LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia estava avorrit a casa i vaig decidir mirar una peli. Vaig decidir mirar “Diamantes Negros” que és una pel·lícula espanyola que explica la història de Moussa i Amadou, dos joves de 17 anys que viuen a Mali amb les seves humils famílies i entre totes les dificultats del tercer món. Tots dos tenen el somni de ser jugadors professionals de futbol, i viatjar per triomfar a Europa igual que ho van fer els seus ídols i compatriotes Samuel Eto’o, Didier Drogba, etc. Un dia, jugant en un torneig de barri, un cercatalents espanyol es fixa en els dos nois, i els promet que si deixen que els faci de representant, i venen amb ell a Espanya, els aconseguirà proves per a accedir als millors equips del món, i que amb el seu potencial no els serà difícil arribar lluny i guanyar-se la vida per Europa, tots dos s’il·lusionen molt i fan el possible per aconseguir els diners necessaris per a viatjar a Espanya i pagar al representant. Un cop han arribat a Espanya, el representant els allotja en un pis a la ciutat de Madrid, viuen allà durant un temps, i fan proves per dos equips de barri de molt baixa categoria, i cada cop les coses els hi surten pitjor.

A partir d’aquí no explicaré més sobre la pel·lícula, ja que té més gràcia veure-la sense haver llegit cap resum abans. El que sí que vull explicar és que quan els representants s’adonen que els nois no són prou bons els fan fora i els abandonen, sense diners, sense casa, sense estudis, i sense cap recurs. Aquest fet no és el simple argument d’una pel·lícula sinó que té lloc a Europa dia rere dia, i actualment a Europa hi ha més de 20.000 africans als quals se’ls havia promès un gran futur a Europa.

He buscat informació sobre la pel·lícula, resulta que està inspirada en la vida d’Alassane Diakité, un jove africà, que als 16 anys va venir a Europa de la mà d’un cercatalents que li va omplir el cap de somnis falsos. Actualment l’Alassane es guanya la vida fent algunes feines per a la comunitat, i jugant al primer equip d’un mediocre club de Madrid, el qual l’ha acollit a les seves instal·lacions, i l’ha ajudat a sortir-se’n. L’Alassane explica que la majoria de nens que tenen aquesta experiència no tenen tanta sort com ell, i acaben robant, treballant per màfies i venent droga, etc. Per això ara intenta iniciar una campanya contra el tràfic de menors africans futbolistes.

Lluís

Aquest escrit esta fet abans de veure la final de la Champions. I voldria dir la meva opinió sobre els dos equips. Per una part tenim el Reial Madrid i per l’altra l’Atlètic de Madrid.
Tots dos són grans equips, un té més poder econòmic que l’altre, però tot i això és una final molt equilibrada i la pot guanyar qualsevol dels dos. Per la part del Reial Madrid ha sigut una competició molt còmode i plàcida, només ha hagut de sofrir en un partit de tota la champions. En canvi l’Atlètic ha sigut un equip bastant sofridor a l’hora de passar de rondes, però tot i així s’han plantat a la final eliminant a tot un Barça.
Com a Madridista que sóc, tinc certs dubtes sobre si es guanyarà la dècima aquest any. I els meus motius són bastant extensos. Un equip que va partit a partit, final a final, minut a minut, és un equip a tenir molt en compte perquè si ens confiem ens la “fotran”. Potser només sóc un madridista pessimista o potser només veig la realitat.

Sergio

La lliga és un campionat entre diversos equips, que competeixen entre si.  El Barça és un equip que està en la categoria més superior, on també estan altres equips com el Madrid i el Athletic de Madrid. Aquest cap de setmana, a la última jornada de la lliga, es van enfrontar el Barça contra l’Athletic de Madrid, on s’hi jugaven el trofeu. El Barça havia de guanyar sí o sí, perquè es poses a 87 punts, com el Athletic. Però no va ser així, ja que, va acabar el partit amb un empat.

Jo sóc del Barça, però reconec que no es mereixia guanyar el títol, ja que portaven una temporada desastrosa. L’Athletic havia estat lluitant tota la temporada per aconseguir el seu objectiu, i finalment va complir-lo.

Aquest cap de setmana, s’enfronten el Athletic contra el Madrid, on s’hi juguen la Champions. Espero que no sigui el Madrid qui gaudeixi d’aquest premi.

Sergi

Tito Vilanova va ser un futbolista i  entrenador  del primer equip del Futbol Club Barcelona des del 15 de juny de 2012 fins al 19 de juliol de 2013, quan va ser obligat a retirar-se per poder fer-se un altre tractament en la seva lluita contra el càncer que tenia concretament a la glàndula paròtide. Tito portava lluitant contra aquesta malaltia dos anys, ell sempre havia sigut molt fort per poder superar-la tot i que havia estat obligat a deixar el que realment li agradava, el món del futbol.

Tito sempre ha sigut molt estimat per tots els barcelonistes, per això el passat divendres 25 d’Abril va ser un dia molt dur per tots,Tito va morir a l’hospital on portava una setmana ingressat perquè la seva malaltia anava empitjorant. Poc després de l’anunci de la seva mort les xarxes socials s’han omplert de comentaris de suport a la família i de record al que va ser entrenador del primer equip del Barça. Durant aquets dies després de la seva mort el camp nou ha estat el lloc més visitat de tot Barcelona on s’ha creat un racó amb una foto de Tito perquè tots els aficionats portessin objectes per tenir un bon record.

Malgrat aquesta mala notícia tots els barcelonistes, i aficionats al futbol sempre recordarem a Tito com a un gran exemple a seguir.

Carla Marco

No vull dir que no m’agrada estudiar, però no m’agrada. Sé que és molt important pel meu futur i tots els tòpics que es diuen, per la veritat a vegades veig els estudis una mica innecessaris a l’hora d’aplicar-los a la vida real. I amb això no vull dir que estudiar sigui una pèrdua de temps, ni molt menys tot el contrari estudiar és el millor que pots fer en aquests moments, però jo ho veig d’aquesta manera.

Podríem dir que en aquesta vida jo he vingut per jugar a futbol, és l’únic que sé fer bé i és el que m’hi he dedicat tota la meva curta vida, només cal que mireu els meus anteriors escrits, tots són sobre futbol. Sé que sona molt surrealista però jo em vull dedicar a jugar a futbol per mi seria injust que el meu destí estigués fora dels terrenys de jocs. Estic convençut que jo he vingut aquest món per fer-ho.

Sergi

Ahir, com ja sabeu va ser “el clàssic” entre el Barça i el Madrid. Eren les 8, i al no tindre El Plus, vaig haver de mirar-ho per Internet; una pàgina anomenada “Rojadirecta”. Vaig entrar a la pàgina i vaig gaudir del partit.

En aquest partit, el Barça havia d’aconseguir els 3 punts si o si; és a dir, la victòria, perquè sinó el Barça ja no podria guanyar el títol de la lliga. El Barça va aconseguir avançar-se en el marcador, però acte seguit, Benzema, el davanter del Madrid va aconseguir marcar dos gols en 5 minuts.  Poc temps després, Messi, el millor jugador del món (opinió personal) aconsegueix marcar un gol. El partit va acabar 2-2 abans de la primera part.  A la segona part, els dos equips feien moltes ocasions de gol, ja que els dos es jugaven el títol. Va acabar el partit amb un 3-4, on el Barça va ser victoriós. Graciés a aquesta victòria, el Barça es troba només a un punt del Madrid i del Athletic de Madrid, amb possibilitats de guanyar la lliga.

Sergi Sánchez Jurado

Fa unes setmanes van fer un partit de la lliga anglesa dels que fa goig veure; no solament perquè era un derbi entre Liverpool i Everton, sinó perquè l´ambient i els ànims i cants dels aficionats feien que la emoció del partit traspassés els límits del terreny de joc, per si fós poc era un partit marcat en el meu calendari, ja que sóc aficionat del Liverpool. En definitiva, era un partit que tenia moltes ganes de veure.

Però quan em disposava a veure el partit va aparèixer un inconvenient (com a la majoria de dies) no havia acabat els deures encara i se´m feia incompatible fer les dues coses alhora. Així que malauradament vaig haver de tornar a l’habitació i seguir fent els exercicis de mates amb una mica de ràbia amb mi mateix, perquè vaig pensar que si m´hagués posat a fer els deures abans, en aquell moment podria estar veient l’esperat partit.

Sort que al final tot va acabar bé, vaig resoldre els deures de mates amb concentració, esforç i rapidesa i vaig poder acabar de veure la golejada del Liverpool sobre els seus veïns. Cosa que va fer que em sentís molt orgullós de ser seguidor de aquest equip.

Sergi Almansa

Jugo a futbol al Club Esportiu Vilassar. Estic en una categoria on 4 equips (un d’ells el nostre), estem competint per ascendir a preferent. El meu equip i jo, anem tercers a la lliga, on encara tenim possibilitats de pujar.

La setmana passada, vam jugar contra els primers, Cirera. Al començar el partit, Cirera ens va marcar dos gols en menys de 20 minuts, on s’hi van avançar al marcador. No ho vam donar per perdut i vam seguir lluitant. A la segona part, ens van encaixar el 3-0. Seguíem lluitant i lluitant, però era massa tard per remuntar el partit. Al finalitzar el partit, vaig tindre el pensament en que la lliga s’havia esfumat.

Al arribar a casa, vaig reflexionar, i me’n vaig adonar, que si des del primer moment haguéssim reaccionat, el partit podria haver sigut nostre. Aquesta setmana, Cirera va perdre contra els quarts, i en aquest precís moment, ens hem adonat que podem seguir lluitant i competint per quedar líders.

Sergi Sánchez Jurado

Carles Puyol, va néixer el 13 d’abril del 1978 a Lleida. És un futbolista català que juga de defensa al primer equip del Futbol Club Barcelona és el capità de l’equip blaugrana des de la temporada 2003/2004 que va entrar a la Masia amb 17 anys, al 1996. Puyol és un dels jugadors que porta més temps en l’equip, per això és tan estimat per l’afició. A casa meva sempre l’hem seguit i crec que és un dels millors jugadors d’aquest equip, per moltes coses que el fan diferent a la resta de jugadors.

Fa poc, el dia  4 de març el defensa anuncià que la seva etapa al Futbol Club Barcelona s’acabarà a final de temporada, concretament el 30 de juny de 2014. Puyol deixa el terreny de joc degut a moltes coses, però la principal i més important és el seu estat físic, que després de tantes operacions i rehabilitacions li ha dit prou, tot i que ell va firmar el contracte fins el 2016, ha decidit abandonar. Així doncs, el capità blaugrana deixarà el club als 36 anys després de jugar 392 partits oficials de Lliga i sumar 21 títols, entre ells 6 Lligues i 3 Champions. A l’afició tot i que ens ha fet pena que marxi, sabem que serà el millor per ell , ara li toca viure una vida nova. 

Carla Marco

L’altre dia vam anar al poble veí, a Premià de Dalt, a jugar un partit de futbol. Vam arribar de bon dematí i no és que fóssim molts jugadors, érem 7 persones… Sabíem que no anava a ser fàcil, nosaltres anem a la classificació de mitja taula cap a baix i ells van per la zona alta. Van començar marcant ells i no ens va agradar gaire… Vam donar el màxim que podíem i en una jugada  vaig marcar. Vam empatar el partit i pensàvem que res era impossible. Aleshores, per dos jugades inútils ens van fer dos gols… Ara sí que sí que ho teníem complicat. Vam aguantar-los bastant bé i després de passar el temps, en pocs minuts vam empatar el partit. Vam quedar 3-3.

No va ser pas un partit fàcil pero tothom sap que res és impossible i tot s’ha d’intentar. Esperem seguir així a la lliga i intentar quedar en una bona posició.

Àlex.