LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tito Vilanova va ser un futbolista i  entrenador  del primer equip del Futbol Club Barcelona des del 15 de juny de 2012 fins al 19 de juliol de 2013, quan va ser obligat a retirar-se per poder fer-se un altre tractament en la seva lluita contra el càncer que tenia concretament a la glàndula paròtide. Tito portava lluitant contra aquesta malaltia dos anys, ell sempre havia sigut molt fort per poder superar-la tot i que havia estat obligat a deixar el que realment li agradava, el món del futbol.

Tito sempre ha sigut molt estimat per tots els barcelonistes, per això el passat divendres 25 d’Abril va ser un dia molt dur per tots,Tito va morir a l’hospital on portava una setmana ingressat perquè la seva malaltia anava empitjorant. Poc després de l’anunci de la seva mort les xarxes socials s’han omplert de comentaris de suport a la família i de record al que va ser entrenador del primer equip del Barça. Durant aquets dies després de la seva mort el camp nou ha estat el lloc més visitat de tot Barcelona on s’ha creat un racó amb una foto de Tito perquè tots els aficionats portessin objectes per tenir un bon record.

Malgrat aquesta mala notícia tots els barcelonistes, i aficionats al futbol sempre recordarem a Tito com a un gran exemple a seguir.

Carla Marco

No vull dir que no m’agrada estudiar, però no m’agrada. Sé que és molt important pel meu futur i tots els tòpics que es diuen, per la veritat a vegades veig els estudis una mica innecessaris a l’hora d’aplicar-los a la vida real. I amb això no vull dir que estudiar sigui una pèrdua de temps, ni molt menys tot el contrari estudiar és el millor que pots fer en aquests moments, però jo ho veig d’aquesta manera.

Podríem dir que en aquesta vida jo he vingut per jugar a futbol, és l’únic que sé fer bé i és el que m’hi he dedicat tota la meva curta vida, només cal que mireu els meus anteriors escrits, tots són sobre futbol. Sé que sona molt surrealista però jo em vull dedicar a jugar a futbol per mi seria injust que el meu destí estigués fora dels terrenys de jocs. Estic convençut que jo he vingut aquest món per fer-ho.

Sergi

Basquetbol: conegut vulgarment com bàsquet, és un esport entre dos equips de cinc jugadors, que busquen introduir una pilota dins la cistella defensada per l’equip contrari, amb l’objectiu d’aconseguir més punts que l’adversari, tot respectant les regles del joc. Típica definició que et dona qualsevol pàgina web. Però… Realment això és així per tothom?

Doncs veureu, el bàsquet no acaba aquí. Per molts no es només encistellar, anotar un cert rècord de punts, ser l’MVP d’un partit, una estrella coneguda mundialment… Sobretot és un estil de vida, una certa disciplina, tot un compromís. Personalment, a mi el bàsquet m’agrada molt i la gent que em coneix ho sap molt bé. Aquest esport és una cosa que m’omple molt, i que m’ajuda a desconnectar quan aquell dia les coses no m’han anat gens bé, tant al cole com a casa, també m’ajuda a créixer com a persona, em dona nous valors i aprenc noves coses.

Porto des que vaig néixer posada en el món del bàsquet, ja que, cosins, tiets, tietes, el meu germà gran…. tots, han passat pel món del bàsquet, i jo també he volgut seguir els seus passos. Ara ja farà uns sis anys que em vaig apuntar en un equip, concretament al Club Bàsquet Vilassar de Dalt, després d’estar molts anys preguntant-me si jo valia per aquest esport, si m’agradaria, si m’ho passaria bé, però després d’apuntar-m’hi vaig veure que tothom val per qualsevol esport, i que si t’agrada t’ho passes bé. Veritablement no em penedeixo gens de continuar jugant, perquè, gràcies aquest esport, he conegut nova gent, he fet nous amics, he descobert nous equips de bàsquet, he anat a altres pobles i he conegut nous estils de joc. S’ha de dir que el bàsquet omple molt de temps, gairebé tots els caps de setmana tinc partit al matí i a vegades a la tarda, durant la setmana tinc entrenament tot i que faig només quatre hores setmanals, ja que els divendres doblo l’entreno: un cop a la tarda i un altre cop el vespre-nit. La veritat a mi això de doblar hores no m’importa, perquè gràcies aquestes això puc millorar cada dia una mica més. A més a més, m’encanta mirar partits de bàsquet, ja siguin del barça, de la penya o de qualsevol equip, perquè veig noves tècniques que després intento posar en pràctica.

En definitiva el bàsquet és un esport que m’encanta, i que tot i que a vegades es passa una mica de nervis, és un esport que em relaxa molt. Amb tot això també vull dir que crec que cadascú en el fons té un esport que d’una manera o una altra el defineix. Per això, busqueu un esport que us ompli i us agradi, al cap i a la fi segur que tothom porta un esport dintre seu.

Mariona

Ahir, com ja sabeu va ser “el clàssic” entre el Barça i el Madrid. Eren les 8, i al no tindre El Plus, vaig haver de mirar-ho per Internet; una pàgina anomenada “Rojadirecta”. Vaig entrar a la pàgina i vaig gaudir del partit.

En aquest partit, el Barça havia d’aconseguir els 3 punts si o si; és a dir, la victòria, perquè sinó el Barça ja no podria guanyar el títol de la lliga. El Barça va aconseguir avançar-se en el marcador, però acte seguit, Benzema, el davanter del Madrid va aconseguir marcar dos gols en 5 minuts.  Poc temps després, Messi, el millor jugador del món (opinió personal) aconsegueix marcar un gol. El partit va acabar 2-2 abans de la primera part.  A la segona part, els dos equips feien moltes ocasions de gol, ja que els dos es jugaven el títol. Va acabar el partit amb un 3-4, on el Barça va ser victoriós. Graciés a aquesta victòria, el Barça es troba només a un punt del Madrid i del Athletic de Madrid, amb possibilitats de guanyar la lliga.

Sergi Sánchez Jurado

Fa unes setmanes van fer un partit de la lliga anglesa dels que fa goig veure; no solament perquè era un derbi entre Liverpool i Everton, sinó perquè l´ambient i els ànims i cants dels aficionats feien que la emoció del partit traspassés els límits del terreny de joc, per si fós poc era un partit marcat en el meu calendari, ja que sóc aficionat del Liverpool. En definitiva, era un partit que tenia moltes ganes de veure.

Però quan em disposava a veure el partit va aparèixer un inconvenient (com a la majoria de dies) no havia acabat els deures encara i se´m feia incompatible fer les dues coses alhora. Així que malauradament vaig haver de tornar a l’habitació i seguir fent els exercicis de mates amb una mica de ràbia amb mi mateix, perquè vaig pensar que si m´hagués posat a fer els deures abans, en aquell moment podria estar veient l’esperat partit.

Sort que al final tot va acabar bé, vaig resoldre els deures de mates amb concentració, esforç i rapidesa i vaig poder acabar de veure la golejada del Liverpool sobre els seus veïns. Cosa que va fer que em sentís molt orgullós de ser seguidor de aquest equip.

Sergi Almansa

A mi m’agrada molt esquiar, des de ben petita espero amb moltes ganes que arribi l’hivern i el fred per anar-hi i poder gaudir del magnífic paisatge que ofereixen les muntanyes cobertes de neu.

Quan arribo a l’estació, em poso les botes, els esquís i el casc i me’n vaig directament al telecadira. Un cop arribo a dalt de les pistes em dirigeixo cap una d’elles i des d’aquest moment m’oblido de tot el que m’envolta i gaudeixo al màxim del descens. És un dia intens, dinàmic, que s’aprofita al màxim i on un no para gairebé quiet.

Al cap d’unes hores, que se’m passen volant, arriba el moment de sortir de les pistes, treure’m els esquís i aquelles malèvoles botes que em destrossen els peus. En tornar cap a casa comentem allò que ens ha fet riure o que ens ha agradat més, com les caigudes, i finalment m’acabo adormint.

Ara farà una setmana vaig anar a esquiar amb les amigues. Va ser una experiència inoblidable, amb les seves caigudes, bogeries, pèrdues d’esquís… Espero tornar-hi l’any que ve i passar-m’ho igual de bé.

Eva

Des de ben petita i segurament una mica per influència dels meus pares, tinc una passió per les motos. Fa uns anys m’agradava allò que els hi agrada als meus pares que són les motos custom però des de fa ja un temps vaig desenvolupar aquesta passió. Vaig anar investigant en el món de les motos i vaig veure que em semblava molt interessant la modalitat del enduro en les motos.

Aquesta modalitat del motociclisme consisteix en realitzar uns recorreguts a l’aire lliure o en un espai tancat, en uns temps establerts. A més a més, cal destacar que enduro ve de l’anglès endurance que vol dir resistència.

Per aquest motiu és un esport generalment per nois ja que es requereix una gran força física i una mentalitat forta i dura. Però independentment d’aquest inconvenient per mi, el meu somni és poder-ho practicar algun dia i això no em farà canviar d’opinió.

Relacionat amb això, fa prop d’un mes vaig anar a veure el mundial de trial i enduro indoor al Palau Sant Jordi i la veritat és que això encara va fer que desitgés més poder arribar a practicar aquest esport i des de llavors estic buscant una moto i alguna persona que em pugui ajudar a complir aquest somni.

Laia

Jugo a futbol al Club Esportiu Vilassar. Estic en una categoria on 4 equips (un d’ells el nostre), estem competint per ascendir a preferent. El meu equip i jo, anem tercers a la lliga, on encara tenim possibilitats de pujar.

La setmana passada, vam jugar contra els primers, Cirera. Al començar el partit, Cirera ens va marcar dos gols en menys de 20 minuts, on s’hi van avançar al marcador. No ho vam donar per perdut i vam seguir lluitant. A la segona part, ens van encaixar el 3-0. Seguíem lluitant i lluitant, però era massa tard per remuntar el partit. Al finalitzar el partit, vaig tindre el pensament en que la lliga s’havia esfumat.

Al arribar a casa, vaig reflexionar, i me’n vaig adonar, que si des del primer moment haguéssim reaccionat, el partit podria haver sigut nostre. Aquesta setmana, Cirera va perdre contra els quarts, i en aquest precís moment, ens hem adonat que podem seguir lluitant i competint per quedar líders.

Sergi Sánchez Jurado

Carles Puyol, va néixer el 13 d’abril del 1978 a Lleida. És un futbolista català que juga de defensa al primer equip del Futbol Club Barcelona és el capità de l’equip blaugrana des de la temporada 2003/2004 que va entrar a la Masia amb 17 anys, al 1996. Puyol és un dels jugadors que porta més temps en l’equip, per això és tan estimat per l’afició. A casa meva sempre l’hem seguit i crec que és un dels millors jugadors d’aquest equip, per moltes coses que el fan diferent a la resta de jugadors.

Fa poc, el dia  4 de març el defensa anuncià que la seva etapa al Futbol Club Barcelona s’acabarà a final de temporada, concretament el 30 de juny de 2014. Puyol deixa el terreny de joc degut a moltes coses, però la principal i més important és el seu estat físic, que després de tantes operacions i rehabilitacions li ha dit prou, tot i que ell va firmar el contracte fins el 2016, ha decidit abandonar. Així doncs, el capità blaugrana deixarà el club als 36 anys després de jugar 392 partits oficials de Lliga i sumar 21 títols, entre ells 6 Lligues i 3 Champions. A l’afició tot i que ens ha fet pena que marxi, sabem que serà el millor per ell , ara li toca viure una vida nova. 

Carla Marco

El món de l’esport és dur, requereix esforç i sacrifici i a vegades no et recompensa per igual, has d’aguantar la pressió que suposa jugar en un equip i donar la talla, has d’aguantar la pressió de voler guanyar sempre i no permetre’t fallar i has d’aguantar la pressió del teu entrenador. Un entrenador que intenta treure el millor de cada un de nosaltres, que t’exigeix, que et fa repetir les coses fins que et surten bé, que et fa sofrir i et crida, i per això en molts casos queden com “els dolents de la pel·lícula”.

Fa set anys que vaig entrar en el món de l’esport, i per primera vegada he trobat un entrenador que no només treu el millor de nosaltres, sinó que ens anima, ens aconsella i de vegades, si cal, ens renya, però per sobre de tot confia en nosaltres, confia en el nostre potencial, quasi més que tot l’equip junt. Ens valora, ens respecta i ens admira tant, com nosaltres a ell.

Ara farà unes setmanes, per culpa de baixes en l’equip, ens vam haver d’enfrontar a les primeres de la lliga només amb deu jugadores. Tot i que només és una de menys del normal, es nota. Jugar en inferioritat durant vuitanta minuts és tot un desafiament, però el nostre entrenador no va dubtar ni un segon que nosaltres els hi plantaríem cara, ens va dir que érem capaces de tot allò i més, i que lluitéssim fins a l’últim moment. I no anava gaire desencaminat, vam mantenir la portaria a zero fins a la mitja part, però a la segona part i fruit del cansament, l’equip contrari es van acabar emportant la victòria. Quan l’àrbitre va xiular el final, el nostre entrenador, emocionat, ens va abraçar a totes i cada una de nosaltres i ens va donar les gràcies per haver jugat, per haver donat la cara.

I per tot això, crec que tinc un entrenador excepcional.

Àurea