LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

He comès molts errors. He plorat per qui no es mereixia ni una llàgrima meva i he rigut amb falses amistats en les quals confiava. He ensopegat més de tres vegades amb la mateixa pedra i quan pensava que ja no ho faria més, vaig caure a la quarta. He perdonat molt, massa. He callat ”t’estimos” que per inseguretat i por mai van arribar a ser dits, m’he enamorat de qui no em mereixia i he lluitat per qui no em valorava. Hi ha dies que m’he despertat amb ganes de menjar-me el món i altres que semblava que el món em menges a mi. He cridat amb totes les meves forces per treure tota la meva ràbia, m’he barallat amb qui no devia i he lluitat per aconseguir els meus reptes. He callat veritats per no fer mal. He sortit sense ganes de festa i he tornat amb els peus morts i afònica de tant ballar i cantar. Hi ha dies que dormia només per poder veure en els meus somnis la persona que desitjava i dies en què no podia dormir pensant que l’endemà la tindria al meu costat. He passat per fases, bones i dolentes. He estat una nena immadura i insensible i he madurat a base de pals. He cregut en l’impossible fins que em van destrossar els meus objectius. He abraçat i he valorat persones que vaig pensar que mai em farien mal i he acabat adonant-me que no es mereixien ni el tacte de la meva pell. He cantat a la dutxa fins que el meu coll no podia més. Hi ha hagut dies que em sentia preciosa i altres que no volia ni mirar-me al mirall i només tenia ganes de trencar-lo a base de cops. He gaudit de petits detalls … I he après a poc a poc en què consisteix la vida. No em penso penedir de res i intento afrontar-ho tot amb un somriure, ningú es mereix veure les meves llàgrimes.

Imagina que per un moment ho tens tot… Quina sensació més bonica veritat? Això seria massa fàcil, has de lluitar pel que vols, pensa en les persones que et recolzen i demostra a tothom que tu pots amb tot, qualsevol somni es pot fer realitat, no hi ha res impossible. Les coses més maques i que més ens agraden de la vida són les úniques que s’acaben, per això no perdis més el temps i gaudeix al màxim, que la vida són dos dies i el primer ja l’hem viscut.

Marta Morató

A mesura  que van passant els anys anem aprenent dels errors (avui són errors i demà seran experiències). Des de ben petita m’han ensenyat que cometre errors és humà i que la perfecció no existeix. Moltes vegades no ho reconeixem, i quan els cometem pensem que és dolent però, si ho pensem millor, és una de les coses més naturals, tenim tot el dret de equivocar-nos.  Hi ha gent que sempre es creu perfecte i millor que els altres i no és així, tots som iguals.

La felicitat és una de les  sensacions que fan que una persona tingui ganes de sortir endavant i vèncer les seves pors. Jo com a persona tinc moltes inseguretats i sé que per poder aconseguir algunes coses les he de deixar de banda per poder continuar endavant, un cop que falles o et fallen guanyes inseguretat i perds confiança en tu mateix. Moltes vegades intentem ser persones diferents a les que som per agradar els demés, donem massa importància a la societat i ens oblidem de nosaltres mateixos, Cadascun és diferent per naturalesa. Imagina’t com seria el món si tots fóssim iguals, seria massa avorrit oi? doncs la veritat que si.

Cada any és un llibre ple de capítols amb aventures, emocions, tristors, problemes, fracassos… Que sempre el recordaràs vulguis o no, encara que hi hagi moments en què vols oblidar tot i no mirar enrere, sempre has de seguir lluitant no perdis la fe, perquè la vida és una lluita constant. Tots tenim aquells moments en que ens escapem del món quan estem amb els amics i la gent que estimem, perdem la noció del temps. Ara es hora de reflexionar sobre la vida, donar-li el valor que es mereix i sobretot apreciar-la, perquè cada minut que passa es temps que no podrem recuperar mai, viu el moment com si es parés el temps.

Dúnia

Fa 8 anys que jugo a bàsquet. Exactament, des de l’any 2006. Fins ara he jugat 8 temporades. 8 temporades d’entrenaments, 5 entrenadors, 6 parells de bambes gastades, un munt de jugades apreses, infinits punts encertats (i també de fallats), partits perduts, partits guanyats. Pero sobretot, 8 anys d’experiències.

Quan em vaig apuntar, va ser com tots els nens petits al principi. Simplement, els pares ens havien apuntat perquè féssim algun esport, per compartir les estones amb els amics, i passar-nos-ho bé. Però a poc a poc, tot anava canviant, sense adonar-me. Anava als entrenaments pensant a passar-m’ho bé, estar amb les amigues, sí. Però, també, anava amb ganes de millorar, amb ganes de donar-ho tot als partits, amb ganes de agafar la pilota i jugar.

Amb el pas dels anys, l’equip ha començat a disminuïr, quedant-se només les persones que realment, vénen cada dia amb ganes de jugar a bàsquet, i millorar. Un jugador de bàsquet, ha d’acceptar les crítiques, saber que molts cops caiem a terra, però hem de saber aixecar-nos, acceptar l’error, però continuar. Suportar empentes, cops, ferides, lesions, crits, injustícies, errors, derrotes. Però, a part d’això, amb esforç, paciència i constància, també s’aconsegueixen les victòries, els punts, la bona defensa, créixer cada dia com a jugador.

Quan jugo a bàsquet, em sento alliberada. És la meva via d’escapament dels estudis, dels problemes, de l’estrès. Quan he tingut un mal dia i vaig a l’entrenament, em sento molt millor. El bàsquet, fa que em relaxi, que només em centri a fer les coses bé, a millorar mentre m’ho passo bé.

També, amb els anys he après moltes coses, i no només de bàsquet, sinó de valors. Quan una jugadora fa un error, l’animem entre totes, perquè pugi el cap ben alt, i segueixi jugant. He après el que és formar part d’un equip, l’esforç que comporta formar-hi part. Entre l’equip, hi ha molta confiança, ens animem molt entre totes, compartim opinions, ens respectem, però sobretot, ens ajudem. I per totes aquestes raons, i moltes més, és que ja fa 8 anys que jugo a CB. Vilassar de Dalt.

Laia Casero

Segur que més d’una vegada has tingut el desig de tornar enrere en el temps i canviar alguna cosa, per molt petita que sigui. Estic convençuda que al llarg de la vida n’has volgut modificar moltes, de coses: des d’una pregunta d’un examen que sabies però que, a l’hora de la veritat, falles per culpa dels nervis; fins a un rumor que ha anat passant de boca en boca i t’ha fet perdre la teva millor amiga. En aquestes situacions tindries ganes de tornar enrere per repassar l’examen dues vegades i no explicar a ningú aquella notícia que va enfadar tant a la teva amiga.

I és que a mi m’ha passat moltes vegades això de voler tornar al passat, però ho veig una mica impossible. Primer perquè no tenim cap màquina ni coet capacitat per fer-ho, i després, perquè si tornéssim al passat cada cop que tinguéssim un problema, la vida no tindria sentit. Seria una vida programada i molt avorrida, en la qual escolliríem tot el que voldríem que esdevingués. En aquesta vida no hi haurien problemes ni dificultats ja que, quan ens passés alguna cosa que no desitgéssim, tornaríem enrere per arreglar-la. Sabríem fàcilment la causa de les coses i escriuríem una biografia al nostre gust, sense imprevistos.

Després de pensar en tot això he arribat a la conclusió de que la vida és com és i ningú no la pot canviar. Hem de viure el dia a dia actuant el millor que puguem i cometent els mínims errors possibles, però sense tornar enrere. No podem perdre el temps lamentant-nos pel que no ens ha sortit bé o pel que no ens ha agradat, sinó que, cada caiguda ens ha de servir per agafar més força i tornar-nos a aixecar. Cal viure el present i no pensar en el passat, tingues en compte que ni tu ni ningú el podrà canviar.

Marina

A los 5 años, nos preguntan que qué queremos ser de mayor y contestábamos cosas como astronautas, policia, profesora, o en mi caso “princesa”.

A los 10 años, nos lo volvieron a preguntar, y respondimos, estrellas de rock, actriz, o en mi caso “reina”. Pero ahora que somos mayores creo que la respuesta que diríamos sería… ¿Quién lo sabe?…

No es momento de tomar decisiones rápidas. Es momento de cometer errores, de subirse al tren equivocado y perderse, de enamorarse… por supuesto de cambiar de idea y volver a cambiar porque no hay nada seguro.

Así que cometer todos los errores posibles y algún día cuando nos pregunten, que queremos ser, no tendremos que adivinarlo… Lo sabremos….

Emma

“Rectificar es de sabios.”

Hace unas cuantas semanas tuve un percance del cual me arrepentí mucho, cometí un error y me di cuenta justo cuando ya era demasiado tarde.

En pocos años mi vida ha sufrido distintas etapas, algunas más complicadas que otras, pero ha estado muy dividida por diversos factores que me han marcado mucho interiormente. Estas etapas creo que me han hecho madurar antes y más rápida y bruscamente que a lo que le corresponde a la gente de mi edad. En estos últimos dos años he tenido que ir aprendiendo a actuar frente a situaciones difíciles, complicadas e incómodas. Yo considero que en mi vida he cometido algunos errores, ya sean importantes o absurdos, y que me han perjudicado en mayor o menor medida pero los he cometido. Todos estos errores me han permitido ver las cosas de otra manera, razonar, pensar más en mi y en la gente que realmente me quiere y no hacer caso a comentarios desagradables o fuera de tono que no merecen ser escuchados. A pesar de eso, normalmente cuando tienes problemas no piensas con mucha claridad y todo lo “aprendido” en algunas ocasiones “se olvida”.

Como bien he dicho al empezar mi escrito, rectificar es de sabios, o eso dicen. Nunca presté demasiada atención a ese dicho hasta hace unos días en que, mientras me encontraba en un profundo momento de reflexión tumbada en la cama de mi habitación, se me ocurrió buscarle el sentido.

A lo que se refiere la expresión es a que cuando una persona se equivoca y asume su error puede ser capaz de corregirlo y de no volver a cometerlo. El hecho de ser capaz de asumir la equivocación hace que aprendas de tus errores y por lo tanto te convierte en un ser más inteligente. Por otro lado uno no siempre puede corregir sus errores, incluso quizás no quiera, pero lo que sí es seguro es que aprenderá de ellos.

Siempre vamos a equivocarnos, incluso a cometer el mismo error más de una vez porque el “hombre es el único animal que tropieza dos veces con la misma piedra” y además, la perfección no existe y personalmente creo que de existir sería muy aburrido.

No es malo equivocarse siempre y cuando seas capaz de admitir tus errores.

Ariadna.

Una de las cosas más difíciles en la vida del ser humano es aprender a equivocarse. No me refiero al hecho en si de fallar, de cometer un error ya que eso es muy fácil, sino de equivocarse y no derrumbarse, de saber reconocer un error sin sentirse terriblemente humillado.

En algún momento nos hemos cruzado con personas “raras, especiales” que por culpa de una especie de terror a hacer las cosas mal y a quedar en ridículo, dejan de hacer cosas que en el fondo desean tanto… simplemente por no querer arriesgarse y entrar en el “juego” antes de haber dominado bien las reglas. A lo mejor no quieren jugar un partido de basket, porque dicen que no juegan buen; o salir a patinar con sus amigos porque les aterra la posibilidad de pasar el ridículo delante de la gente, de esta “sociedad” que aterra.

Podemos llamarlas como queremos pero en realidad, personas así tienen mucho de ”perfeccionistas”, tienen cualidades y pensamientos muy positivos como por ejemplo la creencia en que todo trabajo debe estar totalmente  bien hecho, el procurar terminar bien las cosas y si fuera en el menor tiempo mejor, cuidar los detalles en cada uno de sus movimientos, etc. Todo esto puede ser magnífico, excelente, pero recordemos que no existe “la perfección”, siempre hay algo que falla.

En ese constante anhelo de querer alcanzarla, es donde aparece la falla. Quienes desean ser perfectos, generalmente viven tensos, su minuciosidad les hace ser lentos, y con frecuencia son demasiado exigentes con quienes no son tan perfeccionistas como ellos, catalogándolos muchas veces de inferiores. Al no sentirse cómodos con el mundo que le rodea, y sentirse superiores, prefieren aislarse o simplemente la sociedad misma los rechaza.

Es importante saber que los fracasos son algo totalmente narutal a la maldita humanidad, le sigue como la sombra al cuerpo. No existe persona en el mundo que no se haya equivocado alguna vez. Debemos aprender a darnos cuenta de que no es una tragedia equivocarse, la calidad y superación de toda persona no está en no fallar, sino en saber reponerse de sus errores y simplemente, seguir adelante, reconociéndolos, aceptándolos.

Por eso, cuando los perfeccionistas se derrumban al comprobar que no son perfectos, demuestran con ello ser personas que cuentan poco con la realidad. Pienso que a veces los padres son los principales culpables, criando a sus hijos con la idea de que nunca deben jalar un curso o por ridículo que suene, se les enseña a nunca romper un plato, cuando más bien deberían educarlo en ser un buen estudiante y sobretodo, tener la fuerza para afrontar cada error, siendo capaz de volver a estudiar con ímpetu o de recoger los pedazos del plato roto.

Es una verdadera lástima ver personas inteligentes venirse abajo y abandonar una carrera al recibir su primer gran fallo, a jóvenes que fracasan en su primer noviazgo y maldicen contra toda la humanidad, a otros que no pueden soportar una pequeña traición o un mal momento con los amigos… por más mínimo que fuera, sea lo que sea, es necesario decirnos, aunque nos duela, que el mayor de los fracasos es dejar de hacer las cosas por miedo a fracasar.

Recordemos que errores los cometemos todos, somos seres humanos imperfectos, no existe la perfección aunque muchos deseen imitarla. Está totalmente en nosotros encontrar las cosas buenas de los momentos malos, y en caso de no lograrlo, está en nosotros salir adelante y no abandonarlo todo sin dar otras oportunidades. Unos sacan de sus errores enseñanza, experiencia para el futuro y sobretodo humildad al reconocer que se equivocaron, mientras que otros sólo obtienen amargura y pesimismo. ¿Cuál de ellos eres tú?

Toni

Sincerament, he escrit el títol abans de pensar quines idees podria plantejar en el text. He teclejat la primera frase que se m’ha passat pel cap, ha estat un impuls, res més. Però ja que estem, puc donar dos explicacions a aquest fet. Per una banda, “No t’hi matis” és una broma que tenim la meva amiga Lidia i jo, no puc dir gaire cosa més d’aquesta anècdota ja que només ella ho entendria i, possiblement, també només ella riuria. Per altra banda, és un clar exemple del comportament de les persones; fem les coses abans de pensar-les.

Com ja us imagineu, agafaré el segon raonament per desarrollar el meu text, ja que podríem definir-lo com més profund, si més no, el tema té més serietat.
Repeteixo; fem les coses abans de pensar-les. (Parlo en plural, generalitzant, per donar un sentit impersonal als temes que tracto però, sapigueu que, en tot moment em refereixo a mi.). Tendim a actuar deixant-nos portar per impulsos, emocions instantànies que no ens deixen reflexionar sobre aquelles accions que estem a punt de efectuar o aquelles decisions que estem a punt de prendre. Sí que és cert que pensem què passarà amb això o amb allò altre que acabem de fer, però el cas és que l’acció en qüestió ja està feta. El problema està en què per molt poc temps que passi entre que actuem i pensem, ja fem tard.

Pot ser que siguem afortunats i l’encertem, i la nostra decisió no ens provoqui cap maldecap, i ens quedem tan amples. Però de ben segur que a la pròxima caurem i ens equivocarem. A partir del moment que cometem un error, l’única cosa que es pot fer és pensar com ho arreglarem o, almenys, com ho afrontarem. Donar-hi voltes imaginant que les coses podrien haver anat d’una altra manera no serveix de res, per tant, no t’hi matis.

Sílvia

Una de les coses, que fa més mal, és quan una persona molt estimada per tu et mira amb decepció, és aquesta mirada que t’entristeix, t’enfonsa dins teu i t’enfades amb tu mateixa.

És aquests moments quan et poses a reflexionar què has fet per merèixer el despreci amb el qual t’han mirat; a la vida mai se sap que passarà i molt menys què faràs tu respecte al que passi, però el problema és que mai sabràs si t’en sortiràs dels problemes i podràs cridar victòria! o cauràs i en algun moment et trobaràs la decepció i el despreci.

És això del que tracta la vida: la vida és un camí que no saps el final i això pot fer una mica de por, però a poc a poc, a partir dels errors, construir un camí estable per poder evitar els problemes i, si caus en alguns de nous, poder-te aixecar.

És difícil construir bé des d’un principi, per això estan les experiències per millorar i rectificar. Llavors serà en aquell moment on crides victòria, on la mateixa persona que et mirava amb decepció temps enrere, t’aplaudirà i et mirarà amb honor.

Marina

Una nueva investigación sugiere que los neutrinos, que parecían violar una ley básica de la física al viajar más rápido que la velocidad de la luz, se mantienen dentro del límite de velocidad universal.

Os preguntaréis que tiene que ver Einstein, los neutrinos i la física en mi escrito. La verdad es que tan solo tienen un punto de unión: los errores. En esta noticia se demuestra que nadie, absolutamente nadie es capaz de evitarlos. Ni tan solo personas que han dedicado toda una vida en demostrar algo, que realmente era un error. Con esto me refiero a que todos aquellos investigadores que han defendido que los neutrinos violaban la ley básica de la física, estaban cometiendo un error.

Errores comete todo el mundo, desde aquel que infravalora a alguien por vestir diferente a aquel que maltrata a alguien por simple despecho. Este tipo de error puede ser evitado. En cambio otros errores como el no demostrar a alguien todo tu querer, por ejemplo, no pueden ser evitados a tiempo. Mientras tú tienes ese desinterés, la otra persona no cree que el sentimiento sea mutuo, este hecho puede traer consecuencias no deseables. Por lo tanto este ejemplo también se considera un error.

Por eso creo que queramos o no los errores están ahí, y no son muy deseables para nadie. Algunos imposibles de evitar, otros no tan imposibles pero de todos ellos se aprende. Y que por cada buena idea, detrás hay cien equivocas.

Laura Alarcón