LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dia 6 de Setembre després de tot un dia de descans i nervis, havia arribat l’hora, a les 21:00 h de la nit. 700 persones equipades amb frontals per endinsar-nos en el bosc.

Van llençar el tret de sortida, després de fer-nos fitxar amb un xip per controlar els talls de pas i els controls sorpresa, vam pujar des de la plaça de l’ajuntament de Vilassar de Mar, corrent amunt, per l’Espinaler i cap a la muntanya de la creu per la part cremada i molt dreta, el turó de l’infern, allà ens vam trobar amb un embús de gent que corria perquè era molt dret i molt estret, això va fer perdre temps, tot i així vam arribar 15 minuts abans del temps límit en el primer tall de pas, a la bassa del senglar, al km 8.

Després d’aquesta dura pujada vam baixar per una baixada molt tècnica anomenada els “uiuiuis”, que com fa veure el seu nom és fàcil fer-se mal, era molt rocosa i hi va haver varies reblincades de peu. En acabar la baixada vam planejar fins a arribar al punt baix de Burriac, tocava passar el pitjor, vam vorejar el “bucle” abans de pujar Burriac on hi havia el segon tall de pas.

Vam començar a Pujar Burriac per les marques blaves, la part més dreta, al km 15, aquesta pujada és on tothom queia, o vomitava, era molt dura i era per passar-ho malament. Quan vaig ser a dalt, sentia la veu de la meva germana animant-me, li vaig fer una forta abraçada, vaig fitxar el 2n tall de pas i tocava baixar.

Vam baixar una baixada rocallosa i molt tècnica, després d’aquesta baixada vam tornar a pujar, la pujada del turó dels oriols, sort que ja era l’última pujada. Per fi havia arribat la part final, anava amb les cames fetes pols i nerviosa pel temps, em quedaven 5 km i havia de fer menys de 4 h per complir el meu repte. Vam fer una llarga baixada per corriols i vam arribar a l’asfalt, però estàvem a la part de dalt de Cabrils i la meta era a la platja de Vilassar de Mar. La baixada es feia eterna i el que m’inquietava més era el temps. Vam arribar al pla de l’Abellà i anava justeta de temps, només em quedava fer l’últim esforç per complir el meu repte, sense sentir-me les cames.
Vaig trepitjar la platja, només quedaven 50 metres, vaig fer l’últim esprint i faig arribar a la meta. Repte finalitzat!

Vaig esperar a l’entrega de premis, i de sobte van dir: I el premi a la noia més joveneta de la Burriac atac 2014 és MARIA LOIRE I LLONGUERAS, vaig pujar a recollir el meu premi, un ram de flors molt gran. Però seguidament van tornar a anomenar: i la primera junior femenina de la Burriac atac 2014: MARIA LOIRE LLONGUERAS, em van obsequiar amb una gran copa i tothom em va felicitar.

Estic molt orgullosa del meu repte, una cursa de 22 km amb un desnivell positiu de 1172 metres i un desnivell acumulat de 2344 metres. El punt més alt de la cursa es troba a 466 metres. I vaig aconseguir-ho fer amb 3 hores i 56 minuts.

Maria

Avui diumenge he anat amb els meus pares, tiets i cosins al Circuit de Catalunya a veure les World Series by RENAULT, on hi havia curses animacions, botigues, etc.

Ens hem llevat molt aviat i hem marxat cap allà. Quan hem arribat hem anat al paddock on hi havia els camions de cada escuderia. Després ens han deixat anar al Pit Lane on els corredors estaven signant autògrafs, pòsters i fotografies. Quan hem acabat hem anat a la tribuna per veure la primera cursa del dia. Que n’eren de ràpids el cotxes! Quan ha acabat la cursa hi ha hagut una exhibició d’un Formula 1 pilotat per una noia.

Seguidament ha començat la segona cursa molt accidentada amb 6 cotxes fora de la carrera i amb la victòria del corredor català Albert Costa. Quan s’ha acabat aquesta han fet una exhibició, amb quatre cotxes que derrapaven i feien coses impressionants, i després ha sortit Jean Ragnotti, un ex pilot de rallys Francès que amb 66 anys ha fet un show impressionant amb un cotxe molt vell.

A les 14:40 ha començat la penúltima cursa i mentre la vèiem hem dinat un entrepà, aquesta cursa ha guanyat el pilot català Alex Riberes i el segon el fill de Carlos Sainz, Calros Sainz Jr. Quan ha acabat hem anat a fer un tomb pel circuit on hi havia varies exposicions amb cotxes molt antics. Hem marxat a les 16:30 i quan he arribat a casa m’he posat a escriure aquest article abans que se m’oblidessin les coses. Ha estat un dia fantàstic!

Quim

3, 2, 1, ja! Comença la cursa. Els milers de persones es comencen a moure. Al principi caminant, després corrent. Els primers quilòmetres passen volant. Vas mirant al teu voltant i veus a la gent corrent animada. A banda i banda dels carrers hi ha persones que han vingut per veure la cursa i donar suport aplaudint. Sovint els nens es posen al teu davant perquè els hi xoquis la mà. Fins i tot de vegades vénen timbalers i animen amb música.
D’una manera o una altra et sents diferent, en el bon sentit, i et deixes portar gaudint del teu moment, de la teva cursa. Arribes a l’avituallament, cap als 5km, i això et fa baixar una mica el ritme ja que hi ha molta gent per agafar aigua, i uns metres més enllà trobes totes les ampolles tirades pel terra. Tornes a recuperar el ritme i te n’adones que ja vas per més de la meitat de la cursa, però hi ha moments en que desitjaries amb totes les teves forces parar de córrer i descansar. No ho fas. Saps que has de continuar, encara que el patiment augmenti, has d’aguantar. Tornes a mirar al teu voltant, com al principi i ara veus que hi ha més gent caminant que no pas abans, però tu no et pots rendir.
Fins que arriba el moment. Veus com un inflable en el qual posa “arribada”, llavors saps que has de fer l’últim esforç, l’últim esprint per arribar a fer els 10km.
I per fi, creues la línia d’arribada, llavors et sens molt bé, et sens feliç i encara que no has quedat el primer ni molt menys, et sents guanyador.

Pau

Aquest diumenge a Barcelona tindrà lloc la Cursa del Corte Inglés. Cada any se celebra a mitjans de maig, però aquest any es fa abans. Això és degut a que al maig hi ha eleccions municipals.

Aquesta cursa té uns deu quilòmetres de llargada i passa per llocs de Barcelona que m’agraden molt. Surt des de Plaça Catalunya i tira Passeig de Gràcia amunt fins arribar al carrer Aragó. Recorre aquest carrer fins a Plaça Espanya. Personalment aquest és el tros més pesat, ja que és on trobes més aglomeració de gent. Un cop a Plaça Espanya però, comença el millor. Puja fins dalt de Montjuïc, i allà dóna una volta a l’Estadi Olímpic. Aquesta part és impressionant. Tens unes vistes de Barcelona molt maques. Després, baixa per l’altre costat de la muntanya fins arribar novament a Plaça Catalunya.

Tot i la seva llargada i la calor que fa normalment, és una cursa molt bonica de fer. La pots fer caminant o corrent, per tant et permet descansar quan ho desitges. A més, està a l’abast de tothom, qualsevol persona de qualsevol edat és capaç d’acabar-la.

Laura.