LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest estiu 2015 l’espero envoltada de bàsquet. Hi jugo des dels sis anys i mai he perdut la passió per aquest esport.

Un dia, estirada al llit i pensant en el genial estiu que m’esperava, se’m va ocórrer fer de monitora a un campus d’estiu. Ja he tingut una experiència semblant, he estat una temporada fent de segona entrenadora a un equip de nenes de tretze anys. Aquest any, per descomptat, seguiré gaudint del bàsquet com a jugadora i entrenadora.

Tornant al tema principal de l’escrit, aquest estiu estaré envoltada de nens petits amb moltes ganes de gaudir del bàsquet i passaré moltes hores a una pista de bàsquet, aproximadament unes set hores diàries, i alguns dies dues hores més. També tinc l’opció de fer 8 hores de bàsquet algun dissabte, no fent de monitora sinó que aprenent per millorar i aconseguir ser millor jugadora i en un futur, millor entrenadora.

La temporada que ve a mi i al meu equip ens agradaria poder estar a nivell A però per aconseguir-ho haurem de treballar molt, esforçar-nos i donar-ho tot. Un dels meus jugadors preferits de bàsquet diu una frase que m’agrada molt: “ Algunas personas quieren que algo ocurra, otras sueñan con que pasará, otras hacen que suceda.” –Michael Jordan.

Laia Solbes

El passat dissabte dia 9 de maig vam jugar el penúltim partit de lliga. Va ser un dels partits més emocionants, jugàvem contra el Basquet Neus, un equip al qual ja havíem guanyat en el seu camp.
Des del principi del partit vam anar dos o tres punts per sobre d’elles. El Neus són un equip que guanya els partits pels contraatacs que fa, és difícil saber parar la pilota en aquestes ocasions i més en pista gran com en la que jugàvem nosaltres. Però ho vam aconseguir, no van poder fer gaires punts amb contraatacs, gràcies a que nosaltres baixàvem ràpid a defensar. L’àrbitre tampoc va afavorir molt el partit, ja que pitava faltes que no eren. Va ser un partit dur, perquè només érem nou jugadores, a una de nosaltres l’havien operat el dia abans, però això ens va donar forces per guanyar i esforçar-nos al màxim.
Els últims minuts van ser molt intensos, perquè anàvem guanyant de tres punts i només érem 6 jugadores. Llavors l’altre equip va fer un triple, estàvem patint molt. Jo volia sortir però no podia perquè m’havien expulsat per faltes. Després que elles haguessin ficat el triple ens van pitar una falta, havíem de tirar dos tirs lliures, la Laia, que va ser a qui li van fer la falta, estava molt nerviosa, tenia molta pressió a sobre, ja que anàvem empatades i quedava un minut.
Al final vam ficar tres tirs lliures. Quan quedaven 10 segons la pilota la tenia l’altre equip i tenien temps per ficar un últim triple i empatar, però vam estar preparades per robar el pase llarg que segur que farien. El partit va acabar i vam guanyar de tres punts 53-50.
Aquests partits de gran emoció al camp són els més esperats per totes, ja que els gaudim fins al últim segon, mai tenim clar com acabarà el partit per això no ens podem rendim en cap moment.

Iria

Penso que en els bons equips hi ha d’haver per sobre de tot confiança, ganes de millorar, esforç, ànim i sobretot estar unit.

El nostre equip de basquet cada vegada cada una posa el seu granet de sorra per què estiguem poc a poc més unides.
A cada entrenament 2 jugadores de l’equip som les encarregades d’animar, tot i que fallem i ens equivoquem en exercicis, estem allà, per animar i fer veure en el fet que ens equivoquem i a donar ganes de seguir-ho intentant corregir en el fet que ens hem equivocat. 

El dissabte dia 14, a les 12.00 del matí hem jugat contra el CB BOET, era un equip que de tots els partits jugats aquesta temporada no havien perdut cap partit, fins avui, el nostre equip, totes unides li hem plantat cara al camp del Vilassar de Dalt, ha estat un partit molt ajustat i amb molta emoció, però hem acabat amb un resultat de 44 – 40.

El nostre  entrenador estava molt orgullós del nostre treball, i nosaltres totes emocionades, ha estat un dels millors moments d’aquesta temporada.

Molt bon partit Noies!

Maria

Fa 8 anys que jugo a bàsquet. Exactament, des de l’any 2006. Fins ara he jugat 8 temporades. 8 temporades d’entrenaments, 5 entrenadors, 6 parells de bambes gastades, un munt de jugades apreses, infinits punts encertats (i també de fallats), partits perduts, partits guanyats. Pero sobretot, 8 anys d’experiències.

Quan em vaig apuntar, va ser com tots els nens petits al principi. Simplement, els pares ens havien apuntat perquè féssim algun esport, per compartir les estones amb els amics, i passar-nos-ho bé. Però a poc a poc, tot anava canviant, sense adonar-me. Anava als entrenaments pensant a passar-m’ho bé, estar amb les amigues, sí. Però, també, anava amb ganes de millorar, amb ganes de donar-ho tot als partits, amb ganes de agafar la pilota i jugar.

Amb el pas dels anys, l’equip ha començat a disminuïr, quedant-se només les persones que realment, vénen cada dia amb ganes de jugar a bàsquet, i millorar. Un jugador de bàsquet, ha d’acceptar les crítiques, saber que molts cops caiem a terra, però hem de saber aixecar-nos, acceptar l’error, però continuar. Suportar empentes, cops, ferides, lesions, crits, injustícies, errors, derrotes. Però, a part d’això, amb esforç, paciència i constància, també s’aconsegueixen les victòries, els punts, la bona defensa, créixer cada dia com a jugador.

Quan jugo a bàsquet, em sento alliberada. És la meva via d’escapament dels estudis, dels problemes, de l’estrès. Quan he tingut un mal dia i vaig a l’entrenament, em sento molt millor. El bàsquet, fa que em relaxi, que només em centri a fer les coses bé, a millorar mentre m’ho passo bé.

També, amb els anys he après moltes coses, i no només de bàsquet, sinó de valors. Quan una jugadora fa un error, l’animem entre totes, perquè pugi el cap ben alt, i segueixi jugant. He après el que és formar part d’un equip, l’esforç que comporta formar-hi part. Entre l’equip, hi ha molta confiança, ens animem molt entre totes, compartim opinions, ens respectem, però sobretot, ens ajudem. I per totes aquestes raons, i moltes més, és que ja fa 8 anys que jugo a CB. Vilassar de Dalt.

Laia Casero

Aquest estiu em van dir si volia anar de monitora al campus de bàsquet del C.B. Vilassar de Dalt. Vaig dir que sí, perquè em va semblar una molt bona experiència.

El primer dia de campus quan vaig arribar al pavelló em va fer molta vergonya, perquè hi havia molts nens i també monitors, fins que vaig veure a la Núria, que havia sigut la meva segona entrenadora la temporada passada. Vaig entrar amb ella i em va explicar com funcionava tot allò. Jo vaig començar per entrenar al grup dels nens més petits, eren trenta nens i cinc entrenadors.

La primera setmana van dividir el grup de trenta nens en dos, els que tenien entre cinc i set anys i els que tenien entre vuit i nou, jo em vaig quedar amb els més grans amb la Núria i el Germán, un altre monitor, els més petits només tenien dos, ja que només eren uns deu nens. La segona setmana va venir l’Andrea Roselló, a fer de monitora amb nosaltres, i em va agradar molt que vingués perquè jo tenia molta vergonya, llavors vaig passar a entrenar als més petits, perquè faltava un monitor. Va ser molt divertit entrenar i ajudar a nens i nenes tan petits, tot i que hi havia d’alguns que no feien gaire cas, preparàvem exercicis per a ells, anàvem a la piscina (i després havíem de pentinar a totes les nenes). I cada divendres anàvem a passar el dia a algun lloc diferent: el primer divendres vam anar al Waterwol, el segon divendres al Tibidabo i el tercer divendres d’acampada.

Tots els nens i nenes eren molt macos, ens explicaven tot el que feien, el que els agradava i el que no… Em va agradar molt fer de monitora del campus, i m’agradaria tornar a fer-ho, però ara faig una cosa semblant, estic fent de segona entrenadora a l’escola del club C.B.V. i m’agrada molt, és una experiència genial, que no oblidaré mai!!

Iria Lorenzo

El Madrid es presentava a la final amb tot de cara. Venia d’aixafar el Barça a les eliminatòries i estava en un moment de forma esplèndid. Semblava que res els podia aturar. D’altra banda i d’una manera més humil, el Maccabi aterrava a la final després d’eliminar al CSKA de Moscou per la mínima. Tot apuntava a una victòria aixafant del conjunt blanc. David contra Goliat.

El Madrid surt a la pista altiu, prepotent i amb aires de superioritat. Goliat crida, fanfarroneja, se sent fort. El Maccabi respon amb treball i energia i manté el partit ajustat, els blancs no s’ho creuen. David segueix esquivant els cops que etziba el gegant. A la mitja part s’arriba amb empat al marcador i l’equip groc pren la iniciativa. Al tercer quart el Maccabi comença a posar-se per sobre al marcador i l’equip blanc ha perdut l’encert. Goliat està cansat, David carrega la seva fona. A l’últim quart domina Maccabi però per un error s’acaba anant a la pròrroga. Són cinc minuts intensos en què el conjunt groc, més fort, més actiu i més valent es col·loca 10 punts per sobre, totalment inabastables pel conjunt de Madrid que grogui, enrabiat i impotent només ha fet faltes en els últims minuts.

Goliat està exhaust, fa hores que li etziba cops a l’aire intentant tocar al petit i esmunyedís David. En un moment de mareig del gegant David puja a una roca i llança una pedrada letal al front del Goliat. Maccabi aixeca la copa de la lliga europea mentre el Madrid marxa capcot i atordit.

Narcís

Basquetbol: conegut vulgarment com bàsquet, és un esport entre dos equips de cinc jugadors, que busquen introduir una pilota dins la cistella defensada per l’equip contrari, amb l’objectiu d’aconseguir més punts que l’adversari, tot respectant les regles del joc. Típica definició que et dona qualsevol pàgina web. Però… Realment això és així per tothom?

Doncs veureu, el bàsquet no acaba aquí. Per molts no es només encistellar, anotar un cert rècord de punts, ser l’MVP d’un partit, una estrella coneguda mundialment… Sobretot és un estil de vida, una certa disciplina, tot un compromís. Personalment, a mi el bàsquet m’agrada molt i la gent que em coneix ho sap molt bé. Aquest esport és una cosa que m’omple molt, i que m’ajuda a desconnectar quan aquell dia les coses no m’han anat gens bé, tant al cole com a casa, també m’ajuda a créixer com a persona, em dona nous valors i aprenc noves coses.

Porto des que vaig néixer posada en el món del bàsquet, ja que, cosins, tiets, tietes, el meu germà gran…. tots, han passat pel món del bàsquet, i jo també he volgut seguir els seus passos. Ara ja farà uns sis anys que em vaig apuntar en un equip, concretament al Club Bàsquet Vilassar de Dalt, després d’estar molts anys preguntant-me si jo valia per aquest esport, si m’agradaria, si m’ho passaria bé, però després d’apuntar-m’hi vaig veure que tothom val per qualsevol esport, i que si t’agrada t’ho passes bé. Veritablement no em penedeixo gens de continuar jugant, perquè, gràcies aquest esport, he conegut nova gent, he fet nous amics, he descobert nous equips de bàsquet, he anat a altres pobles i he conegut nous estils de joc. S’ha de dir que el bàsquet omple molt de temps, gairebé tots els caps de setmana tinc partit al matí i a vegades a la tarda, durant la setmana tinc entrenament tot i que faig només quatre hores setmanals, ja que els divendres doblo l’entreno: un cop a la tarda i un altre cop el vespre-nit. La veritat a mi això de doblar hores no m’importa, perquè gràcies aquestes això puc millorar cada dia una mica més. A més a més, m’encanta mirar partits de bàsquet, ja siguin del barça, de la penya o de qualsevol equip, perquè veig noves tècniques que després intento posar en pràctica.

En definitiva el bàsquet és un esport que m’encanta, i que tot i que a vegades es passa una mica de nervis, és un esport que em relaxa molt. Amb tot això també vull dir que crec que cadascú en el fons té un esport que d’una manera o una altra el defineix. Per això, busqueu un esport que us ompli i us agradi, al cap i a la fi segur que tothom porta un esport dintre seu.

Mariona

Tot va començar gairebé una setmana abans del partit quan ens van dir que el dissabte aniríem a jugar només amb cinc persones, i per tant haurien de pujar nenes d’una categoria anterior a la nostra per ajudar-nos. Tot això ja no em pintava gens bé, ja que contra qui jugàvem (Valldemia) era un equip molt dur.

Ja em podia imaginar el dia del partit, un dia molt desastrós. Cada vegada quedava menys i cada cop veia més clar que aquell partit seria per oblidar. Les jugadores anaven molt tranquil·les, com un partit més, i la veritat és que n’era un de més, no es jugàvem res, simplement anàvem a jugar com cada dissabte, com si fos la rutina de cada dia. Jo la veritat és que estava molt nerviosa, m’agrada jugar bé, fer un bon partit, i que quan sigui a la pista tot funcioni, però aquell equip era més fort i competitiu, les nenes eren més grans que nosaltres, tenien més físic i eren més bones per descomptat. Una frase que sempre recordo quan sóc a pista, i que va dir uns dels grans jugadors de la NBA, Michael Jordan és: el talent guanya jocs, però el treball en equip guanya campionats, és una frase del tot certa, i com ja he dit, vaig entrar a pista i vaig posar-me la frase en ment, estava disposada a jugar amb el meu equip, fer un treball col·lectiu, que a totes ens anés bé, que totes estiguem satisfetes d’haver competit. Però aquell dia el treball en equip no ens va servir de res, ja que vam acabar perdent el partit. Va ser un joc poc competitiu, vam sortir a pista sense ganes. Però en fi, tothom té dies i dies, potser uns de més bons uns altres de més dolents, i el nostre precisament va ser un dia molt dolent, per això és millor no recordar-ho.

Mariona

Fa uns sis anys vaig començar a jugar a bàsquet. No en tenia ni idea, ja que abans feia piscina i son dos esports que no tenen res a veure. Tampoc és que m’encantés aquest esport però m’hi vaig apuntar perquè algunes de les meves amigues també ho van fer i havia de fer algun esport per manternir-me en forma.

Al principi m’agradava molt anar a entrenar i jugar partits, notava que mica en mica anava aprenent a jugar i em divertia. Però a mida que anavan passant els anys, no sé si és per l’edat aquesta que tots els adolescents hem de passar algun dia, em va començar a avorrir anar a entrenar i passava més dels entrenaments, cosa que va comportar que perdés la pràctica del joc i cada cop anava jugant pitjor i per tant no em divertia gens, i a més a més també teníem bastants problemes amb casi tots els entrenadors que no ajudaven gaire. Així que aquest any he decidit deixar-ho. No puc dir que no m’ha fet pena deixar-ho perquè he fet amigues molt grans durant tot aquest temps però no em sentia agust fent una cosa que no m’agrada.

Aquest any he començat a anar a piscina amb la Carla, que també feia bàsquet amb mi. Les dos vam decidir que el bàsquet ja no era lo nostre i voliem canviar. Ens agrada anar a la piscina perquè ens ho passem bé i com anem per lliure fem el que volem, sempre intentant fer tot l’esport possible.

Ara que ha arribat l’hivern i fa fred ens fa una mica de mandra anar a la piscina i la tenim una mica abandonada… però com hem de fer esport i és la nostra obligació seguirem anant cada setmana.

Núria

El dissabte pel matí, com és habitual, he anat a jugar un partit de bàsquet. Hem jugat contra el Barberà del Vallès. Jo anava amb la mentalitat de que el partit estava perdut, com els anteriors, a més que contra les noies que jugàvem es situaven les primeres de la lliga, eren dos anys mes grans i, d’altra banda, nosaltres tan sols erem 6 jugadores, perquè les altres dos estaven malaltes.

Vam començar el partit bastant igualdes, cosa que ens va motivar perquè des de l’aleshores teniem la petita esperança de guanyar el partit. A la mitja part tan sols perdiem de 8 punts.

Els dos següents quarts amb l’esperança de guanyar, moltes ganes i amb la motivació dels entrenadors i de la gent de les grades que ens animava, vam remuntar aquells vuit punts i ens posàrem davant d’elles amb sis punts d’avantatge. Després de l’últim quart, amb molta pressió i tan sols amb 5 jugadores a la zona de joc, ja que vaig ser expulsada, vàrem vèncer a l’equip contrari d’un punt.

Va ser molt emocionant, els entrenadors ens van donar l’enorabona, donàrem les mans a les altres jugadores, que també havien jugat bé. Després totes vam anar al centre del camp exaustes i després d’abraçar-nos, saltar i cridat, vam fer el notre crit com cada partit.

Crec que aquest partit ens ha fet reflexionar de què les coses mai les has de donar per fetes o/i perdudes, ens ha donat molta força com a equip i em demostrat que ens agrada el bàsquet i que si ens hi esforcem, hi posem ganes i seguim millorant podem guanyar a quasi tots els equips contra els que juguem.

Eva