LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Després de deu dies de vacances, la tornada a l’escola ha estat més difícil que mai.

En arribar a l’escola, he parlat amb tots els companys de com els havien anat les vacances. Normalment les vacances sempre van bé a tothom i evidentment a tots els han anat bé. Però sembla ser que aquesta nit tothom ha dormit malament. Suposo que és perquè hem passat molts dies anant a dormir tard i ara costa tornar a la normalitat i agafar el ritme de cada dia.

Ha sigut un dia dur. A mi també m’ha costat bastant aixecar-me i mantenir-me atenta durant les hores de classe, tot i que és un dimarts. Els dimarts, per mi, són dies millors que els dilluns perquè falta menys per el cap de setmana i això m’ajuda. Però avui estava cansada i amb ganes de que s’acabés el dia. Tot i que sabia que seria llarg perquè, en arribar a casa, després de les classes de la tarda, havia d’estudiar.

Finalment s’ha acabat el dia i espero que demà sigui millor.

Marta

Quan anava a primària mai havia suspès un examen. Quan vaig arribar a l’institut em vaig pensar que seria tan fàcil com al cole, però no va ser així. Tot i que era mes difícil, jo seguia amb els mateixos pensaments que abans, per la qual cosa no estudiava ni feia els deures.

Quan vaig acabar primer d’ESO vaig suspendre tres assignatures, però les vaig recuperar totes. Tot i que sabia que no podia seguir així perquè tard o d’hora acabaria repetint curs, no em vaig convèncer a mi mateixa d’estudiar i fer el que tocava. Vaig anar aprovant els cursos ‘pels pèls’, o això em posaven els professors sempre a les notes, i suposo que en aprovar vaig pensar que si seguia així passaria de curs. A més a més, em deien que el meu comportament a classe no era el correcte i que suspenia molt per l’actitud.

Ara, que en principi em queda aquest últim curs per acabar, m’arrepenteixo de no haver aprovat des del principi, de no estudiar quan ho hauria d’haver fet, de no fer els deures per mandra i de sortir de festa quan hauria d’estar llegint llibres. Tot i que a quart m’he esforçat més del que ho havia fet els altres anys, veig difícil passar de curs, però jo seguiré intentant-ho.
El que vull dir amb tot això es que tot i pensar que ja està tot perdut, l’esperança no ho està. Tot és esforçar-se.

Mercè

El curs passat quan vaig començar quart per primera vegada, encara estava pensant amb les vacances d’estiu que havia passat. Van ser unes vacances bastant divertides, per tant les hores de classe em passava recordant els bons moments que havien passat. Per no estar atent els primers dies de classe, vaig anar suspenent els primers exàmens del curs i aleshores em vaig començar a despenjar i a pensar que aquest curs ja no me’l podria treure i que per tant hauria de repetir. Mentre el curs anava passant, jo anava faltant cada cop a més classes fins al punt que encara que anés a un examen i hagués estudiat, suspenia ja que havia faltat a moltes classes. Aquest hàbit que vaig agafar de fer campana, se’m va fer com una rutina que va durar tot el curs i per tant no me’l vaig poder treure. Quan em van donar les notes i vaig veure que havia repetit no em va importar gaire ja que feia temps que ja ho savia, i pensava que per tornar a fer un altre any igual no em passaria res.

Al començar el segon curs, vaig començar-lo més o menys com l’any passat ja que les vacances d’aquest any encara havien estat millors i hi havia més moments per recordar. A mesura que anava passant l’any, m’anava adonant de la gran cagada que havia fet l’any passat, ja que veia a amics meus que ja s’havien tret la ESO i estaven fent coses que a mi també m’agradaria fer, però que no podia ja que estava fent quart d’ESO. A partir d’aquell moment em vaig adonar que no podia tornar a llençar un altre curs com el de l’any passat ja que no volia fer el mateix per tercera vegada. A la que em vaig ficar les piles, em vaig adonar que no era tan difícil com pensava i per això encara em donava mes ràbia haver suspès l’any passat. Tot i així ara mateix, em continua costant ja que soc una persona molt vaga i em costa molt ficar-m’hi.

Marc Abella

Sona el despertador, obro els ulls i paro l’aparell. Miro l’hora que marca el mòbil i són les 7:00 h del matí. La veritat és que m’entren moltes ganes de quedar-me al llit descansant. Però així és la rutina.

El dia que més em costa llevar-me és el dissabte perquè ho he de fer a les 7:00 h del matí per agafar l’autobús a les 8:15 h i marxar cap a Barcelona. “Si faig això, és perquè ho he triat”, em dic moltes vegades. Hi ha gent que entre setmana fa els extraescolars i es cansa molt durant la setmana. Jo a l’institut ja em canso molt i, per això, quan arriba el dissabte i em llevo tan aviat per anar a ballar, em costa moltíssim. Però si ho faig, és perquè m’agrada molt.

Tot el que t’agrada costa un esforç, sigui més petit o més gran.

Laura

He sentit molts cops la frase: “No se per què et poses així, si només és futbol”. Bé, la gent que pensa així no entén què és el futbol per la gent que hi juguem o simplement per aquells que els agrada viure’l.

Ells no entenen la distància recorreguda, l’esforç emprat o les hores involucrades pel que pensen que és “només futbol”. El futbol m’ha donat els millors moments de la meva vida. Sovint em sento satisfet de veure que el sacrifici que hi poso val la pena, quan el meu equip marca un gol, quan guanyem un partit, o simplement quan noto que gaudeixo jugant.

El futbol no és només un esport, és molt més. Si no el vius és difícil d’entendre’l, però estic segur que hi ha molta gent que sap del que parlo. Hi ha dies en que el futbol és la meva millor companyia, dies grisos ens els que tot em sembla dolent i només puc veure desgràcies, però tan sols el fet de sentir la pilota als peus em dona comoditat i raons per a superar el dia.

Així que per mi i per molta gent com jo, el “només futbol”, és un conjunt de somnis, de records, de sentiments, de desitjos i sobretot de satisfaccions. Espero que algun dia la gent entengui que per nosaltres és molt més que un simple joc on s’ha d’entrar una pilota a la porteria.

Roger

Fa gairebé quatre mesos que vam començar la lliga. Era patètic. Jo i uns quants amics vam decidir apuntar-nos al Cabrils. Vam començar a entrenar, érem molts jugadors, fins que un dia van decidir dividir l’equip en dues parts; l’A i el B. A mi, van posar-me en el B.

Al principi, era desastrós; érem els jugadors justos per jugar els partits, havíem de posar de porter a un infantil, és a dir, un nen més petit que nosaltres, i a més no era gaire bo. Anàvem desanimats a jugar els partits. A conseqüència d’això anàvem per la cua.

Això un dia va canviar. Ja ens preníem les coses més seriosament, fins que un dia va arribar un porter d’Austràlia i va substituir a l’altre. Amb l’ajuda de jugadors de l’A, vam anar guanyant partits; era un no parar. Ara mateix, hem passat d’anar últims a anar vuitens. Ja gaudim de jugar a futbol, i ara anem molt més animats a jugar els partits i a entrenar. És divertit.

Tothom que es prengui les coses com cal, pot arribar on ell mateix vulgui.

Gerard Sanchez

“Laia no veus que aquest quatre està a l’inrevés?
-No mami, jo el veig bé”

Era incapaç de llegir, escrivia els números capgirats, no sabia distingir la dreta de l’esquerra, feia moltes faltes d’ortografia…

Només feia que visitar metges, em feien proves, exàmens i l’únic que jo veia era als meus pares molt preocupats.

“Per què no sóc com els altres nens?
-Ets simplement especial”

“Per què suspenc els examens?
-Perquè et costa una miqueta més”

“Mami, que em passa?
-No ho sé carinyo”

Finalment, van saber què em passava, a tercer de Primària em van diagnosticar dislèxia. L’escola no se’n podia fer càrrec perquè l’atenció especial estava en els nens d’altres països que no sabien l’idioma i a mi, que sóc d’aquí, em van dir que havia d’anar a algun lloc privat especialitzat.

Em passava el dia a la logopeda… m’esforçava i m’esforçava, però no hi havia dia que no tornés a casa plorant histèricament, dient-li a ma mare que no volia tornar-hi mai més. Una gran pregunta voltava pel meu cap “Per què jo?”

Abans de saber què em passava, un professor em renyava per no llegir bé i em feia anar a l’hora del pati a practicar. I jo, una nena que simplement volia jugar, em passava el dia plorant, estava traumatitzada i pensava: per què a mi?

El món va quasi caure sobre meu quan em van dir que havia de repetir curs, m’espantava aquesta idea i el fet de deixar a totes les meves amigues. Aquell estiu va ser el pitjor de la meva vida: cada dia em discutia amb la meva mare i em passava els dies plorant. Al cap i a la fi, tant d’esforç no havia servit per res. Estava totalment frustrada. Estic convençuda que els professors no ho veien de la manera que ho veia jo, però verdaderament ho vaig passar fatal.

Al cap d’anys plorant, treballant al 110%, estudiant com mai, esforçant-me, fent exercicis, anant a la logopeda i a les classes de reforç, escrivint, llegint, aprenent… i escoltant a la meva mare dir-me que jo podia superar aquella prova, de sobte va succeir un miracle: la meva dislèxia havia desaparegut.
Mai ningú, a part de la meva mare, sabrà com vaig lluitar i com vaig patir, sempre amb ella al meu costat.

Després d’haver passat per tot això; puc respondre a la meva pròpia pregunta: I per què a mi? La meva desposta és: I per què no (a mi)?. He après moltes coses amb aquest problema. Per exemple, com poder superar-me o podent-ho fer tot si realment crec que puc.

Amb aquest escrit us vull explicar i compartir una part de la meva vida que no acostuma a conèixer la gent del meu voltant. I volia agrair als meus pares, especialment a la meva mare, per tot el temps que em van dedicar, els diners que van invertir, les hores que van estar amb mi estudiant, per tots els moments que em van consolar, per les seves abraçades i somriures… i finalment perquè van creure en mi.

M’agradaria dir-vos que no us rendiu mai, potser cap de nosaltres arriba a tenir problemes greus, però sí molta gent d’aquest món. Amb dificultats realment grans es poden arribar a fer coses increïbles. Tu també pots superar la negació “no puc” si realment ho creus pots arribar a fer molt.

Laia

Moltes vegades hem vist pel·lícules en que es veia una persona que arribava molt lluny en la seva activitat professional perquè l’han “enxufat” i d’altres persones que potser han estudiat i treballat molt més per aconseguir-ho i no han arribat tan lluny.

Les pel·lícules són un reflex de la realitat.

Hi ha persones que els seus estudis els orienten cap a una professió que econòmicament sigui molt remunerada, altres prefereixen uns estudis que els reportin una professió de prestigi, d’altres es conformen en uns estudis que la seva feina sigui assegurada de per vida, altres orienten els estudis cap a la vocació de la seva vida, d’altres no es posen cap meta i prefereixen aventurar-se al que els porti la situació del moment, altres les circumstàncies de la vida els porten cap on mai es podien imaginar i d’altres senzillament són “enxufats”.

Pots tenir molts diners sense que hagis hagut de molt d’esforç en la teva vida, perquè senzillament has estat “enxufat” en la teva professió sense tenir gaires coneixements. D’altres persones que no han tingut una vida tan fàcil econòmicament però en canvi s’han esforçat i estudiat molt, ara tenen un coneixement important sobre el que han estudiat. Aquestes persones són les que realment hem de valorar.

Pau Barba

Aquests últims anys he fet tenis. Però fa dos anys em preocupava una cosa. Em preguntava a mi mateix:” Estic empitjorant? O els altres milloren i jo no avanço?”. Això em passava perquè no tenia ganes per fer el que més m’agrada.

Cada dia que em tocava fer tenis em feia mandra posar-me a jugar i deia tonteries sense pensar. Una d’elles era voler deixar el tenis i apuntar-me al golf. En veritat intentava fer-ho el millor possible però no ho aconseguia.

El meu entrenador cada dia em deia:” Àlex, esforça’t més, posa-hi més ganes! Sé que no estàs jugant al 100%!”. Però justament aquell dia, vaig arribar massa d’hora a l’entrenament, estava sol. Més tard va venir el meu entrenador i em va dir unes quantes. Si nó hagués agafat aquell bus per anar a tenis no m’hagués dit aquelles paraules i ara estaria igual que fa dos anys. Però això no va passar.

Finalment a partir d’aquell dia vaig parar de preguntar-me a mi mateix si empitjorava i em vaig dir a mi mateix que:” No pararé d’esforçar-me fins que no pugui millorar”.

Àlex

És divendres. Obro la finestra de la meva habitació, que està sobre la taula, i m’hi assec davant. Darrere els porticons de fusta clara puc veure les copes verd madur dels plàtans de la riera, les fulles dels quals no es mouen gaire perquè gairebé no fa vent. Tot i així entra aquest aire fred tan tardorenc que anuncia l’arribada de l’hivern i malgrat que començo a tremolar, m’agrada sentir-lo tan fresc, net i nou i que em despentini els cabells. Des de la finestra veig el cel, també. Se’m perd la mirada en el blau pàl·lid de les tardes de tardor, en aquest cel tan pur travessat per els raigs lluents però apagats del sol que ja no escalfa com a l’estiu. Tot plegat és una sensació meravellosa, que em fa sentir lliure. Ideal per a posar-se a pensar.

Penso en tot el dia, en les coses que he viscut. Penso en tot el que m’ha sortit bé, i el que no. Faig un repàs de la setmana i sé que encara que només han sigut cinc dies normals, han passat moltes coses, algunes més importants que les altres. Cada dia he intentat que fos millor que l’anterior tot i els problemes que m’han anat sortint. També sé que la setmana que vindrà faré el mateix, perquè sigui millor que aquesta. Un dia dolent no és important, dos potser tampoc, però els mesos estan fets de dies i els anys de mesos, així que no podem deixar que els mals dies siguin els que ens dominin la vida. Si passes una mala temporada, t’has de mirar d’aixecar, recordar-te del que t’ha fet caure per no tornar a enfonsar-te i passar pàgina. Potser és l’única manera de ser feliç.

No sempre faig reflexions d’aquestes, però a vegades em surten soles, i sempre em van bé per recordar, entre moltes coses, el que més m’importa.

Júlia.