LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja fa temps que sóc entrenadora de básquet, més concretament, segona entrenadora de nenes d’entre nou i deu anys. L’entrenadora principal és la meva mare, per això vaig tenir avantatge a l’hora d’escollir segon entrenador.

La veritat és que al principi la idea no m’agradava gaire, ja que tinc una germana d’onze anys, i si amb prou feines l’aguanto a ella, com podré entrenar deu nenes de la seva mateixa edat? Però tot i així vaig decidir intentar-ho.

Actualment estic molt contenta amb les que ara denomino “les meves nenes”, m’encanta entrenar-les, ensenyar-les coses noves i alegrar-te quan els surten bé, i sobretot ajudar-les amb. el que puc, ja sigui de básquet o del cole, hi ha vegades que fins i tot les he ajudat a estudiar per un examen.

Segurament l’any que ve ja no les portaré , però mentrestant disfrutaré dels moments amb elles, perquè són genials!

Paula

Últimament s’ha se dir que a les classes ja no faig el mateix, sento com si ja no m’hi fiques en els estudis, tot i que m’assec davant de tot no aconsegueixo concentrar-me, i acabo no fent res. Això no és només en els estudis, sinó que a casa o en qualsevol cosa, ja no m’esforço tant com abans, però tot això no és perquè no vulgui esforçar-me sinó perquè tinc tantes coses a fer que no sé per quina començar, és com si l’energia per fer les coses se’m anés esgotant per moments

El primer que faig quan estic atabalada és estressar-me i desprès no sé perquè m’enfado amb mi mateixa i m’entristeixo un munt. No m’agrada estar trista perquè el món se’t ve a sobre, tot et sembla malament i llavors no tens ganes de fer res, ja que per molt que facis saps que et sortirà tot malament, i poc a poc la feina se’t va acumulant.

L’única manera de poder-te sortir i oblidar-te una mica de tot és jugar a basquet. Porto jugant amb el mateix equip durant uns set anys, he passat per milions d’entrenadors, i tot i que al començament costa molt entendre’t amb ells al final els hi acabes agafant afecte, doncs sempre que hi vaig t’oblides de tot, perquè només penses en jugar i tot el que et preocupava ho deixes a casa, vas allà per fer el que t’agrada, i això s’agraeix molt

Anna

Tot va començar com qualsevol altre dissabte, em vaig llevar amb problemes, vaig baixar a esmorzar, em vaig rentar la cara i vaig sortir sobre les 10:00 a buscar el cotxe, cada juguem un partit de lliga i aquest cop ens tocava anar a Vic. Després d’una hora de viatge vam arribar al camp, era un camp molt gran , hi havia moltes grades de diferents colors. A tots sens veia cansats, la veritat és un pal anar fins a Vic a jugar.

El partit va començar amb retràs. Al cap de 10 min d’haver fet una roda d’entrades i escalfat una mica l’àrbitre va donar el xiulet inicial, les tres primeres parts les vam dominar, gairebé tot el temps anàvem per sobre del marcador de l’equip local encara que no estiguéssim jugant molt bé. Però al final l’equip local ens va remuntar i ens va empatar amb un triple, la cosa no pintava gairebé estàvem molt cansats, el partit s’havia acabat però la taula s’havia descomptat amb el temps…

A la pròrroga ens van guanyar, va ser mala sort, però després d’aquell partit vam anar tots a dinar a Vic i ens ho vàrem passar d’allò més bé, jo vaig agafar un barret de palla i m’el vaig possar al cap, la derrota no ens va afectar per res i vam dinar molt bé i al arribar a vilassar vam sortir fins que es va fer de nit.

Gerard

Porto jugant a bàsquet des dels nou anys en un poble no molt conegut com és Vilassar de Dalt. Aquest esport aproximadament pot ser format entre vuit i tretze jugadors/es, pero a la hora de jugar només el juguen cinc. Amb el temps han vingut i s’han anat membres del grup, pero només algunes s’han mantingut i aquestes són les que formen l’EQUIP. Hem crescut com a tal totes i hem tingut moments més bons o més dolents, moments d’alegries i moments de plors, però totes ens hem ajudat per seguir endavant tant a la pista com a fora.

Nosaltres no ens considerem part d’un club, ens considerem part d’un equip i ens fem dir UBUNTU que és una regla ètica sud-africana enfocada en la lleialtat de les persones i les relacions entre aquestes. La paraula prové de les llengües zulu i xhosa. Ubuntu és vist com un concepte africà tradicional.

Poques persones tenen la sort de formar part d’un equip on et sents bé, on poden ser ells mateixos i que els altres membres mai deixin que t’enfonsis. Per aquesta mateixa raó he decidit escriure sobre elles, pero no com un escrit per la TERTÚLIA DEL QUART PIS, sinó com una oportunitat per agraïr-les tot el que han fet per mi. Totes les vegades que m’han fet somriure, que no han sigut poques que diguem, totes les vegades que en caure m’han ofert la mà per aixecar-me i sobretot tots els dies per fer-me sentir part d’un projecte en el que totes som imprescindibles i úniques.

Irene

Ho recordo com si fos ahir. Estava molt nerviosa i no era l’única que ho estava del vestuari. No podia parar de mossegar-me les ungles, les cames em tremolaven. Suposo que tampoc era tan estrany estar nerviosa davant de una semifinal del campionat d’Espanya. A més a més, per si fos poc, jugàvem contra el Caja Canarias, l’únic equip que havia estat imbatut des de fa anys.

Un cop acabades les instruccions d’en Màrius, el meu entrenador, varem sortir del vestuari. Els meus ulls no ho creien. Totes les grades eren de color groc, tot el públic ens recolzava i ens animava. Era increïble, tota l’afició s’havia desplaçat, ni més ni menys, que des de Mataró a Saragossa només per a poder veure aquest partit. Tot això ens van donar el triple de ganes de jugar aquest matx.

Si he de ser sincera. una mica de por si que feien, ja que la més baixeta del equip contrincant era més alta que jo. El primer quart va ser difícil de pair, igual que la segona part ja que varem marxar al descans amb una diferencia de menys 16 punts. Mirant-ho des de un altre punt de vista no estava gens malament, ja que el Caja Canárias a la mitja part acostuma a guanyar de 50 al seu adversari

El tercer quart va estar bastant millor, 3 triples consecutius ens van motivar per a seguir treballant per a una futura victòria. Un cop acabat aquest quart perdíem només de 5 i encara no ens ho creiem, tot i que les cames ens començaven a fer figa sabíem que era el moment més important per a poder posar-nos per davant i així ho varem fer. Quan només faltaven 3 minuts pel final del partit guanyàvem de 2 però les canàries no es donaven per vençudes tan fàcilment.

Faltaven 55 segons, guanyàvem de 4. Si elles haguessin anotat un triple encara es podien haver posat per davant, però no va ser així vàrem defensar com cal i vàrem fer cistella En aquest moment el pavelló va esclatar d’alegria, tothom cantava i animava però quedaven 14 segons. Per sort elles van fallar. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit vàrem cridar, vàrem saltar, vàrem cantar i vàrem plorar. Un cop més la unió de l’equip va guanyar a la qualitat del contrincant, un cop més David va guanyar Goliat. Puc descriure tot el partit punt per punt, cistella a cistella, però la sensació que vaig tenir quan el marcador va marcar 00:00 és indescriptible.

Andrea

Des de que sóc petit sempre m’ha agradat molt fer esport. Sempre, quan acabava el cole anava al poliesportiu de Can Banús a jugar amb els meus amics a futbol, a mi no m’agradava del tot. Però sempre veia gent jugant a bàsquet i jo hi volia jugar. Jo i dos amics meus ens vam apuntar i des d’aquell moment em vaig “enamorar” d’aquest esport.

Quan érem petits no jugàvem molts partits, i a mi això no em va agradar, però a mida que ens vam fer més grans jugàvem partits cada dissabte i fèiem molts tornejos. Un dia em van cridar per anar a fer unes proves per la selecció del Maresme de Bàsquet. Jo i un amic meu ens van seleccionar per jugar amb altres nens del Maresme per jugar amb els més bons de cada comarca. Fèiem molts tornejos i ens ho passàvem de conya. Però només eren dos anys amb la selecció i els mes bons els van agafar per jugar amb la selecció de Catalunya. Per llàstima no ens van agafar ni al meu amic ni a mi, això em va entristir una mica.

Mica en mica que he anat creixent hem tingut molts entrenadors i amics que s’han anat del nostre equip, però després jugues contra ells en altres equips i quan s’acaba el partit m’agrada parlar amb ells i saber com els hi van les coses.

Quim

Quan era petit, després de l’escola, sempre feia el mateix: fer el màxim de deures possibles i, si em quedava una estona, mirava la televisió. Seguidament, em dutxava, sopava i me n’anava al llit.

Un dia, un company em va proposar de jugar a bàsquet a Premià de Dalt, amb els meus amics de tota la vida. Li vaig comentar a la mare i ella estava encantada que fes esport. Jo no estava del tot convençut. Al principi no m’agradava gaire això de córrer, però estava encantat d’estar amb els amics. Anava passant el temps i cada vegada m’agradava més el bàsquet, i tots els esports! Al cap d’un any de fer bàsquet, vaig començar a fer taekondo amb un parell d’amics. Aquells anys arribava molt cansat a casa, però molt satisfet. De sobte, em vaig apassionar pel futbol i el ping-pong (actualment són els esports que més m’agraden junt amb el bàsquet), i els practicava sovint amb els amics. Vaig deixar el taekondo i em vaig dedicar únicament al bàsquet.

Actualment jugo al c.b.Vilassar de Dalt i sempre que els deures i els exàmens m’ho permeten, surto al carrer a jugar a futbol. M’encanta córrer, destrossarme físicament i millorar en qualsevol esport.

Pau

Un diumenge al matí no és un bon dia per fer la presentació del club de bàsquet Vilassar de dalt, sobretot si ens fan anar a les deu i a Can Rafart. La presentació va començar a les onze, ens van fer una foto a cada categoria i llestos, ja podíem anar a prendre un got de xocolata calenta junt amb un pastís. Estava pensant que la persona que hagi escollit l’hora, el dia i el lloc s’ha lluït!

En general m´ho vaig passar bé pero espero que l’any següent no es repeteixi.

Enric