LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El descens no només consisteix en baixar per un camí amb salts i obstacles. El descens, és saber dir que no pots anar a alguna festa, o no pots quedar, perquè has d’entrenar. És vèncer la por a saltar aquell salt que et sembla tant difícil de fer. És ser dona i saber enroscar i desenroscar un cargol, saber canviar una roda, embrutar-te les mans de greix, estar fastigosament plena de fang… El descens és saber que hi ha molta gent millor que tu, però tot i així no rendir-te mai i sempre intentar-te superar. És tenir el cos ple de blaus. És tenir els braços destrossats i seguir entrenant. És saber-te aixecar després de cada caiguda i continuar endavant. És aguantar els nervis abans de cada competició i tremolar quan estàs a la parrilla de sortida i comença el compte enrere. És demostrar tot el que saps fer lluitant contra el cronòmetre. És sentir-te lliure al circuit. Passar-t-ho bé. És esforçar-te al màxim per aconseguir els teus somnis. Per molts és un simple esport, per mi un sentiment, una passió, un estil de vida.

Carla

Avui, 1 de novembre, he anat amb bici juntament amb el germà del xicot de la meva mare (en Lolo) i el seu cosí. Qui ho hauria de dir, però a Òrrius, tindria una sorpresa:

Després d’una dura ruta per camins rurals, un mal d’esquena insoportable i un fred que arronsa el nas, hem arribat a Can Jordi, el bar on hem esmorzat. En entrar al local ens ha pres nota una noia ben simpàtica. Just quan la noia ens ha servit els esmorzars s’ha obert la porta i he mirat, empès per la xafarderia, com seria la persona. Seria un noi, una noia, un home, una dona? Seria gran petit/a? Era la Lola, la nostra professora de tecnologia de l’any passat, també la meva tutora. En veure-la m’he aixecat, i en veure’m ella ha fet cara de sorpresa i ha exclamat: “Flori!”. A partir d’aquí ha saludat a en Lolo i al seu cosí que han resultat ser exalumnes seus. Ens ha explicat que ens troba molt a faltar, i que troba absurda una de les mesures que s’estan prenent al nostre centre com a protesta contra les retallades; no fer sortides durant el curs 2012-13. Finalment en Lolo ens ha convidat a un tallat a tots, ens l’hem pres, hem xerrat, la Lola m’ha repetit i repetit que estudiés, i hem pres el camí de tornada cap a casa.

Mentre tornàvem hem agafat senders que passen pel mig del bosc (trialeres) i el cosí d’en Lolo ha caigut en un revolt, per sort s’ha fet una esgarrinxada a la cama i prou.

Per acabar he arribat a casa, m’he dutxat, i m’he pres un caldo per entrar en calor.

Gerard

Què us sembla que l’ ajuntament de Barcelona vulgui prohibir l’ús de bicicletes per les voreres? Jo crec que com passa amb moltes altres coses s’arriba a la prohibició perquè prèviament no s’ha planificat ni organitzat bé aquest tema a la ciutat.

Si quan es va engegar el projecte del Bicing s’haguessin fet els carrils bicis necessaris o bé unes voreres el suficient amples per compartir vianants i bicicletes ara no estaríem parlant d’ aquest problema. Una altra vegada s’ha començat la casa per la teulada i per manca d’infraestructures sorgeixen els conflictes entre els pobres vianants i els ciclistes, ja que tots reclamen els seus drets.

A més si no fos per una colla d’ incívics que utilitzen la bicicleta per a fer curses i atropellar a qui troben davant, potser no s’hauria arribat a aquest extrem. Escolto els comentaris de les dues bandes i veig que tots tenen raó en les seves queixes. Crec que tot s’arreglaria si es respectessin més, uns als altres i demanessin plegats a l’ajuntament una xarxa sencera de carril bici per poder arribar a qualsevol punt de la ciutat sense necessitat de circular entre els cotxes o haver de pujar a la vorera .

Pau

Ara farà ja un parell de mesos, vam decidir amb un amic, d’anar a fer una excursió amb bicicleta per la muntanya, per fer una mica d’exercici i per desconnectar de la rutina de cada divendres.
A l’una, quan vam acabar les classes, vam anar a casa i ens vam fer un entrepà per poder esmorzar quan arribéssim al castell de Burriac. En arribar a dalt de la primera pujada vam parar a descansar una estona asseguts a una pedra, ja que la pujada que ens esperava també era dura. Vam tornar a agafar les bicicletes i a pedalar un altre cop.
No havien passat ni deu minuts quan el meu amic va voler tornar a parar per descansar, però jo li vaig dir que millor seria que anéssim caminant amb les bicicletes al costat per no cansar-nos tant. En el moment que vam baixar de la bici, vam tenir la mala sort de tenir un senyor gran al costat. El senyor devia tenir uns 70 anys i durant el trajecte que ens quedava fins al castell no va parar de parlar. Ens va explicar tota la seva vida i totes les excursions que havia fet aquell mateix dia. Malauradament vam haver d’aguantar les seves històries una bona estona ja que va explicar-nos-les uns deu cops.
Des d’aquest dia, cada divendres anem alguns amics quan acaba el col·legi a algun lloc de la muntanya a canviar una rutina que ja s’havia fet pesada, la dels divendres per la tarda.

Marc