LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El futbol és un esport que tots coneixem i que forma part de les nostres vides; en realitat és un esport ben poca-solta: vint-i-dos homes o dones darrere d’una pilota i donant-se puntades de peu com si d’això en depengués la seva vida.

Bé, el cas és que m’he decidit a fer aquest escrit perquè últimament hi ha hagut algunes polèmiques relacionades amb el futbol, com la final de la Champions, els Barça-Madrid etc… És un esport que m’agrada molt, però trobo que mou massa diners, per exemple: com pot ser que el senyors Cristiano Ronaldo, Lionel Messi entre d’altres cobrin tants milions d’euros, quan tenim gent per tot el món morint-se de gana i ningú fa res per ajudar-los?

La resposta no la sé, però m’agradaria que els que llegiu la meva petita reflexió, penseu en tot això i de quina manera pot arribar a ser injusta la vida amb algunes persones.

Bruno

Per fi va arribar la tarda que tant havia esperat. Tota la gent al carrer, amb la seva samarreta del barça, bufandes, banderes… fos el que fos. Tothom estava entusiasmat. No era un partit corrent, estàvem a la final i teníem aquest mèrit.

Vaig anar caminant fins arribar al poliesportiu de Vilassar, on podria gaudir de la màgia del Barça i on veuria si guanyaríem o no. Havia decidit sopar abans per tal de tenir un lloc quan entrés, i per sort hi havia persones conegudes, amics i familiars, amb els quals podria seure i divertir-me. Tot anava bé, i tothom esperava, com jo, que comencés el partit.

Quan l’àrbitre va xiular l’inici, tota la festa va començar. Primer hi va haver patiment, ja que el Manchester atacava constantment. Però al cap de deu minuts, el joc barcelonista va arribar i només el nostre equip tenia el control de la pilota. Jugaven molt bé i, com era d’esperar, va arribar el primer gol. L’eufòria embogia totes les persones que ho estaven veient. I jo, amb els meus amics, també tenia aquesta eufòria i aquesta alegria de saber que estàvem a un peu de guanyar la Lliga de Campions. Però tot té un preu, i ens van empatar el partit.

Va arribar la mitja part, i això significava un petit descans i podíem fer un mos o beure algun refresc per refer forces. Després va començar la segona part. El Barça seguia amb la possessió de la pilota, i per fi, va arribar el segon gol. Tot de crits i salts de la gent que tenia al meu voltant i, com era d’esperar, una gran celebració amb els companys. Tot seguit, va arribar el tercer. El partit es va acabar amb aquell gran gol per al Manchester, ja que per a ells, remuntar a un gran equip com és el Barça era d’allò més difícil, i encara més si no tenien la pilota i només patien perquè no els marquessin un altre gol. I quan ja no es podia dir res més, l’àrbitre va sentenciar el partit, que feia el Barça el guanyador d’aquella Lliga de Campions, i que això significaria la quarta Champions d’aquest equip.

Per acabar vaig veure l’entrega de la copa i me’n vaig anar a casa per poder sentir amb detall totes les declaracions dels entrenadors, jugadors, directius, etc. que havien estat en aquell partit.

Ricard

L’altre dia em vaig fer una pregunta que ja me l’havia qüestionada més d’una vegada: “Per què té més audiència el futbol masculí que el futbol femení?” Jo sincerament no ho acabo d’entendre. Poden haver-hi diferents opinions, hi ha gent que pensa que els homes juguen millor, d’altres que no és un esport per dones, d’altres que és culpa nostra de l’audiència, etc.

Però jo em pregunto :“que no juguen al mateix esport?” A mi m’agrada el futbol, però a aquestes preguntes no els hi trobo una resposta. Algun cop he vist per la televisió partits de futbol femení, però no tants com de masculins. Jo crec que les noies estan preparades físicament, tenen il·lusió de triomfar, ganes de jugar i la mateixa tècnica que els homes. I ara pregunto: “Són menys que els homes?” “No creus que els hi agradaria tenir la mateixa importància que tenen els jugadors masculins?”, sembla ser que només l’audiència que puguin tenir per televisió fa que un esport pugui ser més conegut que un altre. Tant important pot arribar a ser la televisió?

Ariadna

Avui, només aixecar-me he encès la televisió i la notícia del dia era “El Barça guanyador de la Champions”.

Ahir per la nit, vaig anar a veure el partit amb les amigues al poliesportiu de Vilassar, ja que posaven una pantalla gegant perquè ho poguéssim veure millor. Vam arribar allà amb el partit ja començat, i era impressionant la quantitat de gent que hi havia allà dintre.

He de dir que jo vaig anar per gaudir d’una final de futbol i per estar amb les amigues, perquè jo no sóc de cap equip en concret. M’agrada el futbol però no sóc aficionada a cap. Per tant, no vivia amb tanta passió el partit com les meves amigues, però m’ho vaig passar molt bé veient-les gaudir a elles i a les altres persones que estaven allà.

La veritat és que el Barça va guanyar merescudament. El gol que, al contrari dels altres, vaig celebrar amb més força va ser el tercer; el que va marcar David Villa. És el meu jugador preferit des de fa 5 anys, i crec que es mereixia marcar en aquesta final ja que ha sigut molt criticat aquest any per alguns aficionats culers, que deien que no rendia tant com havia fet en els altres equips en els que havia jugat. Crec que tenen una mica de raó, encara que tampoc era just que l’ataquessin de la manera que ho han fet alguns. El pitjor és que com que la gent sap que a mi m’encanta el “Guaje”, sempre em deien a mi:
El Villa no està fent res aquest any!
I fins i tot, alguns han arribat a dir-me que no es mereixia estar en el Barça.
Jo els ignorava però no m’agradava que m’ho diguessin, perquè a mi em continuarà agradant encara que a vegades no jugui del tot bé…

Crec que el gol que va marcar ahir li servirà per tenir més seguretat en ell mateix i també tenir més suport per part de l’afició, perquè la veritat és que per a mi, va ser un grandíssim gol i no és gens fàcil marcar un gol com aquest en una final de la Champions.

Marta Jareño

El deporte español durante la última década, en particular los últimos años, ha resaltado por todo el mundo, desde los innumerables títulos del FC Barcelona hasta el histórico Campeonato del Mundo de la selección española, sin mencionar que hay otros grandes deportistas a primer nivel mundial, como lo son: Rafa Nadal, Alberto Contador, Pau Gasol, Fernando Alonso, Jorge Lorenzo, Dani Pedrosa y muchos más.

Dentro del éxito del deporte español, cabe destacar el gran efecto que tiene Cataluña en él. Pedrosa, Xavi Hernández, Puyol, Guardiola, Pau Gasol y otros más relacionados con el deporte, son catalanes reconocidos mundialmente, sin mencionar el grandísimo FC Barcelona que en estos momentos está reconocido como el mejor equipo del mundo. Por lo que pienso que es digno de admirar que una pequeña región de España tenga este elevado nivel deportivo, a esto se le suma el resto del deporte español, dando a lugar a uno de los países con más talento deportivo a nivel mundial.

El 28 de este mes se disputará la final de la Liga de Campeones en Londres, en donde jugará un equipo catalán representando a España, el FC Barcelona. Pase lo que pase, yo estoy orgulloso de mi equipo, no solo por llegar a la final, sino por el emblema que es para Cataluña y España.

Seyde

Jo jugo a hoquei, al Vilassar de mar, i aquest cap de setmana passat vaig jugar els quarts de final de la Copa Federació de Barcelona. Feia uns quants anys, des que era petit, que no jugava una eliminatòria, i tenia moltes ganes de jugar-ne una. Jugàvem contra el Cerdanyola. L’eliminatòria era d’anada i tornada: l’anada, el dissabte a Cerdanyola, i la tornada, diumenge a Vilassar de Mar. Tal i com es fa a la Copa d’Europa o a la Copa del Rei, també conten doble els gols fora de casa en cas d’empat.

A l’anada, a Cerdanyola, jo anava molt motivat, però alhora pensava que ens guanyarien fàcilment. Ja que, amb l’equip que tinc actualment, no havíem arribat mai a les eliminatòries, i pensava que el Cerdanyola era molt bò. Així i tot, al començar el partit vaig veure que ells no eren res de l’altre món i, que fins i tot, potser nosaltres erem millors que ells. L’única cosa que semblava que podíem tenir en contra, era que nosaltres només teníem cinc jugadors i el porter, ja que un de l’equip s’havia lesionat uns dies abans (en hoquei es juga amb quatre jugadors i un porter). Vam començar el partit marcant nosaltres, però vam arribar a la mitja part 2 a 2. A la segona part, també vam començar guanyant, però l’equip va anar de més a menys i vam perdre 7 a 5, un resultat que, en l’hoquei, no és massa difícil de remuntar. Això sí, teníem un problema greu per al partit de tornada: un jugador del nostre equip va ser expulsat. Això volia dir que en el partit de tornada no tindríem jugadors a la banqueta i, per tant, ens cansaríem molt més.

Tot i els inconvenients, l’equip va encarar el partit de tornada amb bons ulls. Per una banda perquè comptàvem amb el factor pista, i és que nosaltres estem molt acostumats a jugar a la nostra pista, i en hoquei, això compta molt. I, per altra banda, perquè ja havíem vist com jugàven ells, i sabíem quins errors no podíem tornar a cometre. Just començar el partit, al minut 1, vam marcar el primer gol, però tal i com ens va passar a l’anada, el marcador al descans marcava 2-2. Nosaltres només necessitàvem dos gols, i havent vist la facilitat amb la qual havíem marcat a la primera part, estàvem convençuts de que passaríem l’eliminatòria. Finalment, per culpa del cansament, de la falta d’encert davant de porteria, de la poca experiència en aquest tipus de partits i, la poca però certa superioritat del Cerdanyola respecte nosaltres, vam acabar perdent el partit 4 a 6. Això volia dir que el Cerdanyola ens havia eliminat amb un còmput global de 13 a 9.

Tot i l’eliminació, he de dir que m’ho vaig passar molt bé i que els partits van ser molt emocionants, en part perquè tenia moltes ganes de disputar una eliminatòria d’anada i tornada. A més, l’equip ha qualificat la temporada com a bona, perquè a principi d’aquesta, era impensable arribar a la fase d’eliminatòries.

Una vegada més el Futbol Club Barcelona demostra la seva fantàstica manera de jugar a futbol. Tot i que guanyen gran part dels partits que juguen, quan perden, saben perdre. Tot al contrari que el Real Madrid. Malgrat això, en la meva opinió, el Madrid és un bon equip.

Al dia següent d’un ‘’Madrid-Barça’’, l’institut s’omple de polèmica. Els nois discuteixen entre ells sobre les faltes justes o injustes, de les targetes que l’àrbitre no ha tret i havia de treure, dels mals modals d’alguns jugadors, inclús d’entrenadors incapaços d’entendre el ‘’PER QUÈ?’’ un equip és així.

En el moment que intervinc en alguna d’aquestes discussions o polèmiques, automàticament per la boca d’un merengue surt: -Calla! Tu no en saps de futbol!-. Probablement tenen raó, moltes normes d’aquest joc no les sé amb claredat, però jo crec que és una manera de no escoltar l’opinió d’altres aficionats, i limitar-se a defensar el seu equip de la manera que es pugui.

El que certament trobo molt trist és que pel simple sentiment rabiós que tenen ALGUNS seguidors madridistes, les noies no puguem tenir una conversa de futbol. No obstant tot el que he dit, sempre hi haurà algú que t’escolti i entengui que t’agrada la teva afició al Barça.

Andrea

El dissabte passat el Club Esportiu Premià vam disputar un partit de futbol contra el Club Esportiu Mataró. El partit tenia una gran importància, ja que si no aconseguíem guanyar es posava molt difícil quedar segons i per tant, ascendir de categoria.

Vam començar la primera part molt motivats i dominant en el joc i en les ocasions, però estàvem una mica nerviosos i no encertàvem les ocasions. En canvi, el Mataró va arribar en dues jugades aïllades i ens va marcar dos gols. Vam arribar al descans amb un desavantatge de dos gols (0-2). La segona part va començar tal i com havia acabat la primera; domini en el joc i en les ocasions per part del Premià i defensa organitzada i contundent amb jugades d’atac aïllades del Mataró. En una d’aquestes jugades aïllades ens van marcar el tercer gol. Aquell gol ens va enfonsar molt, però a falta de 10 minuts pel final del partit va començar el miracle: vam marcar el primer gol. Dos minuts més tard vam marcar el segon i ens vam venir amunt, començàvem a creure que la remuntada era possible. Només un minut després vam marcar el gol de l’empat i quan ja havia acabat el temps reglamentari vam marcar el quart gol, que ens donava la victòria.

Després del partit, a part de tres punts molt valuosos, ens vam emportar una cosa encara millor. Hem après que mai s’ha de tirar la tovallola, que si creus en una cosa la pots aconseguir a través de l’esforç i la lluita. I el més important de tot, que un jugador sol pot fer una jugada molt bona o pot marcar un gol molt bonic, però és un equip el que guanya partits i campionats. Quan tots els membres d’un equip creuen en ells mateixos i s’esforcen al màxim pel grup guanyaran molts partits, en canvi un equip ple d’estrelles en el que tothom va pel seu compte ho tindrà molt més difícil.

Roger

Durant els tres primers anys de la meva vida he viscut a Polònia, jo d’això no me’n recordo és clar, era molt petit, però sé que durant aquests anys va passar una cosa que m’ha marcat fins ara.

La zona de Polònia d’on sóc és molt rural: boscos frondosos, grans latifundis de conreu, però sobretot llacs, molts llacs, que són els que li donen el nom de “Kraina Tysiąca Jezior” (La Terra dels Mil Llacs). A l’estiu la gent s’hi banya, hi fa vela i sobretot, molta gent hi va a pescar. Així doncs, el dia del meu tercer aniversari, si no recordo malament, el meu avi em va regalar una canya de pescar. Com no podia ser d’altra manera, aquell dia mateix vam anar a estrenar-la a una petit estany que hi havia al costat de casa. En arribar-hi, només van caler uns minuts per que piqués el primer peix, era molt petit i el vam deixar anar, però va ser la meva primera captura.

Ara és quan m’adono que aquella petita i llunyana experiència, potser insignificant a primer cop d’ull, em va marcar tant, que fins avui dia continuo sortint a pescar. Al Maresme no és el mateix, no hi ha llacs, però per sort tenim el mar, que és un lloc molt bo per anar a passar una tarda de pesca, tot i que jo sempre preferiré la Terra del Mil Llacs.

Cristian

Per fi! Som Campions!! Ho portàvem desitjant tota la temporada i ho hem aconseguit. Encara que la campanya anti-Barça ha estat molt dura i ens han atacat des d’on han pogut. Han volgut treure la il·lusió, però en cap moment hem perdut l’esperança i al final, hem rebut la millor recompensa. Hem guanyat jugant a futbol i demostrant qui som. Els jugadors, l’entrenador i l’afició que tenim.

S’ha celebrat una gran festa. Milers de persones hem acompanyat el bus que duia els jugadors i el cos tècnic pels voltants de l’estadi i hem esperat la seva arribada a l’interior del Camp Nou. Els hem rebut com es mereixien i els hem mostrat el nostre agraïment.

“Llorca al nostre cor”, va ser el missatge que portava el bus i on es solidaritzaven amb les víctimes del terratrèmol. I així, una vegada més es va deixar clar que el Barça és més que un club.

Durant els parlaments, els jugadors van deixar clar que reservaven el seu discurs pel dia 29, després de la final a Wembley i esperem que així sigui. Ja que tots estem impacients per a aquest dia.

Després d’haver-me passat tota la temporada parlant del Barça he pensat que aquest text seria una bona forma d’acomiadar-la. Aquest diumenge a la nit, rebrem la copa en el millor escenari possible i davant de la millor afició. Serà el final més esperat i feliç per a tots nosaltres.

Anna.