LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir va ser un dia difícil, hi havia un gran enfrontament que marcaria història: BARÇA vs MADRID.
El meu pare el va anar a veure’l a casa la novia, així que vaig aprofitar per convidar a uns amics a veure el partit. Els meus amics i jo vam estar tota la tarda rondant pel poble fins que el campanar ens va assenyalar les nou en punt. Al veure que s’aproximava l’hora vam anar a agafar uns entrepans a la concòrdia de Cabrils, un bar que està situat al centre del poble. Tot seguit vam dirigir-nos en direcció a casa. Al arribar vam parar taula, perquè si se’m passés pel cap menjar al sofà el meu pare em tallaria al cap. Just al seure a taula per sopar, el partit estava apunt de començar.

Just començar Victor Valdés va fer una errada que va provocar el primer gol en contra al segon 20.
Tota la colla estàvem espantats, però al Barça se’l veia am ganes I anava a totes i així és com va aconseguir a la meitat de la primera part aproximadament el primer gol d’Alexis. Van haver-hi crits eufòrics per casa i alegria per donar i vendre, però el partit només feia que començar.

Al descans per matar el temps vam decidir fer uns dards.

Tot començar la segona part Xavi Hernández va provocar un gol fent un xut de fora l’àrea i al rebotar contra Marcelo se’l posa en pròpia porta. És va repetir la festa a casa i el partit anava molt a favor. El gol que va sentenciar el partit va ser realitzat per Cesc Fàbregas gràcies a un centre de l’Alves. Al acabar el partit vam estar-ho celebrant-ho una estona. Finalment cadascú va anar a casa seva. Al ser un dia tan dur que vaig anar-me’n al llit de cap.

Jordi Xivillé

Un dimarts al migdia just quan acabava d’arribar de l’institut, el meu pare em va dir que havien trucat per dir que m’havien preseleccionat per a la selecció del Maresme de futbol sala i que el diumenge hi havia un entrenament per eliminar alguns jugadors. Després de l’entrenament ens van dir que ja trucarien als que tornarien a entrenar. Dues setmanes després, el dijous, van tornar a trucar per a notificar-me que havia de tornar a anar a l’entrenament. En acabar ens van dir el mateix que l’altre dia, però aquest cop no em van trucar, no perquè no em volguessin sinó perquè el meu club no em va passar el missatge.

Jo ja ho donava per perdut ja que havia passat molt de temps des de l’últim entrenament, però un dimarts que estava malalt va trucar el coordinador de l’Athletic Català i em va donar la bona notícia: havia sigut seleccionat per a jugar el campionat de comarques de Catalunya. I després d’uns partits molt intensos a la ciutat esportiva de Blanes ens vam classificar per a les semifinals. Per mala sort i una mala actuació de l’àrbitre, ens van eliminar, però amb l’oportunitat d’optar al tercer lloc que vam aconseguir guanyant a Lleida.

És una experiència de la qual estic molt orgullós i espero poder repetir algun altre any.

David Sánchez Elvira

Fa dotze anys que jugo a futbol. Vaig començar a jugar quan només en tenia tres. Aquell any jo volia jugar a futbol i ja que al club de futbol 11 encara no deixaven entrar nens tan petits, la meva mare em va apuntar al club de futbol sala del poble. Molts dels meus amics també s’hi van apuntar, si no aquell any, el següent. Vaig estar jugant a futbol sala fins als set anys i llavors com que molts dels meus amics volien passar-se a futbol 11 jo també m’hi vaig apuntar. Al cap de tres o quatre anys, com que veia que no jugava gaire i que no m’agradava molt córrer distàncies tan llargues, vaig tornar al futbol sala. El futbol sala és molt més dinàmic que el futbol 11 ja que constantment toques la pilota i el camp és molt més petit i, al contrari del que pensa la gent, per jugar a futbol sala es necessita molta més tècnica que per jugar a futbol 11.

Un diumenge que ens tocava jugar un partit fora de casa, vam anar a jugar a Palafolls. Jo pensava que seria un partit normal amb un resultat normal. Suposava que guanyaríem, ja que el Palafolls és dels últims de la lliga i nosaltres anem primers. El que no sabia ni m’esperava era el resultat. Vam quedar divuit a zero. No recordo que mai hagués quedat ni a favor ni en contra amb una diferencia de gols tan gran. Fins i tot quan érem petits i vam jugar contra el FC Barcelona de futbol sala no ens va fer tants gols (vam quedar disset a zero).

Ara anem primers a la lliga ja que la setmana passada vam guanyar el Sant Joan, màxim equip rival, amb el qual ens disputem el liderat. La setmana que ve jugarem contra el Dosrius que encara no ha perdut cap partit i si ens guanya ens passarà davant a la classificació. Espero que guanyem !!

Enric

Ho recordo com si fos ahir. Estava molt nerviosa i no era l’única que ho estava del vestuari. No podia parar de mossegar-me les ungles, les cames em tremolaven. Suposo que tampoc era tan estrany estar nerviosa davant de una semifinal del campionat d’Espanya. A més a més, per si fos poc, jugàvem contra el Caja Canarias, l’únic equip que havia estat imbatut des de fa anys.

Un cop acabades les instruccions d’en Màrius, el meu entrenador, varem sortir del vestuari. Els meus ulls no ho creien. Totes les grades eren de color groc, tot el públic ens recolzava i ens animava. Era increïble, tota l’afició s’havia desplaçat, ni més ni menys, que des de Mataró a Saragossa només per a poder veure aquest partit. Tot això ens van donar el triple de ganes de jugar aquest matx.

Si he de ser sincera. una mica de por si que feien, ja que la més baixeta del equip contrincant era més alta que jo. El primer quart va ser difícil de pair, igual que la segona part ja que varem marxar al descans amb una diferencia de menys 16 punts. Mirant-ho des de un altre punt de vista no estava gens malament, ja que el Caja Canárias a la mitja part acostuma a guanyar de 50 al seu adversari

El tercer quart va estar bastant millor, 3 triples consecutius ens van motivar per a seguir treballant per a una futura victòria. Un cop acabat aquest quart perdíem només de 5 i encara no ens ho creiem, tot i que les cames ens començaven a fer figa sabíem que era el moment més important per a poder posar-nos per davant i així ho varem fer. Quan només faltaven 3 minuts pel final del partit guanyàvem de 2 però les canàries no es donaven per vençudes tan fàcilment.

Faltaven 55 segons, guanyàvem de 4. Si elles haguessin anotat un triple encara es podien haver posat per davant, però no va ser així vàrem defensar com cal i vàrem fer cistella En aquest moment el pavelló va esclatar d’alegria, tothom cantava i animava però quedaven 14 segons. Per sort elles van fallar. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit vàrem cridar, vàrem saltar, vàrem cantar i vàrem plorar. Un cop més la unió de l’equip va guanyar a la qualitat del contrincant, un cop més David va guanyar Goliat. Puc descriure tot el partit punt per punt, cistella a cistella, però la sensació que vaig tenir quan el marcador va marcar 00:00 és indescriptible.

Andrea

Les famoses retallades del govern arriben també a TV3. El seu pressupost disminuirà un 13% l’ any vinent, representen uns 40 milions d’euros. Una de les conseqüències més immediates serà la supressió de dos canals dels sis que té la Corporació. Potser s’hauran de fusionar canals o fer sacrificis laborals. Els treballadors estan d’acord en rebaixar-se un 5% del seu sou a canvi de mantenir tots els llocs de treball.

La Corporació porta cinc anys reduint els seus ingressos i aquesta retallada representarà un dèficit difícil suportar. Mònica Terribas, la directora de TV3, diu que veu perillar el lideratge d’ aquest canal ja que segurament s’eliminaran les retransmissions dels partits de lliga de futbol.

Davant la competència dels altres canals, la televisió nacional de Catalunya es troba a la corda fluixa, en un estat de fragilitat. El govern no pot oblidar que és la que més es veu i que fins ara ha tingut una qualitat respectable. Cal conservar aquest model i la qualitat.

Pau

L’esport és una activitat molt habitual en la vida de les persones: els nens quan surten de l’escola van al seu entrenament quotidià. La gent quan surt de treballar o els caps de setmana se’n va a córrer pel passeig de la platja, altres van al gimnàs on practiquen una miqueta de cada cosa i en el meu cas jo faig gimnàstica artística.

Són moltes les raons que motiven a la gent a fer esport. Volen sentir-se sans, volen mantenir o recuperar la línia, volen estar en forma… Però un benefici secret de l’esport i que molts no valoren, és que ajuda a evadir-se i a sentir-se bé mentalment. Jo no busco en l’esport mantenir la línia ni mantenir-me en forma, sinó que m’ajuda a escapar de la meva rutina i a canviar d’ambient… L’esport també t’ajuda a pensar, a veure les coses clares i alliberar-te de les tensions de la vida.

En definitiva l’esport és una vivència física i psicològica insuperable que ens ajuda a escapar de les nostres rutines.

Marina

Des de que sóc petit sempre m’ha agradat molt fer esport. Sempre, quan acabava el cole anava al poliesportiu de Can Banús a jugar amb els meus amics a futbol, a mi no m’agradava del tot. Però sempre veia gent jugant a bàsquet i jo hi volia jugar. Jo i dos amics meus ens vam apuntar i des d’aquell moment em vaig “enamorar” d’aquest esport.

Quan érem petits no jugàvem molts partits, i a mi això no em va agradar, però a mida que ens vam fer més grans jugàvem partits cada dissabte i fèiem molts tornejos. Un dia em van cridar per anar a fer unes proves per la selecció del Maresme de Bàsquet. Jo i un amic meu ens van seleccionar per jugar amb altres nens del Maresme per jugar amb els més bons de cada comarca. Fèiem molts tornejos i ens ho passàvem de conya. Però només eren dos anys amb la selecció i els mes bons els van agafar per jugar amb la selecció de Catalunya. Per llàstima no ens van agafar ni al meu amic ni a mi, això em va entristir una mica.

Mica en mica que he anat creixent hem tingut molts entrenadors i amics que s’han anat del nostre equip, però després jugues contra ells en altres equips i quan s’acaba el partit m’agrada parlar amb ells i saber com els hi van les coses.

Quim

Fa tres setmanes es va produir una gran pèrdua en el món del motor. Sempre m’ha aficionat aquest esport, afició que he heretat del meu pare. El diumenge 23 d’octubre estàvem veient els dos junts la carrera de motos, com sempre. Tot anava bé, sense cap sobresalt important. De sobte Marco Simoncelli va caure, i va ser atropellat per Collin Edwards i Valentino Rossi. Encara tinc la terrible imatge gravada al cap.

Ell era un dels meus pilots preferits, a la pista era agressiu, no tenia por i arriscava tot el que podia per aconseguir avançar, fora de la pista era dels pilots més agradables, propers i divertits de la graella. La seva manera de pilotar no l’ajudava a fer amics, però era aquesta valentia precisament la que el convertia en un dels pilots més prometedors, fins i tot deien que seria el proper Valentino Rossi, no només perquè era un boníssim pilot, també pel seu caràcter

La seva mort, tant a mi com a molts aficionats, em va afectar. Gràcies a la seva simpatia és va guanyar l’afecte de milions de persones. Mai l’oblidarem.

D.E.P. # 58

Núria

Per fi, ja està arribant la neu i amb ella la meva major passió que és l’esquí.

Dissabte, dia 5, ja vaig pujar allà on vaig a esquiar, Andorra. Varem pujar perquè volíem treure’ns un passe de temporada. Amb molta impaciència vaig preguntar al dependent: “Sabeu ja quan obrireu?” Ell em va respondre que si tot anava bé el 19 obririen dos sectors i el 26 tota l’estació estaria oberta. Jo no ho tenia del tot clar. Veia que aquesta temporada no feia prou fred i que la neu cauria molt mes tard però, la cosa s’ha avançat i aquella tarda-nit, va començar a fer una bona nevada. Vaig quedar molt content perquè ja no tenia cap dubte del que deia el dependent, que d’aquí unes dues o tres setmanes podria esquiar. Aquella nevada em va alegrar tot el cap de setmana perquè com he dit abans, l’esquí es la meva màxima passió, ho és tot. Quan ja s’ha acabat la temporada ja estic tornant a desitjar l’hivern però tot té el seu temps, i sort que ara es temps de pensar en la neu. I desitjar que nevi molt.

Joan

Simplement mala sort. Les lesions no són benvingudes. Fa dos anys en vaig tenir una de gran, em vaig trencar el lligament creuat anterior. És una lesió important per a una persona esportista com jo.

Tot va començar l’últim dia de les colònies de segon. Estava esquiant quan de cop vaig ensopegar amb una noia. Els dos ens varem fer mal, però jo més. Al principi pensava que només seria un cop de res, però estava molt equivocat després del que em va dir el metge. Havia de fer repòs durant una gran temporada. Perquè només m’havia esquinçat el lligament.

Tot anava molt bé, fins que un dia, a la classe vaig fer un malt gest. En aquell moment em vaig trencar el lligament creuat anterior per complet. Feia molt de mal, vaig anar directe a l’hospital.

Al cap d’un temps vaig decidir operar-me. Era la meva primera operació i com tot estava molt nerviós. Tot va sortir a la perfecció. Recordo que quan em vaig despertar no parava de dir tonteries.

Per sort, després d’un any i mig dur de recuperació puc tornar a fer esport tal i com el feia abans. Ja que per mi és molt important.

Carles