LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquesta setmana, suposo que la majoria de gent haurà vist per les notícies que al famós ciclista Lance Armstrong li han retirat tots els seus títols per dopar-se. Això és un disgust molt gran cap a la gent que li agrada el ciclisme. Jo no sóc un aficionat al ciclisme, però aquest tema m’ha fet enfadar una mica. El ciclisme ha perdut credibilitat. Ja no se sap si estan nets o es dopen. Quina gràcia té tot això?

Si un s’aficiona a un esport de competició és perquè li agrada sentir l’emoció de la competitivitat i també li agrada veure com de mica en mica els humans van millorant aspectes, com per exemple, la velocitat màxima a la que pot arribar un ésser humà o el temps que triga en fer tot el recorregut. Però si els que han de batre els records els baten però amb ajudes de substàncies no aptes, passa de ser un esport maco a ser una enganyifa.

Això del dopatge ha passat en el ciclisme però pot passar en qualsevol esport. Ara ja no sé si algun esportista es bo o és que rep “ajudes´´.

A mi particularment m’agrada el futbol, i ja sé que hi ha controls d’antidopatge a cada partit. Però si algun dia, al cap d’uns quants anys, m’adono que tot ha sigut una estafa, em portaria una decepció molt gran. Fa pocs anys a la lliga italiana es van comprar partits. Ho van descobrir i un dels millors equips italians va haver de descendir. La pregunta és: Quina necessitat hi ha de fer trampes? I la resposta és molt senzilla, la necessitat de fer trampes ve dels diners que es mouen en apostes. Es mou una quantitat de diners exagerada, i la gent que els té mou fils per guanyar-ne més. Ho fan sigui com sigui.

Per acabar, només dir que quan hi ha diners en joc, les coses perden la seva essència i la seva finalitat, que és la de passar una bona estona veient un esport en que els participants estan en igualtat de condicions.

Marc