LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Molta gent creu que les relacions a distància o no són molt fiables, o acaben malament sempre. Bé, des de sempre he cregut que això no tenia perquè ser així. Si tu estimes a una persona, visqui al costat de casa teva o a molts kilòmetres, l’ estima és la mateixa. Per experiència, puc assegurar que una relació a distància, que potser només veus a la teva parella una o dues vegades a la setmana amb sort, no és gaire diferent a la relació d’una parella que es veuen cada dia. A més a més, cada vegada que veus a la teva parella, com no la veus cada dia, l’emoció, al menys en el meu cas, es multiplica. És clar que, a tothom ens agradaria tenir a la nostra parella sempre amb nosaltres, poder veure-la cara a cara, en lloc de a través d’una pantalla sempre. Però, tot i els inconvenients que es troben dia a dia a les relacions a distància, ja sigui algun problema de confiança, no conèixer bé amb qui va… tot es supera amb el temps i la confiança. Si tu l’estimes i ets feliç, viu el moment. Que no t’importi el que et puguin dir les altres persones sobre aquest tipus de relacions. Tot val la pena si tu ets feliç.

Perquè s’ha d’acabar una relació on hi ha amor? Jo per mala sort visc amb aquesta pregunta dins del meu cap.
No entenc el perquè de què tot s’hagi d’acabar. Recordes moments on tu ho donaves tot per aquella persona, on et donava igual el que pugués arribar a pensar la gent. Tu no vols que això s’acabi, no vols que ell se’n vagi, tu vols sentir de la seva boca un, -sempre estarem junts-. Vols un principi que no tingui final i és que notes que sense ell no tens ganes de res, tanques els ulls, per no veure la realitat… Perquè no hi ha dia que no pensis en ell…

Mai he volgut sentir a prop meu una persona que no siguis tu, mai he volgut entrar a un altre cor que no fos el teu… Intento pintar-ho tot del teu color, intento entregar-te la meva vida, i si tinc por és només de perdre’t.
Encara que no tu creguis jo vull que només siguis tu el que m’estimi. Abans escoltava el teu cor i el sentia bategar amb força, i és que ara ja no escolto res… Vull sentir-te aquí… Però estàs lluny i cada cop ho estàs més… No saps la sensació que era estar a la meva habitació abraçada al coixí, plorant, fen-me preguntes on tu no em donaves cap resposta… Jo mai he pensat fallar-te en cap moment, ni deixar-te sol, però jo vull que siguis tu el que em diguis això…

Quan estàvem junts era tot tant perfecte… Semblava tot un somni fet realitat. I és que sempre vas ser tu i ningú més…T’ho vaig donar tot i més de mi.. i no puc parar de pensar perquè tot s’acaba? Diguem-ho tu, perquè fas que això s’acabi? Amb lo feliç que em vas arribar a fer… Em vas ensenyar a estimar, a valorar les persones.. Vull que em donguis respostes. De què serveix que jo plori si tu no saps ni el que és… Sincerament em costa creure que tot això sigui veritat, i és que jo sempre he estat al teu costat incondicionalment i tu ni ho has valorat. Tenia por de perdre’t de què em deixessis aquí sola, tu deies que no, però han canviat tant les coses… Diguem, que et faltava estan amb mi? Si tu gràcies a mi vas tornar a somriure…

Em deies que no podries viure sense mi.. i és que em vas jurar tantes coses que eren mentires.. Em fa ràbia que no funciones estimar-te i és que em sento tant poca cosa de creure’t… Em vas prometre un per sempre i em vas tornar a mentir… Si algun dia vols tornar, jo ja no t’estaré esperant.

I per més que vaig lluitar per lo nostre, no vaig aconseguir la teva felicitat i ho sento, només pretenia que fossis meu i que no volguessis altres petons. Saps que t’ho he donat tot i no seria capaç de fer-te mal… Em vas dir que tu erets diferent… Té donat tantes oportunitats durant tot un any…

Espero que algun dia et fiquis a la meva pell i arribis a sentir tot el dolor que m’has fet… I així et donaràs compte del que realment és estimar.

T’acabes adonant de què el físic no és el més important, que el que realment importa és l’interior de les persones.

Marta

La meva habitació, desordenada segons els meus pares, m’agrada molt. Ara mateix m’hi estic i penso que és el lloc on em sento més còmoda, més lliure i més tranquil·la. M’agrada recórrer l’escala cap amunt, girar a l’esquerra, a la dreta i entrar-hi; entrar al meu petit món.

L’estimo, n’estic enamorada, m’agraden les seves virtuts i els seus defectes. Està tot al meu gust, i sí, tot, fins i tot el llapis que m’acaba de caure al terra està col·locat de manera que a mi m’agrada. Bé, potser ara he exagerat una mica, però no exagerem quan ens enamorem?

Porto casada amb ella des de la primera nit que hi vaig dormir, ara fa quinze anys. Em sap greu no haveu-vos convidat al casament però em sembla que encara no sabíem caminar. Aquella nit, la primera nit, va ser fantàstica i vam compartir llit. No ens vam regalar cap anell ni vam fer viatge de noces, però ja ens vam encarregar de fer altres coses.

L’altre dia vam discutir. Ella es queixava perquè de tant en tant marxo durant molt de temps amb el cau i es pensa que l’enganyo amb la tenda de campanya. A més a més feia temps que la cosa no anava bé, ja que ella no estava d’acord en que canviés el quadro que tinc penjat fa un milió d’anys; diu que li recorda als vells temps. Serà possible! Si aquell quadro és horrorós! Però bé, l’he deixat penjat perquè no s’enfadi. Tot i així ahir ho vam arreglar i li vaig demanar perdó per haver-li tancat la porta als nassos. De fet, quan me’n vaig anar a dormir, li vaig tancar el llum com a ella li agrada i em va dir que m’estimava.

Maria

Els germans petits tenen el do de fer la punyeta, però et fan riure, tothom que tingui germans sabrà del que parlo: Quan et molesten i els persegueixes però s’escapen darrere la taula, quan ells volen mirar els dibuixos animats i tu canvies perquè no ho vols veure, però tornen a canviar pels botons de la tele… Al final acaba sent tot un joc.

Abans d’ahir, estava parlant amb el meu amic sobre els germans petits, i em va dir que estava fart d’ells, que passés el que passés als seus germans no és preocuparia, però jo sabia que no era veritat, que en el fons se’ls estimava.

L’endemà, vam anar a donar una volta per la Gran Via, i quan tornàvem, vam veure una ambulància, i com el meu amic és molt tafaner va anar a veure què passava, jo el vaig seguir. Quan va anar es va trobar a la seva germana, s’havia trencat el tendó i l’havien d’operar. El meu amic es va esverar i va trencar a plorar.

Per molt que els nostres germans ens facin la punyeta, en el fons els estimem.

Zakaria

La meva àvia té ara mateix 81 anys, viu a Vilassar de Dalt amb el meu avi, en un àtic al centre del poble, i ara es dedica a cuidar de tots els que l’envoltem, especialment del meu avi.

Va neixer l’any 1932 d’una familia de pare, mare i nou fills, a Cañete, un poble dels afores de Cuenca. Amb només quatre anys va viure la guerra civil al seu poble, i quan en tenia nou, per causes habituals en la postguerra, va haver d’anarse’n a València, acollida per una familia que la mantenia, i que a canvi de fer algunes feines de casa, li donaven un sou, que ella enviava als seus pares.

Al cap de dos anys va poder tornar a casa seva, i va viure allà fins que amb disset anys va venir cap a Catalunya. Aquí va treballar en varies feines i va coneixer al meu avi, que com ella, havia hagut de deixar el seu poble (en el seu cas Catejón, Saragossa) buscant-se la vida. Amb prou feines van poder llogar una casa, i van tenir quatre fills. Aquests quatre fills li han donat nou nets, i jo en sóc el vuitè.

Com veieu, no ha tingut una vida fàcil, i segurament per això la meva àvia s’ha convertit en una persona molt protectora, vull dir, la seva prioritat és el benestar dels seus, la unió de la família, etc. És algú amb qui sempre hi pots comptar, ens porta cuidant a tots els nets, com una mare, des de fa trenta dos anys que va néixer la meva cosina més gran fins avui. I tota la feina que li poguem donar entre tots, ella l’agraeix, i la fa de bona gana i somrient, només per a tenir-nos aprop, que és quan més feliç és, una felicitat que contàgia.

Tinc molt bona relació amb la meva avia, vaig cada dia a dinar a casa seva, i em fa uns menjars boníssims. Sempre és molt carinyosa i afable, i jo també ho sóc amb ella, l’ajudo sempre que m’ho demana. Gairebé mai s’enfada però sí que em retreu quan miro la tele i no els dono conversa, quan m’estiro al sofà i no m’assec bé, quan no menjo les postres a taula, o quan marxo sense plegar la manta i haver deixat bé els coixins, etc. També em fa de consellera, tot i que no se li dona tan bé, “Vigila amb qui t’ajuntes”, “Com em diguin a mi que t’han vist fumant…”, “Tu no facis mai res que no vulguis eh”. Però també em recorda sovint, ens recorda vaja, lo guapos i bons que som, i lo contenta que està de tenir-nos.

Bé, doncs, resumint: l’avia, ha tngut una vida molt diferent a la nostra, molt més dura, però no pitjor. I d’aquesta vida s’ha fet aquesta persona tan forta, sacrificada pels demés, que sap ser feliç amb ben poc, sap fer-te sentir segur, estimat, etc. I que tant admiro, i estimo. La meva àvia, la meva altra mare.

Lluís

No hay chica en este planeta que no desee tener un cuerpo diez para sentirse sexy y querida, tanto por ella misma como por la gente de su alrededor, todas nos apuntamos al gimnasio, hacemos dietas estúpidas y algunas incluso dejan de comer, nos volvemos histéricas por una gran tontería. No sé realmente por qué hacemos estas cosas  pero en gran parte creo que es para gustar a los hombres, por ejemplo, cuando tienes un mal día, aparece ese chico tan guapo de tu clase y te tira un piropo, entonces te alegra el día.

Es muy importante quererse una misma y ser fuerte, con esta edad tenemos las hormonas revolucionadas, y si se tiene una baja autoestima, estás mucho más deprimido de lo normal y esto no debería ser así,  porque por ejemplo puedes fallar mucho en los estudios por falta de concentración.

Con este escrito quiero decir que no importa lo que digan los demás, ni tampoco importa si no le gustas al chico de tus sueños, solo decir que debemos centrarnos en nosotros mismos, pensar mucho en nuestro futuro y en las cosas que importan de verdad.

Clara

Dicen que el amor de verano es fugaz, pero, a veces, lo que comienza como un tirar puede conducir a algo serio. Un simple viaje a la playa es todo lo que se necesita para despejar nuestras mentes y abrirnos los ojos y escribir un nuevo fin para una vieja historia.

Están aquellos que se quemaron por el calor, sólo quieren olvidar y empezar de cero. Mientras que hay otros que quieren que ese momento dure para siempre, pero todo el mundo puede estar de acuerdo en una cosa: el moreno se pierde, las luces se oscurecen y todos acabamos hartos de la arena en nuestros zapatos, pero el fin del verano es el principio de una nueva temporada, así que, terminamos mirando hacia el futuro.

Andrea

Un calfred em recorre tot el cos, desfila per la meva esquena i se’m fica al cervell, m’arrissa els cabells i em posa la pell de gallina. Tot per pensar que pots ser d’una altra. Que pots dir-li tot el que m’has dit a mi i fer-li les mateixes promeses. Promeses, que com sempre seran paraules que s’emportarà el vent. I així, una vegada rere una altra.

Sempre la mateixa història; jo espero, tu avances, tornes enrere, tornes a mi. I jo em menjo l’orgull i t’obro la porta, tu passes i em mires, jo et miro i salten espurnes. El cor se’m regira perquè et torno a tenir aquí. Però, per què m’emociono si tan sols serà un instant efímer? Un estel fugaç que només està de passada, que ha caigut i vol que el tornin a penjar al cel. Em vens a cercar, perquè saps que sempre seré allà, però mentrestant em tens abandonada, fent-me a un costat de tot, de la mà del senyor del temps, esperant.

Algú em va dir que t’havies oblidat de mi, que seguies la teva vida com si jo no hagués existit. Mentrestant em preguntava si res havia estat real, si cada t’estimo que m’havies regalat no havia estat més que això, una paraula de la que tu encara no saps el significat. He intentat ensenyar-te’l de totes maneres, te l’he repetida, i l’has vocalitzat molt bé, semblava que l’havies entès, i jo ja ho donava per fet. Lliçó apresa. Me n’adono que no era així, que ho deies per inèrcia, per complaure’m. I ara que ja m’has desgastat de totes les maneres possibles marxes… L’única cosa que no m’has gastat ha estat l’amor. Encara t’estimo. Caiguda rere caiguda, m’aixeco i agafo els trossos que s’han escampat del meu cor. El recomponc, arreglo el mecanisme i el torno a posar en marxa, per un altre cop, estimar-te.

Andrea

Alguna vegada us heu enfadat amb una persona que estimeu per una bajanada? Bé, doncs fa relativament poc em vaig enfadar amb una persona.

Encara que la conegui des de fa poc, li he agafat confiança, ja que sempre m’ajuda i li puc explicar qualsevol cosa. Tot i així ens vam enfadar, però no va durar molt, el dia següent ja estàvem parlant com sempre, com si no hagués passat res, i és que és millor perdonar, que enfadar-te i perdre el contacte amb aquella persona que algun dia et va fer somriure.

Sandra

A vegades em pregunto si es pot estimar allò que no existeix, no em refereixo a res físic ni sexual, ni tampoc a una persona en concret, em refereixo a aquelles coses que no es veuen. Per a mi, les coses que no es veuen són les més vitals. Per posar un exemple, quan tu et despertes un dissabte (És molt important que sigui un dissabte ja que els diumenges són inaguantables) doncs això, quan tu et despertes un dissabte, cap allà a les deu, puges la persiana, obres la finestra i respires, sense cap mínima preocupació i tornes a respirar molt fort, molt molt fort, i l’aire et treu la són i el sol t’escalfa la cara…jo estimo aquest moment. Aquest moment és únic, i dic únic no perquè per a mi sigui molt especial, sinó perquè tot i que tothom el té a l’abast, molts pocs l’aprofiten. Poder començar el dia amb aquesta calma és una sort. No vull que penseu que la desgràcia dels altres em serveix de consol, però saber que jo gaudeixo de les condicions necessàries per poder gaudir d’aquest moment (sense preocupacions, sense problemes, sense malestar…) Em fa sentir privilegiada. Potser sóc una exagerada, però considero que és molt important valorar les petites coses perquè al final acostumen a ser les més especials. El que no es veu, el que només se sent, això és l’essencial. Parlo de riure i de estimar, que al final es el que tothom vol.

Sé que als meus 15 anys no estic en condicions de donar-vos lliçons de la vida, però crec que tots coincidireu amb mi quan us dic que tothom vol riure i estimar. És el millor que podem fer (vull aclarir que quan dic estimar, no només em refereixo a l’amor cap a una persona, sinó que també parlo d’estimar l’aire del matí). Ja se que molts pensareu que és molt fàcil dir que els diners son superflus, si jo haig de plorar també preferiria fer-ho dins d’un Ferrari, com vosaltres. Però creieu-me quan us dic (tenint en compte que continuo amb la meva condició d’adolescent de quinze anys) que els diners i la felicitat són absolutament independents. Suposo que no us vindrà de nou.

Per tant, estimeu quan respireu aire del matí, quan pugueu sentir la vostre cançó preferida a tot volum en una habitació fosca, quan algú que us estima us ho demostri, perquè, des de el meu punt de veure la vida, així és com realment es pot ser feliç.

Laura