LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tot és culpa meva, he suspès tres assignatures i és culpa meva.

Estic molt frustrat perquè no he tingut la voluntat d’estudiar des del començament del curs i, com a conseqüència, tinc unes notes penoses. He decepcionat la família i a mi mateix, i ja no hi puc fer res.

Què pot fer un quan falla, quan no surt bé el que hauria de fer-ho? Què pot fer una persona si fracassa en la seva missió? Fugir? Enfadar-se i abandonar? Jo he decidit l’opció més difícil, tornar a intentar-ho.

Aquest trimestre no he treballat gens, els primers dos mesos no vaig moure ni un dit, i això ha repercutit en les notes, es clar, però les últimes quatre setmanes vaig estudiar i vaig recuperar varies assignatures del temible suspens, però no va ser suficient per salvar-les totes. Matemàtiques, castellà i ètica van caure.

Però ja sé per què vaig fallar, i ara puc reparar el mal que vaig fer-me a mi mateix gandulejant i deixant les coses per últim moment. És un camí sacrificat i difícil, però així es el camí de tothom.

Es farà el que s’hagi de fer, pels meus i per mi.

Ferran.

La veritat és que no sabia sobre què escriure, tots els temes em semblaven poc interessants. Fins que me mare m’ha preguntat si ja havia fet l’escrit, li he dit que encara no, i ella m’ha contestat que si m’hi poso, puc fer-ho. Així que he decidit escriure sobre aquesta curta frase “si vols pots”.

Al pensar en aquesta expresió, he recordat el diumenge del mundial de Moto GP. Mentre dinàvem, miràvem la cursa a televisió, tot i que no m’agrada massa això de les curses de motos, i no ho miro mai, aquell diumenge era el mundial. En Marc es jugava el títol de campió del món. Tot anava bé, les últimes voltes van ser molt disputades, però finalment ho va aconseguir. Es proclamava campió mundial un noi de només vint anys. En acabar la cursa, li van fer una entrevista, on deia que “res era fàcil” i que l’esforç que va iniciar de ben petit, havia tingut la seva recompensa.

Amb tot això em vull referir que encara que se’t presentin obstacles, no t’has de rendir i has d’esforçar-te al màxim per aconseguir els teus propòsits. Quant més facis avui, més tindràs demà. Jo, tot i que encara no tinc clar què estudiaré ni què faré, sé que per aconseguir qualsevol objectiu, l’esforç i la constància seran imprescindibles.

Res és fàcil, però si vols pots.

Aina

Cada dia, quan sona l’últim timbre a l’institut, agafo la motxilla i me’n vaig a dinar i descansar, sovint a casa dels meus avis i a vegades a casa meva. Un cop he acabat de dinar i he descansat, és hora de posar-se a estudiar, però no és tan fàcil.

Hi ha dies que ens han posat molts deures, i els començo a fer, però al cap de dos o tres quarts d’hora ja me’n he fartat, i potser en el camí de l’habitació al lavabo ja he trobat una distracció que m’ocupa un quart d’hora, dos, tres, o tota la tarda. I què passa amb aquests deures? Doncs que queden sense acabar potser fins a la nit, o fins l’endemà al matí, o si no, sense acabar. I si en lloc de fer deures he d’estudiar per un examen, passa el mateix, amb l’única diferència que el resultat final és pitjor ja que em costa un examen o fins i tot un trimestre.

La solució que sempre m’ofereixen davant d’aquest problema és, per exemple, estudiar amb antelació als examens, i més d’un cop se m’ha passat pel cap de provar-ho però m’ha acabat passant el mateix que en aquelles tardes de molts deures o de llargs examens, i he pensat: Bé ja estudiaré quan toqui. Però després m’acaba passant factura.

I és que, en la meva opinió, he abusat tant d’aquests mals hàbits, que ara que m’interessa abandonar-los, em trobo amb que els tinc tant gravats al meu cervell que se’m fa pràcticament impossible de deixar-los d’una vegada per totes.

He de dir que no és la primera vegada que faig aquesta mateixa reflexió, és més, cada cop que ve una mala nota els meus pares i jo mateix m’insisteixo en canviar-ho, peró quasi mai m’ha acabat servint de gaire, simplement m’ha fet entendre millor la meva situació. Clar que intentaré que aquest cop sigui més efectiu que els altres.

Per acabar voldria aclarir que res del que he escrit ho vull utilitzar per exculpar-me dels problemes acadèmics que pugui tenir i dir a la gent que li passa igual que a mi, que aquesta actitud ja no ens serveix per a aprovar, i que hem de deixar enrere aquests costums i centrar-nos tant aviat com sigui possible.

Lluís

Cada persona nace con un sueño que desea alcanzar durante toda su vida, algunos lo consiguen y algunos no… A pesar de eso creo que siempre hay que intentarlo y conseguir llegar a la meta que te propones ya que es lo que tu corazón anhela.

La mayoría de gente sueña con grandes cosas como ser médico o empresario, pero para conseguir algo hay que esforzarse, sin ese esfuerzo diario nunca conseguirás lo que te propones y por eso existe toda esa gente que no consigue llegar hasta el final y se queda a la mitad del camino, como el que quería ser arquitecto y se quedó en albañil o el que quería ser político y se quedó en carterista.

Pero no todo lo son los trabajos, también hablo de metas que ponemos en nuestras vidas a veces hasta cosas demasiado simples, cosas que nos harán feliz.

Muchas han sido las veces que nadie me ha apoyado en mis opiniones o sueños y he tenido que irme ganando el respeto y el lugar donde estoy a base de arduo y continuo trabajo finalmente consiguiendo lo que quería y alcanzando mis metas, no había nada mejor que sentirse realizada, aunque me costara siempre lo hacia hasta el final.

No lo dejes nunca nada a medias por mucho que te cueste, aunque las cosas se tuerzan, aunque no haya ninguna oportunidad y aunque no te salga, siempre hay que seguir intentándolo hasta el último aliento, demostrándole así, a toda esa gente que dudó de ti, que podías hacerlo y de que ellos se equivocaban.

Nunca te dejes guiar por lo que digan los demás nadie tiene derecho a hablar de quien o como eres, nadie más que tu, y nadie más que tú decide lo que va a pasar en tu vida.

Carla

Aquest últim any al curs de 4t de la ESO, per a mi ha sigut un any per oblidar en alguns aspectes, com bé és el cas dels estudis. Sempre he estat un alumne correcte, mai m’havia quedat ninguna matèria i pensava que no me’n quedaria ninguna mai, però aquest any, per varis motius – destacant la meva deixadesa, tot s’ha de reconeixer – ha estat un any ple de males notes.

Escric això un 11 d’Agost, després d’haver fet tot el dossier de recuperació d’Història, i ara com marca el meu ‘calendari’ d’estiu, em toca recuperar Ètica. El fet de que hagi d’estar recuperant assignatures se’m fa extrany, ja que no ho havia fet i sobretot, se’m fa pesat. Encara que ara és estiu i me’n penedeixo de no haver estudiat durant el curs, també me’n penedia durant aquest, ja que no tenia la tranquil·litat d’anar al llit sabent que estava fent les coses correctament, però m’era molt difícil tornar a casa per la tarda i posar-me a estudiar, gariebé impossible. Podria dir per l’experiència que he tingut aquest any, que es fa més pesat un curs sense estudiar i passant-ho malament que un curs aprofitant un parell d’hores al dia per estudiar.

Per aquest motiu, penso començar el curs vinent amb tota la meva força, sense badar i aprenent dels errors del passat. A més a més, començaré el batxillerat i ja no puc permetre’m el ‘luxe’ d’anar tan tranquil com anava abans, per tant hauré de fer doble esforç, però estic disposat a fer el triple si fa falta.

Aleix

El dijous 12 de març, tots els alumnes de 4rt ESO han anat al Saló de l’Ensenyament, on hi havia aparadors amb totes les formacions professionals disponibles. Allà, una persona mostrava i donava la informació per accedir-hi tan per la Universitat com pel Grau Mitjà.

Les informacions que m’han donat m’ha ajudat molt a entendre millor la professió que vull fer, fins i tot perquè jo ja tinc unes idees clares. També m’han explicat el que jo estudiaré i el que he de fer per anar a un centre.

He fet l’autoconeixement i va sortit justament el que jo volia. Apartir d’ara estudiaré encara més i buscaré centres que facin Grau Mitjà de la professió que vull per fer la inscripció.

Penso que estic prenent una bona decisió per a què pugui treure el millor coneixement possible, ser la millor en el meu camp i trobar una bona feina.

Carla

Començaré explicant-vos la meva situació: Són les sis i mitja de la tarda, hora ideal per berenar. És diumenge i per tant estic d’un vago impressionant. Fa molt de fred, exactament estem a 6ºC. Sento olor a xocolata que ve des de la cuina; i per acabar, aquesta dolçor és una de les meves debilitats.

Ma mare m’acaba de preguntar si vull una tassa de la deliciosa xocolata que ha preparat, i tot i sabent en les condicions en que em trobo, he dit que no. Alguns no us ho creureu, de fet, no m’ho crec ni jo. Però, envejo els cossos de les models i sense anar a cap extrem, també els de noies que no tenen cap professió on s’exigeixi físic i com diuen el nois: “estan boníssimes”; jo vull estar com elles. El meu desig es podria complir o no , és cert que no totes som iguals i cap tindrem un cos perfecte mai, hem de saber que la constitució influeix i sobretot acceptar-nos i que els demés ho facin també.

És veritat el que he dit anteriorment, però a mi no m’acaba de convèncer. Vull sentir-me bé amb mi mateixa, mirar-me al mirall i dir: “és que estic boníssima”, lluir el bikini que més m’agrada i que ningú digui res del meu físic si no és per elogiar-me. Aquest repte no és bufar i fer ampolles, porta temps, esforç i sacrifici. Si m’ho proposo puc, i si aconsegueixo posar-m’hi puc arribar a sortir-me’n.

Amb aquest escrit no vull dir que totes les que vulguin un cos espectacular es posin a dieta i es deixin la pell fent esport. Sinó que si tens un objectiu i el desitges, lluitis per aconseguir-lo. Per molt que diguin que tot està bé o que estàs bé, si tu no ho veus així o t’agradaria millorar-ho, ànims, ja tens un objectiu per al que lluitar i una vegada complert, et sentiràs orgullós de tu mateix.

Laura

Molta gent ha arribat al objectiu que es proposava, tant esportistes com polítics com estudiants… Estic ben segur que han tingut confiança en ells mateixos i han cregut que podien conseguir el seu objectiu. La confiança és la clau de l’èxit. Ho sé perquè he passat per aquestes situacions i he vist gent que no aconseguia el que volia per la falta de confiança.

Un es pot dir en el seu pensament: Jo puc!, i sembla una tonteria, però pot arribar a ser essencial si vols arribar a la teva meta. Un exemple pot ser el de l’Obama, amb el seu lema polític: ‘Yes, we can’, on volia que la gent veiés que ell estava prou preparat per ser president i que ell podia fer-ho.

També podem anar al món de l’esport. En un equip, una de les coses més esencials és la confiança en un mateix i en els companys. Jo, com a esportista, noto quan jugo amb confiança o sense. He arribat a sentir-me inferior als demés, de cop i volta, semblava que hagués enpitjorat, tot em sortia malament. Això només va durar unes setmanes, perquè amb l’ajuda dels companys vaig aixecar el cap i vaig pensar que jo podia, que havia arribat on sóc perquè jo m’ho he treballat i penso que jo valc per això. El que estic dient no és tirar-se floretes, és creure que pots.

En la vida, molta gent haurà passat per això. El que s’ha de fer és posar un graó més al límit que tu creguis que tinguis, perquè no sabem on és el nostre límit, tot depen de l’esforç i la CONFIANÇA.

David Egea

Últimament he estat molt decaiguda, ja que em donava la sensació que les coses no anaven com deurien. Qualsevol cosa que intentava dur a terme no tenia el resultat desitjat i, això, realment em preocupava bastant.

Per una banda, a casa, les coses no anaven massa bé. Sempre estàvem barallant-nos i no ens escoltàvem els uns als altres, per aquesta raó gairebé sempre marxava al llit abans d’hora, sense sopar i enfadada amb tothom.

D’altra banda, al futbol, a part de no parlar quasi amb ningú, tampoc no aixecava el cap, ja que per molt que ho intentés, no hi havia manera que em sortís res: no feia cap passada en condicions, no aconseguia parar cap pilota per fàcil que fos i els entrenadors tampoc m’ajudaven, ja que tenien més coses a fer, fet que em portava a pensar que no havia d’estar allà. A més a més, no sempre tenia l’oportunitat d’anar a entrenar, ja que l’horari de treball del meu pare no ho permet. Tots aquests fets, per insignificants que puguin semblar, a mi m’afectaven i no em deixaven pensar amb claredat. Malgrat no trobar el camí per on havia d’anar sense més entrebancs, jo seguia donant els màxim de les meves possibilitats, és a dir, em seguia esforçant tot el que podia.

Per culpa d’aquests dos motius, el meu estat d’ànim requeia a l’institut i també em semblava que el meu rendiment no era el mateix de sempre. Aquests problemes tenien certa connexió: si el futbol no anava bé, a casa estava enfadada i a l’institut no rendia; si a casa estava enfadada, a l’institut no anava bé i quan anava al futbol tampoc; si l’institut no anava bé, els meus pares m’ho deien i al futbol no rendia.
Per sort, al cap d’uns dies, un d’aquests problemes, el relacionat amb l’esport, es va poder relacionar, ja que vaig parlar amb el president del club i li vaig explicar que tenia problemes amb el transport. Al cap d’uns dies em va trobar una solució: em va dir que el meu entrenador em vindria a buscar i li pagaria per fer-ho. D’aquesta manera el meu estat va canviar radicalment. Gràcies a això he estat entrenant, m’han anat sortint les coses i, per això, em van convocar amb la selecció catalana per anar a entrenar aquest dimecres. Malauradament no vaig poder entrenar, perquè el dilluns vaig anar al metge i em va enguixar el braç.

Jo m’he esforçat i he aconseguit la meva recompensa, que era anar convocada amb la selecció, però, per algun motiu de l’univers, per dir-ho d’alguna manera, no ho he pogut gaudir de la meva recompensa. Espero que aquest tren no em passi de llarg i pugui pujar-hi aviat.

Itziar

¿Qué es la vida? Muchas personas la viven pero no saben qué es. La vida es un fruto de decisiones que tenemos que tomar. Dependiendo de la decisión que tomemos, ella nos puede enseñar varias cosas. Lo que la vida nos ofrecerá en el futuro es el resultado de lo que hicimos ayer y de lo que hacemos hoy. Así nos daremos cuenta de que un día no es igual al otro.

La vida me enseña a pedir perdón, a soñar, a aprovechar cada minuto, a decir adiós a personas que amo, sin echarlas del corazón y a sonreir a las personas a las que no les gusto para enseñarles que soy diferente de lo que ellas piensan.

He tenido que tomar decisiones, muchas de ellas no me han gustado. He superado y estoy superando muchos obstáculos. A algunos de ellos tengo que enfretarme sola, pero en ninguno de ellos he fracasado. Nunca he desistido por más difícil que sean. Estoy luchando para vencerlos porque sé que no estoy sola.

“No existe un camino para la felicidad. La felicidad es el camino”.

Carla