LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tinc 15 anys i porto la major part de la meva vida dedicada a un esport, una passió, una vida. Fa gairebé deu anys que patino, i no, encara no m’he cansat de fer-ho. El primer que em pregunta la gent quan fa temps que no em veu és: “I encara patines?”. La meva resposta és sí, sí i sí. Sé que moltes vegades protesto o m’enfado perquè no tinc ganes d’anar a entrenar, però després m’adono que no ho canviaria per res.

Quan patino em sento diferent, especial, desconnecto totalment de la realitat i em centro només en el que he de fer. És un esport dur que necessita disciplina, dedicació i constància, però les coses que t’aporta són tantes que val la pena passar per tot això. No només m’ha ensenyat a patinar, sinó també que per aconseguir una cosa has de treballar dur i aixecar-te quan caus. M’ha fet veure que tot esforç té la seva recompensa i que quan vols una cosa has de lluitar per ella. D’altra banda he conegut a gent que cada cop és més important per mi: els meus companys i companyes de club i els meus entrenadors. Estaré eternament agraïda per tot el que han fet, i el fet de veure que han confiat i apostat per mi durant tot aquest temps m’ho diu tot. 

Darrere del patinatge hi ha tot un món. Vaig començar perquè unes quantes amigues s’hi van apuntar, però poc a poc s’ha convertit en la meva vida. Molts dels millors moments que he passat han sigut sobre uns patins i espero que segueixi sent així. El patinatge no m’ha posat les coses fàcils, però si tingués l’oportunitat de tornar enrere no canviaria absolutament res. Agraeixo a tots aquells que han fet que la meva trajectòria en aquest esport hagi sigut màgica. Gràcies als meus pares, als meus entrenadors i a les que s’han convertit en més que amigues. Gràcies.

Marta

El passat 21 de desembre es va celebrar a Premià de Mar un festival on hi participaven els clubs de patinatge de Dosrius, Cabrils, Vilassar de Dalt i Premià de Mar.

El grup de grans de Premià ja feia un mes que estàvem practicant el nostre ball perquè sortís el millor possible. Representàvem el musical “Cats”, per tant anàvem disfressats de gats. Al principi no ens agradava el ball, ni els mallots, ni el maquillatge que portaríem, però a mesura que van anar passant els dies cada cop gaudíem més fent el ball i ens animàvem més.

Un dimecres a la tarda ens van donar els mallots, la gent els trobava lletgíssims i semblàvem de tot menys gats; fins i tot ens van arribar a preguntar si érem avatars o robots. Nosaltres, però ens consolàvem pensant que amb el maquillatge i un cop a pista semblaríem el que érem, gats.

Per fi va arribar el dia del festival. El club de Premià ens vam reunir aquell dissabte a les 9:30 del matí per decorar el pavelló i fer l’entreno general de la desfilada (on hi sortia tot el club) i els balls dels diferents grups (el meu, “cats”). En acabar, al voltant de la una vam anar a casa a dinar i a descansar una mica. A dos quarts de sis hi vam tornar, els que fèiem disc individual teníem mitja hora per entrenar. A tots ens va sortir bastant bé, encara que a l’hora de fer-ho davant del públic no ens va sortir tan bé.

Va arribar l’hora de començar el festival. El primer ball va ser la desfilada del Club Patí Premià on hi sortia des del més petit fins al més gran. A continuació es van realitzar tots els altres balls. La gent que fèiem individuals, ens havíem de canviar i maquillar-nos ràpid per estar a temps per sortir a fer Cats. No era fàcil, tots volíem estar perfectes vestits i sobretot maquillats, però érem molts i les noies que maquillaven no donaven a l’abast, així que unes quantes ens vam començar a maquillar com podíem davant el mirall. Per sort tothom estava millor o pitjor maquillat però a temps.

Als instants abans de sortir a pista ens vam prometre entre nosaltres mateixos que ho faríem perfecte, que no ens tallaríem i que ens motivaríem com mai ho havíem fet. També ens vam prometre que si alguna cosa sortia malament, que seguíssim patinant que d’errors en té tothom.

Ens van anunciar per megafonia, tots estàvem molt nerviosos i amb ganes de demostrar tot el que havíem estat preparant. Vam trepitjar la pista i vam veure la multitud de gent que hi havia, això ens va fer créixer, creure’ns-ho més. Ens vam col·locar als nostres llocs, va sonar la música i va començar l’espectacle. Mentre patinaves podies veure les cares de felicitat i satisfacció que tenien els teus companys.
Quan vam acabar, després de saludar i fer-nos la foto, ens vam reunir tots. Tothom deia que s’ho havia passat “super” bé i que li agradaria repetir aquella experiència. Estàvem tant contents i eufòrics que vam fer un crit: “cats, cats, cats” repetíem saltant.

A mi em va encantar fer el ball de cats, no només pel ball sinó pels nervis abans d’entrar a pista, per l’estrès de que no estava maquillada a temps, per la quantitat de gent que estava a les grades mirant-te, per la preocupació de no oblidar-te dels estils… És per això que crec que la felicitat només dura instants.

Anna

Molta gent es pensa que el patinatge sobre rodes és molt fàcil. Que només cal posar-te dos patins als peus i fer un parell de girs sobre ells però no, no és així. El patinatge és un esport com molts d’altres però jo crec que és diferent. Tu pots haver provat de xutar una pilota dins una porteria o encistellar una pilota de bàsquet a la cistella, o també pots haver provat de fer el pi dins l’aigua o donar-li a una pilota amb un bat de beisbol. Però poca gent té l’oportunitat de posar-se un patins de debò i intentar aguantar-se dret sobre ells. D’acord que pots anar a l’Skating i posar-te’n uns de patinatge sobre gel, però és molt diferent. Els patins que et deixen a allà, a part que no serveixen per patinar, pesen menys que els de patinatge sobre rodes perquè no tenen ni rodes, ni frens… simplement una ganiveta que et permet lliscar sobre el gel.

M’agradaria que la gent tingués l’oportunitat de posar-se un patins per una hora encara que fos. Que tingués l’oportunitat d’intentar saltar, girar… sobretot aquella gent que a vegades passa pel poliesportiu mentre tu estàs entrenant i es riu de tu si et caus, segurament aquesta gent ni sabria com cordar-se uns patins.

La definició sobre el patinatge sobre rodes que posa a la Wikipedia és aquesta: “El patinaje artístico sobre ruedas es una disciplina deportiva de deslizamiento donde los deportistas compiten sobre patines, combinando elementos técnicos con facetas artísticas. Este deporte es difícil, pues requiere a la vez una buena preparación física y una gran capacidad de concentración. Además, el patinador debe tener buen oído para sentir la música y adecuar sus movimientos a ella.” Crec que aquesta definició ho diu tot. Aquest esport necessita moltes hores d’entrenament. Jo, a vegades, he arribat a entrenar sis dies dels set que té la setmana, i no només al meu poble, sinó per Dosrius, Vilassar de Dalt i Cabrils (jo sóc de Premià de Mar). És un esport que necessita molta formació física, habilitat, resistència, flexibilitat, i encara que sembli que no, també es necessita molta valentia, valentia per saltar un salt encara que tinguis por per si et caus o perquè vas molt ràpid.

El patinatge no és tant bonic com sembla a la tele, darrere d’aquelles cares somrients que posen els patinadors professionals hi ha moltes gotes de suor, llàgrimes, dies en que et fa mal tot el cos de tantes vegades que t’has caigut, dies de tenir ganes de deixar-ho tot, bronques de l’entrenador, càstigs perquè no has fet el que havies de fer, èpoques que t’has volgut desapuntar…Com tots els esports té les seves coses bones i les seves coses més dolentes, però que no són dolentes del tot, sinó que, simplement ens ajuden a millorar, a créixer com a persona i a madurar. Perquè el que importa no és no haver-te caigut mai, sinó haver-te sabut aixecar després de cada caiguda.

Anna

L’altre dia fent neteja a la meva habitació vaig trobar els meus primers patins, i el meu vestit de la meva primera exhibició. En aquell moment quan ho vaig veure vaig recordar tota la història del meu patinatge. Només recordo que tenia 7 anys quan vaig començar a patinar, i a hores d’ara encara estic practicant-lo.

En aquell moment el patinatge per mi era un simple extraescolar, per no haver de fer futbol o basquet, però avui per avui és una de les coses més importants de la meva vida. Cada dilluns, dimecres, i divendres entreno 2 hores, m’agrada tant que se’m passa volant (encara que si el meu entrenador crida és molt desagradable). Són unes hores en les que desconnecto, només penso en correr i saltar, i quan tinc exàmens és el meu moment de relaxar-me per desprès poder continuar estudiant.

És un esport que mai esperava practicar però a hores d’ara no sóc res sense ell.

Laia