LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui és dia 18 de desembre, dilluns, i sóc a l’institut. Tinc classe d’educació física i aquest trimestre l’esport que ens toca fer és el bàsquet. No m’agrada jugar a bàsquet, bé, en veritat, no m’agraden els esports. Tinc tan poques ganes de jugar… A sobre, és ple hivern, fa molt de fred i el vent que corre és gelat. La professora comença a fer els equips per disputar el partit. Quan ja estan fets, toca el xiulet, cosa que indica que el partit comença. No vull jugar, no vull. Però ho haig de fer. Si no ho faig, trauré mala nota, però el més important és que si no ho faig, possiblement el meu equip perdrà, ja que tindran un jugador menys. Ara sóc davant de la cistella contrària i tinc la pilota a les mans. No hi ha ningú de l’equip contrari defensant, així que llenço la pilota. La pilota entra a la cistella i pugen dos punts al marcador del meu equip. Tot i això, perdem el partit. Ningú m’ha obligat a llançar la pilota, he sigut lliure de fer-ho o no fer-ho. I ho he fet, m’he esforçat pel meu equip i per mi mateixa, i ara mateix, sóc una miqueta més feliç que abans.

Dissabte 6 de juny del 2015, són les onze de la nit, i el Barça s’ha proclamat campió d’Europa. Xavi Hernández ha sigut l’encarregat d’aixecar la Copa d’Europa al cel, quedant aquesta imatge per a la posteritat, però aquesta no ha estat la imatge més destacada del partit, sinó que ho ha estat la imatge de les llàgrimes d’una llegenda del futbol italià, Andrea Pirlo.

Pirlo, campió del món amb Itàlia, i bicampió d’Europa amb el Milà; estava davant la seva última oportunitat d’aconseguir entrar en el grup selecte de jugadors que han aconseguit guanyar tres o més lligues de Campions, i a més a més, estava disputant el seu últim partit amb la samarreta de la “Vecchia Signora“. Davant d’haver perdut la seva última oportunitat de proclamar-se tricampió d’Europa, Pirlo va esclatar a plorar al mig del camp, deixant una de les imatges més emotives de la final de la Champions disputada a Berlín. Però davant de les llàgrimes d’una llegenda, també hi han respostes de llegenda i de gran capità com Xavi Hernández. El capità blaugrana va anar a saludar un per un els jugadors del conjunt italià, però es va aturar especialment amb Pirlo i Buffon. En veure al primer plorar, el va abraçar i el va consolar i va aconseguir treure-li un somriure per acabar caminant agafats de l’espatlla pel centre de l’Olympiastadion de Belin.

En el cas de Buffon; considerat com la llegenda viva de la Juventus, ja que va continuar a l’equip després de descendir a la segona divisió italiana; no ha aconseguit guanyar mai la Lliga de Campions, havent disputat 2 finals i havent-les perdut totes dues. Amb 37 anys, estava davant la seva última oportunitat d’aixecar “l’Orelluda” com a capità de la Juventus que és, però no ho va aconseguir. Tot i això, Gianluigi Buffon es va comportar com tot un senyor, amb tristesa al seu interior, però no es va moure del camp fins que el Barça va aixecar la Copa d’Europa, i en tot moment va saber perdre la seva última oportunitat de guanyar la Champions, és per això, que Xavi també va tenir un detall amb ell, i el va abraçar i va parlar amb ell durant el temps entre el final del partit i el moment en què els “bianconeros” pujaven a recollir la medalla de plata com a subcampions de la UEFA Champions League.

Roger

Ahir diumenge dia set de juny vam anar a la Color Run, una cursa de cinc kilòmetres, on al final de cada kilòmetre et tiren un color. Al final tots acaben plens de diferents colors, blau, verd, rosa, taronja, groc… En acabar hi ha un concert on tota la gent hi va a ballar i cada vint minuts tiraven més colors. Va ser molt divertit, jo havia sentit parlar d’aquesta cursa però mai havia anat, m’ha sorprès molt perquè mai hagués imaginat que fos tan divertit. El que més em va agradar va ser anar amb les meves amigues, totes juntes.

Portàvam molt de temps esperant que arribés aquest dia, ja que havíem comprat les entrades des de feia mesos. Vam tenir alguns problemes a l’hora de comprar les entrades i uns dies abans em van dir que potser no hi podia anar, però finalment va arribar el dia i tot va sortir molt bé, ens ho vam passar genial. Va ser molt divertit, una de les coses que més gràcia em va fer va ser que quan vaig arribar a Vilassar de Dalt anava caminant cap a casa i la gent em mirava estrany i em sentia molt intimidada, cosa que ni a Barcelona ni al tren de camí cap a casa ens havía passat.
Va ser un dia inoblidable i del que tindrem uns molts bons records!!!

Iria

Aquest estiu 2015 l’espero envoltada de bàsquet. Hi jugo des dels sis anys i mai he perdut la passió per aquest esport.

Un dia, estirada al llit i pensant en el genial estiu que m’esperava, se’m va ocórrer fer de monitora a un campus d’estiu. Ja he tingut una experiència semblant, he estat una temporada fent de segona entrenadora a un equip de nenes de tretze anys. Aquest any, per descomptat, seguiré gaudint del bàsquet com a jugadora i entrenadora.

Tornant al tema principal de l’escrit, aquest estiu estaré envoltada de nens petits amb moltes ganes de gaudir del bàsquet i passaré moltes hores a una pista de bàsquet, aproximadament unes set hores diàries, i alguns dies dues hores més. També tinc l’opció de fer 8 hores de bàsquet algun dissabte, no fent de monitora sinó que aprenent per millorar i aconseguir ser millor jugadora i en un futur, millor entrenadora.

La temporada que ve a mi i al meu equip ens agradaria poder estar a nivell A però per aconseguir-ho haurem de treballar molt, esforçar-nos i donar-ho tot. Un dels meus jugadors preferits de bàsquet diu una frase que m’agrada molt: “ Algunas personas quieren que algo ocurra, otras sueñan con que pasará, otras hacen que suceda.” –Michael Jordan.

Laia Solbes

S’acaba la temporada i els clubs comencen a moure’s per fitxar els jugadors més bons i els que han destacat més durant la temporada.
En el meu cas, la meva temporada ha sigut d’allò més bona, setze gols i quart golejador de la lliga. Per tant això vol dir que comencen a trucar clubs veïns interessant-se per mi. Però sempre he tingut clar que si no em trucava un equip gran o un equip en una categoria elevada no me n’aniria del Vilassar, porto des de petit jugant aquí i són molts records que deixaria enrere. Però també tinc clar que si m’hi vull dedicar-me, algun dia hauré de marxar per seguir progressant i avançant, ningú va dir que el camí seria fàcil però estic cent per cent convençut que jo jugaré a primera divisió i arribaré a complir el meu somni des de petit.

Sergio

El passat dissabte dia 9 de maig vam jugar el penúltim partit de lliga. Va ser un dels partits més emocionants, jugàvem contra el Basquet Neus, un equip al qual ja havíem guanyat en el seu camp.
Des del principi del partit vam anar dos o tres punts per sobre d’elles. El Neus són un equip que guanya els partits pels contraatacs que fa, és difícil saber parar la pilota en aquestes ocasions i més en pista gran com en la que jugàvem nosaltres. Però ho vam aconseguir, no van poder fer gaires punts amb contraatacs, gràcies a que nosaltres baixàvem ràpid a defensar. L’àrbitre tampoc va afavorir molt el partit, ja que pitava faltes que no eren. Va ser un partit dur, perquè només érem nou jugadores, a una de nosaltres l’havien operat el dia abans, però això ens va donar forces per guanyar i esforçar-nos al màxim.
Els últims minuts van ser molt intensos, perquè anàvem guanyant de tres punts i només érem 6 jugadores. Llavors l’altre equip va fer un triple, estàvem patint molt. Jo volia sortir però no podia perquè m’havien expulsat per faltes. Després que elles haguessin ficat el triple ens van pitar una falta, havíem de tirar dos tirs lliures, la Laia, que va ser a qui li van fer la falta, estava molt nerviosa, tenia molta pressió a sobre, ja que anàvem empatades i quedava un minut.
Al final vam ficar tres tirs lliures. Quan quedaven 10 segons la pilota la tenia l’altre equip i tenien temps per ficar un últim triple i empatar, però vam estar preparades per robar el pase llarg que segur que farien. El partit va acabar i vam guanyar de tres punts 53-50.
Aquests partits de gran emoció al camp són els més esperats per totes, ja que els gaudim fins al últim segon, mai tenim clar com acabarà el partit per això no ens podem rendim en cap moment.

Iria

Blau i grana, aquests són uns colors que molta gent adora. Uns colors que identifiquen a un conjunt de persones molt valorades positivament. Aquests que els porten són l’equip del Barça. Sóc culé des de petita igual que tota la meva família i no me’n penedeixo.

Des que era una nena de quatre anys que seguia tots els partits de futbol que jugava aquest equip. Per molt que no m’apassionés gaire aquell esport, m’encantava veure’ls jugar i gaudir. En Pep Guardiola va ser una de les persones que més em va marcar d’aquella gran pinya que formaven tots, per això quan va marxar vaig deixar de seguir el fil futbolista que havia estat seguint des de feia uns anys. A vegades veia un tros de partit però molt de tant en tant.

Ahir mateix jugava un partit molt important i vam decidir conjuntament amb dues amigues d’anar-lo a veure. Al principi no va ser gaire interessant, ja que el marcador anava igualat a zero i no teníem la passió i els nervis d’un joc més puntuat. Tot va començar a posar-se interessant quan el Barça va marcar el primer gol, ja que a partir d’aquell moment li vam posar més atenció al que passava al camp. En cada un dels tres gols que van marcar vam tornar a sentir la passió que havíem sentit anys enrere i vam gaudir celebrant-ho.

No em penedeixo gens de la nit viscuda ahir perquè vaig gaudir molt i m’ho vaig passar d’allò més bé.

Elisenda

Aquests últims dies a casa només fa que sortir el tema dels meus estudis, jo tinc molt clar el que vull fer en un futur per això ens hem de posar en marxa a buscar on poder realitzar aquests estudis.

La meva passió és l’esport, ja fa 9 anys que jugo a bàsquet en el Vilassar de dalt i faig curses de muntanya entre 18 i 22 km, per això des del primer moment, vaig decidir que em volia dedicar a això. M’agradaria poder fer un grau mitjà i seguidament el grau superior d’activitat física i l’esport a la natura.

Estem ben implicats a buscar diferents centres per què jo pugui realitzar els estudis que vull, perquè per sobre de tot vull estudiar el que m’agrada i dedicar-me a un ofici que estigui a gust.

És complicat buscar aquests centres, ja que hi ha centres en què el grau només se centri en un esport específic i jo vull fer un grau de l’activitat física i l’esport en general, també convindria que sigues públic, ja que no tenim un pressupost molt alt a la nostra família.

Sabent que aquests estudis són els que m’agraden faré el possible i més per poder treure la major nota per poder continuar els meus estudis i poder anar a la universitat.

M’agradaria fer la carrera de INEFC mentres m’ho compagino amb una petita feina per poder-me pagar els meus estudis.

El més important és poder estar feliç, acompanyat i amb bona salut.

Maria

Penso que en els bons equips hi ha d’haver per sobre de tot confiança, ganes de millorar, esforç, ànim i sobretot estar unit.

El nostre equip de basquet cada vegada cada una posa el seu granet de sorra per què estiguem poc a poc més unides.
A cada entrenament 2 jugadores de l’equip som les encarregades d’animar, tot i que fallem i ens equivoquem en exercicis, estem allà, per animar i fer veure en el fet que ens equivoquem i a donar ganes de seguir-ho intentant corregir en el fet que ens hem equivocat. 

El dissabte dia 14, a les 12.00 del matí hem jugat contra el CB BOET, era un equip que de tots els partits jugats aquesta temporada no havien perdut cap partit, fins avui, el nostre equip, totes unides li hem plantat cara al camp del Vilassar de Dalt, ha estat un partit molt ajustat i amb molta emoció, però hem acabat amb un resultat de 44 – 40.

El nostre  entrenador estava molt orgullós del nostre treball, i nosaltres totes emocionades, ha estat un dels millors moments d’aquesta temporada.

Molt bon partit Noies!

Maria

La nit del dissabte passat es va disputar un combat de boxa entre Floyd Mayweather i Manny Pacquiao, dos boxejadors professionals, en la que per a molts era la baralla del segle. La baralla estava programada per a fa cinc anys, però unes desigualtats a l’hora dels guanys econòmics, van obligar als organitzadors a aplaçar-la fins aquest cap de setmana.

Per posar-nos en situació, Floyd Mayweather és un boxejador nord-americà de 38 anys amb un registre de victòries de 47 victòries, cap empat i cap derrota, abans del combat amb Pacquiao. D’altra banda, Pacquiao, és un boxejador filipí, que també es dedica a la política, de 36 anys, amb un registre de 57 victòries, 2 empats i 6 derrotes. Per a molts era l’única oportunitat de que l’americà perdés un combat, però no va passar.

Però, una dada ressalta per sobre de la resta, i és que entre els dos boxejadors, van superar els 300 milions de dòlars en guanys. El nord-americà va guanyar una xifra al voltant dels 180 milions, és a dir, 15 milions per round del combat i 83 mil dòlars per segon que durava sobre el ring. Aquestes xifres són estratosfèriques, superant, entre els dos, el salari de Leo Messi i Cristiano Ronaldo junts en tres o quatre anys. Comparant amb el que guanya un treballador de mitjana a l’estat espanyol; uns 2000€ al mes que passant a dòlars, són uns 2200 dòlars; Floyd Mayweather va cobrar 81818 mensualitats d’un treballador espanyol.

Tot això representa la diferència que hi ha a l’hora d’afavorir el treballador o el famós, que ja tenia la vida pagada abans de cobrar el que ha cobrat pel combat. Encara que també s’ha de dir que la meitat dels guanys de Pacquiao anaven destinats directament a la caritat i als ajuts humanitaris a les Filipines.

Tot i això, el combat es va disputar la matinada del 2 de maig a Las Vegas, i el guanyador va ser Floyd Mayweather, per decisió unànime del jutges, que li van donar un resultat favorable amb una diferència de sis punts, cosa que va aconseguir que Mayweather unifiqués els tres títols del pes wèlter i es coronés com un dels millors boxejadors de la història, amb l’objectiu d’igualar un rècord de Rocky Marciano de 49 victòries sense cap empat ni cap derrota.

Roger