LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vaig començar a jugar a bàsquet al Vilassar de Dalt quan tenia vuit anys. M’hi vaig apuntar per tal de practicar un esport i estar amb les amigues no per res més, ja que m’havia cansat de natació. Aquell any era el primer per quasi totes les nenes. Jo i com totes les jugadores els primers dies d’entrenament anàvem una mica perdudes, però a mida que passaven els dies anàvem millorant. Jugavem els dissabtes i els pares ens acompanyaven a tots els partits, i ens donaven suport, sempre animant. Hi ha hagut moments per tot: tristos, alegres, derrotes, victòries…

Ja feia sis que jugava a bàsquet, totes les jugadores havíem passat moments bons i dolents juntes però ja ens fèiem grans, i no estàvem tan pendents d’aquest esport, per culpa dels estudis, començavavem a faltar als entrenaments per estudiar o per qualsevol cosa, i les jugadores s’anaven desapuntant.

Aquesta temporada ja seria el seté any que jugaria al Vilassar, però finalment ho he deixat, els entrenadors es cansaven de nosaltres, cada cop érem menys jugadores i ja es feia molt pesat anar als partits amb cinc jugadores i havia de dedicar més temps als estudis. M’ha fet pena deixar-ho, però sé que les coses m’aniran molt millor. No m’emporto un mal record d’aquest esport.

Carla

Durant 6 anys he jugat a bàsquet, i fins fa ben poc m’hi veia molts anys més,  però no sempre les coses van com un pensa. Les coses canvien i canvia la manera de veure-les.

Ara fa uns 8 mesos vaig decidir deixar el bàsquet,  alguna cosa dins meu em deia que necessitava un canvi. I sí, vaig canviar; el poliesportiu, per un camp de gespa artificial; el sostre de bigues, per un cel estrellat;  una calor asfixiant, per l’aire de Vilassar de Mar; les bambes, per unes botes de tacos i finalment vaig canviar un equip de bàsquet per un de futbol.

No tot va ser fàcil, el primer dia d’entrenament les cames em tremolaven, no coneixia a ningú i tenia por. El començament en un lloc nou mai és fàcil però gràcies a 12 noies fantàstiques, de seguida vaig sentir-me una més de l’equip, i mica en mica em vaig anar guanyant la seva confiança.

Però no sempre vaig tenir-les totes, 6 anys de bàsquet no s’esborren en dos dies. Dubtava de si era el correcte, o de si més tard me’n penediria, però el meu instint m’obligava a tirar endavant i no mirar enrere.

A dia d’ara, no tinc cap dubte de que vaig escollir el camí correcte, i es pot dir, que ja sóc una peça més d’un equip que marxa sobre rodes i va a per totes.

Àurea Grau Loire

Avui, 16 de març, és un dia molt important pel meu equip de bàsquet. Després d’haver jugat contra el S.E.S.E de Barcelona en vàries ocasions i haver perdut en totes, avui ens hem promés que no ho farien més.

Aquest equip és el primer de la classificació, i han vingut convençudes de que ens guanyarien, però en aquesta ocasió, hem fet un bon partit. L’entrenador ens ha felicitat pel nostre joc i sobre tot per l’esforç que hem fet. Hem jugat amb moltes ganes i hem defensat la nostra canasta com mai ho haviem fet. Resultat del partit, 69-51, no ens ho podiem creure, haviem guanyat a les primeres!!

L’equip contrari ha marxat amb la lliçó de no donar per guanyat cap partit i nosaltres per una vegada hem sigut un equip rodó, hem fet molta pinya i ens hem animat i ajudat entre totes.

M’ho he passat molt bé, tinc el convenciment de que he fet un bon partit i això m’anima a seguir esforçant-me i fer el que m’agrada.

Irene

Com que l’any 2011 no vaig fer bàsquet, abans d’acabar l’escola, vaig anar amb uns quants amics a provar per ser porter de l’atlètic català (futbol sala). Vaig decidir-me a anar-hi perquè em deien que era bo fent de porter. El primer dia d’entrenament va anar bé, vaig sortir força content, però quan hi vaig tornar ja no em va agradar tant, em va semblar molt avorrit, com que era l’últim entrenament de la temporada van quedar “les portes obertes”, per si més endavant volia tornar-hi.

El meu tiet em va dir que no em serviria de molt jugar de porter i més de futbol sala, ja que sóc massa alt, i em va dir que potser hauria de continuar jugant al meu esport: el bàsquet.

Durant l’estiu anava a jugar amb els amics al poliesportiu i la veritat és que m’ho passava molt bé, però jo no crec que fos tan bo.

A principis de setembre vaig decidir anar a provar de jugar a bàsquet a Premià de Dalt. El primer entrenament tenia molta vergonya perquè era l’únic nou que hi havia, el segon dia d’entrenament ja era un més de l’equip i vam començar a fer bromes. Vaig fer dos entrenaments més de bàsquet i dos més de futbol sala i finalment vaig decidir-me pel bàsquet.

Oriol Blanch

Vaig començar a jugar a basquet al Vilassar de Dalt amb sis anys. M’hi vaig apuntar perquè un amic s’havia apuntat i vaig anar a provar. Aquell mateix any, abans de començar la lliga, ens van agafar a uns quants de cada equip i vam formar un equip. Per Setmana Santa, varem fer un torneig on varem quedar dècims.

Quan tenia vuit anys va arribar un entrenador que no m’agradava la seva manera d’entrenar-nos i per aquest motiu durant dues setmanes cada dilluns anava a entrenar a Premià De Dalt. Quan va començar la lliga va canviar la seva manera d’entrenar i vaig decidir quedar-me. Com he explicat a dalt per Setmana Santa varem tornar a anar al mateix torneig i aquest cop varem quedar vuitens.

Amb nou anys encara tenia el mateix entrenador i varem anar. Quan tenia nou anys continuava amb el mateix entrenador i aquest cop varem anar a un torneig de Nadal a la Seu d’Urgell i també al de Setmana Santa que anàvem cada any. Aquest cop varem quedar quarts i abans d’acabar la temporada ja vam pujar de categoria.

Als deu anys va ser l’últim any que vaig jugar amb el C.B Vilassar de Dalt. Vam fer la lliga amb un nou entrenador i al acabar la temporada ens vam acomiadar

Els onze anys no vaig jugar a basquet, però els dotze vaig voler tornar a jugar-hi, dubtava entre anar a jugar a Premià de Mar, Premià de Dalt o tornar a jugar a Vilassar de Dalt, li vaig preguntar a un amic que havia entrenat al Premià de Dalt, al Premià de Mar i que ara estava al Vilassar de Dalt. Aquest em va dir que el Premià de Dalt com a club era millor i que tenia els entrenadors amb més experiència i d’altra banda com que jo de petit vaig estar allà provant ja em coneixien.

El primer dia que vaig entrenar tenia molts nervis ja que no coneixia a ningú. El primer any va anar molt bé i em vaig fer amic de tothom i ens portàvem molt bé. Vam quedar segons a nivell B i aquest any estem a categoria A. De moment hem entrenat i hem jugat un torneig contra el Sant Cugat on ens van eliminar.

Oriol Blanch

Em sento orgullosa de formar part d’aquesta família. No és una família de sang, de part de mare o de pare, formada per cosins i cosines… És una família que vaig tenir la sort d’escollir ja fa uns set anys i en la que sempre ens hem ajudat mútuament.

Un passe, un bot, una llarga correguda, un rebot… El treball que fa una és perquè millori l’altra, i a la vegada el treball d’una altra és perquè milloris tu.

És veritat que no sempre ens hem portat bé, que hem tingut dies bons i dolents, que el dur esforç no sempre ha esdevingut en felicitat… Però som aquí, no?

Hem arribat molt lluny juntes, sobretot aquest any hem millorat molt, hem fet una molt bona temporada on hem treballat al màxim i on hem demostrat del que som capaces.

Moltes gràcies a totes per estar sempre aquí, per fer-me sentir part d’una cosa molt gran.

Espero poder continuar dient “nosaltres” i sentir-me tan especial durant molt més temps.

Us estimo, UBUNTU.

Júlia Reina

El cap de setmana passat el meu equip de bàsquet i jo, varem jugar l’últim partit de la temporada. Sabíem que era l’últim i havíem de sortir a mort, perquè així ens quedaria un bon sabor de boca durant tot l’estiu que ens ve per davant.

Aquesta setmana comencem les proves per l’any que ve, són uns determinats entrenaments on l’entrenador de l’any que següent veu el teu nivell i segons això t’agafen o no. Normalment, hi ha molts nervis aquests dies, els jugadors ens deixem la pell per demostrar el que valem, no obstant això el nivell que es demana és molt alt i no totes les persones entren. L’últim dia és crucial, et diuen si la temporada següent estaràs en aquest equip o en un inferior. Jo personalment he viscut aquesta desgraciada situació, va ser un cop molt fort per mi però venia d’una lesió molt greu i ràpidament vaig veure que el meu lloc no era aquell. Ara al final de temporada m’he adonat que haver estat en un equip inferior no ha estat gens malament, perquè m’ha anat molt bé per la meva recuperació del genoll.

Durant les setmanes que em queden m’esforçaré al màxim, i a veure si hi ha sort i la temporada que ve puc estar a un bon equip.

Carles.

Hola!  Com alguns de vosaltres ja sabeu, durant aquesta setmana em situo a Saragossa, Aragó, disputant el Campionat d’Espanya Junior. Aquesta competició consisteix en concertar entre els dies 13 i 19, els 32 millors equips d’Espanya de la categoria Junior, és a dir, d’entre els anys 1993-1994. El campionat es divideix en dues fases; la primera agrupa els 32 equips en “lliguetes” de 4, dels quals només passen els dos primers. I la segona fase, que podem dir que és més difícil, són vuitens, quarts, semifinals i final.

El meu equip és el Monster Platges de Mataró i,en la primera fase, hem quedat primeres  però no de qualsevol manera sinó guanyant un partit de 20 i els altres dos de 70 punts. Un cop finalitzada aquesta fase les coses comencen a ser molt complicades. De moment demà ens enfrontarem contra amfitrió, el Mann Filter . Si guanyem, passarem a quarts on ens trobarem  Canoe (Madrid) o Rivas (Madrid) i, si perdem quedarem eliminades,Se que us estareu fent un embolic, però tranquils! Us aniré informant !

Espero que tot vagi perfecte pel d’institut i per Vilassar. Ja m’han comentat que l’espectacle va ser molt maco i que no va fallar res, no  m’esperava menys!  M’hagués encantat ser-hi present, sense dubte!

Petons i abraçades

Andrea

PD: Josep Maria, pots llegar el meu escrit a classe ja que no hi seré per posar la típica excusa de “si, si, escrits meus ja n’has llegit quatre o cinc!”. Per cert, us trobo a faltar!!

Fa mes de vuit anys que jugo a bàsquet i seguiré jugant, ja que es el meu esport preferit i m’ho passo molt bé jugant encara que anem antepenúltims i nomes hem guanyat dos partits però, aquest cap de setmana vam guanyar de 14 punts contra el Sant Adrià.

Va ser un dels partits mes ben jugats d’aquesta temporada, ja que des del primer minut vam començar jugant molt fort i així vam acabar el primer quart amb un 5 a 15 a favor nostre. Cal dir que va ser una primera part molt intensa i molt esgotadora. En el segon quart vam millorar encara més i vam ampliar el nostre avantatge en el marcador i el vam acabar amb un 25 a 8 a favor nostre.

Desprès de la mitja part ens van començar a remuntar perquè ja estàvem cansats de l’esforç físic que havíem fet en els dos primers quarts i jo assegut a la banqueta, de tant mossegar-me les ungles vaig acabar sagnant, pensant en que ens remuntarien i perdríem el partit però, en l’últim quart vam tornar a jugar igual de bé que en les dues primeres parts i vam acabar guanyant amb un marcador de 24 a 48 tots vam sortir molt contents d’aquell partit.

Sergi Rubio

Dissabte 31 de març, el primer dia de vacances, el meu equip va jugar un partit de bàsquet; l’últim que teníem abans de setmana Santa.

El partit, en general, va transcórrer com de costum i sense problemes, però quan només faltaven cinc minuts per acabar, vaig saltar per agafar un rebot, em vaig desequilibrar i, al tornar al terra em vaig torçar el peu i vaig caure.

Va ser una torçada molt forta que per desgràcia es va convertir en un esquinç. Així que vaig haver de passar els deu dies de vacances reposant a casa amb tota la cama enguixada; no vaig poder marxar de viatge, ni anar a voltar, ni sortir amb les amigues…

Passada la setmana em van treure l’embenatge, però com el turmell no estava del tot recuperat (en realitat encara el tenia una mica inflat i amb un hematoma al voltant de tot el peu) em van dir que continués fent repòs, que si havia de sortir ho fes amb crosses i amb una turmellera, per evitar possibles accidents.

Passada una altra setmana, he anat a fer una sessió a la fisioterapeuta, on m’ha estat “preparant” el peu per poder començar a caminar sense cap crossa, només amb un embenatge fet per ella que em deixa el turmell totalment fora de risc.

Dilluns hi tornaré, i si tot ha anat com toca, farem una altre sessió i un altre embenatge que em permetrà poder començar els entrenaments (cosa que desitjo fer des de fa molt de temps).
Sé que encara falta un temps per a la meva completa recuperació, i tot i que començo a fer exercicis, seran amb molta paciència i molt poc a poc, fins a poder tornar a la rutina de sempre.

Júlia Reina