LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa gairebé quatre mesos que vam començar la lliga. Era patètic. Jo i uns quants amics vam decidir apuntar-nos al Cabrils. Vam començar a entrenar, érem molts jugadors, fins que un dia van decidir dividir l’equip en dues parts; l’A i el B. A mi, van posar-me en el B.

Al principi, era desastrós; érem els jugadors justos per jugar els partits, havíem de posar de porter a un infantil, és a dir, un nen més petit que nosaltres, i a més no era gaire bo. Anàvem desanimats a jugar els partits. A conseqüència d’això anàvem per la cua.

Això un dia va canviar. Ja ens preníem les coses més seriosament, fins que un dia va arribar un porter d’Austràlia i va substituir a l’altre. Amb l’ajuda de jugadors de l’A, vam anar guanyant partits; era un no parar. Ara mateix, hem passat d’anar últims a anar vuitens. Ja gaudim de jugar a futbol, i ara anem molt més animats a jugar els partits i a entrenar. És divertit.

Tothom que es prengui les coses com cal, pot arribar on ell mateix vulgui.

Gerard Sanchez

L’altre dia, mentre estava mirant la televisió, concretament TV3, vaig veure que emetien l’entrega de la pilota d’or.
Eren tres finalistes: Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Lionel Messi, ha estat la primera vegada a la història del futbol, que els tres finalistes eren del mateix equip.
Per a mi, tots tres jugadors haguessin guanyat, ja que en Xavi Hernández és, actualment, un dels millors centrecampistes del món; sap obrir espais, és molt bon passador… l’Andrés Iniesta és molt bon jugador, i a més a més, va marcar el gol que va donar la victòria d’Espanya en el Mundial de Sud-àfrica, i per últim, en Lionel Messi, va marcar molts gols l’any passat amb el FCB i és considerat el millor jugador del món, ja que, no és individualista i té molta visió de joc.
Al final de l’entrega del premi, el guanyador de la pilota d’or va ser Lionel Messi.
Pel meu punt de vista, s’ho ha guanyat treballant molt durant l’any, però per a mi hagués hagut de guanyar en Xavi Hernández.

Sergi Francès

El FIFA World Player és un premi individual que la Federació Internacional de Futbol Associat (FIFA) que va decidir instaurar a l’any 1991 i amb el qual es reconeix al millor jugador del món de cada any.

Com és decideix el guanyador? Molt senzill, els capitans i entrenadors de totes les seleccions nacionals dels cinc continents voten. Cada capità i seleccionador vota a tres jugadors, atorgant-li tres punts al primer classificat, dos al segon i un punt al tercer, l’única condició és no poder votar a un jugador de la mateixa selecció nacional.
Aquest any els tres candidats són el Leo Messi, el Xavi Hernàndez i l´Andrés Iniesta.
Guanyi qui guanyi d´aquests jugadors és un orgull per a tots els culers, degut a que els tres han estat formats a la Masia, i que els tres juguen al Barça.

En la meva opinió els tres es mereixen el gallardó, però a mi m´agradaria que el guanyes el Xavi, perquè és un jugador català (nascut a Terrassa) i perquè és el més veterà dels tres. Els altres dos ja tindran oportunitat de guanyar-ne més!

Jordi

Hores abans del clàssic, tot era expectació, mig món esperava ansiosament el partit que, actualment dins la meva visió esportiva, ens oferirien els dos equips més grans del futbol d’avui en dia.

Gran part dels madridistes tenien coll avall que em el seu nou i reforçat equip de talonari, podrien destronar la immunitat del barça en els clàssics des de l’arribada d’en Pep a la banqueta blaugrana. Tot el contrari passava amb els aficionats “culés”, que temien que en “Mou” i l’estrella futbolística i mediàtica Cristiano Ronaldo (CR7), els deixessin en evidència en el seu propi estadi, el “Camp Nou”.

Però, com tot, el futbol s’ha de jugar abans de poder donar un resultat el 100% fiable, i així va ser. El F.C.Barcelona va mostrar la seva millor cara envers l’etern rival i va fer una gran demostració de joc i filosofia de club.

El R.Madrid va marxar ni més ni menys que amb una maneta cap a casa, alguns ho varen titular com una “Bufetada a Mou”, altres com el partit perfecte, etc. Sincerament, el que des del meu punt de vista vàrem poder gaudir 400 milions de persones el passat dilluns 29 de novembre, va ser F-U-T-B-O-L, amb totes i cadascuna de les lletres.

Això sumat al plaer de fer empassar les paraules als impresentables dels merengues, van produir un orgasme d’emocions perfecte. Només esgarrat per personatges com en Ramos, que com no, va voler donar la nota, intentant lesionar el millor jugador del moment i agredint a un parell de companys seus de selecció.

Àlex

El tema principal d’aquests últims dies: el partit del Barça contra el Madrid. Aquest dilluns la veritat és que no era un dilluns qualsevol. De bon matí, la majoria de persones ja parlaven sobre el clàssic. Era d’esperar que hi hagués molta expectació, ja que la majoria estem esperant el dia en que aquests dos grans equips s’enfrontin. Doncs bé, aquell dia ja havia arribat. Tothom esperava que fossin les 9 de la nit perquè comencés!

Encara que m’agrada el futbol, he de dir que no sóc de cap equip en concret. Per tant puc dir que si guanyava un o l’altre, no m’importaria. Només m’interessava veure un partit bo de futbol. Per contra, he de dir que portava posada la samarreta del Barcelona, amb el nom de David Villa al darrere, perquè des que ell jugava al València, que m’agradava. Exactament fa 5 anys que l’admiro moltíssim. Era el seu primer clàssic. Per això era molt important per a ell.

Doncs bé, quan només quedava una hora i mitja perquè comencés, vam anar en busca d’un lloc bo en un bar, que no estigués gaire ple. Però ens vam emportar una gran sorpresa, i no positiva. Al principi ens van dir que al poliesportiu posarien una pantalla gran perquè la gent pogués veure millor el partit. Però quan vam anar cap allà, no hi havia cap pantalla. Tot i així vam voler prendre’ns això amb alegria, i una amiga va dir: “si es que la pantalla és tan plana que ni es veu”. Possiblement, ara no faci gràcia, però en aquell moment ens en va fer . Al trobar-nos amb aquest problema, vam decidir anar als altres bars. Total que ens vam recórrer gairebé tot Vilassar per trobar un lloc, i no en vam trobar. Tot estava ple.

Ja no sabíem que fer, i per això una amiga va decidir trucar a un amic i preguntar-li si li faria res que anéssim a veure 5 amigues el partit a casa seva. Ell ens va dir que no li importava.

Quan vam entrar a casa seva, hi havia familiars seus del Madrid i altres del Barça. Va ser un bon partit, però el que més em va agradar d’aquella nit, sens dubte, va ser la companyia amb la que estava. Vam riure moltíssim. Sobre el partit, he de dir que encara que no anava ni amb un ni amb l’altre, he de reconèixer que va jugar molt millor el Barcelona. A l’hora de celebrar els gols, els que vaig celebrar amb més alegria van ser els del Villa,  ja que és com el meu ídol.

Marta

El clàssic, el Barça–Madrid, “el partit del segle”. Un partit que es veu a la majoria de països del món, milions d’espectadors observant el que passa damunt el terreny de joc. Aquest fet l’aprofiten perfectament les televisions de pagament, que en un sol partit, aconsegueixen una gran quantitat de diners.

Aquestes televisions de pagament, com per exemple “Gol TV” o “Canal+”, el que fan és comprar els drets del partit per poder retransmetre’l per televisió i la gent paga una certa quantitat de diners per poder veure’l. Gràcies a això, aquestes televisions privades obtenen grans beneficis en un sol partit. De fet, aquest clàssic s’ha convertit en el esdeveniment futbolístic més vist en la història de la televisió de pagament, amb 2.488.000 d’espectadors. A part de la gent que ho compra per tenir-ho a casa seva, alguns negocis com bars o restaurants, també compren aquest servei per poder oferir als seus clients el partit. Com a conseqüència d’això, molta gent que no té els diners necessaris per comprar aquest servei i vol veure el partit, té la possibilitat de fer-ho.

Tot i això, penso que tothom, com a ciutadà i amant del bon futbol, té dret a veure un partit tan important com aquest a casa seva sense haver de pagar. Però com que això no passarà , és evident que el clàssic s’ha convertit en un clar negoci per les televisions de pagament.

PD: 5-0 😉

Gerard

Dilluns, molts van disfrutar d’un gran partit de futbol entre el Barcelona i el Reial Madrid. Jo no el vaig veure perquè no tinc televisió de pagament. Però no pretenc parlar del partit en si, sinó que vull parlar de la importància que se li va donar al partit fora del món del futbol.

A mi no m’importa que durant una setmana abans de l’anomenat “clàssic”, en els diaris i notícies d’esports gairebé només es parli del partit, ni tampoc que se’n facin programes especials. Però sí que m’importa que repercuteixi tant com ho va fer fora del món del futbol. I és que per a mi, les conseqüències del partit van passar la línia de l’estupidesa, semblava que el dimarts s’acabés el món.

Perquè m’entengueu, us posaré exemples personals o propers a mi. Dilluns jo no vaig entrenar, ja que començo a les 21:30 i el partit començava a les 21:00. Però així i tot, no ho trobo bé, hi havia gent del meu equip que volia entrenar, però com que el club va decidir que no hi hauria entrenaments a causa del partit, es va suspendre el meu entrenament i els de després. Deixant a part els entrenaments, el meu pare tenia una reunió important, però es va aplaçar ja que els seus clients havien de veure el partit. I estic segur que es van suspendre molts entrenaments, reunions i compromisos, i fins i tot, es van arribar a tancar botigues abans d’hora a causa del “match”. I això, si tota la gent tingués interès per veure el partit, ho trobaria bé, però com sé que no és així no hi estic d’acord.

Per acabar, jo penso que tot i que va ser un bon partit (sobretot per als del Barça), se li va donar massa importància. I no només importància fora del món del futbol, sinó també dins. Ja que es va parlar massa d’un partit que, tot i ser un clàssic, no era tan trascendental per a la lliga.

David

El proper dilluns 29 de novembre a les nou de la nit tenim una cita. Es juga el Barça-R.Madrid i com tots sabem, no és un partit qualsevol.

Un partit com aquest, significa rivalitat. Significa xoc entre els dos equips més forts de la lliga. Significa lluitar per aconseguir el triomf, la copa i el reconeixement dels altres. A més a més, hi ha un plus afegit; la relació Mourinho-Guardiola, el duel Messi-Cristiano i la competitivitat entre tots dos equips. Allà, en el Camp Nou, serà on veurem llimar diferències i on es demostrarà quin dels dos és el millor.

S’hi parla als medis de comunicació, al supermercat i a l’institut, perquè com he dit abans és un partit diferent. Tothom hi està pendent vulgui o no, ja que un duel com aquest és notícia i no només on es juga sinó que també arreu del món.

Tothom queda per veure’l ja sigui amb els amics, la família o els companys, encara que no segueixi gaire aquests dos grans equips i, sempre trobem l’afortunat que pot anar al camp i llavors, disfruta com el que més. En fi, és un punt de trobada entre totes les persones.

El pròxim dilluns em despertaré a les set i mitja del matí i estaré desitjant que siguin les nou de la nit per disfrutar i llavors, casa meva serà el punt de trobada. Us confesso que només de pensar-hi ja em poso nerviosa.

Anna Benítez

Tot això comença des de ben petit. Quan naixem, els teus pares tenen un sentiment futbolístic. Quan ens anem fent grans, els nostres pares ens han anat transmetent aquest sentiment i nosaltres l’hem anat heretant. Però quan arribes a una certa edat, que ja opinem, fem cas al nostre interior, i ja tenim una idea de què és ser “lliure”, tot canvia. Nosaltres, comencem a opinar sobre aquest sentiment i ja podem escollir sobre l’equip del qual tu et sents. Quan ja ets aficionat i seguidor d’aquest equip, sempre vols el millor per ell.

Molta gent, pot pensar que si guanya el teu equip, què et dona, o què perds, si perd. És ben senzill, aquesta gent realment no els agrada el futbol, però els que realment seguim el nostre equip, no ens fa res, si no guanyem res material, però quan guanya, sentim una alegria interior i ens posem eufòrics perquè portem l’equip a la sang, i si perd sentim ràbia i impotència.

Gerard

Hi ha gent que es pensa que aquest esport només consisteix en anar al darrere de una pilota i xutar-la per marcar gol, sense cap fi de bé, però el futbol és molt més que tot això. És una manera de sentir uns colors, la rivalitat i tensió que hi ha entre aficions, sempre, clar, des del respecte i la tolerància, ja que sempre hi ha el o els típics aixafa-guitarres que volen “donar la nota” per a fer-se notar. Per a mi és això i molt més, la tristesa que sents en perdre contra l’etern rival o completament el contrari, l’estat d’alegria/èxtasis que provoca marcar un gol, o bé, simplement guanyar un partit amistós. Compartir aquests moments amb els amics és una cosa que no tot ho pot provocar i fan d’aquest esport una forma de vida molt bonica i carismàtica. Això fa que qualsevol persona que sàpiga valorar i hagi viscut en aquest món pugui comprendre i viure aquest conjunt d’emocions i bonics sentiments.

Amb aquest text no voldria que ningú se sentís obligat a tornar-se “futboler”, sinó que tots aquests “anti-futbolers” que corren maldient el nom del futbol deixin de fer-ho com a costum i només critiquin aquestes estratosfèriques nòmines que guanyen els jugadors dels equips, amb això jo seré el primer en estar d’acord amb ells, és tot.

Àlex