LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest estiu 2015 l’espero envoltada de bàsquet. Hi jugo des dels sis anys i mai he perdut la passió per aquest esport.

Un dia, estirada al llit i pensant en el genial estiu que m’esperava, se’m va ocórrer fer de monitora a un campus d’estiu. Ja he tingut una experiència semblant, he estat una temporada fent de segona entrenadora a un equip de nenes de tretze anys. Aquest any, per descomptat, seguiré gaudint del bàsquet com a jugadora i entrenadora.

Tornant al tema principal de l’escrit, aquest estiu estaré envoltada de nens petits amb moltes ganes de gaudir del bàsquet i passaré moltes hores a una pista de bàsquet, aproximadament unes set hores diàries, i alguns dies dues hores més. També tinc l’opció de fer 8 hores de bàsquet algun dissabte, no fent de monitora sinó que aprenent per millorar i aconseguir ser millor jugadora i en un futur, millor entrenadora.

La temporada que ve a mi i al meu equip ens agradaria poder estar a nivell A però per aconseguir-ho haurem de treballar molt, esforçar-nos i donar-ho tot. Un dels meus jugadors preferits de bàsquet diu una frase que m’agrada molt: “ Algunas personas quieren que algo ocurra, otras sueñan con que pasará, otras hacen que suceda.” –Michael Jordan.

Laia Solbes

Este verano será diferente a los demás porque me voy dos meses a Colombia, mi país natal. Por una parte estoy muy contenta de ir, ya que podré ver a mi familia de nuevo. Hace tres años que no veo ni a mis abuelos ni a mi padre, y la verdad es que les echo muchísimo de menos porque son personas muy importantes para mí. Pero por otro lado, me da un poco de pena irme porque estaré mucho tiempo sin ver a mis amigas y no podré disfrutar el verano aquí, la playa, las fiestas…

Me encanta viajar, me encantan los aviones y me encanta conocer sitios nuevos, pero esta vez estoy un poco asustada porque viajaré sola. Primero cogeré un avión que me llevará hasta Madrid, y allí tendré que hacer transbordo y esperar tres horas en el aeropuerto, y por último cogeré el avión que me llevará directo a Bogotá. Será un viaje cansado y un poco aburrido. En total estaré 14 horas en el avión.

Estoy ansiosa por estar allí, por volver al lugar donde pasé una infancia inolvidable. Tengo muchísimas ganas de ver a mi familia, de abrazarlos de nuevo y de disfrutar al máximo y recuperar el tiempo perdido. Estoy segura de que será un viaje increíble y me lo pasaré en grande.

Valentina

Els meus dos pobles estan situats en el mig de la comarca dels ports de Beceite, molt a prop d’un poble fortalesa que es diu Morella, situat a la província de Castelló de la plana, que està a mil metres d’alçada.

Els pobles on vaig estan a 10 kilòmetres, aproximadament, de Morella. Un és el del meu avi, que és diu Todolella i l’altre, el de la meva àvia, que és diu Xiva. Em trobo molt a gust en aquests dos pobles, l’aire és fresc i sec.

A Xiva, només tenen casa els meus pares, ja que la resta de la família la tenen a Todolella. Xiva és un poble petit, on a l’hivern no hi viu ningú i, a l’estiu, hi ha estiuejants d’arreu del país. No hi ha cobertura, per tant, la gent passa el temps lliure fent excursions a la muntanya. A l’entrada del bar hi ha molts nens enganxats amb el mòbil, ja que allà hi ha WI-FI. A mi, no m’agrada estar al bar perquè és on es concentra la gent. Jo sempre vaig a un lloc de la muntanya per trobar cobertura i, així, poder parlar amb els meus amics.

El poble del meu avi és on sempre vull acabar anant, i sempre em quedo allà gairebé tot l’estiu, bàsicament, perquè hi ha més gent i més festa. Todolella té alguna cosa especial. Quan hi ha festes, t’ho passes d’allò més bé. Allà, hi tinc tots els meus cosins i tota la meva família, a part d’amics. Cada estiu, quan haig de tornar a Vilassar penso en tots els bons moments que he viscut i en com trobaré a faltar aquells dos petits pobles.

Maria

En aquests moments de l’any el temps és boig. Un dia fa sol com a ple juliol i l’altre fred com si fóssim a desembre. Personalment no m’agrada aquesta època de l’any, perquè espero ansiós que arribi estiu i, de tantes ganes, em penso que ja hi som.
Per exemple l’altre dia vaig anar amb tirants a classe i lògicament vaig acabar passant fred.
Em moro de ganes de poder arribar a casa d’un dia calorós de juny i deixar-me caure sobre l’aigua ben freda de la meva piscina. L’estiu, des del meu punt de vista, és una època màgica, no hem d’anar a l’institut, no ens hem de preocupar per l’hora, el dia aguanta fins tard, tot és perfecte.
L’estiu passat va ser el millor de la meva vida, ara espero treure’m bé el tercer trimestre i gaudir d’un estiu magnífic, tant com amb la meva família, com amb els amics.

Pau

Les amigues són una cosa molt important, són aquelles amb les que pots compartir qualsevol cosa, aquelles que sempre t’ajuden, amb les que pots ser tu mateixa.

Fa dos anys que vaig començar a anar amb dues nenes que en aquell moment no coneixia molt. Però jo estava passant una situació complicada, i elles em van acollir i em van ajudar molt. Al cap de poc ja érem molt amigues, parlàvem, quedàvem, estàvem sempre juntes… però sobretot aquest estiu hem estat molt unides. Vam anar de vacances juntes, quan no estàvem fora, quedàvem cada dia per anar a la platja o a la piscina, sopàvem, dinàvem i dormíem juntes com a germanes. Ara estem planejant diferents activitats futures per fer juntes, a més quedem molts dies per fer deures o estudiar juntes.

En definitiva, són unes de les millors coses que tinc en aquest moment. No les canviaria per res. Anna i Lídia.

Marta

I a qui no li agradaria que tornés a ser aquell 19 de juny una altra vegada? Aquell dia en què vam presentar el treball de crèdit que havíem estat treballant durant la setmana, i que tornés a sonar l’últim timbre d’aquell curs, sí aquell timbre que sona en començar les classes i en acabar-les, sona cada hora, però especialment el de l’ultima classe, el que ja pots anar-te’n a dinar, doncs que tornés a sonar aquell. El de les 14:45, que crec que tots l’esperàvem, uns amb més ganes i altres amb menys, però tots. De debò no voldríeu que tornés a ser aquell dia? Perquè jo sí.

Imagineu que torna a ser el 19 de juny i tots esteu amb ganes sortir ja, i per fi sona l’últim timbre, penseu que tindríeu 88 dies de vacances, no voldríeu? Dies sense fer res, entrant a casa, sortint, més ben dit fent el que volguéssiu gairebé. Jo vull tornar-hi, és més si pogués prémer un botó, ho faria. Perquè això de venir a l’institut és cada dia, de dilluns a divendres la mateixa rutina, ens aixequem gairebé a les 7, i des de les 8:15 fins a les 14:45 fent classes, malgrat la mitja hora que tenim per esmorzar. Pensar que falten 154 dies gairebé, fent exàmens i classes, no pinta bé.

Crec que ho em de mirar per un punt de vista positiu, perquè si comencem a posar-li “pegues” a això se’ns farà més pesat encara. Mireu que hi ha dies de festa, pocs però hi ha (Nadal, setmana santa i alguns ponts)

Però, ara és perquè encara han passat poquíssims dies de classe només, però penseu que quan ja s’estigui acabant això, pensareu que no pot ser, no ens n’adonarem i ja estarem amb roba d’estiu una altra vegada. Ja veureu com això passarà volant. 

Maria Celia

L’estiu és una època de l’any molt esperada per tothom. Després de passar tot l’hivern a l’institut, unes vacances no venen gens malament. És temps de passar-ho bé perquè arriba la calor i anem a la platja o a la piscina. Prenem el sol i ens posem morenos. Quedem amb els amics i disfrutem del bon temps. És l’estació de l’any per aprofitar del temps lliure i oblidar-nos dels estudis: els deures i els exàmens. Per tant, descansar i desconnectar de la rutina de tot l’any. És una bona ocasió per viatjar i conèixer llocs nous i aprendre noves llengües i cultures d’altres països.

Marta Gómez

Aquest estiu em van dir si volia anar de monitora al campus de bàsquet del C.B. Vilassar de Dalt. Vaig dir que sí, perquè em va semblar una molt bona experiència.

El primer dia de campus quan vaig arribar al pavelló em va fer molta vergonya, perquè hi havia molts nens i també monitors, fins que vaig veure a la Núria, que havia sigut la meva segona entrenadora la temporada passada. Vaig entrar amb ella i em va explicar com funcionava tot allò. Jo vaig començar per entrenar al grup dels nens més petits, eren trenta nens i cinc entrenadors.

La primera setmana van dividir el grup de trenta nens en dos, els que tenien entre cinc i set anys i els que tenien entre vuit i nou, jo em vaig quedar amb els més grans amb la Núria i el Germán, un altre monitor, els més petits només tenien dos, ja que només eren uns deu nens. La segona setmana va venir l’Andrea Roselló, a fer de monitora amb nosaltres, i em va agradar molt que vingués perquè jo tenia molta vergonya, llavors vaig passar a entrenar als més petits, perquè faltava un monitor. Va ser molt divertit entrenar i ajudar a nens i nenes tan petits, tot i que hi havia d’alguns que no feien gaire cas, preparàvem exercicis per a ells, anàvem a la piscina (i després havíem de pentinar a totes les nenes). I cada divendres anàvem a passar el dia a algun lloc diferent: el primer divendres vam anar al Waterwol, el segon divendres al Tibidabo i el tercer divendres d’acampada.

Tots els nens i nenes eren molt macos, ens explicaven tot el que feien, el que els agradava i el que no… Em va agradar molt fer de monitora del campus, i m’agradaria tornar a fer-ho, però ara faig una cosa semblant, estic fent de segona entrenadora a l’escola del club C.B.V. i m’agrada molt, és una experiència genial, que no oblidaré mai!!

Iria Lorenzo

Des de ben petit, aproximadament quart de primària, vaig començar a anar a daVinci per fer anglès, però durant de primer d’ESO, com les coses començaren a torçar-se, també em van apuntar a reforç.

A mi no m’agrada gens anar-hi però segons ma mare, gràcies a allò anava millor a l’institut, cosa que a mi no m’ho semblava ja que les classes acostumaven a esvalotar-se bastant, però com a mínim tenia un temps per fer deures que abans no tenia.

Llavors va ser quan em van apuntar a l’estiu per recuperar les assignatures pendents. De sobte, haver de despertar-me a les vuit per passar dues hores tots el dies de dilluns a divendres durant juliol i finals d’agost no va ajudar gaire a millorar el meu estat d’ànim negatiu. El pitjor de tot és que tot segon i tercer va passar el mateix, la història es repetia; per sort aquest curs vaig poder evitar-ho, però la veritat és que si al primer trimestre hagués anat a daVinci podria haver tret millors resultats dels que vaig treure.

Gràcies al reforç, encara que no m’agradés, les meves notes van millorar, però ara, com tots els estius, torno a estar a daVinci per haver fet el vago durant el curs.

Sergi

Per una part a tothom li fa pena deixar de veure els companys amb els que t’has relacionat tot l’any, amb els que has compartit molts moments de la teva vida i amb els que potser no tornaràs a veure mai més. És normal que, ara que comença l’estiu es perdi una mica de relació i que de seguida, quan començi el curs tot sigui con abans.

Per una altra part tenim ganes de començar l’estiu, de passar-nos-ho bé… Jo del que tinc més ganes és de dormir com a minim 24 hores al dia. Però també de sortir amb els amics, de que em sobri el temps lliure i no sàpiga que fer, d’anar de festa i de quedar amb gent que durant el curs no veig mai.

Començen quasi tres mesos de felicitat i tranquil·litat que tothom ha d’aprofitar al màxim.

Anna