LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Segona divisió, cadets de primer any i una lliga impossible. Aquests són els factors que ens vam trobar a principi de temporada el cadet b del C.E Vilassar de Dalt. Tothom era bastant optimista amb el projecte del nou entrenador, fins i tot vam redactar els nostres objectius en un paper. Tothom volia guanyar.

Primera jornada, primera victòria de la lliga. I això va continuar fins als partits clau, amb uns resultats de 2-2, i 1-1 amb els màxims rivals.
El mister, en un entrenament ens va fer canviar d’idees en una mitja hora. El seu discurs era; no podíem anar de bons sent de primer any. Així doncs, cada partit que es jugava, es jugava com si fos una final, això ens va donar una ratxa de partits guanyats molt elevada.

Va arribar l’hora de la veritat, el partit més important de l’any per nosaltres, tot es jugava a una. Abans del partit, un vídeo motivacional i durant tota la setmana pensant exclusivament en el partit va donar el resultat que tothom esperava, 2-0 i pràcticament una lliga, que pel mister no entrava en els seus plans de treball.

Amb això queda demostrat, que per molt petit o inferior que siguis, mai et donguis per vençut, sempre hi ha una esperança.

Sergio

El passat 23 de gener, Sandro Rosell anunciava que deixava irrevocablement la presidència del F.C.Barcelona després de 3 anys i mig com a màxim dirigent del club. La majoria de gent creu que la decisió és deguda a l’admissió del “juez Ruz” de portar a tràmit la querella que van presentar una parella de socis pel conegut “cas Neymar”, en la qual s’acusa a Rosell de pagar més dels 57 milions d’euros declarats. Però en la roda de premsa que es va celebrar divendres Rosell afirma que tot i que aquest últim ha estat el motiu detonant, n´hi ha d’altres i això és el que més em va cridar l’atenció a mi. Resulta que l’expresident del Barça ha estat suportant en silenci amenaces i incidents tant a ell com a les persones del seu entorn familiar. D’aquesta altra notícia no he pogut treure més informació i per tant el que pugui dir no és del tot fiable, però bé, hi tinc algunes coses a dir al respecte.

Es tracta d’un club esportiu, però un club que és el més important del món. El principal problema que té el Barça és que mou una quantitat de diners inimaginable, per tant ja no podem parlar d’un “innocent” club esportiu, sino d’un enorme negoci, una multinacional. I com en qualsevol multinacional, hi apareixen vàries dificultats que s’han d’afrontar, per exemple la competitivitat, que és segurament l’origen d’aquestes amenaces i incidents que està patint Sandro Rosell i la seva família.

Però també penso que aquestes amenaces poden ser una simple excusa per a dissimular els motius reals de la seva dimissió, podria tenir certes coses a amagar de veritat.

Lluís

Quan tenia cinc anys, vaig voler iniciar la meva vida d’esports. El meu primer esport, va ser el bàsquet. Al principi em va començar a agradar molt; però més tard vaig anar perdent l’interès. Un dia, al arribar al meu col·legi (L’olivera; Cabrils), els meus amics parlaven sobre el futbol.

Al parlar amb els meus pares, vaig decidir provar-ho. Era jugador, però el meu cos em deia el contrari; és a dir, ser  porter. El meu entrenador no em va deixar i llavors me’n vaig anar.

Estava confós, i vaig anar provant esports, com el hoquei. Aquell esport va ser el millor que havia provat! Hoquei em va semblar l’esport més adequat per a mí. Vaig estar 3 anys jugant-hi, fins que un estiu, lamentablement, em vaig trencar el braç dret. La sort se’m va acabar quan els metges em van dir que havia d’estar un bon temps fen recuperació.

Dos anys més tard (és a dir que tenia 10 anys), em van donar l’alta. Jo, tot il·lusionat, volia començar el hoquei, però em van dir que no podria jugar fins uns anys. No m’hi vaig precipitar, i vaig voler provar handbol, però no em va agradar; i a més, em seguia fent mal el braç. Vaig estar una temporada sencera sense fer-hi res, només estudiava i estudiava.

Al passar un temps, vaig pensar que ja era hora de tornar a fer quelcom. En aquells temps, m’hi vaig desil·lusionar del hoquei, i vaig apuntar-me al futbol amb els nous amics. Al trobar una diferència brutal en els meus gustos, és a dir, al canviar-me al futbol, per fi vaig trobar el meu esport preferit.

Ara (2014), porto 5 anys en el futbol, i no ho canviaria per res.

Sergi Sánchez Jurado

Tenia 10 anys, i per fi, van començar les vacances.

Eren les vacances del 2008, i a mi m’encantava un esport, el futbol. Quan va acabar el cole, m’hi vaig apuntar a un campus de futbol anomenat “Lluna Esports”.

Tenia moltes ganes, ja que a part de fer el meu esport preferit, anava amb una colla d’amics. Quan vaig arribar, el primer era agafar la llitera (em va tocar la pitjor), i després, anar a dinar. El primer dia, no hi vam fer gaire, un par d’activitats i a dormir.

Cada dia pel mati, tractava de jugar a futbol fins que arribés l’hora de dinar. Després de dinar, ens anàvem a banyar-nos a una piscina, per refrescar-nos; i ens passàvem tota la tarda entrenant, i jugant a futbol. Quan arribava la nit, sortíem a passar-nos-ho bé. Anaven passant els dies, fins que va arribar l’últim. Eren les 8, i com cada dia fèiem, anàvem al camp de futbol. Aquell mateix dia, tenia una sensació rara, però ho vaig deixar córrer. De sobte, vaig saltar i al caure, plas! Em vaig trencar el braç. Ràpidament, em van portar al metge i em van operar.

Quan em vaig despertar, estava content perquè pensava que havia acabat tot; però no va ser així. Tenia que anar cada dia a rehabilitació, i lo pitjor va ser, que vaig estar 2 anys sense poder jugar a futbol.

Sergi Sánchez Jurado

L’altre dia em vaig parar a mirar a la televisió un partit de la lliga d’Anglaterra. Era un partit molt emocionant en què l’equip que estava per davant en el marcador no feia altra cosa que perdre temps. De cop, dos jugadors es van encarar i un d’ells es va deixar caure al camp. L’àrbitre va xiular falta i va expulsar el jugador que suposadament havia fet caure l’altre.

No entenc per què els jugadors han de fer teatre en el terreny de joc. Exageren de tal manera que sembla com si els hagués passat alguna cosa molt greu. Però, després, a les repeticions que donen per la televisió es veuen tots els detalls de la jugada: si l’ha tocat o no, si s’ha fet mal, si s’ha deixat caure…

Em sembla una mica patètic que jugadors professionals facin servir aquest tipus de tàctica per treure un profit que no és real. Enganyen a altres persones i, principalment, a ells mateixos. A la vida s’ha de jugar net.

Àlex

Des del seu primer dia com a entrenador del Barça, sempre que els deures i el temps que tinc disponible m’ho permeten, intento veure totes les rodes de premsa del Tata Martino, i simplement ho faig perquè m’agrada escoltar aquest autèntic mestre del futbol responent les preguntes que li fan els periodistes i també perquè la seva manera de veure el futbol i de dirigir al Barça m’apassionen. Gràcies a ell i a les seves rodes de premsa he aprés molts aspectes que desconeixia d’aquest magnífic esport que tant m’agrada.

El Tata Martino va arribar a Catalunya com un autèntic desconegut per la majoria de nosaltres i per aquest motiu se’l va menysprear de manera excessiva, dient de ell que no triomfaria al Barça per ser un entrenador novell a Europa, per no ser de la casa i per no tenir carisma, en definitiva que el lloc de entrenador blaugrana li venia gran.

Però el estil de treball del Tata, les seves variants tàctiques i el bon moment de forma del jugadors ha permès ja guanyar un títol, comptar tots els partits com a victòries i haver assolit el millor inici de tota la historia del Barça a la Lliga per sorpresa de tots els seus detractors.

En definitiva, espero que el Tata i el equip segueixin així perquè llavors tindrem el èxit assegurat.

Sergi

Durant 6 anys he jugat a bàsquet, i fins fa ben poc m’hi veia molts anys més,  però no sempre les coses van com un pensa. Les coses canvien i canvia la manera de veure-les.

Ara fa uns 8 mesos vaig decidir deixar el bàsquet,  alguna cosa dins meu em deia que necessitava un canvi. I sí, vaig canviar; el poliesportiu, per un camp de gespa artificial; el sostre de bigues, per un cel estrellat;  una calor asfixiant, per l’aire de Vilassar de Mar; les bambes, per unes botes de tacos i finalment vaig canviar un equip de bàsquet per un de futbol.

No tot va ser fàcil, el primer dia d’entrenament les cames em tremolaven, no coneixia a ningú i tenia por. El començament en un lloc nou mai és fàcil però gràcies a 12 noies fantàstiques, de seguida vaig sentir-me una més de l’equip, i mica en mica em vaig anar guanyant la seva confiança.

Però no sempre vaig tenir-les totes, 6 anys de bàsquet no s’esborren en dos dies. Dubtava de si era el correcte, o de si més tard me’n penediria, però el meu instint m’obligava a tirar endavant i no mirar enrere.

A dia d’ara, no tinc cap dubte de que vaig escollir el camí correcte, i es pot dir, que ja sóc una peça més d’un equip que marxa sobre rodes i va a per totes.

Àurea Grau Loire

En aquests temps que corren en els quals tenir un correcte nivell de vida és prou difícil, hi ha un sector de la nostra societat el qual no va gens malament. Parlo del futbol.

Inclús en aquest sector que es mouen quantitats de diners que són – al meu parer – totalment desmesurades, hi ha equips que ho estan passant realment malament; clubs que han de tancar o no poden competir a les seves respectives lligues per falta d’ingressos, fet que els fa baixar a una altra divisió, jugadors amb salaris suspesos… Però, al que jo em vull referir és als equips més ‘grans’. Equips com el F.C. Barcelona o el Reial Madrid, els quals els seus ingressos augmenten i paguen quantitats indecents per altres jugadors, tot i que, els equips més petits s’han de desfer de les seves ‘estrelles’ per poder pagar les despeses i se n’aprofiten. Sense anar més lluny, fa una setmana s’estava debatent sobre l’estat de la compra d’un jugador (Gareth Bale) pel qual el Reial Madrid pagaria cent milions d’euros, i l’entrenador del Barça va fer unes declaracions dient textualment: ‘en estos tiempos que corren no es ÉTICO gastarse tanto dinero por un solo jugador’. Subratllo la paraula ‘ético’ ja que el mateix equip del qual l’entrenador va fer aquestes declaracions, és a dir, el Barça, va fitxar no farà més de un parell de mesos un altre jugador per seixanta milions d’euros.
Aquest fet em va fer pensar, ja que penso que les declaracions no eren adequades pel tipus d’equip que entrena Tata Martino, i al cap d’una estona de rumiar-hi, vaig aplicar el mateix context en una altra situació (ja sé que és un pèl desmesurada): Aquell que ha matat a deu persones, no excusa a aquell que n’ha matat a cinc.

La meva conclusió és que aquestes quantitats de diners podrien servir molt més en ajuda humanitaria i ajudant a aquells que menys tenen.

Aleix

Com ja sabreu, una de les coses que em caracteritzen, és que sóc un apasionat del futbol. Des de ben petit que hi jugo. Vaig començar jugant a l’equip del meu poble, al Vilassar de Dalt, però quan era petit vaig rebre trucades d’entrenadors que estaven interessats en mi, i vaig marxar. Estava indecís per marxar a un equip o l’altre, que encara que un fos millor, per la categoria a la que jugava, vaig decidir finalment anar a l’altre. Ja fa cinc anys que jugo a aquest equip, el Premià de Mar. Quan vaig arribar, vaig trobar-me a una gent fabulosa, no només perquè siguin bons jugadors, també són grans persones.

Durant aquests cinc anys, han anat marxant gent i arribant d’altres. He passat per experiències que m’han marcat molt, i que no oblidaré mai a la vida. Al final de cada temporada, l’entrenador em deia que volia comptar amb mi per la temporada vinent, i aquest any no ha sigut menys. Fa uns dies, abans de començar el partit que podria ser l’últim amb aquest equip, l’entrenador em va dir que em volia per la temporada següent.

Aquesta temporada ha sigut molt difícil per a mi, perquè he estat lesionat de l’esquena força temps, i m’ha impedit ser el jugador que era al principi de la temporada. Ha sigut un any dur, no confiava en mi mateix, i ja no jugava els minuts que ho feia abans. Tot això, m’ha fet pensar que hauria de tornar a l’equip del poble, amb els amics de la infància, però em costa moltíssim prendre aquesta decisió… I a més, l’any que ve hauré d’agafar l’autobús si vull seguir jugant al Premià, cosa que em fa molta mandra. Ja hi tornem, un altre cop indecís!

És molt trist deixar a companys que fa anys que coneixes i que t’han tractat tan bé, i que potser no els tornis a veure mai més. És una de les coses que té el futbol, les amistats que hi fas. S’ha acabat la temporada i ja haig de decidir què fer la temporada vinent. El més segur és que marxi, però em costa molt fer-ho…

David

La palabra Fútbol todo el mundo la asocia al deporte más importante en el mundo, yo el primero, pero también vivimos lo que es el sentimiento del Fútbol en todo momento. A veces me pregunto si podría vivir sin él y lo que no entendería es que una persona acostumbrada a vivir el Fútbol como lo vivo yo, pudiese hacerlo.

No hay persona que no haya disfrutado con este deporte, no haya demostrado felicidad, alegría, impotencia, tristeza, rabia… son una serie de sentimientos increibles, ya que, en el momento en que tu equipo o selección marca un gol importante, sientes como si se parase el mundo, y despúes viene el momento que te abrazas, gritas, saltas, ríes o incluso a veces, lloras por ese gol.

El Fútbol es un sentimiento, no como lo interpretan algunas persones que se piensan que se trata de 22 personas llevando una pelota a la portería contraria, a la que le dan patadas y cabezazos, para que al final salga de un cuadrado o la pare una persona a la que le llaman portero, pero la realidad es que esas 22 personas entrenan desde pequeños para poder llevar el balón con sus pies a la portería. Todo para alcanzar un gol, ese gol que produzca la alegría que tanta gente está esperando durante los 90 minutos que dura el partido.

Me encanta el fútbol y todo lo que esta relacionado con él.

Eric