LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir diumenge dia set de juny vam anar a la Color Run, una cursa de cinc kilòmetres, on al final de cada kilòmetre et tiren un color. Al final tots acaben plens de diferents colors, blau, verd, rosa, taronja, groc… En acabar hi ha un concert on tota la gent hi va a ballar i cada vint minuts tiraven més colors. Va ser molt divertit, jo havia sentit parlar d’aquesta cursa però mai havia anat, m’ha sorprès molt perquè mai hagués imaginat que fos tan divertit. El que més em va agradar va ser anar amb les meves amigues, totes juntes.

Portàvam molt de temps esperant que arribés aquest dia, ja que havíem comprat les entrades des de feia mesos. Vam tenir alguns problemes a l’hora de comprar les entrades i uns dies abans em van dir que potser no hi podia anar, però finalment va arribar el dia i tot va sortir molt bé, ens ho vam passar genial. Va ser molt divertit, una de les coses que més gràcia em va fer va ser que quan vaig arribar a Vilassar de Dalt anava caminant cap a casa i la gent em mirava estrany i em sentia molt intimidada, cosa que ni a Barcelona ni al tren de camí cap a casa ens havía passat.
Va ser un dia inoblidable i del que tindrem uns molts bons records!!!

Iria

El dia 6 de Setembre després de tot un dia de descans i nervis, havia arribat l’hora, a les 21:00 h de la nit. 700 persones equipades amb frontals per endinsar-nos en el bosc.

Van llençar el tret de sortida, després de fer-nos fitxar amb un xip per controlar els talls de pas i els controls sorpresa, vam pujar des de la plaça de l’ajuntament de Vilassar de Mar, corrent amunt, per l’Espinaler i cap a la muntanya de la creu per la part cremada i molt dreta, el turó de l’infern, allà ens vam trobar amb un embús de gent que corria perquè era molt dret i molt estret, això va fer perdre temps, tot i així vam arribar 15 minuts abans del temps límit en el primer tall de pas, a la bassa del senglar, al km 8.

Després d’aquesta dura pujada vam baixar per una baixada molt tècnica anomenada els “uiuiuis”, que com fa veure el seu nom és fàcil fer-se mal, era molt rocosa i hi va haver varies reblincades de peu. En acabar la baixada vam planejar fins a arribar al punt baix de Burriac, tocava passar el pitjor, vam vorejar el “bucle” abans de pujar Burriac on hi havia el segon tall de pas.

Vam començar a Pujar Burriac per les marques blaves, la part més dreta, al km 15, aquesta pujada és on tothom queia, o vomitava, era molt dura i era per passar-ho malament. Quan vaig ser a dalt, sentia la veu de la meva germana animant-me, li vaig fer una forta abraçada, vaig fitxar el 2n tall de pas i tocava baixar.

Vam baixar una baixada rocallosa i molt tècnica, després d’aquesta baixada vam tornar a pujar, la pujada del turó dels oriols, sort que ja era l’última pujada. Per fi havia arribat la part final, anava amb les cames fetes pols i nerviosa pel temps, em quedaven 5 km i havia de fer menys de 4 h per complir el meu repte. Vam fer una llarga baixada per corriols i vam arribar a l’asfalt, però estàvem a la part de dalt de Cabrils i la meta era a la platja de Vilassar de Mar. La baixada es feia eterna i el que m’inquietava més era el temps. Vam arribar al pla de l’Abellà i anava justeta de temps, només em quedava fer l’últim esforç per complir el meu repte, sense sentir-me les cames.
Vaig trepitjar la platja, només quedaven 50 metres, vaig fer l’últim esprint i faig arribar a la meta. Repte finalitzat!

Vaig esperar a l’entrega de premis, i de sobte van dir: I el premi a la noia més joveneta de la Burriac atac 2014 és MARIA LOIRE I LLONGUERAS, vaig pujar a recollir el meu premi, un ram de flors molt gran. Però seguidament van tornar a anomenar: i la primera junior femenina de la Burriac atac 2014: MARIA LOIRE LLONGUERAS, em van obsequiar amb una gran copa i tothom em va felicitar.

Estic molt orgullosa del meu repte, una cursa de 22 km amb un desnivell positiu de 1172 metres i un desnivell acumulat de 2344 metres. El punt més alt de la cursa es troba a 466 metres. I vaig aconseguir-ho fer amb 3 hores i 56 minuts.

Maria

Teníem la televisió engegada, la meva mare planxava i jo estava sopant. Anaven passant els anuncis i els anàvem comentant, i un d’ells era el de Veri. Quan el vaig veure no li vaig donar gaire importància, l’única cosa que em vaig fixar, va ser en els paisatges i la música que van posar que la vaig trobar molt encertada. Després li vaig preguntar a la meva mare qui era el que sortia a l’anunci, i ella em va dir que era en Kilian Jornet, que corria per la muntanya i havia guanyat uns quants premis. A mi aquestes coses no m’acostumen a cridar l’atenció, pensava que era com els que guanyen premis però amb bicicletes, o qualsevol altre esport, així que no vaig donar-hi dues voltes i vaig continuar menjant.

Al cap de pocs dies després, va sortir anunciat que aquest tal Kilian Jornet sortiria al Convidat de tv3, i (com tots els Convidats) el vam veure, però no sé per què, aquest tenia ganes de que el fessin. Aquell dia va ser quan vaig descobrir exactament el que feia, i em va fascinar bastant, així que vaig començar a fer una recerca, mirant vídeos i buscant informació sobre ell, fins el dia d’avui.

En Kilian Jornet va néixer en un refugi a 2.000 metres d’alçada i des de ben petit que ha estat a la muntanya. No es defineix com un esquiador, ni alpinista, ni corredor… sinó que toca tots els temes, no és vol posar en un nom en concret. Ha fet molts rècords en pujar i baixar una muntanya, ha sigut 4 cops guanyador d’Skyrunning, apart d’haver guanyat moltíssimes altres curses.

Molta gent m’ha preguntat, inclús jo després de que ho fessin, perquè el tinc com a ídol si jo no faig curses de muntanya ni pujo corrents un 4.000. És cert que no em poso a córrer per la muntanya, però sí que m’agrada anar a fer pics, esquiar i passar-hi el dia. Potser el per què el segueixo és pel simple fet de la seva senzillesa, i el punt de vista en que et fa veure el món. La veritat és que li tinc enveja, cada dia penja fotos amb paisatges privilegiats els quals jo no veure ni la meitat, fa cada dia el que li ve de gust i encara n’hi tinc més perquè tot dia està menjant pa amb Nutella sense preocupar-se ja que ho crema tot!

Farà més o menys un mes que vaig anar a una conferència que feia a Barcelona, i l’Albert Om (l’entrevistador) li va dir que havia passat un any molt bo ja que ho havia guanyat tot, i ell li va contestar que sí, que havia estat un any amb sort i de seguida l’Albert Om va afegir que no fos tant modest, que no havia sigut la sort, i ell es va posar a riure. Després li va dir que tenia molts seguidors i el Kilian va respondre que ell creia que eren més importants els mestres, metges… que no pas ell que potser corria una mica més que els altres. Si el Kilian fos el mateix però cregut, ara aquest escrit no l’estaria fent, però jo no trobo que ens vulgui demostrar res, sinó que cada dia s’entrena i es prepara per fer el que li agrada.

Anna

Aquest curs m’he replantejat moltes coses, potser és que m’he replantejat la meva existència i què fer amb ella. L’estiu ha estat un punt d’inflexió, tots els dies els he dedicat a estudiar, i l’esforç ha tingut la seva merescuda recompensa, fins i tot he pogut gaudir de les meves vacances. De no fer gairebé res, -bé…, res de res no: de fet pensava molt-, he passat a tenir moltes coses a fer, i a fer-les.

Ara, gràcies a la constància que he adquirit durant l’estiu, les hores del dia tenen un contingut, i la meva vida té un altre color i tot això em fa sentir millor.

A més a més del temps dedicat a l’estudi i als deures, a escoltar música, a quedar amb els amics…, també he decidit anar a córrer: el treball intel·lectual requereix compensar-ho amb exercici físic.

Així que avui, malgrat sigui diumenge, m’he despertat al toc de despertador a les 8 del matí i després d’una dutxa i una bona tassa de llet amb cola-cao he sortit de casa i he tirat muntanya a munt fins al dolmen de La roca d’en Toni. Pel camí m’he creuat amb joves i no tan joves, que, bé caminant, corrent, en bici, o fins i tot a cavall, dedicaven les primeres hores d’aquest diumenge assolellat a fer exercici, potser ells també han d’estar molta estona asseguts dedicant-se a estudiar o amb una feina que requereix força esforç mental.

Cap a les 10 del matí he arribat a casa, tenia tot el dia per endavant per repassar exàmens, acabar deures…, però em venia més de gust posar-me a fer-ho que si hagués estat tirat al sofà. El meu cos estava cansat, en especial les meves cames, però la meva ment estava desperta i en alerta per adquirir nous coneixements.

Ha estat el primer dia que he anat a córrer, però no serà l’últim. És una bona medecina pel cos i per la ment.

Andreu Ruf