LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No parlo de fa gaire temps, quan encara quedava l’últim partit de la lliga BBVA, va sorgir la notícia que tots esperàvem, sobretot en lligues tan disputades, però que tots desitjàvem que no aparegués. Parlo ni més ni menys que dels famosos “maletins”. És cert que això no ve de nou, ja que és un tema molt parlat en les últimes jornades, però, de veritat potser què existeixin equips, amb falta de professionalitat, els quals acceptin un acte tan immoral com el suborn?

Aquest any han estat protagonistes el Granada i el Deportivo de la Corunya, últims rivals dels equips amb accés a guanyar el títol de lliga. Els rumors no van tardar a escampar-se ràpidament al mateix temps que les especulacions, els més racionals deien que era del tot impossible que un equip de jugadors d’elit realitzes un acte tan miserable i fora de tot plantejament ètic per un benefici tan material com serien els diners, d’altres simplement desconfiaven de l’honor de la directiva de tots dos equips.

És cert que es tracta d’un acte irracional i que, a priori, tots negaríem de seguida, però mai podrem saber el nivell d’amor propi d’una persona ni fins on està disposada a arribar per un bé material, així que, malauradament, no podrem conèixer la resposta a la qüestió del primer paràgraf.

Estem a dissabte, dia que em toca jugar un partit de futbol, possiblement un dels més importants de la temporada, ja que és contra el primer classificat a la lliga. El partit és a les quatre de la tarda.

He anat fent una bona setmana d’entrenaments i el més segur és que l’entrenador em posi a l’onze inicial. Em desperto ja nerviós per culpa del partit, però és normal perquè avui he de demostrar molt.

D’altra banda, avui vindrà l’entrenador del Juvenil A, per veure com jugo i això em fa estar encara més neguitós. Em dutxo per intentar treure’m els nervis de sobre, però no em serveix de res, segueixen al meu cos.

Arriba la una del migdia, hora de dinar. Em preparo un plat d’espaguetis perquè necessito hidrats de carboni que donen energia. Passades les dues em començo a mentalitzar per al partit. Em preparo la motxilla i l’altaveu, per motivar a l’equip amb la música.

Són les dues i quaranta-cinc, hora de marxar cap a El Masnou que és l’equip on jugo. Estem convocats a les tres però gairebé tots arribem una estona abans. Entrem al vestuari i preparo la música abans que l’entrenador entri per fer les explicacions pel partit. Tots estem molt motivats.

Entra l’entrenador al vestuari i diu l’onze, i al mig del camp estic jo, content. Penso que és un gran moment per demostrar les qualitats que tinc. Jugo els vuitanta minuts del partit, és a dir, sencer. Estic molt content, ja que hem guanyat 1-0; un partit molt complicat.

Surto del vestuari després d’haver-me dutxat i em ve a veure l’entrenador del Juvenil A per dir-me que li he agradat molt com he jugat i que em convoca per a l’endemà, anar a jugar amb ell. Quina il·lusió! No puc ser més feliç!

Els moments més feliços són els que aconseguim fent alguna cosa amb l’esforç propi. I aquesta felicitat no és de tipus material, és a dir, no és efímera. Crec que en aquest moment, això es reflecteix perfectament.

Un dels moments més feliços que he viscut va ser aquest estiu passat. El futbol és una part important de la meva vida i hi poso molt d’esforç i sacrifici per intentar estar al màxim nivell. Jo jugava al Vilassar de Mar, però vaig anar a provar al Mataró. Si em fitxaven, volia dir jugar a la màxima divisió que puc estar, és a dir, jugar entre els millors 16 equips de Catalunya (Barça, Espanyol, etc.). Tot i que això significava més temps en viatges i fer un major sacrifici, era un dels meus somnis i lluitaria fins al final.

Vaig estar dues setmanes entrenant fins que, després d’un partit, l’entrenador ens va cridar al meu pare i a mi, i ens va donar la notícia: em volen per l’any que ve! El moment de felicitat va ser màxim, ja que vaig veure recompensats tots els esforços que he anat fent. Això és el que més m’agradava i, a més, contra els millors.

Aquest va ser un dia que difícilment oblidaré i que em fa sentir molt orgullós. Per tant, em sembla el moment més idoni per definir la felicitat, ja que és una cosa que sempre recordaré, l’any que estava entre els millors de Catalunya.

Estic a l’habitació, engego el televisor i poso TV3, és nit de Champions. Juga el Barça contra el Bayer Leverkusen. Tinc deures per demà, no gaire importants, però bé, són deures. Vull veure el partit, ja que té molt bona pinta. El Barça perd a la primera meitat, m’emprenyo i vull apagar el televisor però no puc, sé que remuntarem. A la mitja part reflexiono, haig de fer els deures, així que m’hi poso a fer-los. Els acabo i torno a posar el televisor, ja ha començat la segona part, però no m’he perdut gaire. A punt d’acabar el partit, el Barça remunta en dos minuts. Ara ja he fet la feina i he gaudit dels últims minuts.

No sé què fer, estic indecís. Avui he anat a entrenar amb l’equip de futbol onze de Premià de Mar per decidir si, al final, deixava el futbol sala, esport en el qual he jugat durant deu anys. Durant l’entrenament, m’he divertit molt i els companys m’han semblat molt simpàtics però no estic convençut del tot, ja que deixaria de jugar amb els meus amics de sempre. Després de pensar-ho molt, he decidit que vull fer un canvi. Tot i que el meu pare m’ha advertit que no em fes enrere a mitja temporada, ho tinc clar: jugaré a futbol onze.

Cap de setmana, per fi!!! Ho necessitava urgentment després d’una setmana d’institut. La veritat és que aquest any ha començat força dur i jo vull treure molt bons resultats per entrar ben preparat al batxillerat, el qual ja tinc escollit.

Formo part d’un equip de futbol. Demà estic convocat al camp de l’Alella a les 8.15 h. Sona el despertador i m’envaeix una mandra immensa, però m’aixeco del llit perquè formo part de l’equip i sento que no els puc faltar.

El treball que fem és la suma del que fa cadascú de nosaltres i avui estic una mica nerviós. És el primer partit de la temporada i tinc un nou entrenador. Vull que vegi tot el que puc donar de mi mateix i el que puc aportar a l’equip.

Sento el soroll de la torradora, les torrades ja estan llestes, em mentalitzo de cara al partit i baixo a esmorzar.

Dissabte 6 de juny del 2015, són les onze de la nit, i el Barça s’ha proclamat campió d’Europa. Xavi Hernández ha sigut l’encarregat d’aixecar la Copa d’Europa al cel, quedant aquesta imatge per a la posteritat, però aquesta no ha estat la imatge més destacada del partit, sinó que ho ha estat la imatge de les llàgrimes d’una llegenda del futbol italià, Andrea Pirlo.

Pirlo, campió del món amb Itàlia, i bicampió d’Europa amb el Milà; estava davant la seva última oportunitat d’aconseguir entrar en el grup selecte de jugadors que han aconseguit guanyar tres o més lligues de Campions, i a més a més, estava disputant el seu últim partit amb la samarreta de la “Vecchia Signora“. Davant d’haver perdut la seva última oportunitat de proclamar-se tricampió d’Europa, Pirlo va esclatar a plorar al mig del camp, deixant una de les imatges més emotives de la final de la Champions disputada a Berlín. Però davant de les llàgrimes d’una llegenda, també hi han respostes de llegenda i de gran capità com Xavi Hernández. El capità blaugrana va anar a saludar un per un els jugadors del conjunt italià, però es va aturar especialment amb Pirlo i Buffon. En veure al primer plorar, el va abraçar i el va consolar i va aconseguir treure-li un somriure per acabar caminant agafats de l’espatlla pel centre de l’Olympiastadion de Belin.

En el cas de Buffon; considerat com la llegenda viva de la Juventus, ja que va continuar a l’equip després de descendir a la segona divisió italiana; no ha aconseguit guanyar mai la Lliga de Campions, havent disputat 2 finals i havent-les perdut totes dues. Amb 37 anys, estava davant la seva última oportunitat d’aixecar “l’Orelluda” com a capità de la Juventus que és, però no ho va aconseguir. Tot i això, Gianluigi Buffon es va comportar com tot un senyor, amb tristesa al seu interior, però no es va moure del camp fins que el Barça va aixecar la Copa d’Europa, i en tot moment va saber perdre la seva última oportunitat de guanyar la Champions, és per això, que Xavi també va tenir un detall amb ell, i el va abraçar i va parlar amb ell durant el temps entre el final del partit i el moment en què els “bianconeros” pujaven a recollir la medalla de plata com a subcampions de la UEFA Champions League.

Roger

S’acaba la temporada i els clubs comencen a moure’s per fitxar els jugadors més bons i els que han destacat més durant la temporada.
En el meu cas, la meva temporada ha sigut d’allò més bona, setze gols i quart golejador de la lliga. Per tant això vol dir que comencen a trucar clubs veïns interessant-se per mi. Però sempre he tingut clar que si no em trucava un equip gran o un equip en una categoria elevada no me n’aniria del Vilassar, porto des de petit jugant aquí i són molts records que deixaria enrere. Però també tinc clar que si m’hi vull dedicar-me, algun dia hauré de marxar per seguir progressant i avançant, ningú va dir que el camí seria fàcil però estic cent per cent convençut que jo jugaré a primera divisió i arribaré a complir el meu somni des de petit.

Sergio

Blau i grana, aquests són uns colors que molta gent adora. Uns colors que identifiquen a un conjunt de persones molt valorades positivament. Aquests que els porten són l’equip del Barça. Sóc culé des de petita igual que tota la meva família i no me’n penedeixo.

Des que era una nena de quatre anys que seguia tots els partits de futbol que jugava aquest equip. Per molt que no m’apassionés gaire aquell esport, m’encantava veure’ls jugar i gaudir. En Pep Guardiola va ser una de les persones que més em va marcar d’aquella gran pinya que formaven tots, per això quan va marxar vaig deixar de seguir el fil futbolista que havia estat seguint des de feia uns anys. A vegades veia un tros de partit però molt de tant en tant.

Ahir mateix jugava un partit molt important i vam decidir conjuntament amb dues amigues d’anar-lo a veure. Al principi no va ser gaire interessant, ja que el marcador anava igualat a zero i no teníem la passió i els nervis d’un joc més puntuat. Tot va començar a posar-se interessant quan el Barça va marcar el primer gol, ja que a partir d’aquell moment li vam posar més atenció al que passava al camp. En cada un dels tres gols que van marcar vam tornar a sentir la passió que havíem sentit anys enrere i vam gaudir celebrant-ho.

No em penedeixo gens de la nit viscuda ahir perquè vaig gaudir molt i m’ho vaig passar d’allò més bé.

Elisenda

Ara ja feia unes quantes setmanes que no marcava cap gol, i de mica en mica vaig començar a desesperar-me en cada partit que jugava. Fins que en aquest ultim partit vaig fer dos gols i una assistència de gol.

Abans d’aquest partit portava un total de vuit gols en tota la primera volta. Ara ja en porto deu i sóc el màxim golejador del meu equip, i el desè de la lliga. Mai havia fet tants gols en una temporada, i encara queda tota una volta. Espero poder arribar a ser el pixixi de la lliga i així poder fer el salt a primera divisió. Cosa que el meu entrenador encara no em veu capaç, però per això treballaré molt dur per aconseguir el meu objectiu i demostrar-li que puc estar a primera divisió o fins i tot categories més altes.

Sergio