LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Dilluns, molts van disfrutar d’un gran partit de futbol entre el Barcelona i el Reial Madrid. Jo no el vaig veure perquè no tinc televisió de pagament. Però no pretenc parlar del partit en si, sinó que vull parlar de la importància que se li va donar al partit fora del món del futbol.

A mi no m’importa que durant una setmana abans de l’anomenat “clàssic”, en els diaris i notícies d’esports gairebé només es parli del partit, ni tampoc que se’n facin programes especials. Però sí que m’importa que repercuteixi tant com ho va fer fora del món del futbol. I és que per a mi, les conseqüències del partit van passar la línia de l’estupidesa, semblava que el dimarts s’acabés el món.

Perquè m’entengueu, us posaré exemples personals o propers a mi. Dilluns jo no vaig entrenar, ja que començo a les 21:30 i el partit començava a les 21:00. Però així i tot, no ho trobo bé, hi havia gent del meu equip que volia entrenar, però com que el club va decidir que no hi hauria entrenaments a causa del partit, es va suspendre el meu entrenament i els de després. Deixant a part els entrenaments, el meu pare tenia una reunió important, però es va aplaçar ja que els seus clients havien de veure el partit. I estic segur que es van suspendre molts entrenaments, reunions i compromisos, i fins i tot, es van arribar a tancar botigues abans d’hora a causa del “match”. I això, si tota la gent tingués interès per veure el partit, ho trobaria bé, però com sé que no és així no hi estic d’acord.

Per acabar, jo penso que tot i que va ser un bon partit (sobretot per als del Barça), se li va donar massa importància. I no només importància fora del món del futbol, sinó també dins. Ja que es va parlar massa d’un partit que, tot i ser un clàssic, no era tan trascendental per a la lliga.

David

El proper dilluns 29 de novembre a les nou de la nit tenim una cita. Es juga el Barça-R.Madrid i com tots sabem, no és un partit qualsevol.

Un partit com aquest, significa rivalitat. Significa xoc entre els dos equips més forts de la lliga. Significa lluitar per aconseguir el triomf, la copa i el reconeixement dels altres. A més a més, hi ha un plus afegit; la relació Mourinho-Guardiola, el duel Messi-Cristiano i la competitivitat entre tots dos equips. Allà, en el Camp Nou, serà on veurem llimar diferències i on es demostrarà quin dels dos és el millor.

S’hi parla als medis de comunicació, al supermercat i a l’institut, perquè com he dit abans és un partit diferent. Tothom hi està pendent vulgui o no, ja que un duel com aquest és notícia i no només on es juga sinó que també arreu del món.

Tothom queda per veure’l ja sigui amb els amics, la família o els companys, encara que no segueixi gaire aquests dos grans equips i, sempre trobem l’afortunat que pot anar al camp i llavors, disfruta com el que més. En fi, és un punt de trobada entre totes les persones.

El pròxim dilluns em despertaré a les set i mitja del matí i estaré desitjant que siguin les nou de la nit per disfrutar i llavors, casa meva serà el punt de trobada. Us confesso que només de pensar-hi ja em poso nerviosa.

Anna Benítez

És divendres a les tres de la tarda i estic fent els deures, perquè durant el cap de setmana gairebé no tindré temps a causa dels partits que hauré de jugar: per començar, aquesta tarda ben aviat tinc el meu entrenament Just després, jo juntament amb un altre entrenador, entrenem a l’”escola”, els nens més petits del club. Avui mateix a la nit, tinc un partit retardat amb la meva categoria. I demà pel matí, en tinc un altre també amb la meva categoria, mentre que per la tarda jugo un partit amb el juvenil, els de la categoria de sobre la meva (jo sóc infantil). Diumenge pel matí, tinc un altre partit amb el juvenil, i per fi s’acaben els partits d’hoquei. Però per acabar aquest cap de setmana, encara falta diumenge per la tarda, que vaig a Cornellà a veure el partit de l’Espanyol, i és que en sóc soci i gairebé mai em perdo els partits que juguem a casa.

Penso que aquest cap de setmana serà divertit, però alhora bastant cansat. A mi ja m’agrada jugar més partits del normal (habitualment en jugo dos, un amb el juvenil i l’altre amb l’infantil), però el problema és que no em queda gaire temps lliure. Així i tot, els partits, l’entrenament i anar a veure l’Espanyol, ho faig perquè vull, ja que ningú m’obliga a fer-ho. A més, això només passa aquest cap de setmana, i crec que estarà prou bé.

David

Tot això comença des de ben petit. Quan naixem, els teus pares tenen un sentiment futbolístic. Quan ens anem fent grans, els nostres pares ens han anat transmetent aquest sentiment i nosaltres l’hem anat heretant. Però quan arribes a una certa edat, que ja opinem, fem cas al nostre interior, i ja tenim una idea de què és ser “lliure”, tot canvia. Nosaltres, comencem a opinar sobre aquest sentiment i ja podem escollir sobre l’equip del qual tu et sents. Quan ja ets aficionat i seguidor d’aquest equip, sempre vols el millor per ell.

Molta gent, pot pensar que si guanya el teu equip, què et dona, o què perds, si perd. És ben senzill, aquesta gent realment no els agrada el futbol, però els que realment seguim el nostre equip, no ens fa res, si no guanyem res material, però quan guanya, sentim una alegria interior i ens posem eufòrics perquè portem l’equip a la sang, i si perd sentim ràbia i impotència.

Gerard

Aquest cap de setmana he pogut comprovar que la obsessió et pot jugar una mala passada, ja que, el dissabte, vaig jugar un partit de basquet que portava esperant tota la setmana i vaig acabar decebut amb mi mateix.

Portava cinc dies pensant amb les jugades, amb els punts i amb tot el que havia de fer per poder guanyar aquell partit, que jugaríem a casa a les 4 de la tarda. Aquesta temporada no l’hem començada gens bé, potser, perquè l’entrenador és nou i perquè molts dels jugadors no havíem coincidit abans degut a que aquest any no érem suficients per fer tres equips i, per això, s’han acabat fent dos, el meu, compost per jugadors d’un any menys. Total que, aquest dissabte teníem l’oportunitat de guanyar el nostre primer partit des que va començar la lliga contra un dels rivals més assequibles de tots i, és per aquesta raó que, durant aquests dies abans del partit he estat mirant vídeos al “youtub”de basquetbol. N’he mirat de tota mena, però sobretot m’he dedicat a mirar jugades d’en Kobe Bryant, el jugador nord-americà amb més qualitat de tot Nord Amèrica i, possiblement, de tot el món.

El cas es que vaig arribar a l’hora del partit molt motivat i amb ganes de fer un gran partit. Però no va ser així, tot i que no vaig fer un mal “match”, no vaig complir ni la meitat de les expectatives que tenia sobre mi mateix, poc encert en tir i fluix en defensa. Vam acabar perdent el partit tot i que, per molt poc i amb un final molt ajustat. Vaig estar content per l’esforç que va mostrar l’equip en tot moment i pel partit que vam fer, ja que va ser el millor de tots els que portem.

Desprès d’aquesta experiència he arribat a la conclusió que no m’obsessionaré més en cap altre partit i esperaré a tenir la sort de fer un bon paper.

Marc

Hi ha gent que es pensa que aquest esport només consisteix en anar al darrere de una pilota i xutar-la per marcar gol, sense cap fi de bé, però el futbol és molt més que tot això. És una manera de sentir uns colors, la rivalitat i tensió que hi ha entre aficions, sempre, clar, des del respecte i la tolerància, ja que sempre hi ha el o els típics aixafa-guitarres que volen “donar la nota” per a fer-se notar. Per a mi és això i molt més, la tristesa que sents en perdre contra l’etern rival o completament el contrari, l’estat d’alegria/èxtasis que provoca marcar un gol, o bé, simplement guanyar un partit amistós. Compartir aquests moments amb els amics és una cosa que no tot ho pot provocar i fan d’aquest esport una forma de vida molt bonica i carismàtica. Això fa que qualsevol persona que sàpiga valorar i hagi viscut en aquest món pugui comprendre i viure aquest conjunt d’emocions i bonics sentiments.

Amb aquest text no voldria que ningú se sentís obligat a tornar-se “futboler”, sinó que tots aquests “anti-futbolers” que corren maldient el nom del futbol deixin de fer-ho com a costum i només critiquin aquestes estratosfèriques nòmines que guanyen els jugadors dels equips, amb això jo seré el primer en estar d’acord amb ells, és tot.

Àlex

Com passa el temps! Fa set anys que vaig començar a anar amb quad. Tenia 8 anys i jo i els meus pares vam anar a la fira del càntir d’Argentona. Només entrar al poble, allà estava el meu futur hobby, un mini-circuit per a nens d’un vehicle innovador en aquells temps, es tractava del quad.

Jo em vaig quedar mirant aquell circuit amb sorpresa, mirava com els nens circulaven amb aquell vehicle i jo també volia provar-ho . El meu pare quan em va veure amb aquella mirada em va preguntar: “Judith, t’hi vols muntar?” Jo sense cap mena de dubte vaig dir que sí (i mira que jo sóc molt indecisa). Ens hi vam acostar, vam fer cua, i en el moment en el qual estava a punt de pujar, em van entrar molts nervis, però els vaig superar i en els 5 minuts que duraven les voltes que et deixaven fer, vaig notar que aquell vehicle estava fet per a mi.

L’any següent una desgràcia a la meva família va ocórrer, els meus pares es van divorciar. Jo durant aquell any recordo que no parava de plorar, perquè és clar, jo no entenia amb la mentalitat que tenia amb nou anys, per què els meus pares s’havien de separar. Però el meu pare per aquell estiu em va buscar una diversió: unes colònies de quads. Jo estava contenta però alhora nerviosa ja que eren les meves primeres colònies i jo sempre he sigut una mica tímida per fer nous amics.

Aquelles colònies van ser genials, m’ho vaig passar molt bé i vaig aprendre moltíssim sobre com conduir un quad (cosa que no és pas fàcil com la majoria de gent es creu), així que vaig anar-hi durant 4 anys més. Però els que duien aquestes colònies, quan jo tenia nou anys que anava a fer-ne deu, van construir un circuit a Sabadell. El dia de la inauguració, jo hi vaig anar i em va deparar una sorpresa, els deu nens que estàvem allà anàvem a sortir a una revista molt coneguda sobre quads! Jo estava molt emocionada, així que vaig intentar mostrar el que havia après les colònies passades, els fotògrafs li van dir al meu pare que el quad que jo conduïa en aquell reportatge m’anava com anell al dit i el meu pare me’l va comprar. Era un Kymko 90 de color vermell (mai l’oblidaré) i durant tres o quatre anys vaig conduir aquell quad. Però quan ja tenia onze o dotze anys em va començar a anar petit aquell quad, ja no m’hi cabien els peus i jo tenia moltes ganes de canviar-me’l perquè m’anava molt lent i la gent de la meva edat ja se l’havia canviat i així va ser: em van comprar un Kymko Maxxer 300.

Durant el primer any, la gent em deia que m’anava molt gran però jo era feliç i el vaig saber dur. El meu pare em va preguntar si volia anar a fer competició de quads però l’inconvenient era que tenia que dur un quad com l’anterior així que em vaig resignar i vaig dir que m’esperaria fins a tenir els 16 anys on podria dur un quad de carreres amb més potència i més gran. Perquè el quad és part de la meva vida, és un hobby que des de petita el duc a terme i he viscut moltes experiències; bones i dolentes, però per fi ha arribat l’hora que des de que era nena esperava.

Judith Hernández

El futbol és emoció, espectacle, passió, felicitat, alegria i angoixa entre altres coses. És un sentiment increïble on la gent el pot viure més o menys segons la persona el moment o l’equip al que animis.

Això canvia quan en una lliga de 20 equips n’hi ha dos que sobresurten molt més que els altres, que només en dos equips s’ajunta més del 80% de l’afició d’Espanya, i entre altres coses dir que aquests 2 equips multipliquen per 10 l’economia de qualsevol dels altres equips de mitja taula. Això, és inadmissible per l’anomenada lliga de les estrelles (segons els experts) però, en la meva opinió, la millor lliga del món seria una en la qual si el primer de la classificació s’enfrontés al quinzè, poguessis pensar en que aquest pugui guanyar al líder i no, com passa en aquesta lliga, l’única emoció  sigui en saber quants gols li farà el primer a l’equip teòricament més fluix. En la meva més humil reflexió personal, aquesta idea que es té del futbol a Espanya no encaixa en el que jo anomeno l’emoció del futbol. Una de les opcions que s’anomena es que es reparteixin els diners que s’obtenen de les televisions, però dubto molt que això passi, perquè segons aquest país, aquesta, ha de ser una lliga, on l’únic espectacle que podem tindre, es trobi en només 2 dels 38 partits de lliga.

Si aquesta lliga segueix de la mateixa manera de com quatre mandataris inútils l’han dirigit des de fa ja uns quants anys, em plantejaré molt seriosament si val la pena seguir una lliga on des de fa molt de temps. És batejada amb el nom de la millor lliga del món.

David De Paz

L’esport és qualsevol joc o activitat de lleure, basada en un reglament estricte i que procura millorar l’estat físic i mental de l’ésser humà.

És necessari fer esport? Aquesta pregunta és freqüent en molts de nosaltres. Segons la gran majoria d’experts, si que ho és. Asseguren que l’activitat física continuada protegeix l’aparició de malalties cròniques, augmenta la resistència i millora la forma física de tots els qui el practiquen.

Quan tenia quatre anys vaig provar la dansa, més tard la natació i als sis, el tennis, que encara hi continuo, tot això gràcies a que els meus pares em van “obligar” a practicar-ne algun, això si, sempre me’l van deixar triar. Diuen que ho van fer perquè no em podia passar les tardes a casa sense moure’m, i sense fer res i que d’alguna manera, així estaria més en forma.

Nedo dos cops per setmana, i és avorridíssim, però ho haig de fer per l’esquena. Només faig una hora setmanal de tennis, perquè com ja he dit, no és que m’apassioni l’esport, però quan hi jugo desconnecto i em diverteixo , i al cap i la fi, això és el més important.

Jo crec que visc l’esport de manera diferent als altres. Sóc culé, com tots sabeu, i visc el Barça com si fos la meva segona família, és la meva passió. No em perdo mai cap partit, i sempre que puc vaig al Camp amb el meu pare.

De fet, van ser ell i el meus dos avis, qui m’hi van ficar en aquest món. Jo els veia cada cap de setmana davant de la tele i cridant als jugadors, i intrigada un dia em vaig aturar a mirar-ne un. Mireu si em va agradar que ara sóc jo la que parlo amb la tele i no em perdo cap ni un.

Em fa il·lusió, perquè jo els hi he enganxat al futbol a les meves amigues, com l’Andrea, que abans ni s’ho mirava i ara hi parlem gairebé cada dia. Em llegeixo la web del diari Sport o del Marca (per veure com critiquen al Barça) gairebé tots els dies, i fins i tot em plantejo dedicar-m’hi a això. Però creieu que és normal que no m’agradi jugar a gairebé cap esport i que després em passi hores mirant-los per la tele? Sincerament, jo crec que no.

Després d’haver escrit sobre el concepte general d’esport i d’explicar-vos com vaig començar jo, tant sigui parcticant-lo o mirat-lo, és hora d’arribar a una conclusió; l’esport és bo per nosaltres i per la nostra salut. Sempre és bo entrenar-se, però això si, i us ho dic per experiència, trieu-ne un que us agradi i us diverteixi, perquè sinó estareu perduts.

Anna Benítez.

Aquests últims anys he fet tenis. Però fa dos anys em preocupava una cosa. Em preguntava a mi mateix:” Estic empitjorant? O els altres milloren i jo no avanço?”. Això em passava perquè no tenia ganes per fer el que més m’agrada.

Cada dia que em tocava fer tenis em feia mandra posar-me a jugar i deia tonteries sense pensar. Una d’elles era voler deixar el tenis i apuntar-me al golf. En veritat intentava fer-ho el millor possible però no ho aconseguia.

El meu entrenador cada dia em deia:” Àlex, esforça’t més, posa-hi més ganes! Sé que no estàs jugant al 100%!”. Però justament aquell dia, vaig arribar massa d’hora a l’entrenament, estava sol. Més tard va venir el meu entrenador i em va dir unes quantes. Si nó hagués agafat aquell bus per anar a tenis no m’hagués dit aquelles paraules i ara estaria igual que fa dos anys. Però això no va passar.

Finalment a partir d’aquell dia vaig parar de preguntar-me a mi mateix si empitjorava i em vaig dir a mi mateix que:” No pararé d’esforçar-me fins que no pugui millorar”.

Àlex