LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vaig començar a jugar a bàsquet al Vilassar de Dalt quan tenia vuit anys. M’hi vaig apuntar per tal de practicar un esport i estar amb les amigues no per res més, ja que m’havia cansat de natació. Aquell any era el primer per quasi totes les nenes. Jo i com totes les jugadores els primers dies d’entrenament anàvem una mica perdudes, però a mida que passaven els dies anàvem millorant. Jugavem els dissabtes i els pares ens acompanyaven a tots els partits, i ens donaven suport, sempre animant. Hi ha hagut moments per tot: tristos, alegres, derrotes, victòries…

Ja feia sis que jugava a bàsquet, totes les jugadores havíem passat moments bons i dolents juntes però ja ens fèiem grans, i no estàvem tan pendents d’aquest esport, per culpa dels estudis, començavavem a faltar als entrenaments per estudiar o per qualsevol cosa, i les jugadores s’anaven desapuntant.

Aquesta temporada ja seria el seté any que jugaria al Vilassar, però finalment ho he deixat, els entrenadors es cansaven de nosaltres, cada cop érem menys jugadores i ja es feia molt pesat anar als partits amb cinc jugadores i havia de dedicar més temps als estudis. M’ha fet pena deixar-ho, però sé que les coses m’aniran molt millor. No m’emporto un mal record d’aquest esport.

Carla

Durant 6 anys he jugat a bàsquet, i fins fa ben poc m’hi veia molts anys més,  però no sempre les coses van com un pensa. Les coses canvien i canvia la manera de veure-les.

Ara fa uns 8 mesos vaig decidir deixar el bàsquet,  alguna cosa dins meu em deia que necessitava un canvi. I sí, vaig canviar; el poliesportiu, per un camp de gespa artificial; el sostre de bigues, per un cel estrellat;  una calor asfixiant, per l’aire de Vilassar de Mar; les bambes, per unes botes de tacos i finalment vaig canviar un equip de bàsquet per un de futbol.

No tot va ser fàcil, el primer dia d’entrenament les cames em tremolaven, no coneixia a ningú i tenia por. El començament en un lloc nou mai és fàcil però gràcies a 12 noies fantàstiques, de seguida vaig sentir-me una més de l’equip, i mica en mica em vaig anar guanyant la seva confiança.

Però no sempre vaig tenir-les totes, 6 anys de bàsquet no s’esborren en dos dies. Dubtava de si era el correcte, o de si més tard me’n penediria, però el meu instint m’obligava a tirar endavant i no mirar enrere.

A dia d’ara, no tinc cap dubte de que vaig escollir el camí correcte, i es pot dir, que ja sóc una peça més d’un equip que marxa sobre rodes i va a per totes.

Àurea Grau Loire

Des de ben petita sempre m’ha agradat molt l’aigua. Vaig començar el curset de natació quan només tenia vuit mesos, a la piscina de Vilassar de Dalt, però al cap de nou anys, ja n’estava una mica farta així que vaig decidir provar coses noves.

Ara fa set anys que faig natació sincronitzada a Mataró. La veritat és que vaig ser valenta a l’hora d’escollir aquest esport, ja que tothom em deia que era, si no el més dur, un dels esports més durs i que suposava més sacrifici. Els primers dies d’entrenament no em sortia res però amb constància i paciència vaig seguir lluitant.

El que més m’agrada de la sincro és el companyerisme que es crea, tant a dins, com fora de l’aigua. Dins del grup és vital que hi hagi bon ambient així que ens ajudem en tot el que podem. A més a més, en cada entrenament ens tirem a l’aigua a donar-ho tot i, per molt cansades que estiguem, sempre nedem amb tota la nostra energia.

Amb l’equip que he estat aquests últims anys hem anat als campionats d’Espanya i de Catalunya aconseguint una bona posició, això demostra que tot esforç obté la seva recompensa. Però, no tan sols s’han de tenir en compte els resultats del campionat ja que, al sortir de l’aigua, tens una sensació de felicitat i satisfacció indescriptible que diu molt de la rutina que acabes de nedar.
El públic no es pot arribar a imaginar totes les hores d’entrenament que hi ha darrere d’aquella actuació!

Marina

Els esports mai no han sigut el meu fort, mai no m’ha resultat fàcil, l’esport en general. Al llarg de la meva vida he provat, jo diria, tot els esports “comuns”. Des de natació, fins a hockey, passant per basquet, futbol i tennis. Una cosa que tenien en comú tots és que no durava més d’un any la pràctica de cada un d’ells.

El més curiós, és que quan era molt petit, uns tres o quatre anys, m’apassionava l’esport, especialment el futbol. Fins i tot els pares d’una de les meves millors amigues em van conèixer amb el nom de Rivaldo, un jugador del Barça del moment, que era com jo em presentava a la gent, fixeu-vos amb el que m’arribava a apassionar l’esport!

Més tard vaig començar a abandonar el món de l’esport, fins arribar al punt actual en el que només en faig a les hores d’educació física a l’escola. Ara no penseu que sóc un vegetal, que només està assegut mirant la televisió, no, també vaig a la muntanya amb el meu gos i a la piscina, però no amb un horari rigorós, sinó que hi vaig quan em ve de gust.

És curiós veure com canvien els gustos de les persones al llarg de la seva vida.

Marc Brugat Segalés.

En aquests temps que corren en els quals tenir un correcte nivell de vida és prou difícil, hi ha un sector de la nostra societat el qual no va gens malament. Parlo del futbol.

Inclús en aquest sector que es mouen quantitats de diners que són – al meu parer – totalment desmesurades, hi ha equips que ho estan passant realment malament; clubs que han de tancar o no poden competir a les seves respectives lligues per falta d’ingressos, fet que els fa baixar a una altra divisió, jugadors amb salaris suspesos… Però, al que jo em vull referir és als equips més ‘grans’. Equips com el F.C. Barcelona o el Reial Madrid, els quals els seus ingressos augmenten i paguen quantitats indecents per altres jugadors, tot i que, els equips més petits s’han de desfer de les seves ‘estrelles’ per poder pagar les despeses i se n’aprofiten. Sense anar més lluny, fa una setmana s’estava debatent sobre l’estat de la compra d’un jugador (Gareth Bale) pel qual el Reial Madrid pagaria cent milions d’euros, i l’entrenador del Barça va fer unes declaracions dient textualment: ‘en estos tiempos que corren no es ÉTICO gastarse tanto dinero por un solo jugador’. Subratllo la paraula ‘ético’ ja que el mateix equip del qual l’entrenador va fer aquestes declaracions, és a dir, el Barça, va fitxar no farà més de un parell de mesos un altre jugador per seixanta milions d’euros.
Aquest fet em va fer pensar, ja que penso que les declaracions no eren adequades pel tipus d’equip que entrena Tata Martino, i al cap d’una estona de rumiar-hi, vaig aplicar el mateix context en una altra situació (ja sé que és un pèl desmesurada): Aquell que ha matat a deu persones, no excusa a aquell que n’ha matat a cinc.

La meva conclusió és que aquestes quantitats de diners podrien servir molt més en ajuda humanitaria i ajudant a aquells que menys tenen.

Aleix

El descens no només consisteix en baixar per un camí amb salts i obstacles. El descens, és saber dir que no pots anar a alguna festa, o no pots quedar, perquè has d’entrenar. És vèncer la por a saltar aquell salt que et sembla tant difícil de fer. És ser dona i saber enroscar i desenroscar un cargol, saber canviar una roda, embrutar-te les mans de greix, estar fastigosament plena de fang… El descens és saber que hi ha molta gent millor que tu, però tot i així no rendir-te mai i sempre intentar-te superar. És tenir el cos ple de blaus. És tenir els braços destrossats i seguir entrenant. És saber-te aixecar després de cada caiguda i continuar endavant. És aguantar els nervis abans de cada competició i tremolar quan estàs a la parrilla de sortida i comença el compte enrere. És demostrar tot el que saps fer lluitant contra el cronòmetre. És sentir-te lliure al circuit. Passar-t-ho bé. És esforçar-te al màxim per aconseguir els teus somnis. Per molts és un simple esport, per mi un sentiment, una passió, un estil de vida.

Carla

Com ja sabreu, una de les coses que em caracteritzen, és que sóc un apasionat del futbol. Des de ben petit que hi jugo. Vaig començar jugant a l’equip del meu poble, al Vilassar de Dalt, però quan era petit vaig rebre trucades d’entrenadors que estaven interessats en mi, i vaig marxar. Estava indecís per marxar a un equip o l’altre, que encara que un fos millor, per la categoria a la que jugava, vaig decidir finalment anar a l’altre. Ja fa cinc anys que jugo a aquest equip, el Premià de Mar. Quan vaig arribar, vaig trobar-me a una gent fabulosa, no només perquè siguin bons jugadors, també són grans persones.

Durant aquests cinc anys, han anat marxant gent i arribant d’altres. He passat per experiències que m’han marcat molt, i que no oblidaré mai a la vida. Al final de cada temporada, l’entrenador em deia que volia comptar amb mi per la temporada vinent, i aquest any no ha sigut menys. Fa uns dies, abans de començar el partit que podria ser l’últim amb aquest equip, l’entrenador em va dir que em volia per la temporada següent.

Aquesta temporada ha sigut molt difícil per a mi, perquè he estat lesionat de l’esquena força temps, i m’ha impedit ser el jugador que era al principi de la temporada. Ha sigut un any dur, no confiava en mi mateix, i ja no jugava els minuts que ho feia abans. Tot això, m’ha fet pensar que hauria de tornar a l’equip del poble, amb els amics de la infància, però em costa moltíssim prendre aquesta decisió… I a més, l’any que ve hauré d’agafar l’autobús si vull seguir jugant al Premià, cosa que em fa molta mandra. Ja hi tornem, un altre cop indecís!

És molt trist deixar a companys que fa anys que coneixes i que t’han tractat tan bé, i que potser no els tornis a veure mai més. És una de les coses que té el futbol, les amistats que hi fas. S’ha acabat la temporada i ja haig de decidir què fer la temporada vinent. El més segur és que marxi, però em costa molt fer-ho…

David

La palabra Fútbol todo el mundo la asocia al deporte más importante en el mundo, yo el primero, pero también vivimos lo que es el sentimiento del Fútbol en todo momento. A veces me pregunto si podría vivir sin él y lo que no entendería es que una persona acostumbrada a vivir el Fútbol como lo vivo yo, pudiese hacerlo.

No hay persona que no haya disfrutado con este deporte, no haya demostrado felicidad, alegría, impotencia, tristeza, rabia… son una serie de sentimientos increibles, ya que, en el momento en que tu equipo o selección marca un gol importante, sientes como si se parase el mundo, y despúes viene el momento que te abrazas, gritas, saltas, ríes o incluso a veces, lloras por ese gol.

El Fútbol es un sentimiento, no como lo interpretan algunas persones que se piensan que se trata de 22 personas llevando una pelota a la portería contraria, a la que le dan patadas y cabezazos, para que al final salga de un cuadrado o la pare una persona a la que le llaman portero, pero la realidad es que esas 22 personas entrenan desde pequeños para poder llevar el balón con sus pies a la portería. Todo para alcanzar un gol, ese gol que produzca la alegría que tanta gente está esperando durante los 90 minutos que dura el partido.

Me encanta el fútbol y todo lo que esta relacionado con él.

Eric

Tot va començar un dissabte del mes passat. Era un dia molt important perquè jugàvem contra el primer classificat de la lliga. Per a nosaltres era una motivació el fet d’anar a Santa Coloma i guanyar al líder. A les 5 estàvem tot l’equip en el punt de sortida cap allà. Bé, tot l’equip no estava, el porter suplent estava de vacances i un dels jugadors estava lesionat. Érem set jugadors i l’entrenador.

Durant el trajecte, el porter del nostre equip (i un bon amic meu), es va començar a sentir malament. Estava pàl·lid i tenia la necessitat de sortir a prendre l’aire.

Al girar vam veure una rotonda i un pont. Li va demanar al meu pare que parés, i així ho va fer. En Ferran (així es diu) va sortir del cotxe i va estar-se per allà. Mentrestant el meu pare va sortir del cotxe per dir als altres que anessin tirant. Mentre els ho comunicava tots vam veure com en Ferran queia inconscient. Vaig sortir del cotxe com un coet i vam anar a veure què li havia passat, per sort ja havia recuperat la consciència. Va tenir sort de caure de cantó, perquè les valles de protecció estaven baixes. Vam trucar a l’ambulància i van venir rapidíssim. El meu entrenador va haver d’acompanyar-lo, ja que no estant els seus pares ell era el màxim responsable.

Després de tot l’enrenou havíem de jugar el partit sense entrenador ni porter. Vam arribar i l’àrbitre em va dir –Os ha ido por poco, un minuto más tarde i perdéis el partido, jugad sin calentar-. Per acabar d’adobar-ho, un pare no podia fer d’entrenador, ho havia de ser un jugador que, a sobre, no tenia dret a jugar el partit. El Pol es va sacrificar.

Quan va acabar el partit (l’haviem perdut per la minima) vaig anar a parlar amb l’àrbitre i li vaig deixar clar que la salut del meu amic i de qualsevol persona està molt per sobre a un simple partit de futbol, ja sigui de primera divisió o tercera.

Me’n vaig anar al vestuari i vam trucar tots per veure com estava el nostre company.
Per acabar, només dir que aquell dia em vaig sentir orgullós del meu equip, perquè tots vam pensar abans en el Ferran que no pas en els tres punts.

Valldo

Avui, 16 de març, és un dia molt important pel meu equip de bàsquet. Després d’haver jugat contra el S.E.S.E de Barcelona en vàries ocasions i haver perdut en totes, avui ens hem promés que no ho farien més.

Aquest equip és el primer de la classificació, i han vingut convençudes de que ens guanyarien, però en aquesta ocasió, hem fet un bon partit. L’entrenador ens ha felicitat pel nostre joc i sobre tot per l’esforç que hem fet. Hem jugat amb moltes ganes i hem defensat la nostra canasta com mai ho haviem fet. Resultat del partit, 69-51, no ens ho podiem creure, haviem guanyat a les primeres!!

L’equip contrari ha marxat amb la lliçó de no donar per guanyat cap partit i nosaltres per una vegada hem sigut un equip rodó, hem fet molta pinya i ens hem animat i ajudat entre totes.

M’ho he passat molt bé, tinc el convenciment de que he fet un bon partit i això m’anima a seguir esforçant-me i fer el que m’agrada.

Irene