LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

M’agradaria ser entrenadora professional. Sempre m’ha agradat molt fer esport, especialment bàsquet.

Fa molt de temps que jugo a bàsquet, aproximadament nou anys. El bàsquet és un esport que sempre m’ha cridat l’atenció i practicant-lo he après moltíssimes coses.

Quan era petita, vaig practicar molts esports, com per exemple: natació, ball, gimnàstica artística, bàsquet… Encara em recordo de quan vaig trepitjar una pista de bàsquet per primer cop. Estava molt contenta de provar aquell esport, ja que cap dels anteriors m’agradava gaire. Així que vaig decidir apuntar-m’hi.

Els avantatges que té ser entrenador personal és que ajudes les persones a tenir un bon físic i una bona salut (fer esport és molt saludable). També aprofites i et mantens en forma tu mateix.

Un inconvenient que veig és que al final del dia segurament acabes molt cansada.

Ho tinc clar. Tinc moltes ganes de començar el Cicle Formatiu de Grau Mitjà d’Esports.

Laia Solbes

El món de l’esport és dur, requereix esforç i sacrifici i a vegades no et recompensa per igual, has d’aguantar la pressió que suposa jugar en un equip i donar la talla, has d’aguantar la pressió de voler guanyar sempre i no permetre’t fallar i has d’aguantar la pressió del teu entrenador. Un entrenador que intenta treure el millor de cada un de nosaltres, que t’exigeix, que et fa repetir les coses fins que et surten bé, que et fa sofrir i et crida, i per això en molts casos queden com “els dolents de la pel·lícula”.

Fa set anys que vaig entrar en el món de l’esport, i per primera vegada he trobat un entrenador que no només treu el millor de nosaltres, sinó que ens anima, ens aconsella i de vegades, si cal, ens renya, però per sobre de tot confia en nosaltres, confia en el nostre potencial, quasi més que tot l’equip junt. Ens valora, ens respecta i ens admira tant, com nosaltres a ell.

Ara farà unes setmanes, per culpa de baixes en l’equip, ens vam haver d’enfrontar a les primeres de la lliga només amb deu jugadores. Tot i que només és una de menys del normal, es nota. Jugar en inferioritat durant vuitanta minuts és tot un desafiament, però el nostre entrenador no va dubtar ni un segon que nosaltres els hi plantaríem cara, ens va dir que érem capaces de tot allò i més, i que lluitéssim fins a l’últim moment. I no anava gaire desencaminat, vam mantenir la portaria a zero fins a la mitja part, però a la segona part i fruit del cansament, l’equip contrari es van acabar emportant la victòria. Quan l’àrbitre va xiular el final, el nostre entrenador, emocionat, ens va abraçar a totes i cada una de nosaltres i ens va donar les gràcies per haver jugat, per haver donat la cara.

I per tot això, crec que tinc un entrenador excepcional.

Àurea