LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia em vaig fer una pregunta que ja me l’havia qüestionada més d’una vegada: “Per què té més audiència el futbol masculí que el futbol femení?” Jo sincerament no ho acabo d’entendre. Poden haver-hi diferents opinions, hi ha gent que pensa que els homes juguen millor, d’altres que no és un esport per dones, d’altres que és culpa nostra de l’audiència, etc.

Però jo em pregunto :“que no juguen al mateix esport?” A mi m’agrada el futbol, però a aquestes preguntes no els hi trobo una resposta. Algun cop he vist per la televisió partits de futbol femení, però no tants com de masculins. Jo crec que les noies estan preparades físicament, tenen il·lusió de triomfar, ganes de jugar i la mateixa tècnica que els homes. I ara pregunto: “Són menys que els homes?” “No creus que els hi agradaria tenir la mateixa importància que tenen els jugadors masculins?”, sembla ser que només l’audiència que puguin tenir per televisió fa que un esport pugui ser més conegut que un altre. Tant important pot arribar a ser la televisió?

Ariadna

Avui, només aixecar-me he encès la televisió i la notícia del dia era “El Barça guanyador de la Champions”.

Ahir per la nit, vaig anar a veure el partit amb les amigues al poliesportiu de Vilassar, ja que posaven una pantalla gegant perquè ho poguéssim veure millor. Vam arribar allà amb el partit ja començat, i era impressionant la quantitat de gent que hi havia allà dintre.

He de dir que jo vaig anar per gaudir d’una final de futbol i per estar amb les amigues, perquè jo no sóc de cap equip en concret. M’agrada el futbol però no sóc aficionada a cap. Per tant, no vivia amb tanta passió el partit com les meves amigues, però m’ho vaig passar molt bé veient-les gaudir a elles i a les altres persones que estaven allà.

La veritat és que el Barça va guanyar merescudament. El gol que, al contrari dels altres, vaig celebrar amb més força va ser el tercer; el que va marcar David Villa. És el meu jugador preferit des de fa 5 anys, i crec que es mereixia marcar en aquesta final ja que ha sigut molt criticat aquest any per alguns aficionats culers, que deien que no rendia tant com havia fet en els altres equips en els que havia jugat. Crec que tenen una mica de raó, encara que tampoc era just que l’ataquessin de la manera que ho han fet alguns. El pitjor és que com que la gent sap que a mi m’encanta el “Guaje”, sempre em deien a mi:
El Villa no està fent res aquest any!
I fins i tot, alguns han arribat a dir-me que no es mereixia estar en el Barça.
Jo els ignorava però no m’agradava que m’ho diguessin, perquè a mi em continuarà agradant encara que a vegades no jugui del tot bé…

Crec que el gol que va marcar ahir li servirà per tenir més seguretat en ell mateix i també tenir més suport per part de l’afició, perquè la veritat és que per a mi, va ser un grandíssim gol i no és gens fàcil marcar un gol com aquest en una final de la Champions.

Marta Jareño

El deporte español durante la última década, en particular los últimos años, ha resaltado por todo el mundo, desde los innumerables títulos del FC Barcelona hasta el histórico Campeonato del Mundo de la selección española, sin mencionar que hay otros grandes deportistas a primer nivel mundial, como lo son: Rafa Nadal, Alberto Contador, Pau Gasol, Fernando Alonso, Jorge Lorenzo, Dani Pedrosa y muchos más.

Dentro del éxito del deporte español, cabe destacar el gran efecto que tiene Cataluña en él. Pedrosa, Xavi Hernández, Puyol, Guardiola, Pau Gasol y otros más relacionados con el deporte, son catalanes reconocidos mundialmente, sin mencionar el grandísimo FC Barcelona que en estos momentos está reconocido como el mejor equipo del mundo. Por lo que pienso que es digno de admirar que una pequeña región de España tenga este elevado nivel deportivo, a esto se le suma el resto del deporte español, dando a lugar a uno de los países con más talento deportivo a nivel mundial.

El 28 de este mes se disputará la final de la Liga de Campeones en Londres, en donde jugará un equipo catalán representando a España, el FC Barcelona. Pase lo que pase, yo estoy orgulloso de mi equipo, no solo por llegar a la final, sino por el emblema que es para Cataluña y España.

Seyde

Una vegada més el Futbol Club Barcelona demostra la seva fantàstica manera de jugar a futbol. Tot i que guanyen gran part dels partits que juguen, quan perden, saben perdre. Tot al contrari que el Real Madrid. Malgrat això, en la meva opinió, el Madrid és un bon equip.

Al dia següent d’un ‘’Madrid-Barça’’, l’institut s’omple de polèmica. Els nois discuteixen entre ells sobre les faltes justes o injustes, de les targetes que l’àrbitre no ha tret i havia de treure, dels mals modals d’alguns jugadors, inclús d’entrenadors incapaços d’entendre el ‘’PER QUÈ?’’ un equip és així.

En el moment que intervinc en alguna d’aquestes discussions o polèmiques, automàticament per la boca d’un merengue surt: -Calla! Tu no en saps de futbol!-. Probablement tenen raó, moltes normes d’aquest joc no les sé amb claredat, però jo crec que és una manera de no escoltar l’opinió d’altres aficionats, i limitar-se a defensar el seu equip de la manera que es pugui.

El que certament trobo molt trist és que pel simple sentiment rabiós que tenen ALGUNS seguidors madridistes, les noies no puguem tenir una conversa de futbol. No obstant tot el que he dit, sempre hi haurà algú que t’escolti i entengui que t’agrada la teva afició al Barça.

Andrea

El dissabte passat el Club Esportiu Premià vam disputar un partit de futbol contra el Club Esportiu Mataró. El partit tenia una gran importància, ja que si no aconseguíem guanyar es posava molt difícil quedar segons i per tant, ascendir de categoria.

Vam començar la primera part molt motivats i dominant en el joc i en les ocasions, però estàvem una mica nerviosos i no encertàvem les ocasions. En canvi, el Mataró va arribar en dues jugades aïllades i ens va marcar dos gols. Vam arribar al descans amb un desavantatge de dos gols (0-2). La segona part va començar tal i com havia acabat la primera; domini en el joc i en les ocasions per part del Premià i defensa organitzada i contundent amb jugades d’atac aïllades del Mataró. En una d’aquestes jugades aïllades ens van marcar el tercer gol. Aquell gol ens va enfonsar molt, però a falta de 10 minuts pel final del partit va començar el miracle: vam marcar el primer gol. Dos minuts més tard vam marcar el segon i ens vam venir amunt, començàvem a creure que la remuntada era possible. Només un minut després vam marcar el gol de l’empat i quan ja havia acabat el temps reglamentari vam marcar el quart gol, que ens donava la victòria.

Després del partit, a part de tres punts molt valuosos, ens vam emportar una cosa encara millor. Hem après que mai s’ha de tirar la tovallola, que si creus en una cosa la pots aconseguir a través de l’esforç i la lluita. I el més important de tot, que un jugador sol pot fer una jugada molt bona o pot marcar un gol molt bonic, però és un equip el que guanya partits i campionats. Quan tots els membres d’un equip creuen en ells mateixos i s’esforcen al màxim pel grup guanyaran molts partits, en canvi un equip ple d’estrelles en el que tothom va pel seu compte ho tindrà molt més difícil.

Roger

Per fi! Som Campions!! Ho portàvem desitjant tota la temporada i ho hem aconseguit. Encara que la campanya anti-Barça ha estat molt dura i ens han atacat des d’on han pogut. Han volgut treure la il·lusió, però en cap moment hem perdut l’esperança i al final, hem rebut la millor recompensa. Hem guanyat jugant a futbol i demostrant qui som. Els jugadors, l’entrenador i l’afició que tenim.

S’ha celebrat una gran festa. Milers de persones hem acompanyat el bus que duia els jugadors i el cos tècnic pels voltants de l’estadi i hem esperat la seva arribada a l’interior del Camp Nou. Els hem rebut com es mereixien i els hem mostrat el nostre agraïment.

“Llorca al nostre cor”, va ser el missatge que portava el bus i on es solidaritzaven amb les víctimes del terratrèmol. I així, una vegada més es va deixar clar que el Barça és més que un club.

Durant els parlaments, els jugadors van deixar clar que reservaven el seu discurs pel dia 29, després de la final a Wembley i esperem que així sigui. Ja que tots estem impacients per a aquest dia.

Després d’haver-me passat tota la temporada parlant del Barça he pensat que aquest text seria una bona forma d’acomiadar-la. Aquest diumenge a la nit, rebrem la copa en el millor escenari possible i davant de la millor afició. Serà el final més esperat i feliç per a tots nosaltres.

Anna.

Mourinho, Mou, José, tots aquests i més, són el ventall de noms que podem atribuir a l’entrenador actual del Reial Madrid.

Aquest personatge, s’ha convertit, des de la seva arribada a la casa blanca, en el fürher d’aquest club tan “senyorial”. Ell, juntament amb l’ajut de la “Central Lechera” o premsa madrilenya, amics personal de Florentino Peréz (president merengue), ha desprestigiar tots els mèrits aconseguits pels culés.

Aquest modest entrenador portuguès, ha deixat de banda, el futbol o cap cosa que s’hi assembli, només dedica la seva feina a criticar i desprestigiar qualsevol cosa o acció que emprengui l’equip blaugrana.

Bé, també s’ha de dir que ha utilitzat els cinc clàssics per a repartir llenya, però sobretot, que no es pogués jugar a futbol. Un exemple a això últim que dic, és que a tots els clàssics, menys aquest darrer, ha acabat el partit sense els onze jugadors. Ens preguntarem, i “POR QUÉ” tot això sr. Mou?, segur que el nostre estimat traductor ens podria contestar aquesta pregunta, que tants cops repeteix.

Àlex

Són un quart de deu del vespre. Hi ha molta tensió a Mestalla. Un quart d’hora més tard, arriba el moment. Són dos quarts de deu quan l’àrbitre marca el començament del partit.

Amb un joc brut per part del Madrid, la primera part i la segona han estat bastant igualades, amb ocasions de tots dos rivals; fins que al final de la pròrroga arriba la tragèdia. Cristiano Ronaldo, encaixa un gol a la porteria de Jose Manuel Pinto, i tots els culers aficionats ens desesperem. Suposo, que els merengues, estaran satisfets d’aquesta victòria, ja que fa uns divuit anys que el Madrid no guanyava aquesta copa. No passa res!

Nosaltres, els culers, som optimistes, sabem que si ens volen eliminar de la copa d’Europa, hauran de suar sang i deixar-s’hi la pell.

Gerard

Aquest dissabte es va jugar el primer dels quatre clàssics que ens esperen les pròximes dues setmanes. El resultat va ser d’empat a 1 i els culers vam acabar una mica decebuts no pel joc de l’equip sinó per l’arbitratge tant casolà i madridista que va fer el senyor Muñiz Fernandez. Tot i els favors arbitrals que el Real Madrid va rebre, el seu entrenador José Mourinho va sortir a dir que l’arbitratge va afavorir al barça i jo em pregunto: Per què?

– Pel penal que no va xiular a Villa a la primera meitat?
– Per assenyalar tres faltes perillosíssimes a la frontal de l’àrea blaugrana que només va veure ell?
– Per ensenyar més targetes a jugadors del barça que a jugadors del Madrid mentre els madridistes van fer el doble de faltes?
– Per deixar sense amonestar un jugador tant perillós com és Pepe?
– Per regalar un penal al Madrid al minut 82 de partit?

A part d’això, ja estic tip de sentir sempre les mateixes queixes de Mourinho (que si els àrbitres van contra ells, de si el calendari no els va bé, si al barça li regalen els partits, de que sempre que juga contra el barça acaba jugant amb 10 jugadors…).

També s’ha de comentar que el Barça hauria d’haver matat el partit quan jugava amb un home més degut a l’expulsió al minut 56 d’Albiol (per una claríssima agafada del coll a Villa dins l’àrea quan es quedava sol davant Casillas).

Definitivament, crec que la lliga ja està acabada, però que podíem haver-la rematat al Bernabeu, on fa més mal si no fos per la nefasta actuació de l’àrbitre, al qual per desgràcia nostra l’estadi se li va fer gran.

David

He sentit molts cops la frase: “No se per què et poses així, si només és futbol”. Bé, la gent que pensa així no entén què és el futbol per la gent que hi juguem o simplement per aquells que els agrada viure’l.

Ells no entenen la distància recorreguda, l’esforç emprat o les hores involucrades pel que pensen que és “només futbol”. El futbol m’ha donat els millors moments de la meva vida. Sovint em sento satisfet de veure que el sacrifici que hi poso val la pena, quan el meu equip marca un gol, quan guanyem un partit, o simplement quan noto que gaudeixo jugant.

El futbol no és només un esport, és molt més. Si no el vius és difícil d’entendre’l, però estic segur que hi ha molta gent que sap del que parlo. Hi ha dies en que el futbol és la meva millor companyia, dies grisos ens els que tot em sembla dolent i només puc veure desgràcies, però tan sols el fet de sentir la pilota als peus em dona comoditat i raons per a superar el dia.

Així que per mi i per molta gent com jo, el “només futbol”, és un conjunt de somnis, de records, de sentiments, de desitjos i sobretot de satisfaccions. Espero que algun dia la gent entengui que per nosaltres és molt més que un simple joc on s’ha d’entrar una pilota a la porteria.

Roger