LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquel día en Vilassar fue muy divertido. Quedamos todas delante de la Atlántida, pero tuvimos que esperar a Lucia media hora porque llegó tarde, como de costumbre. Si quieres quedar con ella a una hora en concreto siempre le tienes que decir que venga media hora o una hora antes, porque nunca llega a tiempo.

Cuando llegó le echamos un discursito y nos fuimos al campo de fútbol a ver el partido, pero primero nos paramos a comprar chuches y pipas.
Una vez llegamos, nos sentamos en las butacas y esperamos a que empezara. En la mitad del partido, más o menos, un chico chutó la pelota en dirección para las gradas y Lucia tuvo la mala suerte de que le aterrizó en la cara. Pobrecita, pero en aquel momento me hizo mucha gracia.

Al finalizar el partido, el chico que le había chutado sin querer la pelota, se disculpó y estuvimos un rato hablando con él y sus amigos. Cuando ya se tenían que marchar nos preguntaron el nombre para agregarnos al facebook y en el momento en que Lucia dijo que se llamaba Verde de apellido, se rieron mucho y le dijeron que si también se llamaba amarrillo y se fueron riendo.

Pobrecita aquel día había tenido muy mala suerte, pero después se acabó riendo con nosotras de las cosas que le habían pasado.

Andrea Fernández

Cuando llega la mañana de resaca uno suele dormir hasta el mediodía o, en el caso de algún salvaje, hasta las cinco o las seis de la tarde. Naturalmente este no es mi caso, si son más de las diez no puedo seguir metido entre las sábanas por muy tarde que me haya acostado.

Aprovecho la mañana para salir a pasear con mi madre para estirar un poco las piernas, las tengo hechas polvo. La verdad es que el partido de ayer en el fútbol fue muy duro, hasta le partí los morros a un mozo y le tuvieron que poner puntos, pero sin querer, está claro!

Esta vez quiero hablar del pueblo de mis padres, algo que echo mucho de menos. Los paseos por los campos llanos de “La Mancha” recorriendo los caminos de tierra entre las muchas hectáreas de viñas con la uva madura y hermosa, el olor del aire fresco, el solecito que uno se merece, la hierba y los bichos crecer, los chapuzones en la alberca de día y de noche, la familia, el clima seco, las tapitas de los mediodías, las cogorzas de vino por las tardes en la plaza de toros: en las corridas o en las vaquillas, los botellones de los viernes en “el Carmen”, entre otras cosas.

Pienso que quizás ese sea mi lugar, donde desconecto del mundo, donde no necesito ni siquiera amigos, sino la familia.

Saúl Lara

Des de petit sempre m’ha agradat molt escalar, saltar i fer tombarelles. Però fins fa relativament poc temps no sabia que això era un esport.

Ara fa un parell d’anys un company em va explicar que a França hi havia gent que practicava un esport anomenat Parkour o art del desplaçament. El Parkour consisteix en salvar obstacles escalant o saltant de diferents maneres.

Un dia vaig veure per la televisió un grup de persones fent Parkour i em va impressionar molt el que feien. Vaig començar a provar alguns salts i m’hi vaig acabar aficionant. Al principi només aprenia salts bàsics i no gaire perillosos, però amb el temps vaig començar a provar alguns trucs més difícils i d’un risc més alt. S’ha de dir que el Parkour és un esport de carrer, ja que, es pot fer en qualsevol lloc i no té cap norma. Això sí, requereix molta coordinació i una certa agilitat ja que de vegades si el que vols fer no et surt bé, et pots fer molt de mal.

Ara ja fa molt de temps que no faig Parkour, però en algun moment puntual, sigui per ensenyar-ho a algú, sigui per recordar, sigui per simple diversió, faig algun salt dels que solia fer abans.

Tot i això el Parkour sempre serà una de les meves grans passions.

Enric Grau

Hoy domingo 23 d’Octubre de 2011, a las 16:56 horas en Malasia, ha fallecido el piloto de Moto Gp Marco Simoncelli.

Marco Simoncelli ha fallecido tras haber tenido un trágico accidente con su moto. Simoncelli ha intentado salvar la caída de su moto, y esta misma le volvió a reconducir a la pista. Donde se encontró con Colin Edwards y Valentino Rossi,ambos pilotos no pudieron evitar embestirlo, y eso le causo una parada cardiorespiratoria.

Todos los que estábamos viendo esta carrera, nos habíamos dado cuenta de la gravedad del accidente,muchos de nosotros volvimos a recordar la muerte de Shoya Tomizawa, que falleció hace un año y cuatro meses.

Sus familiares, pilotos y amantes del motociclismo estamos hoy de luto por esta muerte tan injusta.

Simoncelli era un joven piloto de 24 años,con un gran personalidad, carisma y valentía. Marco ha fallecido donde hace tres años se proclamó ganador de 250 cc, pero bueno ha fallecido haciendo lo que más le gustaba, pilotar su moto.

Sin duda hoy es un día muy doloroso para todos los amantes del motociclismo

PD: Nunca te olvidaremos 58!

Rosa Puertas

Fa gairebé un mes, vaig començar la pretemporada de futbol i, fa un parell de setmanes varem començar la lliga.

He començat molt il·lusionat ja que vaig passar-me les tres darreres jornades de la lliga de l’any passat lesionat a causa d’un problema muscular als genolls i des de llavors no havia pogut disputar ni un minut.

Ara però, ja puc tornar a córrer, saltar i entrenar amb tot l’equip, (abans havia d’entrenar apart i en solitari). Aquest fet em fa sentir molt satisfet ja que no és el mateix entrenar en solitari i en un altre ritme que fer-ho amb el meu grup de companys.

Ara ja tot torna a ser com abans, la temporada ja ha començat i portem dos partits jugats amb dues victòries contundents, la primera d’elles per onze gols a un contra el Montgat, i la segona contra el Sant Pol per vuit gols a un.

Aquest any tot pinta millor, seguim amb el mateix entrenador i han vingut companys nous a l’equip. Espero poder guanyar la lliga i no lesionar-me.

Pol

Bé, us voldria parlar de la meva passió, que és el patinatge i estava pensant no fer-ho perquè hi ha varies persones que ja ho han fet, però no se m’acut cap tema del que pugi parlar millor que de patinatge, fa molts anys que vaig començar, vuit, més de la meitat de la meva vida i és un esport en el que m´ho passo genial i que no m’he plantejat mai deixar.

El patinatge no és un esport massa conegut, tot i que a Catalunya tenim campions d’Europa i del món en diferents categories, però com sempre si no hi ha pilotes, motos o cotxes ja no se’n parla a cap mitjà.

Possiblement quan la gent ens veu a pista no sap l’esforç que implica poder aguantar els 3 o 4 minuts en els que has de competir i arribar als últims segons amb forces per poder fer els últims salts i piruetes que t’exigeixen, us asseguro que al darrere hi ha moltes hores no solament de entrenament amb patins sinó també moltes hores de córrer, abdominals i saltar a la corda.

Per acabar, espero poder continuar gaudint d’aquest esport durant molt de temps i poder continuar compaginar estudis i entrenament com fins ara.

Aida

Avui diumenge he anat amb els meus pares, tiets i cosins al Circuit de Catalunya a veure les World Series by RENAULT, on hi havia curses animacions, botigues, etc.

Ens hem llevat molt aviat i hem marxat cap allà. Quan hem arribat hem anat al paddock on hi havia els camions de cada escuderia. Després ens han deixat anar al Pit Lane on els corredors estaven signant autògrafs, pòsters i fotografies. Quan hem acabat hem anat a la tribuna per veure la primera cursa del dia. Que n’eren de ràpids el cotxes! Quan ha acabat la cursa hi ha hagut una exhibició d’un Formula 1 pilotat per una noia.

Seguidament ha començat la segona cursa molt accidentada amb 6 cotxes fora de la carrera i amb la victòria del corredor català Albert Costa. Quan s’ha acabat aquesta han fet una exhibició, amb quatre cotxes que derrapaven i feien coses impressionants, i després ha sortit Jean Ragnotti, un ex pilot de rallys Francès que amb 66 anys ha fet un show impressionant amb un cotxe molt vell.

A les 14:40 ha començat la penúltima cursa i mentre la vèiem hem dinat un entrepà, aquesta cursa ha guanyat el pilot català Alex Riberes i el segon el fill de Carlos Sainz, Calros Sainz Jr. Quan ha acabat hem anat a fer un tomb pel circuit on hi havia varies exposicions amb cotxes molt antics. Hem marxat a les 16:30 i quan he arribat a casa m’he posat a escriure aquest article abans que se m’oblidessin les coses. Ha estat un dia fantàstic!

Quim

Quan era petit, després de l’escola, sempre feia el mateix: fer el màxim de deures possibles i, si em quedava una estona, mirava la televisió. Seguidament, em dutxava, sopava i me n’anava al llit.

Un dia, un company em va proposar de jugar a bàsquet a Premià de Dalt, amb els meus amics de tota la vida. Li vaig comentar a la mare i ella estava encantada que fes esport. Jo no estava del tot convençut. Al principi no m’agradava gaire això de córrer, però estava encantat d’estar amb els amics. Anava passant el temps i cada vegada m’agradava més el bàsquet, i tots els esports! Al cap d’un any de fer bàsquet, vaig començar a fer taekondo amb un parell d’amics. Aquells anys arribava molt cansat a casa, però molt satisfet. De sobte, em vaig apassionar pel futbol i el ping-pong (actualment són els esports que més m’agraden junt amb el bàsquet), i els practicava sovint amb els amics. Vaig deixar el taekondo i em vaig dedicar únicament al bàsquet.

Actualment jugo al c.b.Vilassar de Dalt i sempre que els deures i els exàmens m’ho permeten, surto al carrer a jugar a futbol. M’encanta córrer, destrossarme físicament i millorar en qualsevol esport.

Pau

“Dreta, esquerra, dreta, esquerra, estira els braços, aguanta l’equilibri, va ànims que ja ho tens…!

Recordo que és el que em cridava el meu pare al passeig de la platja de Cambrils, mentre m’ ensenyava a patinar”.

El meu pare, feia hoquei patins, jo estava acostumada a anar cada cap de setmana a veure els seus partits i animar-lo amb la meva mare, sempre ben abrigadetes a les grades cridant: “Vinga papa ànim!!” ell sempre ens mirava i a mi especialment, em feia l’ullet. Tot va començar un dia en què jo em vaig despertar i em vaig capficar de posar-me uns patins (ja veieu al meu pare corrents a comprar-me uns patins… jajajaja). Quan ja teníem els patins, el meu pare estava molt emocionat pensant que la seva “gordita”, tenia ganes d’aprendre el mateix que ell, ho estava preparant tot, m’ havia comprat tota mena d’ artil·lugis perquè quan caigués no em fes mal: genolleres, colzeres, canelleres…tot el que existís, i jo mentre, estava tota contenta pensant que dintre de poc, sabria patinar igual que el meu pare. Va donar la coincidència que quan se’m en va enflautar aprendre a patinar estàvem de vacances. Érem on anàvem sempre quan jo era petita: a Cambrils, hi havia un llarg passeig en el qual el meu pare va pensar que podria aprendre de meravella a patinar.

Un dia pel mati, el meu pare em va despertar i em va dir: “Ariadna corre afanya’t, aixecat de pressa, que anem a patinar” quan va acabar aquella frase, vaig fer un bot, em vaig posar la meva roba i vaig córrer a despertar a la meva mare, la meva àvia i al meu avi. Després de molt esperar, finalment vam aconseguir baixar del pis. Després d’un curt, però per mi llarg camí vam arribar a l’ esperat passeig. Allà vaig començar a donar la tabarra i a dir que em volia posar d’una vegada els patins, però el meu pare em va dir que fins que no em poses les proteccions (colzeres i demés…) no podria començar a patinar.

Un cop finalitzada la acció de “protecció” el meu pare va procedir a posar-me dreta ja amb els patins posats, jo començava a somriure molt feliçment, quan de cop i volta la meva àvia va tenir una magnifica idea: POSAR-ME UN COIXÍ AL CUL! Jo al principi vaig pensar, però què està dient de posar-me un coixí al cul, i em vaig negar rotundament a posar-me’l però desprès d’una llarga reflexió, vaig arribar a la conclusió de que: “más vale prevenir que curar” i em vaig ficar el coixí sobre del meu “culete” (semblava el “muñeco michelin” però en fi, que hi farem…) no m’ho podia creure, però per fi estava llesta, ja no em faltava res per poder ser una aprenenta del meu pare… va començar a donar-me ordres, que si primer aixeca aquest peu, que si desprès l’ altre,que si ara estira els braços, que si ara aixeca el cap i no miris al terra, etc. un munt de coses que al principi pensava que el meu cap no podria processar, però desprès d’unes quantes caigudes (però sense cap mal) i un munt d’ànims dels meus avis i pares, sense adonar-me’n, ho estava fent: ESTAVA PATINANT! De cop i volta un somriure va il·luminar la cara del meu pare, i va córrer cap a mi a abraçar-me ben i ben fort, mentre m’abraçava, no parava de repetir-me: ”ets una campiona, ho has aconseguit, enhorabona!” Aquell dia va ser un dels millors dies de la meva vida.

A dia d’avui, encara segueixo patinant. Em recorda massa a ell i no vull deixar de fer el “hobby” del meu pare, sé que esta orgullós de mi i que allà on sigui desitja amb totes les seves forces que continuï endavant . Sé que a ell és una de les coses que més li agradava: veure’m patinar; gaudia mirant-me patinar, per molt malament que ho fes, tenia plena confiança en mi, mai la perdia, sempre em mirava amb aquells ulls i em regalava aquell somriure tan innocent com el que em va donar el dia que vaig aprendre a patinar.

Ariadna

Sovint la gent que practica esports fa bàsquet, futbol, tennis, natació… en canvi jo sóc dels que ha provat de tot i no em convenç cap. I mira que n’he provat. Però esports com el kitesurf, body board, wake board… m’agraden més, no sé si és perquè són diferents al altres, o jo què sé.

Per altra banda hi ha espots com el rugby, el futbol americà o el golf mateix, que també m’agradaria conèixer i “endinsar-me” més.

Des de que era petit he provat des de la natació passant pel futbol i el bàsquet, el tennis i el taekwondo i no és que no m’hagin agradat, és que no em convencien.

Sí, es veritat pot ser que em prengueu per mandrós, però si algú troba un esport interessant que m’avisi.

Marc