LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Mis años en el fútbol sala han estado plagados de anécdotas. Haciendo memoria me acuerdo del día de mi debut, por aquel entonces yo debía ir a segundo de primaria. Si no me fallan los recuerdos fue en Alella. Desde entonces ha llovido mucho.

Las anécdotas, los entrenadores y los compañeros han sido diversos durante estos nueve años. Este deporte me ha servido para crecer también como persona ya que al ser un deporte de equipo he aprendido muchos valores de la vida.

Una de las anécdotas más divertidas ha sido un partido en Francia, en marzo del 2014. en septiembre al ver que teníamos un equipo francés, nos pusimos muy contentos ya que este hecho supondría el viaje a un país extranjero. El trayecto lo hicimos en autobús, unas tres horas. Me viene a la mente que el partido se jugaba en una pista cubierta, en la cual los espectadores estaban a dos metros del campo gritando en un francés alto y claro. En ese encuentro nos acabamos imponiendo nosotros por un gol.

En mí pensamiento siempre están las típicas risas de los entrenamientos. A lo largo de mi trayectoria como futbolista he tenido a muchos compañeros con una manera de ser muy diferente. En mi cabeza hay tantos nombres que sería una falta de respeto nombrar a unos y a otros no.

De entrenadores he tenido a muchos, mejores o peores, pero he tenido a muchos. En especial hay dos que resaltan en especial por encima del resto. El primero se llamaba Esteban y fue mi preparador hace un par de años. Era un chaval muy amable y muy simpático. El segundo, pero no menos importante, se llamaba Primitivo, “Primi”, lo tuve la pasada campaña y era segundo entrenador. Llegó para salvar a un equipo que por aquel entonces estaba desanimado y sin motivación, con su manera de ser y su entrega lo consiguió reanimar. Era un hombre con la cualidad de saber escoger el momento adecuado para estar de cachondeo y cuando estar serio.

Resumiendo, durante todo este tiempo he tenido la suerte de poder disfrutar de un deporte tan maravilloso como el fútbol sala.

Víctor

Era el dia, era el moment, després de tot un any de patir, de treballar, de lluitar, de córrer i de suar, en un partit ens ho jugàvem tot, era el tot pel res.
Era el partit del CE Vilassar – Masnou. En aquest partit ens jugàvem l’ascens a una de les millors categories del futbol formatiu. Recordo els moments previs abans d’aquest partit. La nit anterior no vaig poder dormir, però a mesura que arribava el moment d’anar el camp els nervis augmentaven. Un cop a les instal·lacions del Masnou es notava a la cara dels meus companys i jo diversos sentiments, però sobretot concentració, ganes. Tots estàvem mentalitzats de la importància d’aquest partit. Un cop al vestuari, com era habitual l’entrenador donava l’alineació titular on jo hi era. Prèviament a sortit a escalfar el míster va penjar fotos on ens vèiem en tots els moments que vam haver de passar per arribar aquest moment, després ens intentava motivar amb frases però la que més recordo la va dir per calmar-nos “Si avui no es guanya hauríeu d’estar orgullosos per arribar on heu arribat”. El camp estava ple, a les grades no hi cabia més gent, feia sol, era el dia perfecte per aconseguir la victòria.

El partit va començar amb domini per part nostra, però no arribaven ocasions clares. No va ser fins al minut 35 que vam tenir un xut de falta directa que el seu porter va aturar amb dificultat. Ens n’aniríem el descans amb un marcador de 0-0.
A l’inici de la segona part ens vam avançar amb un gol del nostre capità, que tot l’equip celebraria amb molta ràbia i alegria. Però la cosa no va quedar aquí, a falta de 15 minuts pel final, el Masnou va saber reaccionar i ens van marcar dos gols. El partit va acabar 2-1 on ningú entenia com se’ns va poder escapar aquest partit quan vam dominar pràcticament les dues parts. El moment que més recordo va ser quan el nostre entrenador ens va demanar que féssim una rotllana al mig del camp, on no hi va haver cap jugador, cap persona del cos tècnic que no plorés per la derrota tan injusta.

Una setmana després vam sortir al diari com uns dels millors equips de la lliga, donant una imatge molt bona davant del futbol del Maresme. Després d’aquesta experiència em reafirmo que el futbol no és només un esport.

Fede

Fa 8 anys que jugo a bàsquet. Exactament, des de l’any 2006. Fins ara he jugat 8 temporades. 8 temporades d’entrenaments, 5 entrenadors, 6 parells de bambes gastades, un munt de jugades apreses, infinits punts encertats (i també de fallats), partits perduts, partits guanyats. Pero sobretot, 8 anys d’experiències.

Quan em vaig apuntar, va ser com tots els nens petits al principi. Simplement, els pares ens havien apuntat perquè féssim algun esport, per compartir les estones amb els amics, i passar-nos-ho bé. Però a poc a poc, tot anava canviant, sense adonar-me. Anava als entrenaments pensant a passar-m’ho bé, estar amb les amigues, sí. Però, també, anava amb ganes de millorar, amb ganes de donar-ho tot als partits, amb ganes de agafar la pilota i jugar.

Amb el pas dels anys, l’equip ha començat a disminuïr, quedant-se només les persones que realment, vénen cada dia amb ganes de jugar a bàsquet, i millorar. Un jugador de bàsquet, ha d’acceptar les crítiques, saber que molts cops caiem a terra, però hem de saber aixecar-nos, acceptar l’error, però continuar. Suportar empentes, cops, ferides, lesions, crits, injustícies, errors, derrotes. Però, a part d’això, amb esforç, paciència i constància, també s’aconsegueixen les victòries, els punts, la bona defensa, créixer cada dia com a jugador.

Quan jugo a bàsquet, em sento alliberada. És la meva via d’escapament dels estudis, dels problemes, de l’estrès. Quan he tingut un mal dia i vaig a l’entrenament, em sento molt millor. El bàsquet, fa que em relaxi, que només em centri a fer les coses bé, a millorar mentre m’ho passo bé.

També, amb els anys he après moltes coses, i no només de bàsquet, sinó de valors. Quan una jugadora fa un error, l’animem entre totes, perquè pugi el cap ben alt, i segueixi jugant. He après el que és formar part d’un equip, l’esforç que comporta formar-hi part. Entre l’equip, hi ha molta confiança, ens animem molt entre totes, compartim opinions, ens respectem, però sobretot, ens ajudem. I per totes aquestes raons, i moltes més, és que ja fa 8 anys que jugo a CB. Vilassar de Dalt.

Laia Casero

Aquest estiu em van dir si volia anar de monitora al campus de bàsquet del C.B. Vilassar de Dalt. Vaig dir que sí, perquè em va semblar una molt bona experiència.

El primer dia de campus quan vaig arribar al pavelló em va fer molta vergonya, perquè hi havia molts nens i també monitors, fins que vaig veure a la Núria, que havia sigut la meva segona entrenadora la temporada passada. Vaig entrar amb ella i em va explicar com funcionava tot allò. Jo vaig començar per entrenar al grup dels nens més petits, eren trenta nens i cinc entrenadors.

La primera setmana van dividir el grup de trenta nens en dos, els que tenien entre cinc i set anys i els que tenien entre vuit i nou, jo em vaig quedar amb els més grans amb la Núria i el Germán, un altre monitor, els més petits només tenien dos, ja que només eren uns deu nens. La segona setmana va venir l’Andrea Roselló, a fer de monitora amb nosaltres, i em va agradar molt que vingués perquè jo tenia molta vergonya, llavors vaig passar a entrenar als més petits, perquè faltava un monitor. Va ser molt divertit entrenar i ajudar a nens i nenes tan petits, tot i que hi havia d’alguns que no feien gaire cas, preparàvem exercicis per a ells, anàvem a la piscina (i després havíem de pentinar a totes les nenes). I cada divendres anàvem a passar el dia a algun lloc diferent: el primer divendres vam anar al Waterwol, el segon divendres al Tibidabo i el tercer divendres d’acampada.

Tots els nens i nenes eren molt macos, ens explicaven tot el que feien, el que els agradava i el que no… Em va agradar molt fer de monitora del campus, i m’agradaria tornar a fer-ho, però ara faig una cosa semblant, estic fent de segona entrenadora a l’escola del club C.B.V. i m’agrada molt, és una experiència genial, que no oblidaré mai!!

Iria Lorenzo

El futbol és un esport que és viu amb molt sentiment i entusiasme, tant és així que als camps hi arriben a anar milers i milers de seguidors. Això és la vertadera bellesa d’aquest esport. El futbol és capaç de reunir gent de totes les races: negres, blanques…

En el món del futbol a cada equip se l’identifica amb uns colors, els seus colors. El blau-grana amb el Barcelona, el blanc amb el Madrid i les ratlles blanc i vermelles amb el guanyador de la passada lliga, l’Atlètic de Madrid. Aquesta circumstància provoca que els estadis es converteixin en vertaderes obres d’art. La qualificació d’obra d’art és opinió meva, ja que penso que és molt bonic veure milers i milers de persones vestides amb els mateixos colors. Això si que és passió per l’esport.

Per mi l’esport és emoció i sentiment, la frase “jo sento els colors” vol dir que quan guanya el meu equip ho celebro com si hagués guanyat jo i quan va perdent pateixo com si participés en el partit . Per posar dos exemples clars: el passat 17 de maig jo era l’home més feliç del món quan el meu equip va guanyar la lliga; el cas oposat va ser quan va perdre la final de la copa d’Europa envers el Reial Madrid, amb aquell gol de Sergio Ramos.

Amb aquest text vull fer veure a la gent que el futbol no és xutar i marcar solament, sinó que el futbol és un sentiment més com l’amor o l’odi.

Víctor

Ja havia arribat el mes de Juny i s’acabava l’instiut. Tan sols faltava una setmana per començar l’estiu. La meva passió des de ben petita ha estat el voleibol.

Tot just aquella última setmana anava a anar als campionats de Catalunya de voleibol amb el meu equip. Però em va arribar una notícia que em deia si volia anar amb la selecció espanyola de  volei platja al pre-mundial que se celebrava a Oporto. Clarament vaig afirmar que volia anar-hi, però per contra vaig haver renunciar als campionats de pista.

Els meus nervis i ganes d’anar a Portugal augmentaven cada vegada més ràpid. En arribar a l’aeroport de Portugal, ens esperava una furgoneta per acompanyar-nos al hotel. En arribar-hi no estavem sols, també hi havien totes les parelles femenines i masculines dels altres països.

El que em va agradar més va ser sortir d’aquella nova experiència amb amics d’altres països. Finalment, aquell pre-mundial després de moltissims partits i de quatre dies molt intensos, va acabar amb una onzena posició per a nosaltres, però amb uns records molt bonics i dificils d’oblidar.

Marina

L’altre dia estava avorrit a casa i vaig decidir mirar una peli. Vaig decidir mirar “Diamantes Negros” que és una pel·lícula espanyola que explica la història de Moussa i Amadou, dos joves de 17 anys que viuen a Mali amb les seves humils famílies i entre totes les dificultats del tercer món. Tots dos tenen el somni de ser jugadors professionals de futbol, i viatjar per triomfar a Europa igual que ho van fer els seus ídols i compatriotes Samuel Eto’o, Didier Drogba, etc. Un dia, jugant en un torneig de barri, un cercatalents espanyol es fixa en els dos nois, i els promet que si deixen que els faci de representant, i venen amb ell a Espanya, els aconseguirà proves per a accedir als millors equips del món, i que amb el seu potencial no els serà difícil arribar lluny i guanyar-se la vida per Europa, tots dos s’il·lusionen molt i fan el possible per aconseguir els diners necessaris per a viatjar a Espanya i pagar al representant. Un cop han arribat a Espanya, el representant els allotja en un pis a la ciutat de Madrid, viuen allà durant un temps, i fan proves per dos equips de barri de molt baixa categoria, i cada cop les coses els hi surten pitjor.

A partir d’aquí no explicaré més sobre la pel·lícula, ja que té més gràcia veure-la sense haver llegit cap resum abans. El que sí que vull explicar és que quan els representants s’adonen que els nois no són prou bons els fan fora i els abandonen, sense diners, sense casa, sense estudis, i sense cap recurs. Aquest fet no és el simple argument d’una pel·lícula sinó que té lloc a Europa dia rere dia, i actualment a Europa hi ha més de 20.000 africans als quals se’ls havia promès un gran futur a Europa.

He buscat informació sobre la pel·lícula, resulta que està inspirada en la vida d’Alassane Diakité, un jove africà, que als 16 anys va venir a Europa de la mà d’un cercatalents que li va omplir el cap de somnis falsos. Actualment l’Alassane es guanya la vida fent algunes feines per a la comunitat, i jugant al primer equip d’un mediocre club de Madrid, el qual l’ha acollit a les seves instal·lacions, i l’ha ajudat a sortir-se’n. L’Alassane explica que la majoria de nens que tenen aquesta experiència no tenen tanta sort com ell, i acaben robant, treballant per màfies i venent droga, etc. Per això ara intenta iniciar una campanya contra el tràfic de menors africans futbolistes.

Lluís

El Madrid es presentava a la final amb tot de cara. Venia d’aixafar el Barça a les eliminatòries i estava en un moment de forma esplèndid. Semblava que res els podia aturar. D’altra banda i d’una manera més humil, el Maccabi aterrava a la final després d’eliminar al CSKA de Moscou per la mínima. Tot apuntava a una victòria aixafant del conjunt blanc. David contra Goliat.

El Madrid surt a la pista altiu, prepotent i amb aires de superioritat. Goliat crida, fanfarroneja, se sent fort. El Maccabi respon amb treball i energia i manté el partit ajustat, els blancs no s’ho creuen. David segueix esquivant els cops que etziba el gegant. A la mitja part s’arriba amb empat al marcador i l’equip groc pren la iniciativa. Al tercer quart el Maccabi comença a posar-se per sobre al marcador i l’equip blanc ha perdut l’encert. Goliat està cansat, David carrega la seva fona. A l’últim quart domina Maccabi però per un error s’acaba anant a la pròrroga. Són cinc minuts intensos en què el conjunt groc, més fort, més actiu i més valent es col·loca 10 punts per sobre, totalment inabastables pel conjunt de Madrid que grogui, enrabiat i impotent només ha fet faltes en els últims minuts.

Goliat està exhaust, fa hores que li etziba cops a l’aire intentant tocar al petit i esmunyedís David. En un moment de mareig del gegant David puja a una roca i llança una pedrada letal al front del Goliat. Maccabi aixeca la copa de la lliga europea mentre el Madrid marxa capcot i atordit.

Narcís

Aquest escrit esta fet abans de veure la final de la Champions. I voldria dir la meva opinió sobre els dos equips. Per una part tenim el Reial Madrid i per l’altra l’Atlètic de Madrid.
Tots dos són grans equips, un té més poder econòmic que l’altre, però tot i això és una final molt equilibrada i la pot guanyar qualsevol dels dos. Per la part del Reial Madrid ha sigut una competició molt còmode i plàcida, només ha hagut de sofrir en un partit de tota la champions. En canvi l’Atlètic ha sigut un equip bastant sofridor a l’hora de passar de rondes, però tot i així s’han plantat a la final eliminant a tot un Barça.
Com a Madridista que sóc, tinc certs dubtes sobre si es guanyarà la dècima aquest any. I els meus motius són bastant extensos. Un equip que va partit a partit, final a final, minut a minut, és un equip a tenir molt en compte perquè si ens confiem ens la “fotran”. Potser només sóc un madridista pessimista o potser només veig la realitat.

Sergio

La lliga és un campionat entre diversos equips, que competeixen entre si.  El Barça és un equip que està en la categoria més superior, on també estan altres equips com el Madrid i el Athletic de Madrid. Aquest cap de setmana, a la última jornada de la lliga, es van enfrontar el Barça contra l’Athletic de Madrid, on s’hi jugaven el trofeu. El Barça havia de guanyar sí o sí, perquè es poses a 87 punts, com el Athletic. Però no va ser així, ja que, va acabar el partit amb un empat.

Jo sóc del Barça, però reconec que no es mereixia guanyar el títol, ja que portaven una temporada desastrosa. L’Athletic havia estat lluitant tota la temporada per aconseguir el seu objectiu, i finalment va complir-lo.

Aquest cap de setmana, s’enfronten el Athletic contra el Madrid, on s’hi juguen la Champions. Espero que no sigui el Madrid qui gaudeixi d’aquest premi.

Sergi