LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

És dimarts, sembla un dia normal, un dia de pluja, sense sol, la llum està apagada i fa un dia trist. Veig com cada una de les gotes transcorren poc a poc pel vidre de la finestra.

Estic estirada al llit i penso quant et trobo a faltar, ja fa temps que te’n vas anar, però tot i així jo no ho he acabat de superar. Miro a la paret i veig imatges nostres rient com solíem fer quan estàvem junts. M’agrada pensar en tots els moments que vam arribar a passar, però no m’agrada fer-ho quan penso en el dia que te’n vas anar.

Me’n recordo de cada un dels detalls que van passar quan em van trucar per avisar-me que ens havies deixat. Al principi em pensava que era la típica broma pesada, però a mesura que passava el temps m’anava adonant que no era així, que de veritat te n’havies anat. En aquell moment no em podia aguantar dreta, estava estirada al terra amb el telèfon a la mà i les meves llàgrimes relliscaven pel rostre de la meva cara; cada una d’aquestes gotes d’avui em recorden a cada llàgrima que vaig deixar anar per tu. No faig més que recordar aquells dies plens de somriures que vam passar junts, aquelles nits que no acabaven i aquells matins que amb un somriure teu tots ens despertàvem.

Sé que no t’has anat per sempre, que algun dia ens tornarem a trobar, potser en un altre món, o en una altra vida, qui sap. Però jo sé que no ens vas dir adéu, sinó fins després.

T’estimo Marcos.

Cristina

Nala, aún recuerdo como si fuera ayer el día que te vi por primera vez. Eras tan guapa y tan pequeñita…

Apenas tenias una semana y cada vez que te veía me recordabas a una bolita oscura de pelo. Me encantaba poder cogerte ya que eras del mismo tamaño que las palmas de mis dos manos juntas.

Cariño, puedo asegurarte que fuiste la sorpresa más grande que me dio nadie por mi cumpleaños. Yo nada más tenía seis años, y desde entonces he pasado momentos increíbles a tu lado. Con el tiempo fuiste creciendo, cada vez eras más mayor aunque el tamaño de tu cuerpo no aumentaba. ­­­siempre he tenido ganas de llegar a casa para poder encontrarte en la puerta contenta porqué tu también estabas deseando verme y ahora que no estás, de lo que tengo menos ganas es de llegar a casa…

Nunca voy a olvidar cuando por las noches aparecías en mi habitación, fuera la hora que fuera, y rascabas mi cama con tus patitas para que te subiera y pudieras dormir conmigo, o cuando estábamos mirando la tele en el sofá y con tu morro me subías la mano para que te acariciara o cuando venias a darme besitos y hacerme compañía cada vez que me veías triste… son demasiados momentos compartidos durante 9 años y se me hace muy difícil vivir sin ti. Se me hace muy difícil estar comiendo y poner la mano bajo la mesa para darte a escondidas algo de comer y ver que no lo coges, o sentirme tan sola al ver que no hay nadie que me siga vaya donde vaya.

Nala, es increíble como algo tan pequeño como tú puede ser tan grande para mí. Perderte ha sido una de las cosas mas duras que me ha pasado en la vida y sé que nada mas aquel que tenga un perro al que se quiere muchísimo podrá entender el vacío que deja cuando se va o podrá entender estas palabras, porque para mucha gente un perro es simplemente un animal, pero yo os puedo asegurar que un perro así vale más que cualquier cosa.

Te quiero nalita, no te voy a olvidar nunca.

Un perro te hace sentir mas vivo, y sobre todo te recuerda lo que es la vida.

Carla

El Nadal és una època de l’any en que tothom s’hauria de sentir feliç i ple d’alegria. Jo, personalment, des de que era ben petita, el Nadal m’ha semblat divertit, màgic. Recordo que fa uns anys, la nit abans de Reis sentia un formigueig a la panxa. Cada cop que pensava que al matí següent em trobaria un munt de regals al menjador, em deia a mi mateixa que m’havia de dormir; però els mateixos nervis, feien que els meus ulls estiguessin oberts de bat a bat.

Al matí tot eren presses: despertar al meu germà, anar a buscar als pares, mirar si hi havia globus i xocolatines pel terra (això volia dir que els reis havien passat a deixar els regals aquella nit), baixar ràpid a obrir-los tots, i finalment…mmm, xurros amb xocolata fets per la meva mare! Recordo amb nostàlgia aquells moments inoblidables.

A mesura que passa el temps, la il·lusió de la infantesa es transforma en alegria d’estar en família, amics, anar de festa, de viure les vacances… Per altra banda, els regals els valoro diferent de quan era petita. Penso en tots els diners que s’han arribat a gastar els meus pares comprant tots aquells regals que tanta il·lusió ens feia al meu germà i a mi, aquells regals que omplien tot el sofà de casa.

Ara la il·lusió del Nadal la veig als ullets dels meus cosins petits, tot continua tenint sentit, quan cantem nadales per celebrar l’aniversari d’Algú que fa 2.000 anys va néixer.

Paula.

Arriben les vacances, sí, per fí. Unes vacances que tots agaïm, ja que portem unes dures setmanes d’examens. Unes vacances, que són dues setmanes només, però dins d’aquestes setmanes hi han dies especials. El nadal, any nou i els reis.

El Nadal és un dels dies preferits dels nens petits, el dia que el Parenoel els hi porta els regals que han demanat. Jo ara penso en això i em sembla una tonteria, però quan ets petit, és un dels dies més feliços de l’any. El mateix passa amb els reis, els tres reis, Melchor, Gaspar i Baltasar, els tres reis que van amb els seus camells i reparteixen els regals que els nens han demanat.

Any nou, quan ets petit, ni t’en dones compte, quan et fas més gran és quan de veritat li dones importància. Ara, a la meva edat, el dia de cap d’any pots anar-te’n de festa, a les discoteques, o quedar amb els amics per fer alguna cosa, o simplement, a casa amb la familia. Molts de nosaltres ja preferim anar-nos amb els amics que quedar-nos amb la família.

Amb tot això, el que vui dir és que quan et diuen la veritat, que els reis i el paranoel no existeixen, et poden treure tota la ilusió, tota la ilusió que pots tenir en una cosa, la perds, en un instant.
I quan peds la ilusió en una cosa, ja no ets igual que abans.

Dídac

Todavía no puedo creer que estés detrás de un cristal y en un ataúd. Sé que suena muy fuerte y que no es recomendable para gente sensible, pero te estoy escribiendo esto en la sala de al lado, cuando tan solo han pasado trece horas tras tu muerte.

Toda la familia estamos muy orgullosos de ti, de lo luchador que has sido estos siete años de constante lucha a un cáncer. Quiero que sepas que mientras estabas en el hospital, toda la familia hemos estado a tu lado apoyándote, sin apenas dormir y vigilando cada movimiento que hacías.

Me va a costar mucho acostumbrarme a tu ausencia. Recuerdo nuestras últimas palabras, el viernes por la noche: – Que María, cómo van los novios?- creo que no hizo falta ni que te contestara con palabras, porque la sonrisa que me devolviste me dió la vida.

Estamos todos a tu lado en este mismo momento y no parece que nos vayamos a mover de aquí y dejarte solo. Las lágrimas no dejan de caer y no hablo solo por mi, además, los asientos del Tanatorio son extremadamente incómodos.

Hoy ha sido un día demasiado duro para todos, desde el momento que a las 05:45 de la mañana ha dejado de latirte el corazón ya estábamos todos los Robles a tu lado hasta ahora, que la sala sigue llena de gente que apenas conozco más allá de los de siempre.

Mereces que esté llorando a dos metros de ti y que esté escribiendo un escrito para ética, pero es muy duro porqué los recuerdos no dejan de pasar por mi mente y son todos recuerdos buenos.

Para ti, un hombre ejemplar, porqué te mereces mucho más que esto y porqué te quiero con todas mis fuerzas.
Siempre presente.

Maria

Es domingo por la noche y pensando en que escribir, se me vino a la cabeza una de mis mejores amigas, está pasando un año en California, concretamente en San Diego. Es un sitio maravilloso donde ella disfruta de la playa, de nuevos amigos y de compras casi todos los días. Yo misma estoy encantada de que tenga estas oportunidades de poder desconectar completamente e irse a la otra punta del mundo, aunque está lejos, cada día intento hablar con ella para que no se sienta sola y que tenga un pedacito de mí allí.

No solo es una amiga, es parte de mi, toda mi familia la adora y tiene tantas ganas como yo de que nos venga a visitar estas navidades. Ya hace cuatro meses que no la vemos y creo que estoy empezando a desesperarme. Todo con ella es mucho más fácil y soy muchísimo más feliz, he pasado un verano alucinante gracias a ella, cuando parecía que sería uno de los peores veranos de mi vida. Mis padres han comprado un regalo más de navidad para ella, puede que eso lo diga todo.

Después de que venga y pase un mes entero aquí, aparte de que estará muy ocupada porque todo el mundo la adora y no tendrá mucho tiempo para mi, volverá a irse para seis meses más.

Intentaré aprovechar el mayor tiempo posible con ella aquí, y como siempre no la dejaré en paz cuando vuelva a irse. Supongo que así no se olvidará de mi.

Te quiero princesa,

Clara

Un dia, la majoria de nosaltres ens separarem. Cadascú farà el seu camí, potser tornarem a veure’ns o no. Veurem les nostres fotos i ens recordarem de tot el que hem fet.

Trobarè a faltar tot allò que ha marcat la meva vida. Els amics, la infància, els jocs… Actualment ja trobo a faltar moltes coses. La gent que s’ha anat, els que em van dir que vindrien i no han aparegut, la meva família, a la fi tot allò que vaig tenir i ja no tinc.

Però la vida segueix i nosaltres no podem tornar enrere. L’hem de continuar, encara que hagin passat coses que no voliem: la distància, el camí que hem triat… Encara que hi hagi això, no hem de perdre l’esperança, perquè potser tot allò que has desitjat es farà realitat.

Carla

Ella és un persona que estimo moltíssim, és la meva ajuda incondicional, sempre que la necessito està aquí, al meu costat, fent-me riure, fent-me sentir bé. La veig cada cap de setmana, ja que no anem al mateix institut i durant la setmana no podem quedar, però durant els dies de festa, ens ho passem bé, riem… Tot el temps que hem perdut durant la setmana el recuperem.

Quan veig el seu somriure em fa sentir feliç, satisfeta que part d’aquest somriure que omple la seva cara, és gràcies a mi. Quan la veig trista l’ajudo en el que faci falta, ajudant-la en tot moment perquè pugui tornar a somriure. Quan la sento tocar el piano, veig els seus dits acariciant suaument el teclat i de cop sona un so preciós, m’emociono, em recorre un calfred per tot el cos, fins que cau una petita llàgrima, però no és tristesa, és orgull, un gran orgull cap a l’amiga que tinc al costat. Quan la veig venir corrent cap a mi des de l’altra punta del carrer i m’abraça, em sento feliç, satisfeta de tenir una persona que m’aprecia tal i com sóc, amb les meves virtuts i els meus defectes. Amb ella sóc feliç, alegre, contenta, un sentiment incapaç de transmetre en un paper.

Però no puc evitar pensar en una cosa, l’agost. Tot i que és el meu aniversari és la primera vegada que no vull que arribi, perquè aquest mes la meva millor amiga se’n va, i no de vacances una setmaneta i torna, NO, se’n va a Estats Units, un any sencer. Un any sencer sense poder tornar a sentir tot aquest munt d’alegries que he passat amb ella, un any sencer sense poder abraçar-la, sense poder veure-la… Les estones que he passat amb ella no les canviaré per res del món les tindré a la meva ment fins que torni, perquè aquestes estones són com “un bombó de xocolata”: sempre venen de gust…

Gisela

La veritat és que les vacances de setmana Santa són molt curtes, suposo que és perquè abans de començar-les ja estem bastant cansats del segon trimestre del curs que és el més llarg i pesat. Tot passa volant.

Per a la meva família aquests dies de descans han sigut diferents, perquè els hem passat sense la presència del meu pare. Ja fa molt anys que tenia pendent un viatge als Estats Units, concretament a Phoenix, Arizona, allà viu el seu millor amic i feia més de quinze anys que no és veien. Ell va decidir que aquest setmana era un bon moment per fer una escapadeta i retrobar-se. Ha sigut un viatge fantàstic perquè ha conegut món i perquè a gaudit d’uns dies de la companyia del seu amic. Però per a nosaltres ha sigut diferent, tot i que hem fet bastants coses. Quan sortíem un dia a fora només érem tres al cotxe, o quan trèiem a passejar a la gossa pensàvem que era estrany perquè normalment qui la passeja és ell. Encara que no ho sembli es nota quan falta un membre de la família, tot i que  estem acostumats a que no hi sigui habitualment, perquè la seva feina és molt lligada i ens ho impedeix, l’hem trobat a faltar, sobretot el vespre que és quan ell arriba de treballar.

Amb tot això vull dir que, quan una persona que viu amb tu i marxa uns dies o un temps sempre l’enyores, encara que sàpigues que només estarà fora uns dies, sempre hi ha algun moment en el que penses en ell, què estarà fent o si ell ens troba a faltar.

Ara ja fa uns dies que va arribar, la veritat es que s’ho va passar molt bé, i nosaltres estem molt contents de que ja estigui per aquí. Però si voleu que us digui la veritat, el que em fa més feliç de tot, és què  ha decidit deixar de fumar. Com què està prohibit fumar a dins l’avió i aeroports, ha hagut de passar moltes hores sense fumar i llavors a pres  la decisió. Per a nosaltres ha sigut fantàstic perquè sempre estàvem discutint-nos perquè deixés aquest vici, i després de molt de temps a reflexionat i s’ha adonat que fumant perjudicava la seva salut, la de les persones del seu voltant i gastava molts diners.

Marina.

Sempre que mor una persona que no coneixem gaire, sentim tristesa ja que és una desgràcia que no li desitgem a ningú. Sovint sentim, ja sigui perquè ens ho han dit al carrer o perquè ens ho han explicat, que algú conegut ha mort. Però no pensem que potser algun dia molt proper ens tocarà a nosaltres patir la pèrdua d’una persona a la qual hem estimat molt. A mi m’ha passat.

No sé si us recordeu d’un escrit que vaig penjar ja fa temps, el de la meva àvia. Doncs ella ja no hi és. Ha estat una pèrdua molt important a la meva vida ja que era com una segona mare per mi. Sempre em deia, quan parlàvem d’aquests temes, que no plorés quan ella faltés, però no ho he pogut evitar. Crec que encara no m’ho acabo de creure. Potser és perquè han passat pocs dies i encara no ho he assimilat.

A partir d’ara arribarà el diumenge i ja no ens haurem d’aixecar aviat per agafar el cotxe i portar-la a algun lloc perquè es distregui. Ja no em trucarà cada setmana per preguntar-me què vull per dinar aquell dia. No veuré la seva cara d’alegria de quan em portava un regalet perquè havia tret bones notes. Trobaré a faltar molt les seves historietes de quan ella era jove, de quan feien festes al poble i ballaven… I ara ja no em discutiré més amb ella per la roba que porto posada o la música que escolto. Tot això ja no ho viuré més.

Per a mi ha estat molt dur però algun dia ho assumiré i, com sempre deia ella,  tiraré endavant.
Mai t’oblidaré.

Jennifer