LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Canviar d’escola pot resultar un fet fins i tot traumàtic, en els casos més extrems. L’entorn en el que sempre has viscut i en el que estàs acostumat desapareix de cop i volta i el reemplaçar un altre que sol ser totalment diferent i en el que t’hauràs d’adaptar.

En el meu cas no només vaig canviar d’escola sinó que també em vaig traslladar a Vilassar, tot era nou per a mi, però la veritat és que no em va costar gaire acostumar-m’hi. En el moment en que em van dir que m’havia de canviar d’escola m’hi vaig negar rotundament, era normal, tota la meva vida era allà. Al principi se’m feia una muntanya, però encara que costi de creure vaig ser jo qui va decidir donar aquest pas de deixar el meu antic col·legi. Durant gairebé dos anys anava des de Vilassar fins a Barcelona i tornava, el tràfic era el pitjor i arribà un moment que ja en vaig tenir prou, encara que també vaig pensar que com més aviat ho fes, millor seria per a mi. De mica en mica em vaig anar familiaritzat amb el poble i també vaig anar coneixent a gent de la meva edat, però a la vegada, sense adonar-me’n, també anava oblidant aquells bons amics que coneixia des de feia molt de temps. Això és el que em sap més greu de tot, és un fet inevitable, els amics passen per la teva vida però n’hi haurà molt pocs que es quedaran per sempre.

En la meva opinió mai pots classificar els canvis com a bons o dolents. La majoria d’ells són resultat d’una decisió nostra, a no ser que ens veiem forçats a canviar. Hi ha persones a les quals anomenem flexibles, però no amb un termini físic sinó de caràcter. Aquestes persones solen tenir una gran facilitat per adaptar-se als canvis. Malauradament no tothom té aquesta qualitat, però això no vol dir que no en podem ser capaços. Jo crec que el més importat és l’actitud que adoptem davant d’aquesta mena de situacions, encara que també influeix la d’altres persones.

Laia

Era 12 de setembre de 2003, el primer dia de P3. Molts dels meus companys de classe havien anat a una guarderia fins aleshores, i es coneixien una mica, però jo no. Havia viscut a Premià de Mar fins al moment, i no coneixia a ningú. Estava molt nerviosa, com tots els nens petits, no volia separar-me de la mare, no volia anar a l’escola. Tots teníem por, i no sabíem cap on anar, per nosaltres tot allò era nou i molt estrany.

Després d’aquell dia van passar tres anys més, fins que vam acabar parvulari. A finals de P5, vam anar de colònies per primera vegada. Era el primer cop que passàvem unes nits fora sense els pares, i estàvem nerviosos i impacients per saber com aniria tot. Tot va anar molt bé, vam dormir en habitacions molts grans, i per tant, tots estàvem junts a la nit i ens passàvem molta estona parlant i jugant fins que ens adormíem. Vam fer molts jocs i ens ho vam passar molt bé, tot i que trobàvem una mica a faltar els nostres pares.

Quan vam acabar P5, vam canviar-nos d’edifici, fins ara havíem anat a l’escola de Parvulari, i l’any següent passàvem a l’escola de primària. Vam passar 1r, 2n, 3r i 4t allà. A mitjans de curs, després de bastant de temps de construcció, ens vam canviar d’edifici. Vam anar a un edifici nou, molt gran i més modern que l’altre. Però no vam passar-hi massa temps allà, ja que només ens quedaven dos anys i mig per anar a l’institut.
Finalment, va arribar el dia del comiat. Érem els més grans de l’escola, i ens feien un gran comiat pel fet que era l’últim dia d’escola, i l’any vinent aniríem a l’institut.

Aquell dia, vaig posar-me a pensar en tots els anys al Francesc Macià, en tots els companys que havien marxat, tots els professors que havia tingut, les amistats de tota la vida, aquells amics que l’any que vinent marxaven a un altre institut, i que no veuria més. Estava una mica trista en pensar en tot això, però alhora, també estava impacient per saber com era l’institut.

Van donar-nos el barret de graduació, i ens cridaven d’un en un perquè anéssim a recollir un diploma, una carpeta coberta amb dibuixos de nens de tots els cursos que contenia dibuixos i treballs que nosaltres havíem fet des de P3, i un pòster molt gran amb les cares de tots els de la classe. Ens assèiem en unes cadires al davant de tothom (pares, mares, familiars, nens de parvulari, nens de primària, professors…) i molts de nosaltres vàrem acabar plorant.

Ara, ja estem a 4t ESO, a punt d’acabar una etapa més de la nostra vida. L’any que ve, molts companys i amics amb els quals hem anat junts a classe tota la vida, marxaran; uns faran mòduls, uns altres, batxillerat al Jaume Almera, d’altres marxaran a fer batxillerat a un altre institut, etc. És l’últim any que tenim per centrar-nos en el que realment volem ser, en què volem fer en un futur. I a partir de l’any que ve, res tornarà a ser com aquell 12 de setembre de 2003.

Laia Casero

El otro día, se nos ocurrió ir a visitar la escuela donde íbamos antes, a mirar si alguna cosa había cambiado, si las personas habían cambiado con el tiempo. El tiempo pasa, y cada vez que te haces más mayor, más rápido pasa.

¿Quién no ha escuchado nunca estas palabras salir de la boca de un abuelo o de una abuela “hace dos días erais…” o bien “aún me acuerdo que era ayer cuando…”? Yo ya creo que es una cosa común, podríamos llegar a decir cotidiana. Pero en realidad tienen razón, el tiempo pasa. La vida pasa, y nosotros pasamos con la vida. Cada vez nos hacemos más mayores y poco a poco nos vamos dando cuenta de que los años pasan más rápidamente en un abrir y cerrar de ojos. Aquella visita, fue como viajar al pasado, a cuando aún íbamos a primaria. Era tan fácil aquella vida… Empezábamos a tener nuestras primeras dificultades, las primeras peleas con los padres, empezábamos a estudiar, a tomar decisiones.

Era sexto de primaria, día 20 de junio de 2011. La despedida de los alumnos había empezado. Era el día de llorar, de expresar nuestros sentimientos hacia los demás. Era un día digno para recordar toda la vida. Estábamos todos allí, esperando a que dijeran nuestro nombre para salir a buscar un par de regalos que hicimos nosotros mismos a lo largo de todos los años que estuvimos en parvulario y en primaria. Todos los profesores estaban allí. Nuestros tutores fueron a coger el micrófono y empezaron a decir “Este es el final de una etapa de vuestra vida, y el principio de otra nueva”. Esta frase siempre la voy a recordar. Fue una frase que me marcó mucho, una simple frase marcó un antes y un después.

Fuimos a ver a nuestra ex tutora, i nos comentó: ¿os acordáis el día de la despedida que estabais todos con un miedo encima por empezar el instituto? Y miraos ahora, a punto de acabar otra etapa más… Me dio pena tener que recordar lo mal que lo pasé, porque iba con mucho miedo. Era un reto para mí, pero me doy cuenta que poco a poco lo he superado.

Creo que hice bien en ir otra vez a la escuela en la cual pasé mi infancia, muchos recuerdos estaban allí, en esas aulas de colores y esos profesores.

Eran otros tiempos, éramos simples críos que corríamos dando vueltas por el patio en una vida llena de juegos, colores y alegrías, sin preocupaciones. Ahora ya estamos a punto de acabar la ESO, es la misma vida, pero con distinto punto de vista. Ya tenemos nuestros propios problemas y nuestras preocupaciones, y tenemos que empezar a afrontarlas.

Lidia Calvet

Com tots sabem la gent creix i ens anem fent grans pas a pas sense adonar-nos. Tant la vida com el temps passen i ja han passat 15 anys de la meva vida. 15 anys plens d’emocions, histories, bons moments i també algun de dolent però sense els moments dolents els bons no significarien res.

I ara, amb 15 anys ja sóc a 4t d’ESO quan només fa 2 dies que vaig començar l’institut… veieu que ràpid passa el temps? Dins dels records de la vida també hi ha records a l’escola com per exemple: les classes sense professors que t’ho passes d’allò més bé amb els companys, els professors que has acabat estimant però que ha arribat el seu final, les noves amistats, les colònies i un munt de coses més. Sempre pensem que l’escola és una cosa avorrida, però mireu quants moments hi ha per recordar.

Al que anava… penso que 4t és un curs important, estem fent l’últim pas de l’ESO i gairebé el primer del batxillerat, dic això perquè ja hem començat a escollir cap a on voldrem anar l’any que ve i suposo que al nostre futur. Amb aquesta edat és normal que tres quarts de la gent no sàpiga el que vol fer però hi ha l’altre quart que ho té bastant clar. Ens van presentar 3 itineraris per escollir: l’humanístic, el de la salut i el tecnològic. Jo vaig decidir escollir l’humanístic, ja que em sembla que és el més correcte pel que vull fer, però encara tenim temps per pensar. És un curs important, un curs que s’ha de prendre en serio per poder continuar endavant. Per molt que sigui dur i costós tots els esforços tenen una recompensa i pot ser que ara no ens n’adonem però quan tot això hagi acabat veurem que haurà valgut la pena.

D’altra banda el que més ens agrada de 4t a tots és el viatge de final de curs. Tot té una recompensa com he dit i suposo que això pot ser una part d’ella. També ens hem d’esforçar per aconseguir això, a casa i a l’escola. Els pares no ho faran tot així que els ajudarem a guanyar diners fen diverses activitats com per exemple: vendre roses i llibres el dia de Sant Jordi, col·laborar en les fires del poble, fer pastissos i xocolata els dies de celebració a l’institut i moltes coses més que ens poden ajudar a tots. A l’escola hem de tenir una bona actitud, demostrar que ja no som nens petits i prendre’ns seriosament tot el que ens demanin perquè tot això és només un bé per nosaltres. En fi que només és un petit pas dels mil que hem fet a la vida i que tot si es vol, es pot.

Elisenda

Si us plau abans de llegir aquest text mireu el vídeo que adjunto, només dura 4 minuts i facilitarà la comprensió del que exposo a continuació:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=32As9i9-CVc[/youtube]

Aquest escrit no el faig per criticar a la religió pròpiament dita, ja que tothom és lliure de creure en el que vulgui. Només intento expressar la meva opinió. Un cop aclarit això prossegueixo amb el text:

El primer que vaig pensar en acabar de veure aquest vídeo va ser: En quina merda de país vivim? Un país en el que es permet enganyar als alumnes amb vídeos promocionals totalment demagogs. Anuncis en els que et venen la Religió com a la solució de tots els problemes i comprensió del món.

A l’inici del vídeo no semblava que estigués parlant de religió, ja que et deia que gràcies aquesta assignatura podies entendre el per què de tot el que ens envolta, ja sigui una poma, dibuixar o la música.

El minut 1:43 es un dels més divertits del vídeo. En aquest moment el professor agafa i diu: podeu no estudiar religió i no servir per a res o podeu estudiar religió i ser útils per la societat (És clar, no ho diu així ho decora amb gracia i simpatia). Em sembla increïble que hi hagi gent capaç de dir aquestes barbaritats! O sigui, jo que mai he estudiat religió, ja no podré contribuir a la societat i no serviré per a res, un zero a l’esquerra.

Més endavant aquest magnífic professor, protagonista de l’anunci, ens explica que si volem que el nostre país tiri cap endavant ha de tenir una població que recolzi fermament la religió, o com diu el professor: “El futur d’un país no són les persones, sinó on posen el cor aquestes persones”. Una frase que amb tots els meus respectes em fa sentir vergonya, que la Conferència Episcopal tingui el valor d’emetre un anunci com aquest tenint com a representants a personatges tant retrògrads i mesquins com Rouco Varela. Com volen tirar un país endavant amb idees i pensaments propis de l’edat mitjana? Ho sento Conferència Episcopal, però deixeu-vos d’estudiar religió i comenceu a aprendre a diferenciar avançar i retrocedir.

Si seguim amb l’anunci, el professor intenta restar credibilitat a la resta de les assignatures (totes molt més ben reputades i amb més importància social i laboral que la religió) dient que sense la religió no sabrem dóna’ls-hi sentit.

L’últim que m’agradaria remarcar és la fantàstica pissarra que es pot veure durant tot el vídeo. Una pissarra en la que posen juntament formules químiques i matemàtiques amb clars missatges pessimistes, com ara “esperanza?”, “FUTURO”, “desempleo”, “50% paro juvenil”… Amb un clar missatge subliminar, les ciències ens portaran a una vida infeliç, una vida de misèria i atur i en canvi la religió ens portarà la veritat, una vida plàcida en la que tots treballarem i serem feliços.

Entrant a una part més personal i deixant de banda l’anàlisi, una de les preguntes que ens podríem fer seria: com es pot permetre un anunci tant demagog i amb un missatge tant clar: ciències no, religió si. La resposta es ben senzilla. Per desgràcia encara vivim en un món controlat per les religions. Si realment volem avançar, volem que el nostre país; el nostre món tiri endavant, hem de deixar de guiar-nos amb llibres que es van escriure fa més de 2000 anys.

La religió no ajuda a avançar, sinó que els preguntin a les víctimes de les guerres religioses, tant als supervivents de la guerra de Bòsnia com als afectats per la guerra en pro de l’islam. Si no volem marxar tant lluny podem mirar a Espanya durant la Santa Inquisició. La història esta plena d’exemples de guerres religioses.

Prou d’intentar adoctrinar a la població amb falses idees de llibertat, fraternitat i pau. Ja no som un poble inculte dominat pel senyors feudals, som un poble amb coneixement i no ens podem permetre seguir tenint aquest llast entre nosaltres.

Marc

Quan era petita els meus pares em van apuntar a l’escola la Immaculada. Tinc breus records dels primers anys a parvulari però això sí, sé que m’agradava molt jugar a fer cases a les formigues amb el paper d’alumini de l’esmorzar, jugar amb els pneumàtics que ens donaven per fer rodar-los per tot el pati, cantar sobre els bancs amb les amigues, canviar cromos… Era molt feliç, però malauradament vaig créixer i vaig pujar a cicle mitjà. Vaig notar una mica de canvi, ja que ens van posar deures i ens van retallar mitja hora de pati (i això no li agrada a ningú…). Durant el cicle mitjà ens vam anar unint més i érem com una família, coneixíem a tots els professors i a la nostra classe hi havia un molt bon ambient, encara que sempre hi havia alguna baralla però no durava gaire. Els dies anaven passant i ens fèiem més grans, fins que vam arribar al cicle superior. Aquest dos últims cursos els vam aprofitar molt, per la majoria van ser els millors. Era molt difícil pensar que al cap de poc ens hauríem de separar, alguns ja tenien plans per marxar cap a instituts d’altres llocs, altres van repetir… Era estrany, portàvem molts anys junts.
Fins que un dia, la nostre última estada a la Immaculada va arribar. Hi va haver una allau de llàgrimes, però allà es va veure que per molt diferents que fóssim ens estimàvem molt tots.

Hi ha moltes coses que trobo a faltar de la Immaculada, una d’elles era carnaval. El carnaval de l’escola, era molt original. Durant tota una llarga setmana, havíem de preparar-nos la disfressa amb diferents materials que hi havia. Aquells dies eren molt divertits, però fins i tot podien arribar a ser estressants. A vegades, quedava poc per la rua i encara ens faltava bastant per acabar-la. Ens portava molta feina, però ho fèiem a gust i en sortien molt bons resultats.
També trobo a faltar fer panellets. Fèiem uns quatre grups a la classe i cada grup s’organitzava a l’hora de coure’ls, portar ingredients… I al mateix dia que els fèiem, després de dinar, anàvem a fer el “Concurs de Panellets”. Hi havia diversos premis: el panellet més original, més tradicional… i cada grup guanyava en un tema. La veritat és que no ens donaven cap premi i cap grup es quedava sense guanyar, però a tothom li feia molta il·lusió.

Portem ja quatre anys sense anar a la Immaculada, però no us penseu que no ens hem tornat a veure mai més amb els de la classe, sinó que durant l’any, fem com a mínim dos sopars i anem a veure professors. Tots hem canviat molt i ens hem distanciat més, però ens fa molta il·lusió recordar tots els moments que vam passar. Per mi aquests anys, han sigut uns anys molt bons i m’he endut uns grans amics!

Anna