LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia vam anar al poble veí, a Premià de Dalt, a jugar un partit de futbol. Vam arribar de bon dematí i no és que fóssim molts jugadors, érem 7 persones… Sabíem que no anava a ser fàcil, nosaltres anem a la classificació de mitja taula cap a baix i ells van per la zona alta. Van començar marcant ells i no ens va agradar gaire… Vam donar el màxim que podíem i en una jugada  vaig marcar. Vam empatar el partit i pensàvem que res era impossible. Aleshores, per dos jugades inútils ens van fer dos gols… Ara sí que sí que ho teníem complicat. Vam aguantar-los bastant bé i després de passar el temps, en pocs minuts vam empatar el partit. Vam quedar 3-3.

No va ser pas un partit fàcil pero tothom sap que res és impossible i tot s’ha d’intentar. Esperem seguir així a la lliga i intentar quedar en una bona posició.

Àlex.

Tot va començar gairebé una setmana abans del partit quan ens van dir que el dissabte aniríem a jugar només amb cinc persones, i per tant haurien de pujar nenes d’una categoria anterior a la nostra per ajudar-nos. Tot això ja no em pintava gens bé, ja que contra qui jugàvem (Valldemia) era un equip molt dur.

Ja em podia imaginar el dia del partit, un dia molt desastrós. Cada vegada quedava menys i cada cop veia més clar que aquell partit seria per oblidar. Les jugadores anaven molt tranquil·les, com un partit més, i la veritat és que n’era un de més, no es jugàvem res, simplement anàvem a jugar com cada dissabte, com si fos la rutina de cada dia. Jo la veritat és que estava molt nerviosa, m’agrada jugar bé, fer un bon partit, i que quan sigui a la pista tot funcioni, però aquell equip era més fort i competitiu, les nenes eren més grans que nosaltres, tenien més físic i eren més bones per descomptat. Una frase que sempre recordo quan sóc a pista, i que va dir uns dels grans jugadors de la NBA, Michael Jordan és: el talent guanya jocs, però el treball en equip guanya campionats, és una frase del tot certa, i com ja he dit, vaig entrar a pista i vaig posar-me la frase en ment, estava disposada a jugar amb el meu equip, fer un treball col·lectiu, que a totes ens anés bé, que totes estiguem satisfetes d’haver competit. Però aquell dia el treball en equip no ens va servir de res, ja que vam acabar perdent el partit. Va ser un joc poc competitiu, vam sortir a pista sense ganes. Però en fi, tothom té dies i dies, potser uns de més bons uns altres de més dolents, i el nostre precisament va ser un dia molt dolent, per això és millor no recordar-ho.

Mariona

L’altre dia, estressada pels deures; exàmens i treballs, el primer que vaig pensar va ser en la gimnàstica artística. Em vaig adonar de que cada vegada que estic baixa d’ànims, estressada, preocupada, nerviosa o no tinc ganes de fer res, un llarg entrenament sol arreglar-ho tot. La gimnàstica artística és el meu esport, encara que és dels més durs, és el que m’agrada. Els entrenadors t’ensenyen pràcticament a volar, per dir-ho d’alguna manera, t’ensenyen a fer coses increïbles, salts elaborats, piruetes de tot tipus… I per suposat, t’ensenyen a coordinar tots els músculs del teu cos i a utilitzar-los com tu vols exactament. A més a més, la gimnàstica ajuda a mantenir la flexibilitat (tots naixem amb 100% de flexibilitat i segons el que es treballa durant els primers anys de vida, quan ets gran tens més o menys flexibilitat) i per tant, ets molt més àgil (sí, quan més flexible, més àgil). També et deixa un cos esvelt i saludable, el qual es reconfortant i agradable quan te’n adones de tot el que ha servit tant d’esforç.
Els esports són saludables pel nostre cos. És sorprenent la diferència entre la salut d’ algú que fa esport i la d’algú que no en fa. Però el més important és l’efecte que causa mentalment. Quan descobreixes quin és el teu esport i el practiques, això et pot ajudar en molts moments.
M’he adonat de que no canviaria la gimnàstica per res!

Carla

Tinc 15 anys i porto la major part de la meva vida dedicada a un esport, una passió, una vida. Fa gairebé deu anys que patino, i no, encara no m’he cansat de fer-ho. El primer que em pregunta la gent quan fa temps que no em veu és: “I encara patines?”. La meva resposta és sí, sí i sí. Sé que moltes vegades protesto o m’enfado perquè no tinc ganes d’anar a entrenar, però després m’adono que no ho canviaria per res.

Quan patino em sento diferent, especial, desconnecto totalment de la realitat i em centro només en el que he de fer. És un esport dur que necessita disciplina, dedicació i constància, però les coses que t’aporta són tantes que val la pena passar per tot això. No només m’ha ensenyat a patinar, sinó també que per aconseguir una cosa has de treballar dur i aixecar-te quan caus. M’ha fet veure que tot esforç té la seva recompensa i que quan vols una cosa has de lluitar per ella. D’altra banda he conegut a gent que cada cop és més important per mi: els meus companys i companyes de club i els meus entrenadors. Estaré eternament agraïda per tot el que han fet, i el fet de veure que han confiat i apostat per mi durant tot aquest temps m’ho diu tot. 

Darrere del patinatge hi ha tot un món. Vaig començar perquè unes quantes amigues s’hi van apuntar, però poc a poc s’ha convertit en la meva vida. Molts dels millors moments que he passat han sigut sobre uns patins i espero que segueixi sent així. El patinatge no m’ha posat les coses fàcils, però si tingués l’oportunitat de tornar enrere no canviaria absolutament res. Agraeixo a tots aquells que han fet que la meva trajectòria en aquest esport hagi sigut màgica. Gràcies als meus pares, als meus entrenadors i a les que s’han convertit en més que amigues. Gràcies.

Marta

Segona divisió, cadets de primer any i una lliga impossible. Aquests són els factors que ens vam trobar a principi de temporada el cadet b del C.E Vilassar de Dalt. Tothom era bastant optimista amb el projecte del nou entrenador, fins i tot vam redactar els nostres objectius en un paper. Tothom volia guanyar.

Primera jornada, primera victòria de la lliga. I això va continuar fins als partits clau, amb uns resultats de 2-2, i 1-1 amb els màxims rivals.
El mister, en un entrenament ens va fer canviar d’idees en una mitja hora. El seu discurs era; no podíem anar de bons sent de primer any. Així doncs, cada partit que es jugava, es jugava com si fos una final, això ens va donar una ratxa de partits guanyats molt elevada.

Va arribar l’hora de la veritat, el partit més important de l’any per nosaltres, tot es jugava a una. Abans del partit, un vídeo motivacional i durant tota la setmana pensant exclusivament en el partit va donar el resultat que tothom esperava, 2-0 i pràcticament una lliga, que pel mister no entrava en els seus plans de treball.

Amb això queda demostrat, que per molt petit o inferior que siguis, mai et donguis per vençut, sempre hi ha una esperança.

Sergio

El passat 23 de gener, Sandro Rosell anunciava que deixava irrevocablement la presidència del F.C.Barcelona després de 3 anys i mig com a màxim dirigent del club. La majoria de gent creu que la decisió és deguda a l’admissió del “juez Ruz” de portar a tràmit la querella que van presentar una parella de socis pel conegut “cas Neymar”, en la qual s’acusa a Rosell de pagar més dels 57 milions d’euros declarats. Però en la roda de premsa que es va celebrar divendres Rosell afirma que tot i que aquest últim ha estat el motiu detonant, n´hi ha d’altres i això és el que més em va cridar l’atenció a mi. Resulta que l’expresident del Barça ha estat suportant en silenci amenaces i incidents tant a ell com a les persones del seu entorn familiar. D’aquesta altra notícia no he pogut treure més informació i per tant el que pugui dir no és del tot fiable, però bé, hi tinc algunes coses a dir al respecte.

Es tracta d’un club esportiu, però un club que és el més important del món. El principal problema que té el Barça és que mou una quantitat de diners inimaginable, per tant ja no podem parlar d’un “innocent” club esportiu, sino d’un enorme negoci, una multinacional. I com en qualsevol multinacional, hi apareixen vàries dificultats que s’han d’afrontar, per exemple la competitivitat, que és segurament l’origen d’aquestes amenaces i incidents que està patint Sandro Rosell i la seva família.

Però també penso que aquestes amenaces poden ser una simple excusa per a dissimular els motius reals de la seva dimissió, podria tenir certes coses a amagar de veritat.

Lluís

Vam entrar a la pista i vam començar a escalfar, com a cada partit, mentre les entrenadores planificaven les posicions que ens col·locaríem les jugadores al camp, mentrestant, l’àrbitre amb l’ajuda d’un altre entrenador anaven col·locant els pals i la xarxa al seu lloc.

Una vegada ja estava tot preparat, el partit va començar, va ser un set ràpid, fàcil i senzill. Els nervis de seguida van desaparèixer i això va provocar que totes ens confiéssim. Va tornar a xiular l’àrbitre que donava pas al segon set, no havíem pogut començar millor però a mesura que anava passant el temps les coses empitjoraven fins a provocar la pèrdua del joc. En el tercer set va passar el mateix, ens vam desanimar i ja no teníem ganes ni de jugar. Si realment volíem aconseguir la victòria necessitàvem totes un gran canvi personalment, i així va ser, al quart set, quan ja donàvem el partit per perdut, vam fer una gran remuntada i vam aconseguir guanyar-lo. Però encara no s’havia acabat, faltava l’últim, el definitiu cinquè set. Havíem recuperat totes les forces i les ganes per obtenir la victòria d’aquell difícil partit de voleibol, vam començar amb molt bon peu, però un seguit d’errors nostres va causar tensió i nervis, vam començar a decaure i no vam poder remuntar, deixant així la victòria pel Club Voleibol Molins.

Carla

Farà ja tres o quatre anys que practico submarinisme amb el meu pare. Penso que és un esport molt dinàmic, divertit, entretingut i en el qual estàs una bona estona desconnectat de tots els problemes de l’exterior. Però a mesura que em vaig fent gran li vaig agafant por a això; són molts els submarinistes, per no dir tots, que algun cop han patit algun ensurt important i em fa enrere només de pensar que algun cop aquest en puc ser jo. De petit no havia tingut mai cap por, em posava l’equipament i em llençava a l’aigua amb el meu pare sense cap problema, però últimament n’estic agafant bastanta por. De fet ja ne patit algun d’ensurt no d’important però si d’aquells que et posen el cor a mil. Encara recordo el dia en que em vaig submergir per observar l’interior d’una roca i quan ja em quedava sense oxigen i em dirigia a pujar veig que el sol desapareix, miro cap amunt i veig una ratlla gegant passant per damunt meu, el cor s’em va disparar mai havia vist un animal tan a prop meu i tan gran alhora, podia mesurar el metre i mig de costat a costat. Increïble! També s’ha de dir que un cop vaig reaccionar del ensurt vaig pujar a la superfície i vaig poder observar com aquell animal seguia la marxa amb un moviment lleuger d’aletes, molt bonic. Aquell dia dubto que me’n oblidi mai. I també he superat moltes pors, coses que mai havia pensat que m’atreviria a fer-ho. Sempre li havia tingut molta por a les meduses, no només per les urticàries que aquestes et podien produir, també pel seu tacte viscós i els seus llargs tentacles. Un dia ens vam trobar el meu pare i jo envoltats per un banc gegant de meduses no sabíem com havien anat a parar a la zona en la que estàvem, potser un moviment d’aigües marines o estàvem damunt d’una taca d’aigua calenta i per això les meduses es dirigien cap a nosaltres. El meu pare em va demanar que treies el cap a la superfície, em volia dir alguna cosa i un cop amunt em va demanar que el seguis. Ens tornem a enfonsar i ja estàvem totalment rodejats, veig al meu pare que amb una mà es tapa el frontal del cap (l’única part del cos que ens queda al descobert) i amb l’altre comença a apartar les meduses, jo el segueixo ben de prop pel pas que anava obrint.

L’any passat les coses no van anar tan bé com la resta d’anys a causa de les lesions que havia patit jugant a futbol, tenia el turmell esquerra adolorit, i vaig estar tota la temporada sense poder ficar-me i per això penso que també es un dels motius per el que li he agafat més por al submarinisme. Vaig poder comprovar que una mínima lesió pot fer que es converteixi en un dia desastrós. Tot va començar a principis de temporada: anava a pescar, serien les set del matí, jo anava pensant que ja estava recuperat de la lesió del peu, perquè no notava cap dolor després de setmanes de recuperació. Un cop dins l’aigua vaig notar que tenia una petita molèstia al mateix peu, però ho vaig ignorar, vaig pensar que tenia el peu fred i que conforme nedés aquest dolor se’n aniria, però no va ser així, vam començar a nadar mar endins i aquest dolor no desapareixia, un cop a dins de tot, quan la costa es veia petita i tot, vaig notar que el dolor anava a més;  li vaig dir al meu pare i em va dir que pugés sobre la boia que portem per senyalitzar a les embarcacions per descansar una estona i que el dolor afluixés, em vaig treure l’aleta del peu que em feia mal i amb l’ajut del meu pare vaig fer-me un massatge, el dolor disminuïa però jo seguia nerviós ja que estava al mig del mar amb el peu força adolorit. El meu pare em va demanar que no perdés els papers, que em posés l’aleta que aniríem cap a la costa sense cap pressa, que quan volgués parar ho podíem fer i així va ser. Poquet a poquet ens vam anar apropant, un cop fora l’aigua vaig notar una tranquil·litat per tot el cos. Un cop ja estava més recuperat el meu pare em renyava per innocent, que amb dolor per petit que sigui no podia anar a pescar, després vam anar a esmorzar com si no hagués passat res i cap a casa. Ara em pregunto si aquest estiu vinent ja podré tornar a fer submarinisme sense dolors i com reaccionaré un cop dins l’aigua.

Ricki

Fa uns sis anys vaig començar a jugar a bàsquet. No en tenia ni idea, ja que abans feia piscina i son dos esports que no tenen res a veure. Tampoc és que m’encantés aquest esport però m’hi vaig apuntar perquè algunes de les meves amigues també ho van fer i havia de fer algun esport per manternir-me en forma.

Al principi m’agradava molt anar a entrenar i jugar partits, notava que mica en mica anava aprenent a jugar i em divertia. Però a mida que anavan passant els anys, no sé si és per l’edat aquesta que tots els adolescents hem de passar algun dia, em va començar a avorrir anar a entrenar i passava més dels entrenaments, cosa que va comportar que perdés la pràctica del joc i cada cop anava jugant pitjor i per tant no em divertia gens, i a més a més també teníem bastants problemes amb casi tots els entrenadors que no ajudaven gaire. Així que aquest any he decidit deixar-ho. No puc dir que no m’ha fet pena deixar-ho perquè he fet amigues molt grans durant tot aquest temps però no em sentia agust fent una cosa que no m’agrada.

Aquest any he començat a anar a piscina amb la Carla, que també feia bàsquet amb mi. Les dos vam decidir que el bàsquet ja no era lo nostre i voliem canviar. Ens agrada anar a la piscina perquè ens ho passem bé i com anem per lliure fem el que volem, sempre intentant fer tot l’esport possible.

Ara que ha arribat l’hivern i fa fred ens fa una mica de mandra anar a la piscina i la tenim una mica abandonada… però com hem de fer esport i és la nostra obligació seguirem anant cada setmana.

Núria

Quan tenia cinc anys, vaig voler iniciar la meva vida d’esports. El meu primer esport, va ser el bàsquet. Al principi em va començar a agradar molt; però més tard vaig anar perdent l’interès. Un dia, al arribar al meu col·legi (L’olivera; Cabrils), els meus amics parlaven sobre el futbol.

Al parlar amb els meus pares, vaig decidir provar-ho. Era jugador, però el meu cos em deia el contrari; és a dir, ser  porter. El meu entrenador no em va deixar i llavors me’n vaig anar.

Estava confós, i vaig anar provant esports, com el hoquei. Aquell esport va ser el millor que havia provat! Hoquei em va semblar l’esport més adequat per a mí. Vaig estar 3 anys jugant-hi, fins que un estiu, lamentablement, em vaig trencar el braç dret. La sort se’m va acabar quan els metges em van dir que havia d’estar un bon temps fen recuperació.

Dos anys més tard (és a dir que tenia 10 anys), em van donar l’alta. Jo, tot il·lusionat, volia començar el hoquei, però em van dir que no podria jugar fins uns anys. No m’hi vaig precipitar, i vaig voler provar handbol, però no em va agradar; i a més, em seguia fent mal el braç. Vaig estar una temporada sencera sense fer-hi res, només estudiava i estudiava.

Al passar un temps, vaig pensar que ja era hora de tornar a fer quelcom. En aquells temps, m’hi vaig desil·lusionar del hoquei, i vaig apuntar-me al futbol amb els nous amics. Al trobar una diferència brutal en els meus gustos, és a dir, al canviar-me al futbol, per fi vaig trobar el meu esport preferit.

Ara (2014), porto 5 anys en el futbol, i no ho canviaria per res.

Sergi Sánchez Jurado