LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

En aquestes últimes setmanes, com és normal, tothom va una mica estressat. Els exàmens es concentren en pocs dies i ningú té temps per res més que no sigui estudiar. Suposo que el truc és prendre-t’ho amb calma i començar a fer esquemes i resums amb antelació, però tot s’ha de dir, és una mica difícil.

L’altre dia ho estava comentant amb el meu pare, li deia que no sabia com organitzar-me i que a més a més cada dia se’m feia més llarg i difícil de superar. Només pensava en el que hi ha per venir, és a dir, un munt d’exàmens i tardes d’estudi. Esperava que em digués alguna cosa que m’animés, com per exemple que el curs s’acabava i només calia l’últim esforç, però, no em va respondre. Simplement es va limitar a agafar un llibre de l’estanteria de la sala d’estar, i deixar-lo amb cura sobre la taula, davant meu. Em va dir que en llegís el petit resum que hi havia escrit a la contraportada. Es titulava “También esto pasará”, no entenia gairebé a on volia arribar, però vaig decidir seguir-li la corrent. A mesura que avançava, anava entenent a què es referia. Parlava d’una nena, la qual, malauradament, havia passat per situacions molt difícils, li va preguntar a la seva àvia quina era la frase que servia per a qualsevol situació, l’àvia li va respondre: “También esto pasará”.

En la meva opinió, aquesta oració dona resposta amb poques paraules i d’una manera molt simple a qualsevol tipus de situació, i és totalment cert que tant les coses que esperem amb ànsia com les que semblen que no acabin mai de passar acabaran per fer-ho.

Ara aquesta setmana tan difícil ja ha acabat i la veritat és que estic força satisfeta. No fa ni quatre dies se’m feia una muntanya, però ara ja està. Ara només penso en el viatge a Venècia i l’estiu que m’espera, però, tal com diu el llibre, també això passarà.

Laia

El passat cap de setmana 30 i 31 de novembre es va celebrar a Catalunya una campanya de recollida d’aliments bàsics per aconseguir que totes les persones necessitades rebessin ajuda alimentària per aquestes dates assenyalades de l’any, i també per donar a conèixer la situació dificultosa que pateix aquest grup de gent cada vegada més nombrós al nostre país per culpa de la crisi econòmica que estem vivint i que segueix creixent.
Es calcula que el 20% de la població catalana viu en situació de pobresa. Aquestes persones mereixen tots els nostres esforços per combatre aquest fenomen que afecta la nostra població i la nostra gent propera. Aquesta campanya la duen a terme els 4 bancs d’aliments principals de Catalunya: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Catalunya ja fa 6 anys que treballa amb aquesta proposta que genera un immens nombre de quilograms d’aliments i compta amb la participació de més de 20.000 persones voluntàries.

Els bancs d’aliments a Catalunya es basen en quatre principis ètics: la primacia de la gratitud, la seguretat d’una distribució justa, la contribució a la sostenibilitat amb el medi ambient i la promoció de la solidaritat cap a les persones amb necessitats alimentàries.
Catalunya i els bancs d’aliments cerquen la lluita contra la pobresa alimentària i el malbaratament, per a un món més just, participar en la reducció de l’exclusió, contribuir en l’exercici del dret a una alimentació suficient i saludable per tots els éssers humans, promoure la utilització més eficient dels recursos i contribuir en el desenvolupament sostenible per a un món més net.

Aquest any s’han recaptat més de 4.000.000 de quilograms a Catalunya, nombre que ha superat totes les expectatives. Aquests aliments seran repartits durant els pròxims dies a la gent necessitada del nostre país de manera justa. Personalment crec que s’ha de donar gràcies a tota la gent que ha contribuït en aquesta campanya portant aliments i implicant-se en aquest problema que afecta avui el nostre país i que esperem que desaparegui. Gràcies a la generositat dels catalans i catalanes que es preocupen pels altres i sobretot als més de 20.000 voluntaris que han dedicat les seves hores i la seva energia per dur a terme aquesta campanya que ha resultat ser un gran èxit.

Esperem que questa campanya segueixi creixent durant els pròxims anys, alhora que es redueixi al màxim possible el nombre de persones necessitades.

Mariola

Gairebé s’apropava l’estiu poc abans en acabar l’any de tercer. Després d’acabar les dures recuperacions. Durant l’arribada d’estiu estava nerviosa sense saber les noves sensacions que passaria a l’estiu, i ara ho estic per l’arribada d’un nou curs.

Setembre, arriba la rutina de sempre. Per una part penses el millor, que és poder estar amb els teus companys de classe des de fa anys, ja que seria l’últim any junts, però per altra banda els estudis i l’esforç que s’ha de fer. És molt dur pensar que ja no et pots llevar tard, fer el que vols durant tot el dia amb la família o els amics. Però bé, ens hi haurem d’acostumar.

Ara ja he començat a esforçar-me per poder passar de quart i fer un mòdul d’auxiliar cuidar a nadons a l’hospital, encara que això no ho tingui gaire clar, el que vull dir que les coses es guanyen i jo m’he adonat que, posant-hi moltes ganes, es poden aconseguir les coses que et proposis. Per tant, cada dia m’esforçaré el més que pugui per poder-ho aconseguir.

Patrícia Rigal

Fa 8 anys que jugo a bàsquet. Exactament, des de l’any 2006. Fins ara he jugat 8 temporades. 8 temporades d’entrenaments, 5 entrenadors, 6 parells de bambes gastades, un munt de jugades apreses, infinits punts encertats (i també de fallats), partits perduts, partits guanyats. Pero sobretot, 8 anys d’experiències.

Quan em vaig apuntar, va ser com tots els nens petits al principi. Simplement, els pares ens havien apuntat perquè féssim algun esport, per compartir les estones amb els amics, i passar-nos-ho bé. Però a poc a poc, tot anava canviant, sense adonar-me. Anava als entrenaments pensant a passar-m’ho bé, estar amb les amigues, sí. Però, també, anava amb ganes de millorar, amb ganes de donar-ho tot als partits, amb ganes de agafar la pilota i jugar.

Amb el pas dels anys, l’equip ha començat a disminuïr, quedant-se només les persones que realment, vénen cada dia amb ganes de jugar a bàsquet, i millorar. Un jugador de bàsquet, ha d’acceptar les crítiques, saber que molts cops caiem a terra, però hem de saber aixecar-nos, acceptar l’error, però continuar. Suportar empentes, cops, ferides, lesions, crits, injustícies, errors, derrotes. Però, a part d’això, amb esforç, paciència i constància, també s’aconsegueixen les victòries, els punts, la bona defensa, créixer cada dia com a jugador.

Quan jugo a bàsquet, em sento alliberada. És la meva via d’escapament dels estudis, dels problemes, de l’estrès. Quan he tingut un mal dia i vaig a l’entrenament, em sento molt millor. El bàsquet, fa que em relaxi, que només em centri a fer les coses bé, a millorar mentre m’ho passo bé.

També, amb els anys he après moltes coses, i no només de bàsquet, sinó de valors. Quan una jugadora fa un error, l’animem entre totes, perquè pugi el cap ben alt, i segueixi jugant. He après el que és formar part d’un equip, l’esforç que comporta formar-hi part. Entre l’equip, hi ha molta confiança, ens animem molt entre totes, compartim opinions, ens respectem, però sobretot, ens ajudem. I per totes aquestes raons, i moltes més, és que ja fa 8 anys que jugo a CB. Vilassar de Dalt.

Laia Casero

L’altre dia vaig veure una pel·lícula molt inspiradora. Sincerament jo no la tornaria a veure, perquè és d’aquelles pelis que fa patir. Està basada en fets reals, per això és tant impactant.

Ens trobem a l’any 1985 on dos nois anglesos s’aventuren a pujar una muntanya d’aquelles tant difícils del Perú. No tenen gaire experiència, però com són joves i tossuts la pugen pel cantó més difícil. A la baixada en Joe es trenca una cama i ell mateix explica com li “grinyolava l’os”. En Joe va lligat al Simon, el seu company. Però com en ell està uns 50 metres més avall, en Simon no s’adona que en Joe es queda penjat al no res. No té cap paret on agafar-se. Es queden una estona així, i com en Simon es pensa que en Joe és mort, talla la corda. Això fa que en Joe caigui d’uns 50 metres a dins un forat de gel. En Simon dolgut per el que ha fet, torna al camp base (cremat, deshidratat, ferit…). Mentre, en Joe, amb la cama trencada (cremat, deshidratat, i ferit) aconsegueix sortir d’aquell forat tan horrible. Un cop fora, es dirigeix cap al camp base creient-se cada cop que s’aixeca. Fa un esforç físicament impossible però al final arriba amb els altres que pensaven que era mort. El que em va sorprendre més de tot això, és quan en Joe està a punt d’arribar al camp passa factura de la deshidratació i es pensa que ja és home mort, em va sorprendre molt que l’únic que li ve al cap en aquell moment és “Brown girl in the ring” de Booney M.

Si no m’haguessin dit que aquesta peli-documental està basada en fets reals i els mateixos Joe i Simon no sortissin explicant la seva perillosa experiència, hauria pensat que és una d’aquelles pelis americanes amb final feliç.

Haig de dir que quan en Joe estava a dins la cova pensat què feia i amb l’os absolutament partit i trancat, jo m’hauria quedat allà a morir. M’hauria estirat i hauria pensat en les coses més bones m’han passat a la meva vida. M’hauria rendit. És increïble l’esforç que fa en Joe per reunir-se amb el seu amic, és un esforç sobrenatural, es sobresupera. No he comptat les vegades que quan vaig d’excursió i a mitja pujada penso “si pogués em quedaria aquí assentada i després tornaria enrere”. Crec que el meu esforç hauria d’aprendre de l’esforç d’en Joe ja que quedar-se mig mort i deshidratat i tenir tantes ganes de viure no té res a veure amb el meu esforç per no suspendre.

Helena

Fa cosa d’un mes, a l’acadèmia d’anglès, la professora ens va posar un vídeo molt interessant titulat “Never, ever give up” (el que traduiríem com “mai et rendeixis”). Era un dels mil que es poden trobar a la pàgina web dels Ted Talks, una pàgina on “speakers”  (gent que parla davant d’un grup de persones) expliquen coses sobre temes d’allò més diversos (societat, autoestima, ciència, superació personal, tecnologia, …).

Aquest vídeo del que us parlava era d’una dona, Diana Nyad, la qual va aconseguir fer el trajecte de Cuba a Florida nedant, d’una distancia de més de 160 km a mar obert, contra corrents i remolins, amb 60 anys, després d’intentar-ho quatre cops. Molts nadadors professionals ho porten intentant des de 1950, però encara no ho han aconseguit. La seva expedició estava formada per 30 persones on hi havia entre ells la seva millor amiga perquè li fes agafar força de voluntat per seguir; experts en taurons i altres animals perillosos, ja que és una zona amb molts depredadors, i ella casi hi mor per culpa de la medusa de caixa (té el verí més mortal) i altra gent molt important, per aconseguir arribar a la costa de Cuba amb el mínim perill. Fins i tot, durant la nit, havia d’anar nedant a les fosques perquè els peixos  que alimenten els taurons no s’hi acostessin. L’equip li va dir que era impossible aconseguir-ho, però que si ho volia intentar l’ajudarien fins al final. I ella volia aconseguir-ho. Des dels 20 anys que somiava en fer-ho.

“Si tens un somni, tens obstacles davant com tothom. Ningú passa aquesta vida sense dolor, sense agitació, i si un creu i té fe, si cau i es torna a aixecar, si creu en la perseverança, com una gran qualitat humana, un troba la forma d’aconseguir els seus somnis”. Això és el que li va dir a la seva millor amiga a la costa a punt per començar l’aventura. I al cap de 53 hores va trepitjar la costa de Florida, sent la primera persona en fer aquell gran i intens recorregut.

La historia d’aquesta dona demostra l’esperit de superació, que si es creu en un mateix, es pot fer això i molt més, perquè si es vol, es pot. La qüestió és no rendir-te, per moltes dificultats que trobis. Perquè tots som capaços d’aconseguir els nostres somnis i metes, només em de confiar en nosaltres i lluitar sense pausa per ells. Per tant, NEVER, EVER GIVE UP.

Aina Ros Alsina

Farà ja dues setmanes, vaig veure un vídeo que tractava d’una noia anomenada Lizzie Velasquez,  que explicava que tenia una malaltia en la que no podia engreixar-se, és a dir, podia menjar tot el que volgués, però mai s’engreixava. Mai havia pesat més de 28 kg. I a part, era cega d’un ull. Explicava que a els seus pares, de petita, l’havien educat com una noia normal, i en el seu primer dia al jardí d’infància és va donar compte de que tothom la tractava com si fos un monstre. Va ser al arribar a casa seva, quan els hi va preguntar als seus pares que per què els altres nens la tractaven diferent, i ells li van explicar que l’únic que tenia de diferent era que era més petita que els demés, i li van explicar la classe de síndrome que tenia.

Ella ho va portar sempre bé, ja que els seus pares li van dir que tot i tenir aquest síndrome, ella havia de mantenir sempre el cap amunt i ser ella mateixa, i que no li importes el que l’altre gent pensava d’ella.  Però quan anava a l’institut, un dia va trobar-se un vídeo al Youtube on la declaraven la noia més lletja del món. Era un vídeo de 8 segons, sense so, i amb una sola fotografia d’ella. Hi havia 4 milions de reproduccions, i centenars de forts comentaris com per exemple: “Lizzie, si us plau, fes-nos un favor a tot el món, posa una pistola al teu cap i suïcida’t.”

Després de veure aquest vídeo, es va plantejar suïcidar-se. Però va pensar en deixar-ho córrer i es va donar compte de que la seva vida estava a les seves mans: podia convertir allò en una cosa bona, o bé podia triar en convertir-ho en alguna cosa dolenta. Podia també ser agraïda, obrir els ulls, i donar-se compte de les coses que tenia i fer-ne d’allò les coses que la definien. Va dir-se: “Deixaré que la gent que em diu monstre em defineixi? Deixaré que la gent que diu “mateu-la amb foc” em defineixi? No. Faré que les meves metes i el meu èxit em defineixin, no la meva aparença exterior.” Va donar-se compte de que tota aquella gent i els seus comentaris li servien per fer-la millor persona i fer-la sentir millor. Va convertir tots aquells comentaris negatius en una escala per enfilar-s’hi i aconseguir totes les seves metes.

Personalment, crec que ningú es mereix això que li va passar a aquesta noia. Va ser afortunada de ser forta i valenta, i va ser capaç d’aguantar tots els comentaris negatius i com la gent la va tractar. És obvi que és físicament diferent a la resta, però això no és raó per riure’s-en o fer-ne bullying, perquè per sobre de tot s’ha de tenir en compte que és humana i té sentiments. Si jo hagués sigut ella, no crec que hagués sigut tan forta, no crec que ho hagués portat tan bé com ella. Jo sóc la classe de persona que es rendeix molt fàcilment, però si estigués en aquella situació, la meva família em recolzaria i això em donaria la força per aconseguir tot el que em proposi.

Els meus punts de vista han canviat després de veure aquest vídeo, ja que m’ha fet pensar en com la gent es preocupa tan per la seva imatge. Sí, pots semblar perfecta exteriorment, però si estàs buit per dins, de què et serveix la bellesa? Aquesta noia, en el moment en el qual va començar a parlar, va demostrar a tothom que tot i ser massa prima, i no gaire agraciada, podia ser cent cops millor que ningú. El primer que vaig pensar en veure aquest vídeo va ser com la gent podia escriure aquell tipus de comentaris i per què ho feien. Perquè si no la coneixien, no podien dir res sobre ella. I haurien de pensar sobre lo malament que es pot sentir una persona amb un simple comentari.

Alba

Jo, quan arribo a casa, desprès de menjar haig d’estudiar i fer deures. El problema es que sóc incapaç, no sé per què, però no tinc ànims ni per obrir el llibre ni per escriure. El resultat? Ho faig, però no ho faig amb ganes, és a dir, que no m’ha servit per a res, ja que no he memoritzat res del que he llegit o he fet.

Estic preocupat per com acabarà el curs. Sempre penso, va ara m’hi posaré de veritat, però quan arriba l’hora sóc incapaç i pel que veig el final d’aquest curs serà catastròfic. La veritat és que no sé què pensar, l’únic que m’anima en aquest moments són els amics i la meva mare, però ella a vegades és massa pesada en aquest aspecte, ja que no para de dir-me: va fes això, fes allò altre. I el resultat d’això és enfadar-me amb ella.

En conclusió, com he dit abans, estic preocupat, però no tinc molts ànims per aconseguir la meva meta, espero que al final s’acabi solucionant tot i pugui fer el que m’agrada.

Pablo

Ara mateix porto 105 minuts davant de la pantalla de l’ordinador, fent esborranys i més esborranys, i encara no sé exactament sobre què puc parlar en aquest escrit.

He provat de parlar de futbol, però de fet, no hi ha res de nou que es pugui aportar a aquest tema. També he estat pensant a fer un escrit sobre la classe, però ja n’he fet molts sobre el cole, o les notes i he preferit guardar-m’el per a un altre dia. He escrit sobre modes, obres als carrers, i de pel·lícules també, però cap d’aquests temes m’ha acabat de convèncer.

Sempre em passa el mateix, cada cop que em poso a escriure i no tinc clar el que diré començo a donar voltes a un tema desprès salto a un altre, desprès a un altre, etc. Fins que més tard o més d’hora en trobo un del que crec que en puc treure més profit i que puc trobar més coses interessants, per això els temes que més es repeteixen en els escrits són futur i estudis, perquè sobre això pensem que tenim molt a dir, i ens és més fàcil trobar informacions rellevants.

Un cop has trobat el tema i saps el que has d’explicar, resulta molt més fàcil escriure, inclús divertit.

Lluís

Escolto com els batecs del meu cor van cada cap més ràpids, els llums s’encenen i em provoquen una calor abrassadora, m’enlluernen, de lluny s’escolten els aplaudiments del públic i de cop s’obre el teló.

Sé que no surto fins més tard, però no puc evitar estar nerviosa. Estic als camerinos, retocant-me una vegada i una altra la roba, el pentinat i el maquillatge. Escolto els diàlegs, la música i com el públic riu. Escena rere escena l’obra va avançant, cada cop falta menys perquè surti. Tot i que ja és el meu tercer any que tinc paper, em sento com si fos la meva primera vegada. Intento distreure’m parlant amb els meus companys, però crec que ells estan més nerviosos que jo i els deixo tranquils. Gairebé sense adonar-me’n estic sobre l’escenari, veig tot el teatre ple però no sóc capaç de reconèixer gairebé ningú. Noto una sensació d’alleujament, per alguna raó estar a l’escenari em tranquil·litza.

En un tancar i obrir d’ulls veig com cau el taló davant meu, s’ha acabat l’obra. Un any més Els Pastorets de Vilassar de Dalt han sigut un èxit. La gent en surt contenta i els que em coneixen em feliciten per l’actuació. Però em falla alguna cosa, sembla que no n’hi hagi prou. Portem quasi dos mesos assajant-la i en menys de tres hores tot s’ha acabat fins a l’any que ve. Sento que tant d’esforç i sacrifici no em recompensen. M’aturo i penso en tots els assajos, en totes les bromes entre camerinos, en totes les pífies que el públic no veu i de cop i volta se’m dibuixa un somriure. Perquè el més important no és el destí, sinó el camí que agafem per arribar-hi, i aquest ha valgut molt la pena.

Gràcies companys!

Àurea