LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des dels tres anys que esquio amb els meus pares. És un esport que m’agrada molt, no sé si és perquè el porto practicant gairebé tota la meva vida, però quan arriba l’hivern no em puc contenir les ganes de pujar a esquiar amb la meva família.

Farà ja uns cinc anys que tenim un apartament a Andorra. No és gaire gran, però el just per poder passar un cap de setmana. Segons el meu pare, tenir-ne un implica pujar pràcticament cada cap de setmana. Per ell pujaríem sempre, però a mi no m’acaba d’agradar del tot aquesta idea que té ell. Hi ha alguns caps de setmana que tens ganes de pujar, desconnectar de tot i gaudir de l’esquí, però hi ha altres que no tens tantes ganes de pujar. No se per què tinc la mala sort que sempre que marxo passen les coses més emocionants, o els meus amics fan coses noves, i aquest és un dels grans motius pels quals no m’agrada pujar.

Més d’un cop he pujat Andorra enfadada amb els meus pares, perquè hi havia una festa i jo no hi he pogut anar. Però lo bo de que t’agradi tant una cosa, és que a vegades, et fa compensar altres coses que també t’agradaria fer, però en aquell moment no pots. Això és el que em passa a mi amb l’esquí. Quan em poso els esquis i començo a baixar les pistes, desapareix el mal humor. Crec que aquest és el principal motiu pel qual m’agrada esquiar, que em canvia l’estat d’ànim, tot i que més d’un cop caus a terra i et fas mal, jo m’ho passo molt bé. A més, com que és un esport que li agrada i el practica tota la meva família, és una cosa que ens fa estar units i ens permet divertir-nos tots junts.
Així que sí, potser hi ha caps de setmana que podria estar amb els meus amics, però poder gaudir d’una cosa que t’agrada amb les persones que estimes, no té preu.

Mariona

Quan s’acosta aquesta època de l’any, on els dies són molt curts, les nits ben llargues i les temperatures força baixes i la gent pensa amb les festes de Nadal i les celebracions que s’hi fan, però el meu pensament és blanc, els meus records em porten a visualitzar una muntanya nevada ja sigui de la Cerdanya, del Pirineu Lleidatà o d’Andorra, els tres llocs on jo he anat a esquiar. El meu primer contacte amb aquest esport va ser de molt petit, entorn els quatre anys ja em vaig calçar el primer parell de botes i els meus mini esquis. L’avantatge de tenir una germana més gran es que tot ho comences més aviat.

Doncs, el que deia, amb quatre anys ja vaig tenir la meva primera classe d’esquí, i així cada any, intentàvem anar-hi almenys un parell de vegades per temporada. Quan vaig ser més gran vaig anar-hi amb l’escola, primer quan feia sisè com a sortida de final de primària i després a segon d’ESO.

L’experiència de lliscar per la neu és genial, et dona una sensació de llibertat total i entres en contacte amb la natura d’una manera molt especial.

Jofre

Este enero que viene hará ya cinco años que patino y parece que lleve menos de dos meses. Patinar para mi es totalmente mi prioridad aunque sé que debería preocuparme por sacar los estudios adelante, intento compaginarlo lo mejor posible y tener tiempo para todo. Muchos lo ven como un simple deporte, pero para mí no es algo simple, sino muy difícil; y no es un deporte, es una forma de vida.

Para quien no entiende, ve una simple tabla de madera con cuatro ruedas, pero al ser mi pasión no lo veo como tal. Cuando todos ven un trozo de madera, yo veo más allá de eso; esa tabla es una forma de dejar de pensar en los problemas, poder llegar a cualquier lugar que te propongas, tener tus propias metas y aspirar a conseguirlas y sobre todo, si hay algo que te enseña es skate, es a levantarte y seguir hacia delante por muchas veces que te caigas.

Últimamente el skate se está convirtiendo en una moda, cosa que me parece algo deprimente porque esta gente no patina por pasión, sino por aparentar algo que ni siquiera lo sienten en el corazón. Personalmente opino que la gente que tiende a seguir modas no merece ningún respeto por mi parte, ya que si sigues lo que hace toda la gente no tienes personalidad, y para hacer skate con pasión hay que tener tu propia personalidad. La gente se hace fotos con un skate y el típico calzado de marca, que en teoría para ellos este calzado como es de un estilo y marca en concreto, ya son los zapatos oficiales de “skater“. No tienen ni idea de que nosotros patinamos con este tipo de calzado por el grosor de la suela de goma y por lo ligero que es siendo de lona; aparte de ser bonitas, pero no por llevar esas bambas te convierte en un patinador profesional.

También tienen por moda hacerse fotos sentados en un skate o de pie en ellos, pero en ninguna fotografía demuestran la pasión que tienen por ello. Suelen salir, en el caso de las chicas, perfectamente peinadas y maquilladas, con la manicura intacta y las bambas nuevas. Cuando eres skater de verdad, vas siempre despeinada, llena de heridas, sudada, la lija de la tabla te arranca el esmalte de las uñas a trozos y las bambas prácticamente se quedan sin suela y se agujerean.

En conclusión, me propuse como meta seguir patinando hasta el último día de mi vida, así va a ser, y nadie podrá impedírmelo.

Maria Robles

Els dissabtes m’agrada sortir,  diuen alguns… Els diumenges m’agrada dormir, et diuen altres… És millor el futbol sala, et diuen els teus amics… Alguns diuen que mai arribaré a res i altres, que els jugadors famosos de la tele són millors que tu… Pensa en estudiar i treballar, et diuen els teus pares…

Però penses per dins i somrius… què saben ells del que significa el futbol per a mi?  Què saben ells de la tensió i els nervis que no et deixen dormir un dia abans del partit? Què saben ells dels partits que vaig jugar lesionat o malalt? Què saben ells del que sents quan fas un gol i els teus companys s’abalancen sobre tu desesperadament? Què saben ells de les patades i el dolor que provoquen? Què saben ells de la impotència que se sent quan estàs de suplent assegut a la banqueta?  Què saben ells del que és guanyar o perdre un partit a 5 minuts del final? Què saben ells del que estàs pensant mentre estires 10 minuts abans del partit? Què saben ells dels cops de colze i de peu que reps i que ens aixequem una vegada i una altra? Què saben ells el que pateixes quan no pots jugar per culpa d’una lesió?  Què saben ells de com estimes aquest esport?

Terra, gespa, cautxú… 10 persones amb tu, 11 contra tu a l’altra banda, gent animant-te i gent insultant-te, una pilota, un xiulet llarg i sec… Aquesta és la meva vida. Què saben ells… ?  Molta gent diu que el futbol no té res a veure amb la vida. No sé quant saben de vida, però de futbol ben poc.

Marc Ariza

Acabo d’arribar de veure un torneig de tennis taula, per alguns, un esport desconegut. És un dels tornejos més importants, ja que apareixen els millors jugadors del planeta. S’ha jugat a Barcelona i les grades s’han omplert al cent per cent.

He anat amb el meu pare perquè estem federats i ens agrada veure el màxim nivell de joc. La veritat és que un any més, he quedat impressionat dels increïbles cops que ens han ofert. S’ha de dir que aquests individus s’entrenen un mínim de vuit hores diàries per poder arribar a jugar d’aquesta forma. Crec que la gent s’estranya quan els dic que vaig a veure un torneig d’aquest tipus. Tothom té sobreentès que el “ping pong” només és un joc, però cal concretar que també és un esport. Si m’acompanyessin en algun d’aquests actes, es quedarien sorpresos de la varietat de cops i l’espectacle que mostra aquesta competició.

Un altre fet que m’ha sorprès més ha sigut els diners que cobra cada jugador. Cada un d’aquests, adquireix un mínim de monedes independentment dels resultats que obtinguin en el torneig. Qui l’ha guanyat, s’ha emportat el doble de diners que els altres. Cal destacar que els jugadors que han vingut d’altres països han cobrat més. Clar que són professionals, com els de futbol, però trobo que els  paguen molts diners per només un torneig. No obstant això, fan la seva feina i són professionals.

Per acabar el meu escrit, m’agradaria fer saber que aquest “joc”, per alguns, és l’esport nacional de Xina. Podríem dir que la importància que aquí té el futbol per a nosaltres, allà la té el tennis taula. És molt freqüent que els nens xinesos entrenin cada tarda per millorar els seus cops i la seva habilitat. Una diferència que tenen respecte a Europa, és que els jugadors cobren molta més quantitat de diners.

Recomanaria a la gent que anés a veure aquest tornejos perquè són divertits i ofereixen molta exhibició.

Pere

Hoy no sé lo que escribir, bueno tenía una idea pero….no! No se cómo empezar, ni el título que voy a poner a esto! Porque!!! Ahí voy.

Hoy viernes, después del instituto me he ido a entrenar, entreno tres veces a la semana, siempre y cuando me lo pueda combinar con los deberes o exámenes, lunes, miércoles y los viernes. Los viernes nunca fallo, ya que empieza el fin de semana y es un rato agradable que me paso en el campo, sea haciendo entreno físico, de portero o de lo que sea, todo me está bien. Pero hoy, empezamos el entreno muy bien y como la mayoría que me conocéis ya sabéis que estoy en fase de recuperación, pues el entrenador me pone donde le da la gana y porque tampoco es mi equipo ya que mi equipo tenía que haber sido Juvenil C y no el B, hoy mi puesto era de jugador y en una de las jugadas mi rodilla hizo “crack” y se me fue, adonde me fui, pues al suelo.

Ahora pensareis que me he vuelto a hacer daño en la rodilla operada, pues no, me he hecho daño en la buena. Ya no sé que pensar, en fin, me dieron una copia de la ficha y fuimos a Mataró a Meditrauma para que me viera un médico, en principio parece que no sea nada grave, así que me ha mandado ibuprofeno, hielo y caminar con muletas y el lunes tengo que volver a Meditrauma y depende cómo vea el médico la rodilla, me hará una radiografia, ya veremos porque la sensación que tengo no es muy buena, espero no tener que volver a operarme y si es así “cuelgo las botas”. Mira ya he encontrado el TITULO.

Mañana iré con “las dichosas muletas” al instituto y espero poder guardarlas lo antes posible y recuperarme rápido ya que me quería apuntar a una maratón en diciembre para la cual me estaba preparando.

Héctor

L’any passat vaig decidir apuntar-me a futbol sala al Club Atlètic Català amb els meus amics. Mai havia tocat una pilota fins llavors, i pel que semblava la resta de l’equip tampoc, encara que tots ells ja portaven almenys un any jugant. La veritat és que jo no tenia cap intenció d’aprendre’n simplement hi anava perquè em divertia, fins i tot als partits contra altres pobles del voltants, tot i que sempre perdíem de molts gols. Però a mi això m’era igual jo m’ho passava bé. Al club, però, això no li era pas igual, ells volien que guanyéssim, era l’únic que els interessava. Llavors van decidir fer un canvi radical a l’equip. Van fer fora al nostre apreciat entrenador perquè pensaven que ell no ens ensenyava bé. Això a mí no em va fer gens de gràcia, em vaig enfadar molt amb el Club. Jo sempre havia pensat que en aquestes categories el que sempre deien era que l’important és participar, però aquells pocavergonyes van fer fora un pobre entrenador simplement per guanyar. A sobre, quan jugava els partits tot i la meva falta de pràctica, els entrenadors m’escridassaven com bojos com si em paguessin per jugar i no al contrari. Perquè entengueu com em sentia, em venien ganes d’arrencar-los el cap d’arrel. Tot i els seus esforços en intentar millorar l’equip, no va servir de res. Vam acaba últims a la lliga amb només dos partits guanyats. D’on no n’hi ha no en raja.
El que vull dir amb això és que trobo vergonyós que un Club pugui arribar a prendre tantes mesures simplement per guanyar. Vergonyós!

Pol

L’altre dia fent neteja a la meva habitació vaig trobar els meus primers patins, i el meu vestit de la meva primera exhibició. En aquell moment quan ho vaig veure vaig recordar tota la història del meu patinatge. Només recordo que tenia 7 anys quan vaig començar a patinar, i a hores d’ara encara estic practicant-lo.

En aquell moment el patinatge per mi era un simple extraescolar, per no haver de fer futbol o basquet, però avui per avui és una de les coses més importants de la meva vida. Cada dilluns, dimecres, i divendres entreno 2 hores, m’agrada tant que se’m passa volant (encara que si el meu entrenador crida és molt desagradable). Són unes hores en les que desconnecto, només penso en correr i saltar, i quan tinc exàmens és el meu moment de relaxar-me per desprès poder continuar estudiant.

És un esport que mai esperava practicar però a hores d’ara no sóc res sense ell.

Laia

Últimament he estat molt decaiguda, ja que em donava la sensació que les coses no anaven com deurien. Qualsevol cosa que intentava dur a terme no tenia el resultat desitjat i, això, realment em preocupava bastant.

Per una banda, a casa, les coses no anaven massa bé. Sempre estàvem barallant-nos i no ens escoltàvem els uns als altres, per aquesta raó gairebé sempre marxava al llit abans d’hora, sense sopar i enfadada amb tothom.

D’altra banda, al futbol, a part de no parlar quasi amb ningú, tampoc no aixecava el cap, ja que per molt que ho intentés, no hi havia manera que em sortís res: no feia cap passada en condicions, no aconseguia parar cap pilota per fàcil que fos i els entrenadors tampoc m’ajudaven, ja que tenien més coses a fer, fet que em portava a pensar que no havia d’estar allà. A més a més, no sempre tenia l’oportunitat d’anar a entrenar, ja que l’horari de treball del meu pare no ho permet. Tots aquests fets, per insignificants que puguin semblar, a mi m’afectaven i no em deixaven pensar amb claredat. Malgrat no trobar el camí per on havia d’anar sense més entrebancs, jo seguia donant els màxim de les meves possibilitats, és a dir, em seguia esforçant tot el que podia.

Per culpa d’aquests dos motius, el meu estat d’ànim requeia a l’institut i també em semblava que el meu rendiment no era el mateix de sempre. Aquests problemes tenien certa connexió: si el futbol no anava bé, a casa estava enfadada i a l’institut no rendia; si a casa estava enfadada, a l’institut no anava bé i quan anava al futbol tampoc; si l’institut no anava bé, els meus pares m’ho deien i al futbol no rendia.
Per sort, al cap d’uns dies, un d’aquests problemes, el relacionat amb l’esport, es va poder relacionar, ja que vaig parlar amb el president del club i li vaig explicar que tenia problemes amb el transport. Al cap d’uns dies em va trobar una solució: em va dir que el meu entrenador em vindria a buscar i li pagaria per fer-ho. D’aquesta manera el meu estat va canviar radicalment. Gràcies a això he estat entrenant, m’han anat sortint les coses i, per això, em van convocar amb la selecció catalana per anar a entrenar aquest dimecres. Malauradament no vaig poder entrenar, perquè el dilluns vaig anar al metge i em va enguixar el braç.

Jo m’he esforçat i he aconseguit la meva recompensa, que era anar convocada amb la selecció, però, per algun motiu de l’univers, per dir-ho d’alguna manera, no ho he pogut gaudir de la meva recompensa. Espero que aquest tren no em passi de llarg i pugui pujar-hi aviat.

Itziar

Avui, 1 de novembre, he anat amb bici juntament amb el germà del xicot de la meva mare (en Lolo) i el seu cosí. Qui ho hauria de dir, però a Òrrius, tindria una sorpresa:

Després d’una dura ruta per camins rurals, un mal d’esquena insoportable i un fred que arronsa el nas, hem arribat a Can Jordi, el bar on hem esmorzat. En entrar al local ens ha pres nota una noia ben simpàtica. Just quan la noia ens ha servit els esmorzars s’ha obert la porta i he mirat, empès per la xafarderia, com seria la persona. Seria un noi, una noia, un home, una dona? Seria gran petit/a? Era la Lola, la nostra professora de tecnologia de l’any passat, també la meva tutora. En veure-la m’he aixecat, i en veure’m ella ha fet cara de sorpresa i ha exclamat: “Flori!”. A partir d’aquí ha saludat a en Lolo i al seu cosí que han resultat ser exalumnes seus. Ens ha explicat que ens troba molt a faltar, i que troba absurda una de les mesures que s’estan prenent al nostre centre com a protesta contra les retallades; no fer sortides durant el curs 2012-13. Finalment en Lolo ens ha convidat a un tallat a tots, ens l’hem pres, hem xerrat, la Lola m’ha repetit i repetit que estudiés, i hem pres el camí de tornada cap a casa.

Mentre tornàvem hem agafat senders que passen pel mig del bosc (trialeres) i el cosí d’en Lolo ha caigut en un revolt, per sort s’ha fet una esgarrinxada a la cama i prou.

Per acabar he arribat a casa, m’he dutxat, i m’he pres un caldo per entrar en calor.

Gerard