LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquestes vacances de Nadal he estat molt activa amb la família i amb l’esport que més m’agrada i he decidit compartir el meu Nadal amb tothom que llegeixi aquest text.
Primer de tot, el dia 24 a la nit era “Nochebuena” i vam anar tota la família a casa l’àvia com cada any. Aquesta festa normalment només ho celebren a Espanya, concretament a Castella, i com la meva àvia és de Saragossa ho celebrem perquè és la seva tradició. Seguidament el dia 25 va venir el Pare Noel a portar-nos uns quants regals. I l’endemà al migdia, jo agafava l’autocar amb tot l’equip de voleibol cap a Guadalajara per competir per la Copa d’Espanya. El 29 ja estàvem de tornada, quedant dinovenes de trenta i pocs equips que hi havia al campionat.

Vaig celebrar el cap d’any a casa, i el dia 2 al matí tenia un entrenament de seleccions provincials on escollirien les dotze millors jugadores per anar el dissabte següent al campionat provincial que se celebrava a Olot. Jo vaig ésser una d’aquelles dotze noies. Va ser una experiència molt bona i divertida. A part de l’experiència personal al campionat. També haig de dir que vaig conèixer a moltes noies molt divertides.

Marina Balasch

El dia 6 de Setembre després de tot un dia de descans i nervis, havia arribat l’hora, a les 21:00 h de la nit. 700 persones equipades amb frontals per endinsar-nos en el bosc.

Van llençar el tret de sortida, després de fer-nos fitxar amb un xip per controlar els talls de pas i els controls sorpresa, vam pujar des de la plaça de l’ajuntament de Vilassar de Mar, corrent amunt, per l’Espinaler i cap a la muntanya de la creu per la part cremada i molt dreta, el turó de l’infern, allà ens vam trobar amb un embús de gent que corria perquè era molt dret i molt estret, això va fer perdre temps, tot i així vam arribar 15 minuts abans del temps límit en el primer tall de pas, a la bassa del senglar, al km 8.

Després d’aquesta dura pujada vam baixar per una baixada molt tècnica anomenada els “uiuiuis”, que com fa veure el seu nom és fàcil fer-se mal, era molt rocosa i hi va haver varies reblincades de peu. En acabar la baixada vam planejar fins a arribar al punt baix de Burriac, tocava passar el pitjor, vam vorejar el “bucle” abans de pujar Burriac on hi havia el segon tall de pas.

Vam començar a Pujar Burriac per les marques blaves, la part més dreta, al km 15, aquesta pujada és on tothom queia, o vomitava, era molt dura i era per passar-ho malament. Quan vaig ser a dalt, sentia la veu de la meva germana animant-me, li vaig fer una forta abraçada, vaig fitxar el 2n tall de pas i tocava baixar.

Vam baixar una baixada rocallosa i molt tècnica, després d’aquesta baixada vam tornar a pujar, la pujada del turó dels oriols, sort que ja era l’última pujada. Per fi havia arribat la part final, anava amb les cames fetes pols i nerviosa pel temps, em quedaven 5 km i havia de fer menys de 4 h per complir el meu repte. Vam fer una llarga baixada per corriols i vam arribar a l’asfalt, però estàvem a la part de dalt de Cabrils i la meta era a la platja de Vilassar de Mar. La baixada es feia eterna i el que m’inquietava més era el temps. Vam arribar al pla de l’Abellà i anava justeta de temps, només em quedava fer l’últim esforç per complir el meu repte, sense sentir-me les cames.
Vaig trepitjar la platja, només quedaven 50 metres, vaig fer l’últim esprint i faig arribar a la meta. Repte finalitzat!

Vaig esperar a l’entrega de premis, i de sobte van dir: I el premi a la noia més joveneta de la Burriac atac 2014 és MARIA LOIRE I LLONGUERAS, vaig pujar a recollir el meu premi, un ram de flors molt gran. Però seguidament van tornar a anomenar: i la primera junior femenina de la Burriac atac 2014: MARIA LOIRE LLONGUERAS, em van obsequiar amb una gran copa i tothom em va felicitar.

Estic molt orgullosa del meu repte, una cursa de 22 km amb un desnivell positiu de 1172 metres i un desnivell acumulat de 2344 metres. El punt més alt de la cursa es troba a 466 metres. I vaig aconseguir-ho fer amb 3 hores i 56 minuts.

Maria

El freestyle football, és una pràctica que consisteix en fer malabarismes amb la pilota, on pots utilitzar les cames, el cap, i fins i tot les mans en casos especials.

Aquesta pràctica no és considera un esport, la gent ho veu com futbol normal i corrent, però en realitat no té res a veure. En el futbol es juga per guanyar i marcar gols, però en aquest subesport només cal passar-ho bé i intentar fer els trucs més difícils, i si tens companyia, ja sigui un amic, o fins i tot un desconegut, ho passaràs el doble de bé.

Així doncs fa unes setmanes que m’he enganxat a practicar-ho, i quan estic avorrit o simplement vull alliberar-me una estona, baixo al carrer, i amb una pilota i un lloc pla més suficient per passar l’estona fent tocs a la pilota i inventant noves jugades. Com sempre que vaig estic sol, em gravo a mi mateix fent-ho i jo mateix ho edito i ho penjo al meu canal de Youtube per simple diversió, no m’importen el nombre de visites, només ho penjo perquè ho vegin els meus amics.[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=GbwYcyVrESo[/youtube]

Sergio

Al encender la televisión me he encontrado con esta noticia tan interesante. La primera reacción ha sido de perplejidad y asombro. Al cabo de un rato, después de analizar la noticia he pensado que sería un bombazo que ficharan por el Barcelona. Seria espectacular, histórico, sin precedentes y por encima de todo, rarísimo.

Según la prensa si Laporta ganara las próximas elecciones se traería con él a Mourinho y a Cristiano. Los periodistas han hecho fotos en las que aparece Laporta y Jorge Mendes reunidos. Él es el representante de los dos cracs portugueses. Para añadir más morbo a la noticia, según otro candidato a las elecciones, Laporta seria ahora mismo el más votado por los socios culés.
Pensándolo bien, en la reunión entre Jorge y Laporta no necesariamente tuvieron que hablar de este tema. Mendes representa a muchos jugadores y entrenadores de todo el mundo. Por eso creo que ahora mismo hay muy pocas posibilidades.

Personalmente me gustaría que ocurriera esta situación porque me gustaría ver a Mourinho en el Camp Nou, con el escudo del Barça haciéndole una manita al Real Madrid, con cinco goles del crac portugués. También me gustaría verlo en la sala de prensa blaugrana defendiendo el escudo barcelonista y atacando al madridismo.

El tema de CR7 no me lo creo porque siendo Jose el entrenador no creo que el Barça lo fichara. En el Madrid se rompió su buena relación. Otro factor a tener en cuenta es la edad del jugador, actualmente tiene veintinueve años y cuando se celebren las elecciones superará los treinta. En cambio, el fichaje de Mourinho me lo creo porque él ya estuvo en el Barcelona como traductor.

Sería muy divertido que ficharan por el club al que menospreciaron cuando defendían el escudo merengue. Sería un golpe bajo a Florentino, tan fuerte que él respondería gastándose como ya ha hecho otras veces millones y millones. Este supuesto gasto de millones haría que la liga volviera a ser bipolar, el Atlético no podría competir con tanto millón.

Víctor

L’altre dia, mentre esperava per entrar al vestuari per jugar un partit de futbol amb el meu equip, s’estava jugant un partit entre nens d’uns 10 anys. En una jugada del partit, un nen de l’equip local va caure dins l’àrea rival, però l’àrbitre no va senyalar penal. En la jugada següent, el defensa central de l’equip local va tocar l’esfèric amb les mans i el col·legiat va concedir una pena màxima. Davant d’aquesta última acció, un dels pares de l’equip local va començar a insultar a l’àrbitre. Això em va fer veure més enllà del penal i la jugada que va acabar en gol.

El futbol base, també anomenat futbol formatiu, serveix perquè nens i nenes aprenguin a jugar a futbol, encara que també és una manera de què es diverteixin amb els amics. Els pares, aficionats de l’equip del seu fill, haurien d’animar-los a què s’ho passin bé i donar exemple als seus fills que estan al terreny de joc.

No és gens estrany anar a un camp on s’està disputant un partit entre equips de la categoria aleví, entre 9 i 10 anys, i veure a algun pare cridant a l’àrbitre que s’hauria de posar ulleres perquè no ha vist una falta sobre el seu fill, o cridant a l’entrenador del seu fill perquè no l’ha fet jugar de titular. Això són coses del futbol, però que s’han d’evitar perquè l’esport segueixi com fins ara i no empitjori.

Però amb el pas de les categories, els jugadors que han aconseguit arribar a on no tots poden arribar, els futbolistes es prenen l’esport més seriosament i tots volen guanyar per poder fitxar per un club més gran, el somni de tots és el Barça o el Madrid, o portar al teu club a l’elit del futbol formatiu. Insults durant el partit, provocacions, celebracions cap a l’altre equip són habituals durant els partits, fins a l’extrem del fet que vaig jugar un partit en què va haver de venir la policia treure a l’equip rival del camp.

Per acabar, l’esport formatiu serveix per aprendre la disciplina esportiva, però també per a ensenyar coses quotidianes als més petits i hi ha algunes actituds que no són correctes. Aquestes ja es mostraran més endavant, però sempre s’ha de respectar el rival i saber perdre, però sobretot saber guanyar.

Roger

L’altre dia vaig jugar un partit de lliga al camp de vall morena aquí a Vilassar. Vam jugar dijous, ja que era un partit ajornat i el havíem de jugar entre setmana. Durant tot el dia només podia pensar en el partit de la tarda, cada classe que passava era una hora menys per jugar.

Va arribar la tarda i l’hora d’anar al camp. Eren les vuit quan vam entrar al vestuari a canviar-nos. Fins que va començar el partit i la veritat vaig començar bastant bé. Jugava de lateral esquerre, una posició que no m’agrada gaire, ja que sempre he jugat aquesta posició i fa un any que jugo d’extrem esquerre, que m’agrada molt més. Van anar passant els minuts i cada vegada el meu extrem em superava cada vegada més fàcil, i l’entrenador em va canviar al cap de 25 minuts de joc.

A la segona part el míster em va treure al minut 60, aquesta vegada d’extrem dret, una posició que m’agrada. A partir d’aquell moment no vaig tocar molta pilota, però sobre el minut 80 un company em va fer una passada boníssima i jo me n’anava tot sol cap a la porteria buida, ja que el porter havia sortit, però desgraciadament vaig fallar aquella ocasió que ens donava la victòria.

Quan va acabar el partit i vaig arribar a casa només vaig poder plorar, havia fet el pitjor partit de la meva vida. Suposo que per alguns és només un esport, però per mi és molt més. No sé com explicar aquest sentiment de ràbia i dolor que vaig sentir quan vaig fallar aquella ocasió, el món em va caure a sobre. I sobretot la sensació d’haver fallat a tots els meus companys d’equip.

Sergio

Des de ben petita que practico esport. Pot ser que hagi fet deu esports diferents però sempre tots amb moltes ganes. L’esport és una cosa positiva en les nostres vides, tota persona hauria de practicar un esport. A mi em serveix per desestressar-me en èpoques d’exàmens o per desconnectar i passar-m’ho bé quan estic trista, però el que m’agrada molt de l’esport és que coneixes a gent nova i aprens molts valors.

Durant la trajectòria de la meva vida la quantitat d’esports que he practicat és elevada. No sé per què he fet tants canvis, potser m’avorria o em cansava o potser només canviava per conèixer coses noves. Em sembla que no recordo tots els esports que he practicat però us puc dir els que sé: vaig començar amb natació, i seguits de la natació hi ha hagut funky, patinatge, gimnàstica rítmica, bàsquet, voleibol i uns quants més que no recordo.

Farà uns tres anys que vaig començar a jugar a voleibol. El primer any no va ser una cosa gaire seriosa, ja que era el primer any per a la majoria de les nenes però algunes ja en sabíem una mica. A poc a poc he anat pujant de nivell i creixent com a jugadora i com a persona. Aquests tres anys els he passat al costat de companyes i entrenadores diferents, totes persones que no me’n penedeixo d’haver conegut. L’equip d’aquest any és el que més m’agrada perquè a part d’anar amb nenes que ja coneixia he conegut a nenes noves que valen molt com a companyes. Espero que aquesta afició pel voleibol duri molt més temps perquè ara per ara m’encanta jugar-hi i és un esport fantàstic

Elisenda Roca

D’aquí pocs mesos farà just un any que vaig deixar el futbol. Els motius eren simples. Vaig perdre la motivació per jugar a l’esport que milions de persones segueixen i hi juguen. L’equip i els entrenadors que m’han anat tocant no eren els que esperava i finalment em feia mandra anar a entrenar dos dies a la setmana durant una hora i mitja i llevar-me aviat per assistir als partits, els caps de setmana.

Quan era més petit no em perdia cap partit del Barça, i sovint anava al Camp Nou per veure’ls en directe. Però a mesura que han anat passant els anys, he perdut aquestes ganes de mirar-lo, no sé si és perquè estic avorrit d’haver estat tants anys allà davant de la televisió o perquè, des del meu punt de vista, el futbol ja no és el que era. Abans era més ràpid i es marcaven més gols en els partits, era més emocionant, però a mesura que han anat passant els anys, l’he començat a veure més lent.

L’últim any que vaig estar en un equip de futbol, hi havia dies que feia veure que estava lesionat per no anar  als entrenaments ni als partits, fins que li vaig dir a la meva mare que estava tip del futbol, que el volia deixar i més endavant faria qualsevol altre esport, i així ha estat.

Em sabia greu pel meu avi el fet de deixar el futbol perquè sempre em venia a veure als entrenaments i partits (no se’n perdia ni un). Ell va ser qui em va ensenyar a jugar a futbol i m’hi va aficionar. Sempre que jugava el Barça venia a casa i em preguntava si aniria a veure el partit amb ell, per això quan li vaig dir que deixava el futbol es va posar una mica trist.  Ell em va comentar que ja s’esperava que un dia o l’altre ho deixaria perquè moltes vegades quan jugava els partits no hi posava ganes i també havia deixat de mirar els partits per la televisió al seu costat.

He deixat el futbol però no he abandonat l’esport perquè ara vaig a la piscina i al gimnàs on m’entreno pel meu propi compte i em mantinc en forma.

Penso que el més important a l’hora de realitzar un esport és que t’agradi, que hi estiguis a gust i que tinguis una motivació. No hem de fer res per obligació!

Pol

No fa pas gaire temps que jugo a bàsquet, ben just farà un any. Jo mai havia format part de cap equip, quan dic equip, em refereixo fent algun esport perquè treballar conjuntament tots ho hem fet alguna vegada en algun projecte de l’escola. Cadascú de nosaltres hem hagut de suportar aquells petits conflictes que comporten treballar en grup, i és per això que des de ben petits ens intenten ensenyar a fer-ho de la manera més correcte possible. N’hi ha que assoliran aquest aprenentatge de seguida però altres no ho arribaran fer mai.

Tornant al tema principal, el bàsquet és un esport que juga en equip, només per aquest fet ja t’aporta uns valors que et serviran per a la resta de la teva vida, com poden ser la companyonia, solidaritat, esperit de lideratge… En canvi un esport individual no t’aporta tots aquests valors però si t’endureix davant una certa pressió, ja que la responsabilitat recau sobre una sola persona, un exemple pot ser el tenis que és l’esport que jo jugava abans. Quan vaig entrar a l’equip la veritat és que ho vaig fer sense rumiar-ho gaire, no era conscient que les altres jugadores ja feia set anys que practicaven aquest esport i que jo començava des de zero. Però tot i així vaig decidir continuar. Tothom es va sorprendre en veure que me’n sortia prou bé malgrat ser la primera vegada, però la veritat és que totes les jugadores em van ajudar sempre que feia falta sense elles no ho hagués aconseguit, van entendre perfectament que jo era la primera vegada que tocava una pilota de bàsquet. Passats uns mesos, tothom se sorprenia en veure que e repte que m’havia proposat, sense tan sols ni adonar-me’n, l’estava assolint. Jo crec que les meves companyes em van facilitar molt l’esforç que em suposava posar-me en un nivell semblant a elles, no només acceptant-me sinó considerant-me una més a l’equip, això ho valoro molt.

En conclusió, cal pensar abans d’actuar però tampoc ens ha d’impedir deixar de fer el que vulguem fer i que de vegades prendre decisions una mica precipitades ens pot aportar alguna cosa positiva. A més a més, en la societat actual, si vols ser una persona honrada i treballadora saber treballar en equip serà fonamental pel teu futur.

Laia

Un dels meus somnis des de petit és ser futbolista, com tot nen petit de 5 anys. Jo veia a Ronaldinho i volia ser com ell, volia fer els seus driblings, les seves carreres, era un jugador que m’apassionava perquè jugava i gaudia del que feia, era feliç fent el que més li agradava, jugar a futbol.

Suposo que com sempre somreia, transmetia aquella sensació de bon rollo. Però el que més m’agradava d’ell eren les bicicletes que feia, jo l’intentava imitar però no em sortien i en aquell moment pensava que mai podria arribar a ser com ell.

Quan vaig anar creixent vaig anar millorant i gràcies a un noi del meu barri vaig aprendre moltíssim sobre aquest esport, en aquell moment era el meu ídol, era un noi molt bo, i quan dic molt bo vol dir que va estar a la masia durant uns anys, però per problemes familiars va haver de deixar-ho. Ell m’ensenyava els driblings que jo de petit veia fer a Ronaldinho, i aprendre a fer-ho va ser com deixar enrere una etapa, i va començar una de nova.

Simplement volia agrair-li tot el que em va ensenyar ell i els seus amics, sense aquells partidets i aquelles “paxangues” no seria el jugador que sóc ara mateix, moltes gràcies “Jowi”.

Sergio