LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Als 12 anys vaig començar a fer patinatge artístic a Premià de Mar. Abans d’això feia gimnàstica artística però no m’acabava d’agradar ja que no tenia una motivació, només anava allà per fer esport i no per superar-me a mi mateixa que era el que jo volia. Vaig començar en aquell club i vaig veure que les nenes amb les que patinava eren molt petites i per tant vaig decidir espavilar-me per aprovar totes les estrelles en el menor temps possible per poder anar amb nenes de la meva generació.

Al principi em prenia el patinatge com un joc però poc després vaig començar a fer competicions, festivals i exàmens i em vaig adonar que era un esport bastant seriós. Quan vaig arribar a certificat (una categoria abans de la més alta que hi ha) em van pujar a l’equip de competició on patinaven nenes i nens la majoria més grans que jo i les coses van canviar. Vaig començar a fer festivals gairebé tots els caps de setmana i cada cop feia més hores d’entreno. Vaig fer moltes amistats i algunes no eren només amigues de patinatge sinó que es van fer molt importants per mi.

Aquests petits detalls que he anat experimentant al llarg del meu trajecte pel món del patinatge han fet que aquest esport ja no sigui un “joc” com quan vaig començar sinó que s’ha convertit en una manera de viure i de pensar.

Laia

L’altre dia fent neteja a la meva habitació vaig trobar els meus primers patins, i el meu vestit de la meva primera exhibició. En aquell moment quan ho vaig veure vaig recordar tota la història del meu patinatge. Només recordo que tenia 7 anys quan vaig començar a patinar, i a hores d’ara encara estic practicant-lo.

En aquell moment el patinatge per mi era un simple extraescolar, per no haver de fer futbol o basquet, però avui per avui és una de les coses més importants de la meva vida. Cada dilluns, dimecres, i divendres entreno 2 hores, m’agrada tant que se’m passa volant (encara que si el meu entrenador crida és molt desagradable). Són unes hores en les que desconnecto, només penso en correr i saltar, i quan tinc exàmens és el meu moment de relaxar-me per desprès poder continuar estudiant.

És un esport que mai esperava practicar però a hores d’ara no sóc res sense ell.

Laia

Bé, us voldria parlar de la meva passió, que és el patinatge i estava pensant no fer-ho perquè hi ha varies persones que ja ho han fet, però no se m’acut cap tema del que pugi parlar millor que de patinatge, fa molts anys que vaig començar, vuit, més de la meitat de la meva vida i és un esport en el que m´ho passo genial i que no m’he plantejat mai deixar.

El patinatge no és un esport massa conegut, tot i que a Catalunya tenim campions d’Europa i del món en diferents categories, però com sempre si no hi ha pilotes, motos o cotxes ja no se’n parla a cap mitjà.

Possiblement quan la gent ens veu a pista no sap l’esforç que implica poder aguantar els 3 o 4 minuts en els que has de competir i arribar als últims segons amb forces per poder fer els últims salts i piruetes que t’exigeixen, us asseguro que al darrere hi ha moltes hores no solament de entrenament amb patins sinó també moltes hores de córrer, abdominals i saltar a la corda.

Per acabar, espero poder continuar gaudint d’aquest esport durant molt de temps i poder continuar compaginar estudis i entrenament com fins ara.

Aida

“Dreta, esquerra, dreta, esquerra, estira els braços, aguanta l’equilibri, va ànims que ja ho tens…!

Recordo que és el que em cridava el meu pare al passeig de la platja de Cambrils, mentre m’ ensenyava a patinar”.

El meu pare, feia hoquei patins, jo estava acostumada a anar cada cap de setmana a veure els seus partits i animar-lo amb la meva mare, sempre ben abrigadetes a les grades cridant: “Vinga papa ànim!!” ell sempre ens mirava i a mi especialment, em feia l’ullet. Tot va començar un dia en què jo em vaig despertar i em vaig capficar de posar-me uns patins (ja veieu al meu pare corrents a comprar-me uns patins… jajajaja). Quan ja teníem els patins, el meu pare estava molt emocionat pensant que la seva “gordita”, tenia ganes d’aprendre el mateix que ell, ho estava preparant tot, m’ havia comprat tota mena d’ artil·lugis perquè quan caigués no em fes mal: genolleres, colzeres, canelleres…tot el que existís, i jo mentre, estava tota contenta pensant que dintre de poc, sabria patinar igual que el meu pare. Va donar la coincidència que quan se’m en va enflautar aprendre a patinar estàvem de vacances. Érem on anàvem sempre quan jo era petita: a Cambrils, hi havia un llarg passeig en el qual el meu pare va pensar que podria aprendre de meravella a patinar.

Un dia pel mati, el meu pare em va despertar i em va dir: “Ariadna corre afanya’t, aixecat de pressa, que anem a patinar” quan va acabar aquella frase, vaig fer un bot, em vaig posar la meva roba i vaig córrer a despertar a la meva mare, la meva àvia i al meu avi. Després de molt esperar, finalment vam aconseguir baixar del pis. Després d’un curt, però per mi llarg camí vam arribar a l’ esperat passeig. Allà vaig començar a donar la tabarra i a dir que em volia posar d’una vegada els patins, però el meu pare em va dir que fins que no em poses les proteccions (colzeres i demés…) no podria començar a patinar.

Un cop finalitzada la acció de “protecció” el meu pare va procedir a posar-me dreta ja amb els patins posats, jo començava a somriure molt feliçment, quan de cop i volta la meva àvia va tenir una magnifica idea: POSAR-ME UN COIXÍ AL CUL! Jo al principi vaig pensar, però què està dient de posar-me un coixí al cul, i em vaig negar rotundament a posar-me’l però desprès d’una llarga reflexió, vaig arribar a la conclusió de que: “más vale prevenir que curar” i em vaig ficar el coixí sobre del meu “culete” (semblava el “muñeco michelin” però en fi, que hi farem…) no m’ho podia creure, però per fi estava llesta, ja no em faltava res per poder ser una aprenenta del meu pare… va començar a donar-me ordres, que si primer aixeca aquest peu, que si desprès l’ altre,que si ara estira els braços, que si ara aixeca el cap i no miris al terra, etc. un munt de coses que al principi pensava que el meu cap no podria processar, però desprès d’unes quantes caigudes (però sense cap mal) i un munt d’ànims dels meus avis i pares, sense adonar-me’n, ho estava fent: ESTAVA PATINANT! De cop i volta un somriure va il·luminar la cara del meu pare, i va córrer cap a mi a abraçar-me ben i ben fort, mentre m’abraçava, no parava de repetir-me: ”ets una campiona, ho has aconseguit, enhorabona!” Aquell dia va ser un dels millors dies de la meva vida.

A dia d’avui, encara segueixo patinant. Em recorda massa a ell i no vull deixar de fer el “hobby” del meu pare, sé que esta orgullós de mi i que allà on sigui desitja amb totes les seves forces que continuï endavant . Sé que a ell és una de les coses que més li agradava: veure’m patinar; gaudia mirant-me patinar, per molt malament que ho fes, tenia plena confiança en mi, mai la perdia, sempre em mirava amb aquells ulls i em regalava aquell somriure tan innocent com el que em va donar el dia que vaig aprendre a patinar.

Ariadna

Quan tenia 6 anys i vivia a Vilassar de Mar, vaig convèncer les meves millors amigues perquè s’apuntessin a una extraescolar de patinatge ja que si no érem 5 nens no es podia fer. Quan ja portava un any fent l’extraescolar, amb el que em va costar aconseguir que la fessin, els meus pares em van dir que ens mudàvem a Vilassar de Dalt i que ja no podia seguir patinant. Jo no volia deixar-ho i per això només arribar aquí vam anar a informar-nos al poliesportiu, on per sort, feien patinatge artístic.

Vaig estar un mes al grup de les més petitetes i el Kike, el meu entrenador actual, que jo encara no el coneixia, un bon dia es va dirigir a la meva mare i li va dir : “Si quieres que tu hija haga algo en el patinaje, ya le estás comprando unos patines nuevos”, i ell mateix me’n va aconseguir uns de segona mà d’una nena que havia estat campiona, i encara els conservo amb molt d’amor. A partir d’aquí va començar, es podria dir, la meva carrera esportiva com a patinadora perquè ja no era una simple extraescolar sinó que estava en un club esportiu.

Per mi, patinar és desconnectar de tot… és un altre món. Em fa sentir lliure i despreocupada, fa que m’aïlli dels problemes que m’envolten i em fa perdre la noció del temps, és la meva passió. En el patinatge hi ha dies millors i dies pitjors… dies que et costa més i dies que et costa menys… dies que estàs més cansada i dies que ho estàs menys…dies que caus, però de seguida et tornes a aixecar… Però sé que al meu costat sempre hi ha el Kike i la Laura, els meus entrenadors, sé que puc confiar en ells tant a nivell esportiu com a nivell personal. M’han donat el seu suport en tot el que han pogut, inclús m’han ensenyat coses fora del que és el patinatge, a ser millor persona i a fer-me forta. M’han transmès valors que estan fora de l’esport, espero no perdre’ls mai i ser jo qui transmeti aquests valors a les meves nenes.

Fa un parell d’anys em van fer una entrevista per la web del meu club i en aquesta deia: “Espero poder ser algun dia jo qui ensenyi a patinar a nens i nenes que ho desitgin, i seguir tenint una part de mi en aquest esport” i per fi aquest any aquell petit somni que semblava tan llunyà s’ha complert. Ara sóc jo qui a la mateixa hora que realitzo els meus entrenaments també passo part del meu temps ensenyant a les meves nenes el que he après durant aquests onze anys. Us convido a gaudir d’aquest esport ja que és increïble.

Marta Artigas