LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui dilluns, dia de festa, m’he quedat a casa, ja que he tingut un cap de setmana bastant mogut. Pràcticament no he tingut temps per mirar la TV i estar a l’ordinador perquè he hagut defer tots els deures que, en teoria, havia de haver fet entre dissabte i diumenge.

I és que va bé tenir un dia per descansar després d’un cap de setmana frenètic, ja que, sempre és el mateix, estàs tota la setmana esperant a que arribi dissabte i, quan arriba, se’t passa volant i no tens temps per descansar per que ja torna a començar la setmana i has d’anar a l’’institut.

Clar que, mirat d’una altra manera, tenir una jornada sense anar al ”cole”, per algunes persones, en les que jo m’incloc, fa que ens tornem més mandroses i, a l’hora de fer els deures, no ens hi posem fins a l’últim dia. Tenim la idea de que, si dilluns no hi ha institut, tenim més tranquil·litat per fer els deures però, mai acaba sent així. Sempre diem allò de: -¡Bah! Ja els faré dema! I llavors van passant les hores fins que arriba el dilluns i ho has de fer tot a corre-cuita.

Per tot això, crec que haurien de deixar de ficar jornades de festa els dies següents a un cap de setmana i posar-los els divendres, per el bé dels estudiants!

Marc Riera

Trec el cap de l’aigua. Els pulmons se’m fan petits. Busco la connexió entre la meva taula i jo. Em segueixo la cama amb la mirada i trobo el lligam. Estiro la corda, agafo la taula. Intento pujar, però les forces em fallen. No és només això. Em costa respirar, no pensava que l’ona tingués tanta força. De sobte recordo l’instant, la sensació de l’empenta de l’onada, el contacte del meu pit amb la cera de la taula, el tibament dels músculs dels meus braços al alçar-me sobre aquesta. Al principi tot era correcte, recordava els passos a seguir, però l’ona era massa gran. El control que exercia sobre la taula va desaparèixer, i el llavi de la onada se’m va empassar.

No per això deixaré d’intentar-ho. No estic sol. Al meu costat tinc companys surfistes que busquen el mateix que jo: agafar l’onada adequada, per molt gran que sigui, per molta força que tingui…

M’aïllo de tot, només sento el gronxar del mar i el soroll del vent. L’ona s’aproxima. Em prepar-ho, em mentalitzo, estic disposat a intentar-ho tantes vegades com calgui, això ho tinc clar.

De sobte la sensació de l’atracció de l’ona s’apodera de mi, no sé si els braços m’obeiran, però sé que he d’intentar-ho. Així que començo a barallar-me amb l’aigua situada per sota de mi amb un moviment de braços i cames tan sincronitzats com els d’un atleta professional. Avanço meteres amb el meu enemic darrere trepitjant-me els talons, fins que m’atrapa. Aquell era el moment! Aquí és on m’havia d’aixecar; per tant, arreplegant les forces que em quedaven, flexiono els braços i m’alço sobre la taula. Canvio el rumb d’aquesta i la col·loco en diagonal. Quan vull donar-me conte em trobo sobre un taulell de fibra de vidre surfejant l’onada germana de la que m’havia engolit sense compassió. La qual va acabar amb un esclat de ràbia per part del llavi, produint una explosió d’escuma extensa fins a la costa. A l’escuma la taula no lliscava, s’enfonsava, així que vaig baixar-ne. En girar-me vaig poder observar com tots aquells companys amb els mateixos objectius que jo m’aplaudien i em felicitaven.

Un gran repte superat, vaig pensar.

Xavier Martínez

Avui dilluns he anat a entrenar, i just després de canviar-me ha entrat el coordinador. Ens ha dit que tenia una cosa important a dir-nos, de cop, tots ens hem aturat i hem parat l’orella. Ha començat el seu discurs dient que, no ens havíem de prendre malament el que ens diguessin i que donaria igual la decisió, nosaltres ens hauríem de seguir esforçant de la mateixa forma.

El cas es que s’havien de dividir l’equip, per fer-ne dos (l’ A i el B), un dels quals seria més competitiu que l’altre. Tothom esperava anar a l’A, però ben bé tots sabíem ja qui aniria al A i qui al B. L’ A acostuma a ser el equip més bo, o com a mínim amb més bons jugadors, i el B és el que té els jugadors que no ho fan tan bé, o que no tenen lloc en l’ A. A mi m’ha tocat anar al B, cosa que ja suposava, però m’esforçaré igualment, per sort hi anirem quatre amics. L’entrenador que ha tocat al B se’l veu molt motivat, amb ganes d’ensenyar-nos, ens ha dit que si tots ens esforcem, ho podem fer bé.

Les conseqüències de formar el B han sigut, que alguns nois ja es veien al A, i no ha estat així, per culpa d’això han sentit impotència, s’han frustrat les seves idees. Però jo crec que si tots al B ens esforcem i fem pinya, podem jugar a futbol.

Raúl