LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Escriure ens costa, sempre que ens diuen d’escriure un relat, un poema i fins i tot aquest bloc, ens bloquegem i les idees mai vénen. No és pas feina fàcil, però si volem podem fer que no sigui difícil. Podem escriure sobre una història viscuda, una cosa que t’han explicat, reflexionar sobre una notícia, etc. Però la dificultat no la trobem aquí, sabem que cada dia passen moltes coses arreu del món, però el problema és trobar l’adequada per comentar-la i reflexionar-la correctament sense que sigui pesat o ridícul.

A l’hora de triar el tema, una pluja de preguntes ens cau a sobre: llarg o curt?, els agradarà als lectors?, serà interessant? Totes aquestes preguntes ens frenen encara més i al final no escrivim.

A mi em costa escriure, a molta gent de la meva classe els passa el mateix, per no dir a tots. Quan el professor pregunta per què no escrivim, la resposta sempre és: “em costa” o “no estic satisfeta amb el meu escrit”. Jo sincerament tampoc sabia què escriure i el dia de penjar el text al bloc s’acostava. Quan vaig sentir el problema a classe vaig decidir reflexionar sobre el tema i em vaig preguntar per què a tothom li costava escriure.

Finalment, he arribat a una conclusió: ens atabalem quan ens diuen que hem d’escriure per què ens trobem “sota pressió” i per tant ens “tallem” i mai acabem d’estar satisfets amb el que escrivim.

Judith Hernández

Les idees em van i em venen, però cap, ni una serveix. He d’escriure… però que se suposa que haig d’escriure? A mi no m’agrada escriure quan em diuen que escrigui o quan em diuen un tema super avorrit que haig d’escriure. Però, com tot, s’ha de fer, no? Així que m’hi he posat. La qüestió és que en comptes de que per el meu cap passi un pluja d’idees l’únic que passa és : Què?, Quan?, A on?, Per què? De quina manera?, Quant?… I no trobo cap solució al meu gran problema. Em sap greu però us haureu de conformar amb aquest petit escrit. De totes maneres se que faré un favor a més d’un, ja que sé que llegir un escrit super llarg és molt avorrit.

Laia

Sobre què escriure? Escriure sobre tu, sobre mi, sobre ells. O descriure un sentiment? descriure l’amor i l’odi, l’amistat, la culpa i l’alegria, la enyorança… Descriure el moviment de les fulles d’un arbre, descriure un cel negre o el color de la pell d’una dona nua. Escriure sobre herois i també sobre malvats. Escriure sobre desgraciats, escriure sobre muses o sobre reconeguts artistes ja morts. Homenatjar la memòria d’aquelles persones perquè siguin recordades. Narrar una sensació, descriure el sabor de les salades llàgrimes o sobre el reconfortant que resulta, en un 11 de gener, sentir el vermell calor d’una estufa. Escriure sobre el que voldríem, el que reivindiquem. Escriure del que coneixem o deixar volar la imaginació?

Tots, en algun moment de la nostre vida ens ha vingut la idea d’un llibre que no hem arribat a escriure mai. Com aquell desig que mai va conèixer el petó o aquell dècim de loteria que mai va ser premiat…

Tan se val el que escriguis. El repte es tenir la valentia de fer-ho. “Escriu”. Es increïble com hi ha moments en els quals no surt ni una sola paraula, impossible, incapaç de ser escrita. En canvi hi ha moments -en els que els podríem anomenar “divins”- que res t’atura. Són aquells moments en que les paraules surten per si soles, una força les impulsa perquè neixin.

Està clar que escriure és un art. Però això vol dir que tots fem art? O crear es un dret reservat per alguns pocs? En cas de ser així… què ens espera als demés, els que sabem que no tenim res a fer amb les grans ments dels genis? Suposo que res.

Jo, no escriuré sobre res. Alceu la vista! Oi que he escrit un text?

Maria Lorente

Un diari personal és l’espai on algú va abocant per escrit les seves vivències, reflexions, experiències, sentiments, records, expectatives, il·lusions, sentiments, etc… Normalment és un document força íntim, que no té cap altre destinatari que un mateix. Aturar-nos una estona cada dia per pensar la jornada transcorreguda és un bon costum, i l’hàbit  del diari escrit és una manera de forçar aquesta reflexió.

És clar doncs, que un “diari” públic com el que us proposo no és un diari íntim, encara que s’hi assembla pel que fa a proporcionar-nos un espai per a la reflexió. Tal com hem comentat a classe, es tracta d’aconseguir que cada dia una persona de cada aula publiqui el seu escrit. Quina mena d’escrit? El mateix que he dit respecte del diari personal, val per a aquest diari públic col·lectiu: “vivències, reflexions, experiències, sentiments, records, expectatives, il·lusions, sentiments, etc..” de la persona que signa l’escrit. No es tracta, doncs de “fer una redacció” o “explicar una història” sobre el primer que se’ns acudeixi. Cal que el protagonista de cada escrit sigui qui el signa, perquè allí hi aboca el que pensa, recorda o desitja, el que li ha agradat i el que no, etc.

En aquest sentit, l’escrit d’en Jordi, el primer del Diari de Quart, és un exemple de la mena de continguts que han d’anar omplint aquest projecte de diari col·lectiu.

Josep Maria