bons dies a Anglaterra, dono gràcies als meus pares per haver-me fet anar al curset d’estiu.

David

Comencen les vacances! Durant tots els mesos d’estudi esperem amb totes les nostres forces l’arribada de les vacances d’estiu. Son les més llargues i necessàries de totes ja que en tot aquest temps haurem d’estudiar, que és la major preocupació que tenim els estudiants.

Aquest any coincideix les vacances d’estiu amb la finalització dels estudis obligatoris, amb això vull dir que molts dels que cursem 4t d’ESO ja no ens veurem pràcticament mai.

A mesura que van passant els dies lentament d’aquesta última setmana les ganes d’acabar i poder gaudir d’unes bones vacances d’estiu amb la família i els amics. Per mi, aquests dies són molt llargs, ja que he de recuperar algunes assignatures i segueixo anant al institut.

Julen Fernández