LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hoy no sé lo que escribir, bueno tenía una idea pero….no! No se cómo empezar, ni el título que voy a poner a esto! Porque!!! Ahí voy.

Hoy viernes, después del instituto me he ido a entrenar, entreno tres veces a la semana, siempre y cuando me lo pueda combinar con los deberes o exámenes, lunes, miércoles y los viernes. Los viernes nunca fallo, ya que empieza el fin de semana y es un rato agradable que me paso en el campo, sea haciendo entreno físico, de portero o de lo que sea, todo me está bien. Pero hoy, empezamos el entreno muy bien y como la mayoría que me conocéis ya sabéis que estoy en fase de recuperación, pues el entrenador me pone donde le da la gana y porque tampoco es mi equipo ya que mi equipo tenía que haber sido Juvenil C y no el B, hoy mi puesto era de jugador y en una de las jugadas mi rodilla hizo “crack” y se me fue, adonde me fui, pues al suelo.

Ahora pensareis que me he vuelto a hacer daño en la rodilla operada, pues no, me he hecho daño en la buena. Ya no sé que pensar, en fin, me dieron una copia de la ficha y fuimos a Mataró a Meditrauma para que me viera un médico, en principio parece que no sea nada grave, así que me ha mandado ibuprofeno, hielo y caminar con muletas y el lunes tengo que volver a Meditrauma y depende cómo vea el médico la rodilla, me hará una radiografia, ya veremos porque la sensación que tengo no es muy buena, espero no tener que volver a operarme y si es así “cuelgo las botas”. Mira ya he encontrado el TITULO.

Mañana iré con “las dichosas muletas” al instituto y espero poder guardarlas lo antes posible y recuperarme rápido ya que me quería apuntar a una maratón en diciembre para la cual me estaba preparando.

Héctor

L’any passat vaig decidir apuntar-me a futbol sala al Club Atlètic Català amb els meus amics. Mai havia tocat una pilota fins llavors, i pel que semblava la resta de l’equip tampoc, encara que tots ells ja portaven almenys un any jugant. La veritat és que jo no tenia cap intenció d’aprendre’n simplement hi anava perquè em divertia, fins i tot als partits contra altres pobles del voltants, tot i que sempre perdíem de molts gols. Però a mi això m’era igual jo m’ho passava bé. Al club, però, això no li era pas igual, ells volien que guanyéssim, era l’únic que els interessava. Llavors van decidir fer un canvi radical a l’equip. Van fer fora al nostre apreciat entrenador perquè pensaven que ell no ens ensenyava bé. Això a mí no em va fer gens de gràcia, em vaig enfadar molt amb el Club. Jo sempre havia pensat que en aquestes categories el que sempre deien era que l’important és participar, però aquells pocavergonyes van fer fora un pobre entrenador simplement per guanyar. A sobre, quan jugava els partits tot i la meva falta de pràctica, els entrenadors m’escridassaven com bojos com si em paguessin per jugar i no al contrari. Perquè entengueu com em sentia, em venien ganes d’arrencar-los el cap d’arrel. Tot i els seus esforços en intentar millorar l’equip, no va servir de res. Vam acaba últims a la lliga amb només dos partits guanyats. D’on no n’hi ha no en raja.
El que vull dir amb això és que trobo vergonyós que un Club pugui arribar a prendre tantes mesures simplement per guanyar. Vergonyós!

Pol

Últimament he estat molt decaiguda, ja que em donava la sensació que les coses no anaven com deurien. Qualsevol cosa que intentava dur a terme no tenia el resultat desitjat i, això, realment em preocupava bastant.

Per una banda, a casa, les coses no anaven massa bé. Sempre estàvem barallant-nos i no ens escoltàvem els uns als altres, per aquesta raó gairebé sempre marxava al llit abans d’hora, sense sopar i enfadada amb tothom.

D’altra banda, al futbol, a part de no parlar quasi amb ningú, tampoc no aixecava el cap, ja que per molt que ho intentés, no hi havia manera que em sortís res: no feia cap passada en condicions, no aconseguia parar cap pilota per fàcil que fos i els entrenadors tampoc m’ajudaven, ja que tenien més coses a fer, fet que em portava a pensar que no havia d’estar allà. A més a més, no sempre tenia l’oportunitat d’anar a entrenar, ja que l’horari de treball del meu pare no ho permet. Tots aquests fets, per insignificants que puguin semblar, a mi m’afectaven i no em deixaven pensar amb claredat. Malgrat no trobar el camí per on havia d’anar sense més entrebancs, jo seguia donant els màxim de les meves possibilitats, és a dir, em seguia esforçant tot el que podia.

Per culpa d’aquests dos motius, el meu estat d’ànim requeia a l’institut i també em semblava que el meu rendiment no era el mateix de sempre. Aquests problemes tenien certa connexió: si el futbol no anava bé, a casa estava enfadada i a l’institut no rendia; si a casa estava enfadada, a l’institut no anava bé i quan anava al futbol tampoc; si l’institut no anava bé, els meus pares m’ho deien i al futbol no rendia.
Per sort, al cap d’uns dies, un d’aquests problemes, el relacionat amb l’esport, es va poder relacionar, ja que vaig parlar amb el president del club i li vaig explicar que tenia problemes amb el transport. Al cap d’uns dies em va trobar una solució: em va dir que el meu entrenador em vindria a buscar i li pagaria per fer-ho. D’aquesta manera el meu estat va canviar radicalment. Gràcies a això he estat entrenant, m’han anat sortint les coses i, per això, em van convocar amb la selecció catalana per anar a entrenar aquest dimecres. Malauradament no vaig poder entrenar, perquè el dilluns vaig anar al metge i em va enguixar el braç.

Jo m’he esforçat i he aconseguit la meva recompensa, que era anar convocada amb la selecció, però, per algun motiu de l’univers, per dir-ho d’alguna manera, no ho he pogut gaudir de la meva recompensa. Espero que aquest tren no em passi de llarg i pugui pujar-hi aviat.

Itziar

Todo pasó un sábado en mayo del 2010 por la tarde en Mataró en el campo del Rocafonda donde nos habían convocado para jugar un partido amistoso, ya que nuestra liga había terminado, ese día a mi me habían convocado para jugar con los cadetes pero tuve que jugar este “dichoso amistoso”.

El partido empezó, hacía un calor tremendo ese día y el campo no lo habían regado, estaba en la portería intentando de que no me marcaran hasta que hubo un momento en la cual tuve que salir a por el balón, el jugador contrario me venía de cara tocó el balón con la puntita, intenté girar.

Al girar me quedé clavado en el césped y escuche un “CRACK”, ahí me quedé en el suelo sin poder moverme con un dolor tremendo.

Desde lejos oía como todas las personas en el campo se asustaron y esperaban que me recuperase para incorporarme y seguir el partido, pero no pudo ser.

Mi madre se acercó y me pregunto cómo estaba y yo dije que mal. En seguida llamaron a la ambulancia y me llevaron al hospital de Mataró, donde me hicieron una radiografía y según ellos era un esquince, más tarde, cuando ya fuimos por Mutua, resulta que tenía el ligamento cruzado anterior de la rodilla roto y que por edad, en aquel entonces tenía recién cumplido los 14, no me podían operar.

Estuve haciendo rehabilitación en Mataró y me llegaron a dar el alta, pero la mala suerte fue que en un entreno me acabé de partir, y aquí ya……, que voy a explicar, aquí ya empezó para mí el calvario, pruebas y más pruebas, cada dos o tres semanas a Barcelona, un agobio, hasta que por fin el 30 de marzo de este año me operaron en la Quirón, donde estuve un par de días ingresado.

Estoy muy contento con el equipo que me ha operado y creo que es unos de los mejores, el equipo del Dr. Cugat, a mi me operó el Dr. Álvarez, un gran médico y como persona es estupendo.

Eso sí, ya llevo 7 meses operado y todavía no me han dado el alta, he perdido casi dos años de liga, pero estoy en ello y pienso volver a jugar.

Héctor

Com que l’any 2011 no vaig fer bàsquet, abans d’acabar l’escola, vaig anar amb uns quants amics a provar per ser porter de l’atlètic català (futbol sala). Vaig decidir-me a anar-hi perquè em deien que era bo fent de porter. El primer dia d’entrenament va anar bé, vaig sortir força content, però quan hi vaig tornar ja no em va agradar tant, em va semblar molt avorrit, com que era l’últim entrenament de la temporada van quedar “les portes obertes”, per si més endavant volia tornar-hi.

El meu tiet em va dir que no em serviria de molt jugar de porter i més de futbol sala, ja que sóc massa alt, i em va dir que potser hauria de continuar jugant al meu esport: el bàsquet.

Durant l’estiu anava a jugar amb els amics al poliesportiu i la veritat és que m’ho passava molt bé, però jo no crec que fos tan bo.

A principis de setembre vaig decidir anar a provar de jugar a bàsquet a Premià de Dalt. El primer entrenament tenia molta vergonya perquè era l’únic nou que hi havia, el segon dia d’entrenament ja era un més de l’equip i vam començar a fer bromes. Vaig fer dos entrenaments més de bàsquet i dos més de futbol sala i finalment vaig decidir-me pel bàsquet.

Oriol Blanch

Aquesta és la pregunta típica que tenim els pericos a la societat catalana. Jo, que sóc un d’ells, ho estic vivint i per això vull explicar el que sento. Posaré un exemple. A vegades em pregunten, “ Ets perico?” i responc, “Sí”. Aquest punt de la conversa es ben normal, però més tard arriba la resposta que preferiria que no em fessin,“Pff, no sé com pots ser de l’Espanyol si sempre ho perd tot”. Dins meu penso: perquè emprenyar-me per aquesta tonteria?, però de mica en mica vas agafant ràbia, al no poder explicar les coses que sents per culpa de la minoria d’aquest equip. Així doncs, quan vas amb una samarreta de l’Espanyol, la gent et mira malament i s’estranya.

Jo sóc perico des de ben petit, i sempre he anat a veure els partits a l’antic estadi de Montjuïc, juntament amb els meus pares i la meva germana. He seguit  l’equip a les finals, a les lligues i fins i tot als amistosos, ja que m’agrada el futbol i m’agrada veure’l jugar. Ara, amb el nou estadi, m’agradaria fer-me soci i poder anar-lo a veure cada partit, però penso que els carnets són força cards. Si no vaig a l’estadi, el miro per Internet, ja que tot el protagonisme publicitari se l’enduen el Barça i el Madrid i per tant no el donen casi mai per la televisió. De tot aquest tema ja n’estic acostumat. Penso que no només és l’Espanyol qui pateix la falta de publicitat, els altres equips sobrants de la lliga també ho pateixen i els aficionats d’aquests, es troben a la mateixa situació que jo.

Del que també vull parlar és del sentiment futbolístic que tenim. Som pocs aficionats comparats amb els dels altres equips com el Barça, per això se’ns fa estrany trobar-nos a un altre perico i poder parlar de futbol tranquil·lament amb ell. Quan vas al camp, sembla que siguem tota una família unida animant a un sol equip. Tenim una “Curva Jove”, que anima sense parar durant tot el partit i fa que la gent també s’animi. Sincerament, sempre he volgut introduir-me en aquest grup i així poder passar-m’ho d’allò més bé. Espero que d’aquí uns quants anys ho pugui fer.

Resumint tot el que he dit, soc d’un equip petit i amb pocs seguidors, però que donen resultat. M’agradaria canviar les diferències que hi ha a la lliga espanyola però això no és feina meva. Feia temps que volia explicar aquesta petita “part futbolística” diferent que tinc dels altres i així ho he fet. Tal com diu l’eslògan del equip, “RCD Espanyol, la força d’un sentiment”.

Pere

He jugat tota la meva vida a futbol. De ben petit ja hi jugava al jardí de casa meva amb el meu germà. Als 6 anys vaig començar a jugar al club de Vilassar de Dalt. La primera temporada vaig marcar 13 gols i la següent, 35. Aquell any  vam guanyar la lliga. Al cap d’un temps vaig passar de jugar a futbol 7 a futbol 11. En aquells moment, per mi, el futbol només era una afició i una manera de divertir-me juntament amb els meus amics.

Però aquest estiu tot ha canviat. Un entrenador del Premià de Mar em va trucar a casa per comunicar-me que estava formant un equip i estava interessat en mi. En aquell moment no m’ho creia, perquè sempre havia estat jugant a segona divisió i el Premià estava  dues divisions per damunt, a preferent.  El meu pare i jo vam anar tot decidits a parlar amb l’entrenador. Aquest ens va informar dels objectius que es proposava i del que m’exigia com a jugador del seu equip. Vaig decidir provar, veure  com m’ anava. El meu primer partit que vaig jugar amb el Premià ho vaig fer bastant bé i vam guanyar el torneig en què participàvem tres equips; però el següent no vam tenir tanta sort i vam perdre. En sortir del vestidor, després del torneig, l’entrenador em va cridar i em va dir que comptava amb mi per tota la temporada.

Jugar en aquesta nova divisió, per mi, és molt  més difícil que el que feia fins ara, perquè l’entrenador exigeix molt  i si no ho  fas, no jugues. Els equips contraris són molt més competitius i ens enfrontarem contra alguns amb molt de prestigi, com el Barça, l’Espanyol… Tot això em suposa ser més responsable i més autoexigent, però em sento molt orgullós i content de què l’entrenador del Premià s’hagi fixat en la meva manera de jugar. Després de molts anys jugant a futbol m’he sentit valorat. Aquest fet m’ha fet molt feliç.

Marc

Jugo a futbol des dels cinc o sis anys. He perdut i he guanyat moltes vegades a la meva vida, però el que vull explicar ara  és el que em va passar fa uns dos anys amb l’equip de futbol on jugo.

M’he dedicat a aquest esport quasi tota la vida, però no sóc d’aquells que arribaran a ser estrelles del futbol, ni molt menys. La meva vida com a futbolista, encara que no hagi acabat, no ha sigut molt meritosa, però no em puc queixar, ja que he jugat contra molt bons equips. Cada any es fa una competició, una ‘’lliga’’, i com el nom diu és una lliga on tots els equips competeixen per ser el millor. Bé, tornem dos anys enrere, perquè vaig viure una anècdota que passa pocs cops a la vida d’un futbolista. Vam jugar molt bé aquesta temporada, vam guanyar gairebé tots els partits, però a vegades no és suficient com per guanyar la competició.

Durant la lliga, van haver factors de mala sort, com per exemple, vam fallar penaltis en partits decisius, ens van marcar gols molt desafortunats, vam perdre punts contra equips força fluixos…. Doncs aquests detalls són els que marquen la diferència al cap del temps. En tota la lliga vaig jugar trenta-dos partits.

Vaig perdre la lliga sencera per un punt! Sembla un acudit, però és molt real. Després de passar per això, m’he adonat que els detalls tan insignificants resulten ser els més importants.

David de Egea

Des de ben petit que jugo a futbol. Primer vaig començar en el futbol sala, concretament dos anys. Després em vaig adonar que m’agradava més el futbol 11 i em vaig apuntar al Vilassar de Dalt. Des de llavors porto jugant 7 anys al mateix equip. Però aquest any, he decidit marxar.

Al acabar la temporada de l’any passat, el meu entrenador em va comentar que al Premià de Mar els hi faltaven alguns jugadors i que si volia, podia anar a fer les proves. M’ho vaig estar pensant durant uns dies, però vaig decidir que si. Principalment perquè sempre havia jugat a segona divisió i ara tenia una bona oportunitat per jugar a preferent (dos categories més altes.)

Abans de que s’acabés l’escola ja vaig anar a entrenar un parell de dies al nou equip. Al primer entrenament estava bastant nerviós, ja que si no els hi agradaves als entrenadors, no entraves a l’equip. Al final de l’entrenament em va dir que per ser el primer dia no havia estat del tot malament, però que necessitava veure’m més entrenaments. Al següent entreno, ho vaig fer millor, ja no tenia tants nervis. I llavors, com a tots els equips, al cap de setmana fan un partit. Allà era on havia de demostrar si tinc qualitat suficient per entrar a l’equip.

El dia del partit si que estava nerviós, i molt. Però al final em va sortir bé. Després del partit em va dir que haviem de parlar. Em va dir que li havia agradat i que estava dins l’equip.

Didac

Avui dia 8 de Juny comença l’eurocopa 2012 que es disputa a Ucraïna i Polònia i s’allargarà fins al dia 1 de Juliol. Avui han començat a jugar els equips del grup A, els quals eren: Rússia, Grècia, Polònia i la República Txeca. El partit entre Grècia i Polònia ha acabat amb empat 1-1 i Rússia ha guanyant 4-1 contra la República Txeca.

Respecte a la selecció Espanyola, que és la preferida del seu grup (Croàcia, Espanya, Irlanda i Itàlia), sembla que té possibilitats de guanyar la competició ja que compta amb un gran equip que va guanyar el mundial de Sud-àfrica fa dos anys. Tot i que no soc molt seguidor de la selecció espanyola m’agradaria que guanyés perquè hi han molts jugadors del FC Barcelona.

Adrià