LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No parlo de fa gaire temps, quan encara quedava l’últim partit de la lliga BBVA, va sorgir la notícia que tots esperàvem, sobretot en lligues tan disputades, però que tots desitjàvem que no aparegués. Parlo ni més ni menys que dels famosos “maletins”. És cert que això no ve de nou, ja que és un tema molt parlat en les últimes jornades, però, de veritat potser què existeixin equips, amb falta de professionalitat, els quals acceptin un acte tan immoral com el suborn?

Aquest any han estat protagonistes el Granada i el Deportivo de la Corunya, últims rivals dels equips amb accés a guanyar el títol de lliga. Els rumors no van tardar a escampar-se ràpidament al mateix temps que les especulacions, els més racionals deien que era del tot impossible que un equip de jugadors d’elit realitzes un acte tan miserable i fora de tot plantejament ètic per un benefici tan material com serien els diners, d’altres simplement desconfiaven de l’honor de la directiva de tots dos equips.

És cert que es tracta d’un acte irracional i que, a priori, tots negaríem de seguida, però mai podrem saber el nivell d’amor propi d’una persona ni fins on està disposada a arribar per un bé material, així que, malauradament, no podrem conèixer la resposta a la qüestió del primer paràgraf.

Estem a dissabte, dia que em toca jugar un partit de futbol, possiblement un dels més importants de la temporada, ja que és contra el primer classificat a la lliga. El partit és a les quatre de la tarda.

He anat fent una bona setmana d’entrenaments i el més segur és que l’entrenador em posi a l’onze inicial. Em desperto ja nerviós per culpa del partit, però és normal perquè avui he de demostrar molt.

D’altra banda, avui vindrà l’entrenador del Juvenil A, per veure com jugo i això em fa estar encara més neguitós. Em dutxo per intentar treure’m els nervis de sobre, però no em serveix de res, segueixen al meu cos.

Arriba la una del migdia, hora de dinar. Em preparo un plat d’espaguetis perquè necessito hidrats de carboni que donen energia. Passades les dues em començo a mentalitzar per al partit. Em preparo la motxilla i l’altaveu, per motivar a l’equip amb la música.

Són les dues i quaranta-cinc, hora de marxar cap a El Masnou que és l’equip on jugo. Estem convocats a les tres però gairebé tots arribem una estona abans. Entrem al vestuari i preparo la música abans que l’entrenador entri per fer les explicacions pel partit. Tots estem molt motivats.

Entra l’entrenador al vestuari i diu l’onze, i al mig del camp estic jo, content. Penso que és un gran moment per demostrar les qualitats que tinc. Jugo els vuitanta minuts del partit, és a dir, sencer. Estic molt content, ja que hem guanyat 1-0; un partit molt complicat.

Surto del vestuari després d’haver-me dutxat i em ve a veure l’entrenador del Juvenil A per dir-me que li he agradat molt com he jugat i que em convoca per a l’endemà, anar a jugar amb ell. Quina il·lusió! No puc ser més feliç!

Els moments més feliços són els que aconseguim fent alguna cosa amb l’esforç propi. I aquesta felicitat no és de tipus material, és a dir, no és efímera. Crec que en aquest moment, això es reflecteix perfectament.

Un dels moments més feliços que he viscut va ser aquest estiu passat. El futbol és una part important de la meva vida i hi poso molt d’esforç i sacrifici per intentar estar al màxim nivell. Jo jugava al Vilassar de Mar, però vaig anar a provar al Mataró. Si em fitxaven, volia dir jugar a la màxima divisió que puc estar, és a dir, jugar entre els millors 16 equips de Catalunya (Barça, Espanyol, etc.). Tot i que això significava més temps en viatges i fer un major sacrifici, era un dels meus somnis i lluitaria fins al final.

Vaig estar dues setmanes entrenant fins que, després d’un partit, l’entrenador ens va cridar al meu pare i a mi, i ens va donar la notícia: em volen per l’any que ve! El moment de felicitat va ser màxim, ja que vaig veure recompensats tots els esforços que he anat fent. Això és el que més m’agradava i, a més, contra els millors.

Aquest va ser un dia que difícilment oblidaré i que em fa sentir molt orgullós. Per tant, em sembla el moment més idoni per definir la felicitat, ja que és una cosa que sempre recordaré, l’any que estava entre els millors de Catalunya.

Jo sóc esportista, ho sóc de naixement. Ho porto a la meva sang i m’enorgulleixo. Em sento un privilegiat, perquè no tothom ho pot dir; em sento realitzat fent el que faig. Et fa sentir d’aquella manera tan especial, que només reconeixen els esportistes; aquella sensació de superar els teus límits cada dia lluitant contra corrent, contra la pluja, contra l’adversitat i contra el rival.

Ara per ara, estic en aquesta situació: sobre la bicicleta, porto 90 quilòmetres, estic situat a Blanes i, per arribar a casa, encara he de recórrer 50 quilòmetres més. Porto un cansament a sobre que no m’aguanto, tinc molta gana i estic patint. Malgrat això, sabent la duresa, constància i patiment que requereix aquest esport, faig això perquè m’agrada, perquè penso que em fa feliç. Hi ha una sensació que és incomparable. Quan s’apropa la meta, la tensió augmenta de manera progressiva, els músculs em pesen. Tinc certs dubtes de si podré arribar o cauré desplomat d’esgotament. Però continuo cada dia superant-me a mi mateix fent petit aquell cronòmetre que, en un principi, semblava que girés d’una forma vertiginosa. Cada dia em sorprenc més a mi mateix.

Avui, un dia normal i corrent com qualsevol altre, surto de l’institut sabent que ja és hora de descansar perquè és divendres. Arribo a casa i miro el mòbil, un missatge de grup pregunta si surto aquesta nit a sopar amb tots els amics. I sense pensar-ho dos cops els hi dic: “No! Tinc entrenament!”. Els meus amics molts cops es molesten per això. Què puc fer? La meva obligació és anar cada dia a entrenar i ser millor que el dia anterior. Però, qui m’obliga? Perfectament podria dir que sí i passar-ho d’allò més bé amb els amics i pensar l’endemà quina excusa li puc dir a l’entrenador. En canvi, no ho faig. Per què? Perquè des de petit vaig aprendre que un no arriba on vol sense complir amb els seus deures.

Avui és dimecres i tinc entrenament de bàsquet. Justament avui, que he fet Educació Física i estic cansat, tinc entrenament i acabo molt tard. No sé el motiu, però la frustració que sento quan m’equivoco en alguna cosa és com si em donessin un cop físic, quan caic i no tinc forces per aixecar-me. És en aquell moment quan penso si realment dono la talla pel bàsquet o si potser hauria de deixar-ho. Seria correcte deixar allò que m’ha donat la vida i que em fa desconnectar dels problemes i preocupacions? Seria racional pagar la meva frustració amb els altres? Qui ho sap?

Estic a l’habitació, engego el televisor i poso TV3, és nit de Champions. Juga el Barça contra el Bayer Leverkusen. Tinc deures per demà, no gaire importants, però bé, són deures. Vull veure el partit, ja que té molt bona pinta. El Barça perd a la primera meitat, m’emprenyo i vull apagar el televisor però no puc, sé que remuntarem. A la mitja part reflexiono, haig de fer els deures, així que m’hi poso a fer-los. Els acabo i torno a posar el televisor, ja ha començat la segona part, però no m’he perdut gaire. A punt d’acabar el partit, el Barça remunta en dos minuts. Ara ja he fet la feina i he gaudit dels últims minuts.

No sé què fer, estic indecís. Avui he anat a entrenar amb l’equip de futbol onze de Premià de Mar per decidir si, al final, deixava el futbol sala, esport en el qual he jugat durant deu anys. Durant l’entrenament, m’he divertit molt i els companys m’han semblat molt simpàtics però no estic convençut del tot, ja que deixaria de jugar amb els meus amics de sempre. Després de pensar-ho molt, he decidit que vull fer un canvi. Tot i que el meu pare m’ha advertit que no em fes enrere a mitja temporada, ho tinc clar: jugaré a futbol onze.

Avui no és el meu dia. Després d’acabar l’entrenament, l’entrenador ha volgut parlar amb mi, ja que no havia mostrat interès dins la pista. Després de dir-li que no havia tingut un bon dia i que ja estava prou enfadada amb mi mateixa, m’ha aconsellat que en dies com aquests, hauria d’arribar a pensar des d’un punt més alt de maduresa i saber fer un canvi de “xip”.

Tots sabem que quan tenim un dia gris, per diverses raons, tot se’ns fa més difícil, i perdem les ganes de fer res… Però igualment, sóc conscient dels meus deures i, encara que sigui lliure de decidir si anar o no anar a l’entrenament en dies així, sé que estic compromesa amb l’equip. I avui, he decidit anar-hi però un cop allà, després que l’entrenador em cridés, m’he adonat que la meva actitud no era la correcta, però ja era massa tard per tornar a començar i desconnectar del dia que he portat i intentar que les coses vagin millor. He d’aprendre a saber l’actitud que he de tenir en cada moment i ser conscient de les seves conseqüències. Això és el que em diu l’entrenador mentre penso en les meves coses…

Cap de setmana, per fi!!! Ho necessitava urgentment després d’una setmana d’institut. La veritat és que aquest any ha començat força dur i jo vull treure molt bons resultats per entrar ben preparat al batxillerat, el qual ja tinc escollit.

Formo part d’un equip de futbol. Demà estic convocat al camp de l’Alella a les 8.15 h. Sona el despertador i m’envaeix una mandra immensa, però m’aixeco del llit perquè formo part de l’equip i sento que no els puc faltar.

El treball que fem és la suma del que fa cadascú de nosaltres i avui estic una mica nerviós. És el primer partit de la temporada i tinc un nou entrenador. Vull que vegi tot el que puc donar de mi mateix i el que puc aportar a l’equip.

Sento el soroll de la torradora, les torrades ja estan llestes, em mentalitzo de cara al partit i baixo a esmorzar.