LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Teníem la televisió engegada, la meva mare planxava i jo estava sopant. Anaven passant els anuncis i els anàvem comentant, i un d’ells era el de Veri. Quan el vaig veure no li vaig donar gaire importància, l’única cosa que em vaig fixar, va ser en els paisatges i la música que van posar que la vaig trobar molt encertada. Després li vaig preguntar a la meva mare qui era el que sortia a l’anunci, i ella em va dir que era en Kilian Jornet, que corria per la muntanya i havia guanyat uns quants premis. A mi aquestes coses no m’acostumen a cridar l’atenció, pensava que era com els que guanyen premis però amb bicicletes, o qualsevol altre esport, així que no vaig donar-hi dues voltes i vaig continuar menjant.

Al cap de pocs dies després, va sortir anunciat que aquest tal Kilian Jornet sortiria al Convidat de tv3, i (com tots els Convidats) el vam veure, però no sé per què, aquest tenia ganes de que el fessin. Aquell dia va ser quan vaig descobrir exactament el que feia, i em va fascinar bastant, així que vaig començar a fer una recerca, mirant vídeos i buscant informació sobre ell, fins el dia d’avui.

En Kilian Jornet va néixer en un refugi a 2.000 metres d’alçada i des de ben petit que ha estat a la muntanya. No es defineix com un esquiador, ni alpinista, ni corredor… sinó que toca tots els temes, no és vol posar en un nom en concret. Ha fet molts rècords en pujar i baixar una muntanya, ha sigut 4 cops guanyador d’Skyrunning, apart d’haver guanyat moltíssimes altres curses.

Molta gent m’ha preguntat, inclús jo després de que ho fessin, perquè el tinc com a ídol si jo no faig curses de muntanya ni pujo corrents un 4.000. És cert que no em poso a córrer per la muntanya, però sí que m’agrada anar a fer pics, esquiar i passar-hi el dia. Potser el per què el segueixo és pel simple fet de la seva senzillesa, i el punt de vista en que et fa veure el món. La veritat és que li tinc enveja, cada dia penja fotos amb paisatges privilegiats els quals jo no veure ni la meitat, fa cada dia el que li ve de gust i encara n’hi tinc més perquè tot dia està menjant pa amb Nutella sense preocupar-se ja que ho crema tot!

Farà més o menys un mes que vaig anar a una conferència que feia a Barcelona, i l’Albert Om (l’entrevistador) li va dir que havia passat un any molt bo ja que ho havia guanyat tot, i ell li va contestar que sí, que havia estat un any amb sort i de seguida l’Albert Om va afegir que no fos tant modest, que no havia sigut la sort, i ell es va posar a riure. Després li va dir que tenia molts seguidors i el Kilian va respondre que ell creia que eren més importants els mestres, metges… que no pas ell que potser corria una mica més que els altres. Si el Kilian fos el mateix però cregut, ara aquest escrit no l’estaria fent, però jo no trobo que ens vulgui demostrar res, sinó que cada dia s’entrena i es prepara per fer el que li agrada.

Anna

El passat 21 de desembre es va celebrar a Premià de Mar un festival on hi participaven els clubs de patinatge de Dosrius, Cabrils, Vilassar de Dalt i Premià de Mar.

El grup de grans de Premià ja feia un mes que estàvem practicant el nostre ball perquè sortís el millor possible. Representàvem el musical “Cats”, per tant anàvem disfressats de gats. Al principi no ens agradava el ball, ni els mallots, ni el maquillatge que portaríem, però a mesura que van anar passant els dies cada cop gaudíem més fent el ball i ens animàvem més.

Un dimecres a la tarda ens van donar els mallots, la gent els trobava lletgíssims i semblàvem de tot menys gats; fins i tot ens van arribar a preguntar si érem avatars o robots. Nosaltres, però ens consolàvem pensant que amb el maquillatge i un cop a pista semblaríem el que érem, gats.

Per fi va arribar el dia del festival. El club de Premià ens vam reunir aquell dissabte a les 9:30 del matí per decorar el pavelló i fer l’entreno general de la desfilada (on hi sortia tot el club) i els balls dels diferents grups (el meu, “cats”). En acabar, al voltant de la una vam anar a casa a dinar i a descansar una mica. A dos quarts de sis hi vam tornar, els que fèiem disc individual teníem mitja hora per entrenar. A tots ens va sortir bastant bé, encara que a l’hora de fer-ho davant del públic no ens va sortir tan bé.

Va arribar l’hora de començar el festival. El primer ball va ser la desfilada del Club Patí Premià on hi sortia des del més petit fins al més gran. A continuació es van realitzar tots els altres balls. La gent que fèiem individuals, ens havíem de canviar i maquillar-nos ràpid per estar a temps per sortir a fer Cats. No era fàcil, tots volíem estar perfectes vestits i sobretot maquillats, però érem molts i les noies que maquillaven no donaven a l’abast, així que unes quantes ens vam començar a maquillar com podíem davant el mirall. Per sort tothom estava millor o pitjor maquillat però a temps.

Als instants abans de sortir a pista ens vam prometre entre nosaltres mateixos que ho faríem perfecte, que no ens tallaríem i que ens motivaríem com mai ho havíem fet. També ens vam prometre que si alguna cosa sortia malament, que seguíssim patinant que d’errors en té tothom.

Ens van anunciar per megafonia, tots estàvem molt nerviosos i amb ganes de demostrar tot el que havíem estat preparant. Vam trepitjar la pista i vam veure la multitud de gent que hi havia, això ens va fer créixer, creure’ns-ho més. Ens vam col·locar als nostres llocs, va sonar la música i va començar l’espectacle. Mentre patinaves podies veure les cares de felicitat i satisfacció que tenien els teus companys.
Quan vam acabar, després de saludar i fer-nos la foto, ens vam reunir tots. Tothom deia que s’ho havia passat “super” bé i que li agradaria repetir aquella experiència. Estàvem tant contents i eufòrics que vam fer un crit: “cats, cats, cats” repetíem saltant.

A mi em va encantar fer el ball de cats, no només pel ball sinó pels nervis abans d’entrar a pista, per l’estrès de que no estava maquillada a temps, per la quantitat de gent que estava a les grades mirant-te, per la preocupació de no oblidar-te dels estils… És per això que crec que la felicitat només dura instants.

Anna

Tothom té els seus ídols: jugadors de bàsquet, futbolistes, nedadors, actors, actrius…. I jo també en tinc un.

Tot va començar farà cosa d’uns quants anys, quan em vaig començar a interessar per les motos, una cosa que sempre havia trobat de nens. Tot ve arrel de que el meu pare sempre mirava les carreres, i al final la cosa t’acaba agradant. Sempre m’havia fixa’t en els grans corredors de Moto Reina (categoria més alta en motos), com per exemple en Valentino Rossi, però ara, farà un any o dos vaig veure que no només les gran estrelles estaven a la categoria més alta, sinó, que també hi havia grans estrelles a les categories inferiors (Moto 2…). Aquí es quan va començar la meva afició per Marc Márquez.

Marc Márquez, és un jove pilot de Moto GP, campió de les tres categories de Moto amb tan sols 20 anys, i avui dia una gran persona, reconeguda per molta gent, guardonat per molts premis, aclamat per molta gent, per mi, un gran exemple a seguir. No tan sols pel fet de que sigui Campió del Món, o bé, perquè sigui guapo, sinó pel sol fet que es una persona amb uns reptes aconseguits, amb un esperit de superació impressionant, la persona que clarament ens transmet que: Quan es vol, es pot. Una persona amable amb la gent, un noi al que no se li pugen els fums el cap per ser el Campió del Món, algú a qui li agrada ser molt competitiu, en definitiva, una gran persona.

Mariona

Tenia 10 anys, i per fi, van començar les vacances.

Eren les vacances del 2008, i a mi m’encantava un esport, el futbol. Quan va acabar el cole, m’hi vaig apuntar a un campus de futbol anomenat “Lluna Esports”.

Tenia moltes ganes, ja que a part de fer el meu esport preferit, anava amb una colla d’amics. Quan vaig arribar, el primer era agafar la llitera (em va tocar la pitjor), i després, anar a dinar. El primer dia, no hi vam fer gaire, un par d’activitats i a dormir.

Cada dia pel mati, tractava de jugar a futbol fins que arribés l’hora de dinar. Després de dinar, ens anàvem a banyar-nos a una piscina, per refrescar-nos; i ens passàvem tota la tarda entrenant, i jugant a futbol. Quan arribava la nit, sortíem a passar-nos-ho bé. Anaven passant els dies, fins que va arribar l’últim. Eren les 8, i com cada dia fèiem, anàvem al camp de futbol. Aquell mateix dia, tenia una sensació rara, però ho vaig deixar córrer. De sobte, vaig saltar i al caure, plas! Em vaig trencar el braç. Ràpidament, em van portar al metge i em van operar.

Quan em vaig despertar, estava content perquè pensava que havia acabat tot; però no va ser així. Tenia que anar cada dia a rehabilitació, i lo pitjor va ser, que vaig estar 2 anys sense poder jugar a futbol.

Sergi Sánchez Jurado

Quan tenia tres anys, els meus pares em van apuntar a cursets de natació per aprendre les tècniques bàsiques per nedar i no còrrer el risc d’ofegar-me en qualsevol moment. Vaig seguir fent cursets fins els dotze anys, però ho vaig deixar per manca de motivació. Aquest any he tornat a nedar, això sí, pel meu compte, sense un monitor que m’obligui a fer els exercicis.

Durant els nou anys que vaig fer classes vaig aprendre molt: al començament, a nedar mínimament bé i al llarg dels anys, he anat perfeccionant tots els estils i m’he introduït al món del waterpolo i del salvament aquàtic. Aquestes noves tècniques van fer que els cursets fossin més interessants, ja que era el que realment em cridava l’atenció i em fascinava. En canvi, el fet de fer piscines amunt i avall sense un objectiu en concret no m’agradava.

Els cursets tenen sis nivells, del zero al cinc. Quan comences amb tres o quatre anys et posen al nivell zero, i a mesura que vas aprenent i vas superant els exàmens, et pugen de nivell fins assolir el màxim, el cinc. Un cop hi arribes, només fas piscines i més piscines. Això va ser el meu cas, vaig passar-me tots els nivells i un cop arribat al cinquè, vaig continuar les classes un parell d’anys més per fer algun esport, però finalment, ho vaig deixar.

A començament de curs vaig decidir tornar al món de la natació. Cada setmana hi vaig dos dies, i ara que no faig classes, m’estic adonant que és el meu esport preferit, el meu esport. Estic segura que sempre trobaré moments per dedicar-me a practicar-lo i, a la vegada, a ser feliç.

Mireia

El dissabte pel matí, com és habitual, he anat a jugar un partit de bàsquet. Hem jugat contra el Barberà del Vallès. Jo anava amb la mentalitat de que el partit estava perdut, com els anteriors, a més que contra les noies que jugàvem es situaven les primeres de la lliga, eren dos anys mes grans i, d’altra banda, nosaltres tan sols erem 6 jugadores, perquè les altres dos estaven malaltes.

Vam començar el partit bastant igualdes, cosa que ens va motivar perquè des de l’aleshores teniem la petita esperança de guanyar el partit. A la mitja part tan sols perdiem de 8 punts.

Els dos següents quarts amb l’esperança de guanyar, moltes ganes i amb la motivació dels entrenadors i de la gent de les grades que ens animava, vam remuntar aquells vuit punts i ens posàrem davant d’elles amb sis punts d’avantatge. Després de l’últim quart, amb molta pressió i tan sols amb 5 jugadores a la zona de joc, ja que vaig ser expulsada, vàrem vèncer a l’equip contrari d’un punt.

Va ser molt emocionant, els entrenadors ens van donar l’enorabona, donàrem les mans a les altres jugadores, que també havien jugat bé. Després totes vam anar al centre del camp exaustes i després d’abraçar-nos, saltar i cridat, vam fer el notre crit com cada partit.

Crec que aquest partit ens ha fet reflexionar de què les coses mai les has de donar per fetes o/i perdudes, ens ha donat molta força com a equip i em demostrat que ens agrada el bàsquet i que si ens hi esforcem, hi posem ganes i seguim millorant podem guanyar a quasi tots els equips contra els que juguem.

Eva

Molta gent es pensa que el patinatge sobre rodes és molt fàcil. Que només cal posar-te dos patins als peus i fer un parell de girs sobre ells però no, no és així. El patinatge és un esport com molts d’altres però jo crec que és diferent. Tu pots haver provat de xutar una pilota dins una porteria o encistellar una pilota de bàsquet a la cistella, o també pots haver provat de fer el pi dins l’aigua o donar-li a una pilota amb un bat de beisbol. Però poca gent té l’oportunitat de posar-se un patins de debò i intentar aguantar-se dret sobre ells. D’acord que pots anar a l’Skating i posar-te’n uns de patinatge sobre gel, però és molt diferent. Els patins que et deixen a allà, a part que no serveixen per patinar, pesen menys que els de patinatge sobre rodes perquè no tenen ni rodes, ni frens… simplement una ganiveta que et permet lliscar sobre el gel.

M’agradaria que la gent tingués l’oportunitat de posar-se un patins per una hora encara que fos. Que tingués l’oportunitat d’intentar saltar, girar… sobretot aquella gent que a vegades passa pel poliesportiu mentre tu estàs entrenant i es riu de tu si et caus, segurament aquesta gent ni sabria com cordar-se uns patins.

La definició sobre el patinatge sobre rodes que posa a la Wikipedia és aquesta: “El patinaje artístico sobre ruedas es una disciplina deportiva de deslizamiento donde los deportistas compiten sobre patines, combinando elementos técnicos con facetas artísticas. Este deporte es difícil, pues requiere a la vez una buena preparación física y una gran capacidad de concentración. Además, el patinador debe tener buen oído para sentir la música y adecuar sus movimientos a ella.” Crec que aquesta definició ho diu tot. Aquest esport necessita moltes hores d’entrenament. Jo, a vegades, he arribat a entrenar sis dies dels set que té la setmana, i no només al meu poble, sinó per Dosrius, Vilassar de Dalt i Cabrils (jo sóc de Premià de Mar). És un esport que necessita molta formació física, habilitat, resistència, flexibilitat, i encara que sembli que no, també es necessita molta valentia, valentia per saltar un salt encara que tinguis por per si et caus o perquè vas molt ràpid.

El patinatge no és tant bonic com sembla a la tele, darrere d’aquelles cares somrients que posen els patinadors professionals hi ha moltes gotes de suor, llàgrimes, dies en que et fa mal tot el cos de tantes vegades que t’has caigut, dies de tenir ganes de deixar-ho tot, bronques de l’entrenador, càstigs perquè no has fet el que havies de fer, èpoques que t’has volgut desapuntar…Com tots els esports té les seves coses bones i les seves coses més dolentes, però que no són dolentes del tot, sinó que, simplement ens ajuden a millorar, a créixer com a persona i a madurar. Perquè el que importa no és no haver-te caigut mai, sinó haver-te sabut aixecar després de cada caiguda.

Anna

L’altre dia em vaig parar a mirar a la televisió un partit de la lliga d’Anglaterra. Era un partit molt emocionant en què l’equip que estava per davant en el marcador no feia altra cosa que perdre temps. De cop, dos jugadors es van encarar i un d’ells es va deixar caure al camp. L’àrbitre va xiular falta i va expulsar el jugador que suposadament havia fet caure l’altre.

No entenc per què els jugadors han de fer teatre en el terreny de joc. Exageren de tal manera que sembla com si els hagués passat alguna cosa molt greu. Però, després, a les repeticions que donen per la televisió es veuen tots els detalls de la jugada: si l’ha tocat o no, si s’ha fet mal, si s’ha deixat caure…

Em sembla una mica patètic que jugadors professionals facin servir aquest tipus de tàctica per treure un profit que no és real. Enganyen a altres persones i, principalment, a ells mateixos. A la vida s’ha de jugar net.

Àlex

Als 12 anys vaig començar a fer patinatge artístic a Premià de Mar. Abans d’això feia gimnàstica artística però no m’acabava d’agradar ja que no tenia una motivació, només anava allà per fer esport i no per superar-me a mi mateixa que era el que jo volia. Vaig començar en aquell club i vaig veure que les nenes amb les que patinava eren molt petites i per tant vaig decidir espavilar-me per aprovar totes les estrelles en el menor temps possible per poder anar amb nenes de la meva generació.

Al principi em prenia el patinatge com un joc però poc després vaig començar a fer competicions, festivals i exàmens i em vaig adonar que era un esport bastant seriós. Quan vaig arribar a certificat (una categoria abans de la més alta que hi ha) em van pujar a l’equip de competició on patinaven nenes i nens la majoria més grans que jo i les coses van canviar. Vaig començar a fer festivals gairebé tots els caps de setmana i cada cop feia més hores d’entreno. Vaig fer moltes amistats i algunes no eren només amigues de patinatge sinó que es van fer molt importants per mi.

Aquests petits detalls que he anat experimentant al llarg del meu trajecte pel món del patinatge han fet que aquest esport ja no sigui un “joc” com quan vaig començar sinó que s’ha convertit en una manera de viure i de pensar.

Laia

Des del seu primer dia com a entrenador del Barça, sempre que els deures i el temps que tinc disponible m’ho permeten, intento veure totes les rodes de premsa del Tata Martino, i simplement ho faig perquè m’agrada escoltar aquest autèntic mestre del futbol responent les preguntes que li fan els periodistes i també perquè la seva manera de veure el futbol i de dirigir al Barça m’apassionen. Gràcies a ell i a les seves rodes de premsa he aprés molts aspectes que desconeixia d’aquest magnífic esport que tant m’agrada.

El Tata Martino va arribar a Catalunya com un autèntic desconegut per la majoria de nosaltres i per aquest motiu se’l va menysprear de manera excessiva, dient de ell que no triomfaria al Barça per ser un entrenador novell a Europa, per no ser de la casa i per no tenir carisma, en definitiva que el lloc de entrenador blaugrana li venia gran.

Però el estil de treball del Tata, les seves variants tàctiques i el bon moment de forma del jugadors ha permès ja guanyar un títol, comptar tots els partits com a victòries i haver assolit el millor inici de tota la historia del Barça a la Lliga per sorpresa de tots els seus detractors.

En definitiva, espero que el Tata i el equip segueixin així perquè llavors tindrem el èxit assegurat.

Sergi