LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Formo part d’un agrupament escolta i aquesta setmana santa vam organitzar una sortida des de Vigo fins a Santiago.
Era un viatge dur, ens havíem de despertar a les 6 de la matinada i caminar 4 o 5 hores diàries, evidentment jo preferia quedar-me a Vilassar. Però un cop allà tot va canviar, estic molt content d’haver-hi anat, he tingut temps per pensar i reflexionar sobre els meus problemes personals i he pogut gaudir d’un paisatge veritablement bonic.
El fet de preocupar-se únicament per poder arribar al següent alberg és fantàstic, t’oblides de la resta de problemes, només t’has de preocupar en arribar i gaudir de la muntanya. Ha sigut una experiència preciosa i que sense cap dubte tornaré a repetir, recomano a tothom fer el Camino, per poder trobar-se a un mateix.
El que us volia fer entendre, és simplement que no hem de jutjar les coses abans de saber com són, perquè a vegades ens poden sorprendre.

Pau

Aquest any per setmana santa, els escoltes vam fer el projecte Kivit. Aquest projecte tracta en pintar les cases de les persones grans voluntàriament. Acostumen a ser molt velles, els hi cau la pintura, tenen forats a la paret, etc.

Vam triar tres cases del poble, però no a totes tenien els mateixos problemes. N’hi havia una que tenia tèrmits a les parets, i estava molt malament, l’altre s’havia d’arreglar la façana, i la que em va tocar a mi, s’havia d’acabar d’arrencar i pintar trossos de pintura que queien.

La propietària de la casa es deia Ana. La veritat es que em va caure genial, a més a més era molt graciós ja que ens dèiem igual i vam néixer al mateix dia. Ens va explicar moltes experiències, xafardejos, curiositats… es veia que li agradava molt que estiguéssim per allà, de fet, per agrair-nos-ho, cada tarda ens preparava un pastís mentre s’assentava per xerrar amb nosaltres.

Jo crec que això va ser el que li vaig donar més importància, ja que la gent gran moltes vegades es troba sola a casa. L’Ana ens deia que li agradava mirar la televisió perquè la distreia molt, però de fet, li agrada més que la vagin a visitar. Així doncs, el primer dia que vam començar a treballar, va trucar al seu fill tota emocionada, dient-li que tenia sis persones treballant a casa seva, i que estava la mar de contenta.

Volia agrair-nos d’alguna manera tot el que estàvem fent i un dia a la tarda ens va cridar per que ens volia ensenyar una cosa. Quan vam arribar a la cuina, on ella estava, vam veure uns cistellets de filferro de mides i colors sobre diferents la taula. Ens va dir que els havia fet el seu germà. Es veu que ell quan anava pel carrer, a vegades es trobava filferros i els agafava, i llavors feia uns cistells, que es veia que hi havia dedicat temps ja que n’hi havia de molt petits i que s’havia de tenir-hi molta paciència. Ens els va donar de tot cor i ens va repetir uns quants cops, que només els donava a la gent que apreciava.

De veritat que això que va dir em va agradar molt. Saber que no només li hem arreglat la casa, sinó que li hem fet molt bona companyia durant uns dies fins al punt que ens regali aquest petit objecte al qual li té tant d’amor.
En veure que li va agradar tant que hi anéssim, li vam dir que la visitaríem algun dia i no sabeu com es va posar de contenta. De fet, ja tenim planejat d’anar-la a veure un dia d’aquests i fer-li una sorpresa.

Anna

Amb els escoltes hem fet un projecte anomenat KIVIT on ajudem a les persones grans. Les persones grans es poden ajudar de moltes maneres, i nosaltres hem escollit l’habitatge digne. Tota persona mereix viure en un habitatge digne, sota un sostre segur. Però és clar, no tothom pot gaudir d’això a la perfecció. Durant quatre dies hem estat pintant i arreglant tres cases.

La meva, la casa de l’Ana, una dona de 83 anys tenia l’habitació i moltes parets destrossades. Com no es podia permetre uns paletes, l’hem ajudat. Els altres grups de cases han fet el mateix, i malgrat tenir alguns problemes ho hem acabat tot exitosament. Aquest projecte no només m’ha aportat aprendre com pintar o tapar forats, també ha enfortit els lligams del grup, i el més important de tot, he ajudat. Sé que es pot ajudar de moltes maneres, i totes bones, però ara noto realment que he fet una cosa bona i a més a més he fet una nova amiga, l’Ana. L’Ana és una dona que xerra pels descosits, i totes les històries que explica són d’allò més divertides. Ens va explicar que deu fer uns setanta o seixanta anys que viu a Vilassar, perquè va emigrar de Múrcia. Una de les coses que em va impactar més d’ella és que quan treballava a la fàbrica portava vint telers!

En resum; recomano molt fer aquest projecte, no aquest concretament, sinó ajudar a persones grans ja que no només les ajudem a elles sinó també a nosaltres perquè a vegades se’ns oblida que són elles les més sàvies i les que ens poden donar millors lliçons.

Helena

Quan tenia 6 anys els meus pares em van apuntar a l’esplai i em van dir que allà m’ho passaria molt bé, que hi anaven amiguetes meves i que faríem uns jocs divertidíssims. El primer dia hi vaig anar amb vergonya (segons pel que m’han dit) però també amb ganes de saber en que consistia allò tan divertit que feien tots els nens cada dissabte de 4 a 6 de la tarda. Des d’un bon principi vaig quedar encantada en tots els aspectes i a partir d’allà vaig continuar anant-hi fins al grup de grans el qual és l’últim any com a nen quan tens 12 anys.

Durant tots aquests anys i més aviat en els últims anys quan ja anava a l’institut em vaig trobar amb nens i nenes que anaven al cau. Entre aquestes entitats del poble hi ha bastanta rivalitat ja que són bastant similars –encara que tenen diferències– . La típica discussió dels nens dient que el cau o l’esplai és millor perquè ells són més bruts, els seus campaments o colònies són millors, etc. i la veritat és que ho segueixo veient amb nens de la meva edat.

Però el que jo em pregunto és, els nens i nenes quan van començar el cau o l’esplai van decidir ells on anirien? La majoria de nens, per no dir tots, van ser apuntats a una de les dues entitats perquè els pares van voler i, per tant, ells han seguit allà perquè no han provat l’altre i no saben ben bé el que és .

Com a conclusió crec que són entitats que eduquen als nens d’una manera alternativa a través del lleure i, per tant, és gairebé indiferent quina de les dues escollim.

Laia