LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tot va començar un dissabte del mes passat. Era un dia molt important perquè jugàvem contra el primer classificat de la lliga. Per a nosaltres era una motivació el fet d’anar a Santa Coloma i guanyar al líder. A les 5 estàvem tot l’equip en el punt de sortida cap allà. Bé, tot l’equip no estava, el porter suplent estava de vacances i un dels jugadors estava lesionat. Érem set jugadors i l’entrenador.

Durant el trajecte, el porter del nostre equip (i un bon amic meu), es va començar a sentir malament. Estava pàl·lid i tenia la necessitat de sortir a prendre l’aire.

Al girar vam veure una rotonda i un pont. Li va demanar al meu pare que parés, i així ho va fer. En Ferran (així es diu) va sortir del cotxe i va estar-se per allà. Mentrestant el meu pare va sortir del cotxe per dir als altres que anessin tirant. Mentre els ho comunicava tots vam veure com en Ferran queia inconscient. Vaig sortir del cotxe com un coet i vam anar a veure què li havia passat, per sort ja havia recuperat la consciència. Va tenir sort de caure de cantó, perquè les valles de protecció estaven baixes. Vam trucar a l’ambulància i van venir rapidíssim. El meu entrenador va haver d’acompanyar-lo, ja que no estant els seus pares ell era el màxim responsable.

Després de tot l’enrenou havíem de jugar el partit sense entrenador ni porter. Vam arribar i l’àrbitre em va dir –Os ha ido por poco, un minuto más tarde i perdéis el partido, jugad sin calentar-. Per acabar d’adobar-ho, un pare no podia fer d’entrenador, ho havia de ser un jugador que, a sobre, no tenia dret a jugar el partit. El Pol es va sacrificar.

Quan va acabar el partit (l’haviem perdut per la minima) vaig anar a parlar amb l’àrbitre i li vaig deixar clar que la salut del meu amic i de qualsevol persona està molt per sobre a un simple partit de futbol, ja sigui de primera divisió o tercera.

Me’n vaig anar al vestuari i vam trucar tots per veure com estava el nostre company.
Per acabar, només dir que aquell dia em vaig sentir orgullós del meu equip, perquè tots vam pensar abans en el Ferran que no pas en els tres punts.

Valldo

Ara farà 2 setmanes, el F.C.Barcelona es jugava el pas a quarts en el partit d’anada que es jugava a Milan. Aquest va ser un partit dolent, no només pel resultat, sinó per l’actuació del equip al camp,  una actuació a que l’afició no està acostumada a veure per part de l’equip.

El resultat va ser 2-0, un resultat en contra que no rebia des de feia molt de temps. Tot semblava molt difícil per aconseguir la remuntada  perquè el Milan es trobava en plena forma i jugava amb dos gols a favor.

Va arribar el dia del partit de tornada, que es jugava al Camp Nou. La afició estava molt pendent del seu equip. Els jugadors es trobaven al centre central del camp concentrats en aconseguir l’objectiu esperat per tota l’afició.

Finalment, després del partit, en el qual el Barça es va imposar totalment davant del rival i va complir la meta proposada gràcies a un dels millor partits de la història del club amb un resultat de 4-0.

Visca el Barça!

Manel

Noi moreno, alt, ulls marrons, físic espectacular, bastant cregut, amb unes habilitats que pocs nois poden tenir, és l’ideal descripció pel meu millor amic.

Ja fa anys que el conec, però fins fa pocs mesos que no parem de molestar-nos durant tot el dia a través de missatges. És una de les persones amb les quals puc compartir-ho gairebé tot. És com un més de la família, ve a casa quan vol, parla amb el meu germà, amb la mama i el papa amb molta confiança… la veritat és que resulta ser un bon noi.

No el veig gaire, ja que tots els dies té entreno i quan arriba el cap de setmana té partits, per aquest motiu només té ganes de descansar en el seu temps lliure. Juga en un dels millors equips, el Barça com tots coneixeu. Cada dos dissabtes em llevo aviat per posar la tele i veure com toca la pilota amb els seus companys, és divertit i graciós veure’l. Per a mi és un dels millors jugadors del seu equip i el que més futur pot arribar a tenir.

No sé si és degut a la seva qualitat jugant a futbol, pel seu aspecte físic o perquè juga al Barça, però torna a les noies boges. Normalment moltes d’elles van a veure els seus partits i quan finalitza elles van a demanar-li una fotografia, cosa que em resulta molt graciosa. Qui deuen pensar que és? És un noi normal, només té 15 anys. Ni que fos Messi o C. Ronaldo!

A Barça TV diuen que és un dels jugadors que pot arribar lluny, espero que arribi, ell s’ho haurà guanyat. Té molta sort, no per jugar al Barça, sinó per tenir-me a mi com a millor amiga.

Gairebé em deixo el més important, per a totes aquelles noies que li demaneu fotos a les quals us torna boges, que sapigueu que ell mai mantindria cap relació amb una fan seva.

Lidia Escolà

Hace unos días os hablé sobre los hinchas del rcd espanyol, hoy toca hablar de los famosos Boixos Nois.

Los Boixos Nois se crearon como una peña blaugrana en el año 1981, dirigida por Manel Omar. Originalmente se situaban en la zona Gol Sur del Camp Nou, y después fueron trasladados al Gol Norte. En su historia han provocado multitud de incidentes, peleas, agresiones a otras aficiones. Miembros de los “casuals”, la facción más violenta de la peña, han sido asociados con actividades criminales, como el tráfico de armas y coacciones.

Todo equipo tiene su afición que le sigue en cada partido para animarlos. Pero justamente los Boixos Nois se caracterizan por utilizar demasiado la violencia, y cogieron una fama muy mala que perjudicaba al club. Hasta que Laporta (Presidente del FCB desde el año 2003 hasta el 2010) decidió en su primer año de mandato negarles la entrada al estadio alegando su violencia y peligrosidad y prohibiendo también la entrada en los estadios donde viajara el club.

Esto enfureció mucho a los aficionados culés, ya que un club sin hinchas no es un club.
Laporta en parte tenía razón ya que la violencia no se podía permitir en un club como el FCB y menos después de haber asesinado a un miembro de la hinchada rival en una de sus habituales peleas. Pero creo que prohibiéndoles la entrada al campo y que no puedan ver al equipo que tanto aman, perjudicaría mucho al club y a los demás aficionados.

–¿Qué fue mejor el remedio o la enfermedad? Esta es una de las cosas que me pregunto habitualmente, no es normal que un club tan grande no pueda disfrutar de tanto sentimiento como el que derrochaba aquella gente.

Por eso creo que ya es hora de que las cosas vuelvan a su cauce y sé que los propios jugadores agradecerían muchísimo tener a esa hinchada detrás suyo partido tras partido.

Eric

L’esport, odiat per alguns i estimat per altres. A mi personalment sempre m’ha agradat molt fer esport perquè em sento bé i m’ajuda a desfogar-me, a passar-m’ho bé amb els amics i a oblidar-me dels problemes.

Quan era petit ja m’agradava l’esport, concretament el futbol. A l’escola, a tots els nens ens agradava molt el futbol i al pati, encara que no tinguéssim pilota, ens ficàvem a jugar amb un suc o una bola de paper de plata, no importava el que fos perquè sempre acabàvem trobant alguna cosa que servis per jugar, sempre que podíem aprofitàvem per formar equips i ràpidament començar el partit.A part del futbol, m’agradaven tots els esports en general i a gimnàs m’ho passava bé mentre el joc fos de córrer: m’agradava jugar a l’aranya, a matar, al pilla-pilla…

L’any passat em vaig desapuntar de futbol perquè notava que ja no m’ho passava tant bé com abans, em feia molta mandra anar a entrenar, l’entrenador no m’agradava gaire, els caps de setmana no podia quedar amb els amics… Per això vaig decidir provar altres esports i vaig començar a practicar el tricking amb en Sergi i altres amics, encara avui dia segueixo fent-ho i m’ho passo d’allò més bé.

Per això crec que quan algun esport et deixa d’agradar pels motius que siguin és millor solucionar-los o canviar d’esport encara que sempre s’hi pot tornar, perquè si ho passes malament durant molt temps pot ser que et deixin d’agradar tots els esports pel mal sabor de boca que et va deixar un en concret.

Guillem

Fa unes setmanes vaig anar a una botiga d’esport a comprar-me uns guants i unes botes noves, amb els diners que m’havien donat per Reis, però no sé si ho arribaré a estrenar, ja que tampoc no sé si vull seguir jugant a l’esport que em marca com a persona, el futbol.

La qüestió és que aquesta temporada està sent bastant dolenta, ja que estic en una lliga que no és gens competitiva i la relació amb les companyes d’equip i amb l’entrenador no és massa bona. Surto de casa sense ganes d’anar a entrenar, però arribo al camp i em proposo intentar-ho, però després comença l’entrenament i se’m treuen les poques que tenia. Les companyes d’equip s’ho prenen tot a broma i l’entrenador s’uneix a elles, però a mi m’agrada prendre’m l’esport seriosament, perquè tinc un somni que vull complir, però pel que veig, a aquest pas ho porto malament.

Cada dia d’entrenament treballem menys, fem menys exercicis i ja no recordo com s’entrena. No sé què vol dir la paraula pilota, porteria o parar i, la veritat és que m’entristeix molt. És per aquesta raó que ahir em vaig cansar de tot i li vaig dir al meu pare que no sabia si volia continuar jugant, però el problema és que no sé si li vaig dir de debò o li vaig dir perquè en aquell moment estava enfadada. Suposo que finalment deixaré que passi el temps, com faig sempre i l’any vinent que passi el que hagi de passar. Em faria molta ràbia haver de deixar l’esport que més m’agrada per tenir gent incompetent al meu voltant i la veritat és que vull estrenar els guants i les botes!

Itziar

El dimecres 20 de Febrer vaig estar nerviós tot el dia perquè a les 20:45 jugava el Barça a San Siro. Era el partit d’anada de quarts de final de la Lliga de Campions contra el Milan. Jo estava segur de que trauríem un bon resultat d’allà. Estava segur per diverses raons però sobretot perquè confio plenament en aquest equip que ens ha portat tantes alegries.

El fet és que el partit va anar fatal, va ser un partit desastrós. Al final del partit estava desconcertat, i també estava cabrejat amb els jugadors. No volia saber res del Barça ni de la plantilla. Però a l’endemà ja havia reflexionat, llavors em vaig sentir malament, perquè els jugadors ho donen tot i ells també estaven decebuts. A més, si he estat allà per a celebrar tots els títols ara toca estar allà per patir i perdre. Això és com quan un amic de veritat amb el qual has compartit grans moments s’equivoca un dia i tu li gires l’esquena. No és just perquè al cap i a la fi tots som humans i ens equivoquem. Un cop més, del futbol es pot extreure una lliçó de la vida.

A part de la reflexió vaig adonar-me de que el que està fent el Barça actual no ho havia fet cap equip. A més, s’havien passat un bon grapat d’anys perdent lligues i finals. El que estem podent gaudir avui en dia és un regal ja que els nostres avis no van poder veure el seu equip guanyar tants títols com ara ho estem fent.

Per acabar, només dir que tots els companys amb els qui he parlat m’han dit que no remuntarem i la veritat és que jo tampoc hi creia molt. Però a mesura que passen els dies vaig confiant més en que ho traurem endavant i que passarem a la següent fase. Es tracta d’una barreja de confiança i convicció, virtuts que en qualsevol aspecte de la vida et poden ajudar a aconseguir els teus objectius.

Marc

Domingo 17 de febrero del 2013 asistí como otro fin de semana cualquiera al campo del RCD Espanyol, pensaba que sería, como siempre, un partido interesante pero nada del otro mundo. Estaba equivocado, ya que esta semana nos visitaba el Betis, octavo clasificado de la liga española y hasta ahora había goleado casi siempre a sus rivales. Esta vez sería diferente.

El RCD Espanyol conocido por toda persona que le gusta mínimamente el futbol, es un equipo que hasta hace bien poco ha estado en zona de descenso y al que todo el mundo daba por perdido; menos sus seguidores fieles. Que es precisamente de lo que os voy hablar hoy.

Yo soy culé y en teoría debería odiar al español como hacen la mayoría de personas que son del Barça. Pero en mi caso es totalmente diferente, yo no odio al Espanyol, y sé que la mayoría de personas que vivieran solamente un par de partidos rodeado de tanto sentimiento sabrían el porqué de mis razones; “La Curva” (que son los hinchas situados como su propio nombre indica en un extremo del campo) es lo que viene siendo la mejor afición de la liga y se quiera o no, cuando uno está en el campo y ve como no dejan de saltar, gritar, animar, etc se contagia. Su plantilla me gusta porque no es una plantilla de nivel 10 ni 9, como mucho es una plantilla 6 y, a pesar de todo, van sacando los partidos adelante, y eso me encanta.

Y eso pasó esta semana, me contagié con su afición; animé, grité y sobretodo me lo pasé super bien.Y vi como nuestro equipo le arrebataba los 3 puntos a tan gran rival como el Betis.

En definitiva lo que quiero decir es que a mí me encanta el futbol y, por eso puedo decir que soy culé y perico.

Eric

Després de molts anys, puc afirmar que és molt fàcil perdre tot el que has aconseguit durant temps amb esforç i sacrifici. Per dir això em baso en fets viscuts en primera persona.

Quan jo era petit, els meus pares, tot just abans de començar el curs escolar i la rutina, em van dir que m’havia d’apuntar a algun esport, per fer alguna activitat extraescolar. Jo, tal com m’ho van dir, els vaig respondre que volia apuntar-me a futbol, ja que feia temps que jugava amb els amics a l’escola o al costat de casa meva, i era el que més m’atreia. Als meus pares no els va semblar malament i vam anar al camp del Vilassar de Dalt en quant vam poder, i després d’entrenar uns dies amb l’equip per comprovar que era l’esport que volia practicar, m’hi vaig acabar apuntant.

Des de aquell moment vaig començar a evolucionar, i al cap d’un temps, al veure que m’agradava molt, vaig anar a la Fundació Sànchez Llibre, a fer les proves per si m’agafaven. Tenia 7 anys, si no m’equivoco. En aquells temps, la ‘Funda’, conegut popularment, era un dels millors equips que hi havia, jo veia difícil poder entrar-hi, però el meu pare estava convençut que ho podia fer. L’entrenador em va dir que podia intentar-ho, però que era quasi segur que no m’agafarien, degut a que ell volia 12 jugadors per a l’equip, i aquella temporada ja els tenia tots. I no simplement hi havia aquest inconvenient, sinó que les possibilitats eren més baixes al haver tretze jugadors més fent les proves, després que jo. Tot i així, ho vaig aconseguir, vaig entrar a l’equip i per mi, el dia que m’ho van dir, ha estat un dels millors dies fins ara. L’alegria era molt gran, no hi havia cosa que em fes més il·lusió, i hi vaig dipositar totes les meves forces per poder seguir avançant. La veritat és que ho vaig aconseguir, vaig millorar durant anys, i seguia amb la mateixa il·lusió per jugar que de petit. Quan jugava era realment feliç, tots els problemes se n’anaven, no patia per res més que per poder arribar a la següent jugada i fer-ho bé, i suposo que per aquesta dedicació vaig arribar a un punt bastant alt, un punt que em va costar moltíssim arribar-hi, però no res baixar-hi. Ja quan, potser estava al millor moment de la meva ‘carrera’, quan un dels millors equips de Catalunya es va interessar per mi, vaig cometre un error. Va arribar un dia en que teníem un partit molt important, però ja des d’uns dies enrere em feia mal l’abductor, i jo no volia jugar-lo, no em sentia a gust al camp i preferia descansar, però el meu pare i l’entrenador em van dir que havia de jugar, que era important per l’equip aquell partit, i que s’havia de guanyar. Jo seguia pensant que no havia de jugar, però m’hi vaig sentir obligat. A aquell partit hi vaig anar amb por del que pogués passar, no tenia ganes de jugar. Vaig començar l’escalfament i em feia mal, però vaig seguir, ja que al comentar-li a l’entrenador em va dir que seguís, que si al començar el partit em feia mal em canviaria, i així va ser, em van canviar, però el problema va ser com. Quan no portàvem quasi ni vint minuts, vaig recuperar una pilota al costat de la línia de banda, i al veure un dels companys a l’altre banda vaig intentar desplaçar la pilota, però al impactar la pilota vaig notar un dolor molt intens a l’abductor, vaig caure rodó. Em van haver de canviar i treure’m a braços, no podia caminar. M’havia trencat les fibres de l’abductor. Aquella lesió em va portar tres mesos de fisioterapeuta cada dia, alternant un dia a Premià de Dalt i un altre a Argentona. Al acabar, vaig haver de començar a entrar al camp, entrenava apartat dels companys, corrent i fent exercicis físics. No era divertit. Però no simplement el problema va ser que em va portar un temps de recuperació, sinó que em va portar molt més que això. Des de aquella lesió, n’he tingut varies al mateix lloc, suposo que degut a que no es va recuperar bé, un altre cop, perquè pogués jugar abans. També em va treure la il·lusió per una de les coses que més estimava, i vaig deixar de gaudir del meu esport. Des d’aquell punt vaig començar a decaure, totes les possibilitats que veia a l’abast se’n van anar. Fins l’any passat he estat intentant erròniament  tornar a recuperar les ganes de jugar i passar-m’ho bé, de tornar a tenir el nivell d’abans, però ja no podia, arribava tard.

A més, em vaig quedar petit per el que se m’exigia a les categories més altes, per un migcampista, és difícil jugar bé a aquestes edats amb una estatura bastant més baixa. Per tant, fa uns mesos vaig decidir deixar el futbol base i vaig passar-me a futbol sala, on estic gaudint després de molt de temps, i seguiré lluitant, ara amb més forces per aconseguir el que vull: arribar a ser algú en aquest esport.

Aleix

Els dissabtes m’agrada sortir,  diuen alguns… Els diumenges m’agrada dormir, et diuen altres… És millor el futbol sala, et diuen els teus amics… Alguns diuen que mai arribaré a res i altres, que els jugadors famosos de la tele són millors que tu… Pensa en estudiar i treballar, et diuen els teus pares…

Però penses per dins i somrius… què saben ells del que significa el futbol per a mi?  Què saben ells de la tensió i els nervis que no et deixen dormir un dia abans del partit? Què saben ells dels partits que vaig jugar lesionat o malalt? Què saben ells del que sents quan fas un gol i els teus companys s’abalancen sobre tu desesperadament? Què saben ells de les patades i el dolor que provoquen? Què saben ells de la impotència que se sent quan estàs de suplent assegut a la banqueta?  Què saben ells del que és guanyar o perdre un partit a 5 minuts del final? Què saben ells del que estàs pensant mentre estires 10 minuts abans del partit? Què saben ells dels cops de colze i de peu que reps i que ens aixequem una vegada i una altra? Què saben ells el que pateixes quan no pots jugar per culpa d’una lesió?  Què saben ells de com estimes aquest esport?

Terra, gespa, cautxú… 10 persones amb tu, 11 contra tu a l’altra banda, gent animant-te i gent insultant-te, una pilota, un xiulet llarg i sec… Aquesta és la meva vida. Què saben ells… ?  Molta gent diu que el futbol no té res a veure amb la vida. No sé quant saben de vida, però de futbol ben poc.

Marc Ariza