LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El primer cop que vaig anar a esquiar va ser a l’edat dels 4 anys amb la meva família a les pistes d’esquí de La Molina, a la Cerdanya. En aquells temps no en tenia ni idea d’esquiar, no és que ho recordi massa bé, sinó perquè m’ho han dit els meus familiars. Però a mesura que van anar passant els anys, gràcies a algun monitor i sobretot al meu pare que en sap molt d’aquest esport he anat millorant i ara sóc millor.
Com que ja en sé, mai em canso d’esquiar. Cada any hi vaig un parell de caps de setmana. Gràcies a això, l’esquí s’ha convertit en el meu esport preferit. M’apassiona i mentre estudiï la carrera d’informàtic, l’altra passió que tinc, no m’importaria poder treballar de monitor.

Sempre quan el meu pare em diu que anirem a esquiar el pròxim cap de setmana, em poso nerviós i salto d’alegria.

Però fa un parell d’anys que vaig decidir provar l’Snowboard i a partir d’aquell moment ja no he tornat a posar-me els esquis. Podríem dir que m’he passat a l’altre bàndol.
El primer cop que el vaig provar l’snowboard vaig pensar que no me’n sortiria perquè ho veia bastant complicat. Després de moltes caigudes, morrades i menjar més neu que mai, vaig acabar pillant el truc.
La segona vegada que vaig tornar a pujar sobre una taula va ser a l’esquiada de segon. Per prudència vaig posar-me en el grup de principiants però vaig veure que no era el meu lloc i l’endemà ja anava al grup més avançat i vaig gaudir un munt.
La veritat és que no tinc ganes de tornar a esquiar, l’Snowboard m’ha abduït. Per mi és més difícil i més entretingut que esquiar. Potser això és la causa de que ja no tingui ganes de posar-me els esquis.

Pol

Una experiencia inolvidable y que recordaré durante muchos años es la esquiada que hice en segundo de secundaria. Se quedó grabada en mi mente por todas las anécdotas que viví durante esos tres días tan intensos y espectaculares. Tengo que reconocer que en septiembre no tenía claro si quería ir a esquiar a Andorra. No lo tenía claro porque nunca había practicado ese deporte y no sabía si me iba a gustar. Al final, después de que todos me hablaran muy bien del esquí decidí decir que sí.

Cuando quedaban pocos días el nerviosismo iba en aumento y solo hacía que contar el tiempo restante. Cuando me levanté a las cinco de la mañana para ir a coger el autobús estaba muy inquieto porque sabía que solo quedaban unas escasas horas para estar en Andorra. Allí viví algunas anécdotas muy importantes para mí. Una de ellas fue ir a Caldea. Es más que un spa y distinto de un balneario. Me acuerdo que junto a mis amigos disfruté como un niño chico. Guardo un gran recuerdo de aquella noche y me gustaría poder volver de Venecia con una anécdota tan buena como esa.

En conclusión, estoy muy contento de haber podido gozar de una estancia tan fructífera en Andorra. También espero que en Venecia me lo pase tan bien como me lo pasé cuando iba a segundo de secundaria.

Víctor

El dia 28 de Febrer vaig anar a esquiar a la Masella el cap de setmana amb els meus pares i el meu germà. Vam sortir de Vilassar a les set del matí per poder arribar a les pistes ben aviat, ja que són dues hores de viatge i, si no, no aprofitaríem el dia.

El viatge es va fer llarg però per fi vam arribar a les pistes. Primer vam llogar el material i seguidament vam començar a esquiar. Anàvem parant de tant en tant per menjar alguna cosa però no ens entreteníem perquè, si no, perdíem el temps i no podríem esquiar tot el que ens agradaria, ja que les pistes les tanquen a les cinc de la tarda, que exactament va ser quan vàrem marxar cap a l’hotel que havíem reservat a Alp, un petit poble on hi viu poquíssima gent i està a dotze quilòmetres de la Masella. Aquella tarda vàrem berenar i sopar al poble i després vam anar a dormir perquè estàvem cansats.

L’endemà, ens vam aixecar i vam baixar a esmorzar al mateix hotel i ràpidament vam tornar a les pistes, però aquest cop vam escollir anar a la Molina perquè estava de camí a casa i així a la nit no hauríem de fer tanta caravana amb el cotxe.

Carla

El dia 18 de Gener, vaig partir cap a Andorra amb la família d’en Jaume, un amic que m’estimo molt. Al cap de dues hores i mitja de viatge vam arribar a l’hotel. Després d’instal·lar-nos vam anar caminant a la botiga on llogaríem i compraríem el material necessari que faltava per esquiar. Els cinc dies següents vam seguir una rutina molt activa. Ens llevàvem a les vuit i mitja de la matinada, a les nou esmorzàvem del bufet lliure de l’hotel i a les nou i mitja ja agafàvem el telecabina per pujar a les pistes. Després de quatre hores intenses d’esquí fent alguna petita pausa, anàvem a dinar cada dia a un restaurant diferent (tots molt bons) i a la tarda fèiem diferents activitats. Un dia anàvem a passejar per Andorra, un altre patinàvem sobre gel, ens banyàvem a la piscina i al jacuzzi de l’hotel o jugàvem al billar. Quan ens cansàvem de tot això, anàvem a l’habitació a descansar.

Haig de reconèixer que va estar una esquiada diferent amb gent molt agradable i simpàtica. M’ho vaig passar d’allò més bé.

Marina

A mi m’agrada molt esquiar, des de ben petita espero amb moltes ganes que arribi l’hivern i el fred per anar-hi i poder gaudir del magnífic paisatge que ofereixen les muntanyes cobertes de neu.

Quan arribo a l’estació, em poso les botes, els esquís i el casc i me’n vaig directament al telecadira. Un cop arribo a dalt de les pistes em dirigeixo cap una d’elles i des d’aquest moment m’oblido de tot el que m’envolta i gaudeixo al màxim del descens. És un dia intens, dinàmic, que s’aprofita al màxim i on un no para gairebé quiet.

Al cap d’unes hores, que se’m passen volant, arriba el moment de sortir de les pistes, treure’m els esquís i aquelles malèvoles botes que em destrossen els peus. En tornar cap a casa comentem allò que ens ha fet riure o que ens ha agradat més, com les caigudes, i finalment m’acabo adormint.

Ara farà una setmana vaig anar a esquiar amb les amigues. Va ser una experiència inoblidable, amb les seves caigudes, bogeries, pèrdues d’esquís… Espero tornar-hi l’any que ve i passar-m’ho igual de bé.

Eva

Si et proposen un cap de setmana a la Vall de Bohí i t’agraden els esports de neu i contemplar paisatges d’alta muntanya, és interessant i força atraient. Aquesta possibilitat l’he tinguda aquest darrer cap de setmana.
El pla no podia ser millor, arribar a l’hora de dinar de dissabte, agafar forces i amb tota l’energia participar d’una caminada nocturna per la Vall amb raquetes de neu, sota la llum de la lluna plena i amb l’ajut d’una lot frontal, amb la companyia del meu pare i un amic seu. Al final de la travessa caldo reconstituent i sorteig entre els participants: gorra, samarreta, buf…
Tornada cap a casa: llar de foc i celebració d’aniversari, un bona sopa calenta, pastís i riure en companyia d’uns bons amics.

M’he aixecat d’hora aquest matí per fer les cinc hores que ens separen de Vilassar a Barruera, estic cansat, pujo a les golfes on dormiré, una son dolça em va envaint, mentre sento els meus pares i els seus amics parlar i riure, la tranquil·litat del cap de setmana ens reconforta a tots.

Diumenge matí, el despertador sona ben d’hora, si volem esquiar cal aprofitar les hores de llum. Tinc la sort de pujar al pic esquiable més alt de Catalunya: el Puig Falcó. M’atreveixo amb les pistes vermelles. El paisatge que contemplo és impressionant, muntanyes blanques m’envolten, et sents insignificant davant la magnitud de l’entorn, però alhora satisfet perquè l’esforç ha valgut la pena.

Si busques, si et mous, si surts… aprens, vius, comparteixes.
L’alternativa podia haver estat quedar-se davant el televisor amb una sensació d’apatia i embrutiment. No ho dubteu, no deixeu passar una bona oportunitat, la vida te les posa al davant, però cal estar amb els ulls ben oberts i amb l’energia a punt.

Andreu Ruf

Des dels tres anys que esquio amb els meus pares. És un esport que m’agrada molt, no sé si és perquè el porto practicant gairebé tota la meva vida, però quan arriba l’hivern no em puc contenir les ganes de pujar a esquiar amb la meva família.

Farà ja uns cinc anys que tenim un apartament a Andorra. No és gaire gran, però el just per poder passar un cap de setmana. Segons el meu pare, tenir-ne un implica pujar pràcticament cada cap de setmana. Per ell pujaríem sempre, però a mi no m’acaba d’agradar del tot aquesta idea que té ell. Hi ha alguns caps de setmana que tens ganes de pujar, desconnectar de tot i gaudir de l’esquí, però hi ha altres que no tens tantes ganes de pujar. No se per què tinc la mala sort que sempre que marxo passen les coses més emocionants, o els meus amics fan coses noves, i aquest és un dels grans motius pels quals no m’agrada pujar.

Més d’un cop he pujat Andorra enfadada amb els meus pares, perquè hi havia una festa i jo no hi he pogut anar. Però lo bo de que t’agradi tant una cosa, és que a vegades, et fa compensar altres coses que també t’agradaria fer, però en aquell moment no pots. Això és el que em passa a mi amb l’esquí. Quan em poso els esquis i començo a baixar les pistes, desapareix el mal humor. Crec que aquest és el principal motiu pel qual m’agrada esquiar, que em canvia l’estat d’ànim, tot i que més d’un cop caus a terra i et fas mal, jo m’ho passo molt bé. A més, com que és un esport que li agrada i el practica tota la meva família, és una cosa que ens fa estar units i ens permet divertir-nos tots junts.
Així que sí, potser hi ha caps de setmana que podria estar amb els meus amics, però poder gaudir d’una cosa que t’agrada amb les persones que estimes, no té preu.

Mariona

Quan s’acosta aquesta època de l’any, on els dies són molt curts, les nits ben llargues i les temperatures força baixes i la gent pensa amb les festes de Nadal i les celebracions que s’hi fan, però el meu pensament és blanc, els meus records em porten a visualitzar una muntanya nevada ja sigui de la Cerdanya, del Pirineu Lleidatà o d’Andorra, els tres llocs on jo he anat a esquiar. El meu primer contacte amb aquest esport va ser de molt petit, entorn els quatre anys ja em vaig calçar el primer parell de botes i els meus mini esquis. L’avantatge de tenir una germana més gran es que tot ho comences més aviat.

Doncs, el que deia, amb quatre anys ja vaig tenir la meva primera classe d’esquí, i així cada any, intentàvem anar-hi almenys un parell de vegades per temporada. Quan vaig ser més gran vaig anar-hi amb l’escola, primer quan feia sisè com a sortida de final de primària i després a segon d’ESO.

L’experiència de lliscar per la neu és genial, et dona una sensació de llibertat total i entres en contacte amb la natura d’una manera molt especial.

Jofre

Com diu el títol, per fi ha nevat. Amb aquesta frase no em vull referir aquí a Vilassar sinó on ha de nevar, a les muntanyes. Aquí només causa destrosses i és una molèstia, però també va bé de tant en tant.

Referint-me al tema que havia començat, és que ja ha nevat a les pistes andorranes, per fi podem anar a fer el meu esport preferit que és l’esquí.

Des que va començar la temporada no havia nevat res, només havia fet una mica de fred per així per poder fer neu. Teníem un anticicló aquí a Espanya que no deixava passar res i tot anava directe a els Alps, que em tenien envejós amb els seus 5-6 metres de neu. Però entre aquesta setmana i la passada ha fet una nevada d’1-2 metres que ja li ha donat el color esperat, just a temps per un esdeveniment molt especial com es la copa del món femenina d’esquí.

Joan Ros

Fa aproximadament 3 anys que esquio, la veritat és que el primer dia no m’agradava gens, perquè no em sortia res, queia en la pista de principiants i veia com nens de 4 anys m’avançaven àgil i fàcilment. Així que a l’hora de portar els esquís al peu ja m’arrepentia de haver fet cas al Sergi i haver anat amb tots ells d’esquiada.

La sort va ser que el pare d’en Sergi me’n va ensenyar, i al final del dia ja li començava a agafar la pràctica. Tot aquell dia em va deixar fet pols. Al dia següent vaig progressar molt. I al final va ser un dels millors caps de setmana que he passat.

Aquestes esquiades les hem anat repetint i al no tenir por he pogut gaudir molt, encara que m’hagi caigut més d’una vegada i alguna de bastant perillosa, sobretot en la pista més forta, la negra.

Per això el que temo és que l’escalfament global del que tothom parla acabi amb aquesta època de l’any que tant m’agrada i haguem de deixar de practicar aquest esport tan impressionant.

Gerard