LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Mourinho, Mou, José, tots aquests i més, són el ventall de noms que podem atribuir a l’entrenador actual del Reial Madrid.

Aquest personatge, s’ha convertit, des de la seva arribada a la casa blanca, en el fürher d’aquest club tan “senyorial”. Ell, juntament amb l’ajut de la “Central Lechera” o premsa madrilenya, amics personal de Florentino Peréz (president merengue), ha desprestigiar tots els mèrits aconseguits pels culés.

Aquest modest entrenador portuguès, ha deixat de banda, el futbol o cap cosa que s’hi assembli, només dedica la seva feina a criticar i desprestigiar qualsevol cosa o acció que emprengui l’equip blaugrana.

Bé, també s’ha de dir que ha utilitzat els cinc clàssics per a repartir llenya, però sobretot, que no es pogués jugar a futbol. Un exemple a això últim que dic, és que a tots els clàssics, menys aquest darrer, ha acabat el partit sense els onze jugadors. Ens preguntarem, i “POR QUÉ” tot això sr. Mou?, segur que el nostre estimat traductor ens podria contestar aquesta pregunta, que tants cops repeteix.

Àlex

Són un quart de deu del vespre. Hi ha molta tensió a Mestalla. Un quart d’hora més tard, arriba el moment. Són dos quarts de deu quan l’àrbitre marca el començament del partit.

Amb un joc brut per part del Madrid, la primera part i la segona han estat bastant igualades, amb ocasions de tots dos rivals; fins que al final de la pròrroga arriba la tragèdia. Cristiano Ronaldo, encaixa un gol a la porteria de Jose Manuel Pinto, i tots els culers aficionats ens desesperem. Suposo, que els merengues, estaran satisfets d’aquesta victòria, ja que fa uns divuit anys que el Madrid no guanyava aquesta copa. No passa res!

Nosaltres, els culers, som optimistes, sabem que si ens volen eliminar de la copa d’Europa, hauran de suar sang i deixar-s’hi la pell.

Gerard

Quatre rodes, dos eixos i una taula, formen el meu skate. En utilitzar-lo em sentia viu, fora de l’òrbita, com si fos l’única persona capaç de fer-lo servir. M’envaïa una sensació de benestar, de pau i serenitat. Era com navegar sobre l’asfalt, sense obstacles que m’impedissin avançar.

Tot això feia que m’oblidés de tots els problemes i maldecaps que em preocupaven i, aconseguia que m’endinsés en un món on només hi era jo. Sabia que en baixar de l’skate tot tornaria a ser real. Els problemes i els maldecaps em tornarien a envair, apartant-me del meu món imaginari.

Aviat farà un any que ho vaig deixar. I ara cada cop més, necessito endinsar-me en el meu món, encara que només siguin uns segons, per tornar a sentir el que sentia.

Xavier

Aquest dissabte es va jugar el primer dels quatre clàssics que ens esperen les pròximes dues setmanes. El resultat va ser d’empat a 1 i els culers vam acabar una mica decebuts no pel joc de l’equip sinó per l’arbitratge tant casolà i madridista que va fer el senyor Muñiz Fernandez. Tot i els favors arbitrals que el Real Madrid va rebre, el seu entrenador José Mourinho va sortir a dir que l’arbitratge va afavorir al barça i jo em pregunto: Per què?

– Pel penal que no va xiular a Villa a la primera meitat?
– Per assenyalar tres faltes perillosíssimes a la frontal de l’àrea blaugrana que només va veure ell?
– Per ensenyar més targetes a jugadors del barça que a jugadors del Madrid mentre els madridistes van fer el doble de faltes?
– Per deixar sense amonestar un jugador tant perillós com és Pepe?
– Per regalar un penal al Madrid al minut 82 de partit?

A part d’això, ja estic tip de sentir sempre les mateixes queixes de Mourinho (que si els àrbitres van contra ells, de si el calendari no els va bé, si al barça li regalen els partits, de que sempre que juga contra el barça acaba jugant amb 10 jugadors…).

També s’ha de comentar que el Barça hauria d’haver matat el partit quan jugava amb un home més degut a l’expulsió al minut 56 d’Albiol (per una claríssima agafada del coll a Villa dins l’àrea quan es quedava sol davant Casillas).

Definitivament, crec que la lliga ja està acabada, però que podíem haver-la rematat al Bernabeu, on fa més mal si no fos per la nefasta actuació de l’àrbitre, al qual per desgràcia nostra l’estadi se li va fer gran.

David

Aquest diumenge a Barcelona tindrà lloc la Cursa del Corte Inglés. Cada any se celebra a mitjans de maig, però aquest any es fa abans. Això és degut a que al maig hi ha eleccions municipals.

Aquesta cursa té uns deu quilòmetres de llargada i passa per llocs de Barcelona que m’agraden molt. Surt des de Plaça Catalunya i tira Passeig de Gràcia amunt fins arribar al carrer Aragó. Recorre aquest carrer fins a Plaça Espanya. Personalment aquest és el tros més pesat, ja que és on trobes més aglomeració de gent. Un cop a Plaça Espanya però, comença el millor. Puja fins dalt de Montjuïc, i allà dóna una volta a l’Estadi Olímpic. Aquesta part és impressionant. Tens unes vistes de Barcelona molt maques. Després, baixa per l’altre costat de la muntanya fins arribar novament a Plaça Catalunya.

Tot i la seva llargada i la calor que fa normalment, és una cursa molt bonica de fer. La pots fer caminant o corrent, per tant et permet descansar quan ho desitges. A més, està a l’abast de tothom, qualsevol persona de qualsevol edat és capaç d’acabar-la.

Laura.

El periodista Juan Antonio Alcalá va anunciar ahir per la nit en un programa de la Cadena Cope que el Real Madrid demanarà que es vigilin més els controls “antidòping” de tos els equips de la lliga BBVA, ja que segons ells, són de broma.

El club culer no se n’ha pogut estar i aquest mateix matí ha emès un comunicat. En el qual, s’exigeix una rectificació immediata i la seva indignació. I ja s’estan estudiant possibles accions legals per defensar el seu honor.

Les respostes a aquestes acusacions no s’han fet esperar ja que han parlat el doctor Ramon Segura i el jugador blaugrana Gerard Piqué. El doctor del FC Barcelona ha assegurat que “els controls d’antidopatge no tenen res a veure amb la seva alimentació” i que “aquests batuts recuperadors es van començar a donar quan Mourinho estava en el Barça”.

El defensa català ha estat més rotund: “Qui acusi al Barça de guanyar amb trampes està jugant amb foc” i ha dit que “els complements alimenticis només porten vitamines, de les que qualsevol de nosaltres pot prendre”.

El Real Madrid de moment no s’ha pronunciat. Però en el cas que es confirmés la notícia, no només estarien dubtant del Barça i el València (l’altre equip acusat) sinó que també de la Selecció Espanyola, ja que vuit jugadors culers en formen part.

Aquestes filtracions no han sentat gens bé al club i a tots els seguidors. Quina serà la pròxima? És una nova excusa per desacreditar el Barça i els seus triomfs? Ara ja no es parla ni del “villarato” ni dels horaris del partits. I el pitjor, en comptes de parlar de la passada jornada de Lliga es parla del possible dopatge per part dels jugadors del Barça.

Anna Benítez.

Sempre em diuen que fer esport és bo per la salut, i ens manté en forma.

Jo que sóc un gran apassionat de l’esport el practico perquè em sento bé amb mi mateix i em diverteix. Com a esportista m’agraden quasi tots, però tinc un de preferit i altres de secundaris, aquest és el kitesurf. Per a mi aquest esport es molt especial ja que el “kite”, em dona una sensació de llibertat i felicitat al lliscar i “volar” d’amunt l’aigua.

Si un dia en el que estic trist, enfadat, nerviós o que simplement tinc un mal dia, i m’adono que les condicions meteorològiques són adequades per anar a la platja a practicar-lo, és a dir, que fa una quantitat de vent correcte. Per a mi serà un d’aquells dies en el que me n’aniré a dormir amb el cap ben alt i un record increïble d’haver pogut fer el esport de la meva vida oblidant el mal dia i disposat a fer qualsevol cosa amb una alegria dins meu.

Finalment sempre m’agrada recordar que alguns tenim una sort molt gran i és el que podem fer esport quan vulguem ja que hi ha gent amb dificultats físiques que pagarien per poder practicar-lo i aquesta gent em fa molta pena. Per això m’agradaria animar a fer esport a totes aquelles persones que poden i no el practiquen sovint, ja que no hi ha millor solució al mal dia, que una bona tarda d’exercici envoltat dels teus amics…

David

Aquesta setmana he pujat amb els meus pares a esquiar, la meva mare no esquia des que es va trencar els creuats i la meva germana no es trobava bé. Tot i així, el meu pare i jo en teníem ganes, i després d’estar més de dos anys sense poder tocar pistes, ens vàrem poder treure el “mono”, i així poder esquiar.
Al principi, em feia una mica de respecte el fet d’haver estat tan de temps sense practicar-lo, i haver perdut bona part de la tècnica, però va ser posar les botes als esquís i adonar-me que això és com anar amb bicicleta, mai es perd.
D’aquesta esquiada també en puc treure una divertida anècdota, que em va succeir al telecadira, quan el meu pare trucava a uns amics que també estaven esquiant, ell em va demanar que li aguantés un guant mentre telefonava i jo que em despisto i em cau el guant.
Per sort, finalment el vaig recuperar, però no va ser feina fàcil, ja que estava entre pistes, on hi havia diverses roques i una neu amb força mal estat. Bé, és tot, i ara a esperar fins el pròxim “finde” que pujo amb tres amics més a Andorra, espero que ens ho podem passar de conya!.

Àlex

He sentit molts cops la frase: “No se per què et poses així, si només és futbol”. Bé, la gent que pensa així no entén què és el futbol per la gent que hi juguem o simplement per aquells que els agrada viure’l.

Ells no entenen la distància recorreguda, l’esforç emprat o les hores involucrades pel que pensen que és “només futbol”. El futbol m’ha donat els millors moments de la meva vida. Sovint em sento satisfet de veure que el sacrifici que hi poso val la pena, quan el meu equip marca un gol, quan guanyem un partit, o simplement quan noto que gaudeixo jugant.

El futbol no és només un esport, és molt més. Si no el vius és difícil d’entendre’l, però estic segur que hi ha molta gent que sap del que parlo. Hi ha dies en que el futbol és la meva millor companyia, dies grisos ens els que tot em sembla dolent i només puc veure desgràcies, però tan sols el fet de sentir la pilota als peus em dona comoditat i raons per a superar el dia.

Així que per mi i per molta gent com jo, el “només futbol”, és un conjunt de somnis, de records, de sentiments, de desitjos i sobretot de satisfaccions. Espero que algun dia la gent entengui que per nosaltres és molt més que un simple joc on s’ha d’entrar una pilota a la porteria.

Roger

Fa gairebé quatre mesos que vam començar la lliga. Era patètic. Jo i uns quants amics vam decidir apuntar-nos al Cabrils. Vam començar a entrenar, érem molts jugadors, fins que un dia van decidir dividir l’equip en dues parts; l’A i el B. A mi, van posar-me en el B.

Al principi, era desastrós; érem els jugadors justos per jugar els partits, havíem de posar de porter a un infantil, és a dir, un nen més petit que nosaltres, i a més no era gaire bo. Anàvem desanimats a jugar els partits. A conseqüència d’això anàvem per la cua.

Això un dia va canviar. Ja ens preníem les coses més seriosament, fins que un dia va arribar un porter d’Austràlia i va substituir a l’altre. Amb l’ajuda de jugadors de l’A, vam anar guanyant partits; era un no parar. Ara mateix, hem passat d’anar últims a anar vuitens. Ja gaudim de jugar a futbol, i ara anem molt més animats a jugar els partits i a entrenar. És divertit.

Tothom que es prengui les coses com cal, pot arribar on ell mateix vulgui.

Gerard Sanchez