LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A veces van llegando esas fechas que para toda la familia eran muy importantes, te das cuenta que ya no tienen tanta importancia, ya que la gente que hacía posible esos días ya no está.

Ya hace dos años desde aquel último adiós que le dije a mi padre, aquella tarde cuando lo fui a ver al hospital no me imaginé en ningún momento que iba a ser el último abrazo y el último te quiero. Muchas veces me arrepiento de haberle chillado o contestado mal. Cuanto daría por un simple abrazo de aquellos que me daba, o cuando yo pasaba al lado del sofá y me cogía la mano.

He escuchado a mucha gente decir “qué bien estaría sin padres!” o incluso jóvenes decir “qué pesados!”, solo pienso las veces que lo he dicho yo, y lo que daría ahora por tener a mi lado a mi padre. Puedes tener amigos y preferir estar con ellos, pero los amigos no van a estar toda la vida, es la familia que está tanto en lo buen como en lo malo.

Míriam

Aquest any, com que estem a quart d’ESO, a final de curs farem un gran viatge a Venècia. Tots tenim moltes ganes d’anar-hi perquè ens divertirem molt, descobrirem un lloc nou, estarem amb els amics i, ja posats, ens omplirem de pizza. També ens alegrem perquè el viatge representarà el final de curs. Ja haurem acabat totalment i serem lliures de l’institut. Però a una part de mi tot això li fa pena. No el final de la feina, això sí que no ho trobaré a faltar, m’entristeix que serà l’acomiadament.

Estem a quart i aquest any s’acaben moltes coses. S’acaba l’ESO, l’educació obligatòria; com diu el tòpic, es tanca una etapa. Comença el camí cap a les nostres vides adultes i podrem escollir per fi el que volem fer. Passarem de ser un grup a anar cadascú pel seu camí, creuant els dits per sortir-nos. Jo marxaré perquè vull trobar un ensenyament més artístic i també em ve de gust canviar d’aires i descobrir coses noves, potser millors, potser pitjors. Aquests dies, els meus pares i jo hem estat mirant programes perquè l’any que ve pugui anar a estudiar a Canadà. Així, podré aprendre a parlar fluidament un idioma, a ser més independent i podré descobrir coses noves, maneres noves de fer les coses. També estem mirant zones properes a on la Danielle anirà a viure. Tinc moltes ganes de marxar i de viure noves experiències!

Però em fa pena de acomiadar-me dels meus bons amics, alguns dels quals conec des d’abans de complir els tres anys, quan pràcticament anàvem amb bolquers i no sabíem el que ens esperava. O de nous companys i companyes que he conegut i que, amb el temps, hem anat veient que tenim moltes coses en comú. Espero no perdre mai el contacte amb ells i retrobar-nos tots d’aquí uns deu anys per veure com van les nostres vides i com hem canviat des de que érem uns adolescents, unes petites persones inexpertes a l’institut. Sempre ens uniran tots aquests anys i records que compartim.

Blanca

Cuando era pequeña, siempre me iba a dormir temprano para levantarme con fuerzas, tenia ilusión de ir al colegio con mis amigos. Después, esperaba con muchísimas ganas que fuera la hora de salir, para poder ir al parque y jugar, muchas veces con amigos de mi misma clase, pero otras veces eran niños totalmente desconocidos, pero me ponía a jugar con ellos como si fueran de toda la vida. Os acordáis de los cuadernos de colores y de nuestros padres haciendo el avión a la hora de comer? Hay veces en que quisiera volver a esa época. A la vez que iba creciendo me iba juntando más con mis amigas, con las que pasaba las clases pintando con ellas y en la hora del patio hacía los castillos de arena junto a ellas. Pero de todas ellas siempre estaba más con una, la cual me pasaba las tardes en su casa, y por ella era por la que lloraba si mi madre ese día no me dejaba ir a su casa por cualquier motivo. Fue pasando el tiempo y todo iba cambiando. El colegio ya no me gustaba tanto como años atrás, se acabaron los cuadernos y los colores, todo iba subiendo de nivel ya eran libros con sumas y todo lo demás. También me di cuenta de que existía aquella palabra tan oída por mis padres, el amor. Bueno, el amor de momento seguía siendo a mi manera. Ningún problema podía conmigo, ya que no me daba cuenta de ellos, para mi no existían. Podía pasarme horas y horas jugando a cabañas, o con una simple muñeca. ¿Llorar? En aquella etapa lloraba si perdía un peluche, discutía con mis padres o me peleaba con una amiga por la misma muñeca. Llorar para mi era simplemente para conseguir lo que quería. Pasaron los años y todo se fue complicando, nada era como antes. Ya no era aquella niña que se pasaba las horas jugando o en el parque, aquella que conseguía todo llorando, ni aquella que no entendía nada.

Celia

Ja és desembre, l’últim mes de l’any. M’encanta aquesta època on ja comença a fer més fred i tothom comença a abrigar-se amb abrics de pell i guants i bufandes de llana. És en aquesta època de l’any on la gent s’apura a comprar regals, menjars i decoratius nadalencs.

El Nadal és un dels moments de l’any més esperats per a tothom, ja que és un dels dies on ens reunim amb la família i ens atipem de menjar tan torró. En família muntem el pessebre i decorem l’arbre de Nadal amb les figures de cada any que guardem en una caixa i li donem vida envolant-lo amb llums que canvien de color.

De petita sempre celebrava el “caga tió” amb els cosins i la nit de reis anàvem tots junts a entregar-li la carta als reis mags. Però això ja ha canviat. La màgia del Nadal només dura quan ets petit. El fet de dir-ho “màgia” és perquè sempre que arribaven aquestes dates em posava molt contenta, ja que una nit de cada any podia veure els reis i l’endemà em llevava d’hora i veia tot el menjador ple de regals.

Encara m’enrrecordo d’aquests petits detalls de la meva infància. Però a mesura que van passant els dies em vaig adonant de que ja no és el mateix de quan era petita.

Laia

Quan anàvem a sisè de primària, va venir a l’escola una nena nova. Va començar escola el divendres de la primera setmana de curs, així que tots els altres companys que ens coneixíem de tota la vida ja havíem tingut l’oportunitat de retrobar-nos. Això feia que encara semblés estar més perduda entre un mar de gent que li era estranya.

Per tal de donar-li la benvinguda, amb tota la meva bona fe, vaig anar a saludar-la. En aquell moment no sabia que no em podia entendre perquè a penes parlava català, ja que venia de Múrcia. Un cop a classe, la nostra tutora d’aquell any, l’Helena, li va dir que es presentés. Ella va dir que es deia Emma, que s’havia mudat a Vilassar des d’un poble de Múrcia però que part de la seva família era valenciana. També ens va dir que li agradava el ballet i que tocava el piano. Mentre fèiem unes activitats que ens havia demanat la profe, jo em vaig acostar a ella i li vaig dir (en castellà perquè em pogués entendre): “Yo también hago ballet, toco el piano y parte de mi familia es valenciana”. En aquell moment va ser com si ja fóssim grans amigues sense saber-ho.

A l’hora del pati d’aquell gran divendres, algunes companyes es van barallar i l’Emma, en el seu primer dia a la nova escola, estava en mig de la baralla. Jo no podia fer res i, a més a més, aquell dia marxava cap a València a la boda de la meva cosina. Això sí, abans de marxar li vaig dir que, si necessitava qualsevol cosa, acudís a mi. Em sabia greu que s’hagués trobat en aquella situació en un lloc desconegut, i ella m’ho va agrair. Mai oblidaré aquell dia.

No ens vam fer amigues immediatament (la nostra tutora d’aquell any ens deia que les vertaderes amistats són les que costen treball), però un dia que jo estava sola al pati vaig començar a asseure’m amb ella i amb la Iria i a vegades amb la Dunia (que aquells dies passava una temporada fòra) i a poc a poc vam anar formant un grup en el que no paràvem de fer bromes. Però abans que s’acabés el curs, els pares de l’Emma van decidir mudar-se a Barcelona a l’agost. Em va fer molta pena perquè l’Emma i jo érem vertaderes amigues: ens enteníem sense la necessitat d’expressar-nos amb paraules i ens coneixíem com ningú més ho feia. L’estiu abans que marxés el vàrem aprofitar intensament, ja que sabíem que probablement seria l’últim que passaríem unides, i així va ser. Juntes, vam descobrir el nostre lloc preferit al món, vam veure moltíssimes pel·lícules inoblidables, vam començar a madurar… Però en acabar l’estiu es va complir la sentència: l’Emma, el seu germà (al qual encara li guardo la bici) es va mudar a un pis del carrer Bruc, a Barcelona.

Amb el temps, els canvis d’horaris, d’amics, de gustos i de forma de ser en general ens van anar separant. Ara ja fa més de dos anys que no ens veiem, les dues grans amigues inseparables s’han separat en contra de tot pronòstic, cosa que em produeix una gran pena perquè abans passar l’estona amb ella era una gran alegria. Encara avui, quan passo per davant casa seva aquí al poble, em cauen llàgrimes pensant que allà es troba el que era el nostre lloc preferit en el món, on compartíem els nostres secrets, i que ja no és nostre. Però darrere de tota la tristesa que m’envaeix cada vegada que penso en aquell estiu, està la felicitat de saber que mai ningú ens podrà robar aquells records, per molt lluny que estiguem.

Blanca

I a qui no li agradaria que tornés a ser aquell 19 de juny una altra vegada? Aquell dia en què vam presentar el treball de crèdit que havíem estat treballant durant la setmana, i que tornés a sonar l’últim timbre d’aquell curs, sí aquell timbre que sona en començar les classes i en acabar-les, sona cada hora, però especialment el de l’ultima classe, el que ja pots anar-te’n a dinar, doncs que tornés a sonar aquell. El de les 14:45, que crec que tots l’esperàvem, uns amb més ganes i altres amb menys, però tots. De debò no voldríeu que tornés a ser aquell dia? Perquè jo sí.

Imagineu que torna a ser el 19 de juny i tots esteu amb ganes sortir ja, i per fi sona l’últim timbre, penseu que tindríeu 88 dies de vacances, no voldríeu? Dies sense fer res, entrant a casa, sortint, més ben dit fent el que volguéssiu gairebé. Jo vull tornar-hi, és més si pogués prémer un botó, ho faria. Perquè això de venir a l’institut és cada dia, de dilluns a divendres la mateixa rutina, ens aixequem gairebé a les 7, i des de les 8:15 fins a les 14:45 fent classes, malgrat la mitja hora que tenim per esmorzar. Pensar que falten 154 dies gairebé, fent exàmens i classes, no pinta bé.

Crec que ho em de mirar per un punt de vista positiu, perquè si comencem a posar-li “pegues” a això se’ns farà més pesat encara. Mireu que hi ha dies de festa, pocs però hi ha (Nadal, setmana santa i alguns ponts)

Però, ara és perquè encara han passat poquíssims dies de classe només, però penseu que quan ja s’estigui acabant això, pensareu que no pot ser, no ens n’adonarem i ja estarem amb roba d’estiu una altra vegada. Ja veureu com això passarà volant. 

Maria Celia

És una paraula definida com l’espai que existeix entre dos punts. En realitat, a ningú li agrada parlar de la distància. Molts diuen que es l’oblit, altres, que fa la força i la unió. Ningú sap el que realment significa aquesta paraula fins que no la viu en la seva pròpia pell, fins que no perds a una persona per culpa d’uns kilòmetres. A ningú li agrada esta lluny de qui estima, i menys, amb por de perdre-la.

Jo, personalment, he sigut una persona que ha viscut molt d’aprop la distància i sé millor que ningú els sentiments que et provoca tenir lluny algú que de veritat és important per tu. És una sensació que no sé realment com explicar-la. És impotència i tristesa a la vegada. Impotència perquè saps que no pots fer res, que no tens més opció que esperar a que arribi el dia en que et puguis veure de nou amb aquella persona, és un voler i no poder. I tristesa perquè sents que necessites veure-la, abraçar-la. T’agradaria sortir de casa, trucar-la i dir-li “ens veiem en cinc minuts en el lloc de sempre”. T’agradaria veure-li la cara, escoltar la seva veu. T’agradaria sentir que la tens al teu costat, que si necessites algú, ella estarà allà per tu, les 24 hores del dia. En aquests moments es quan t’adones realment de les coses. T’adones que les persones venen i van, que res és per sempre i que per més que desitgis amb totes les teves forces tenir a prop a aquella persona, hauràs d’esperar o simplement acceptar que l’has perduda.

Per això, quan la gent pregunta què és la distància i contesten que es l’espai que hi ha entre dos punts, sempre somric. Si realment sabessin el que és la distància, mai contestarien això.

Valentina

Feia més de trenta anys que hi passava cada dia pel davant, sense mirar-me’l. Segurament, al principi, em va cridar l’atenció, però aviat es convertí un ingredient més del meu paisatge quotidià. Era un garrofer formidable, desmanegat com molts de la seva espècie. Lluny de l’elegància del xiprer veí, o de l’enlairament ufanós dels pins que han anat creixent fent-li companyia, semblava tenir mandra d’aguantar unes branques tan llargues i gruixudes, com si li pesessin massa. Podria dir que hem anat envellint junts, si no fos perquè sempre l’havia vist un arbre molt vell. Ara ja no hi és, i al seu lloc hi ha una buit que m’esforço per omplir cada dia amb el record, potser per compensar tants anys de passar al seu costat sense apreciar ni agrair la seva companyia.

També fou una ventada la que anà esquinçant la mimosa fins a fer-la desaparèixer. Durant molts anys, al gener, el seu groc esclatava a l’entrada de l’institut, i era aleshores que es feia notar, però aquest any ja no hi era. Hi ha presències constants tan discretes i silencioses que ens passen desapercebudes. El nou destaca i crida la nostra atenció, mentre que l’habitual esdevé silenciós i ocult si no fem un esforç molt conscient per notar-lo. La força del costum, cruel generadora d’oblits, ens impedeix de veure i de sentir.

El garrofer i la mimosa ja no hi són, però no era d’arbres que volia escriure -me n’he anat per les seves branques ja inexistents- sinó de la Montse de secretaria. Ha treballat a l’institut des del curs 1979-80 fins al 2012-13. Durant més de trenta anys, la seva presència i el seu treball formidable i discret han fet molt més fàcil i agradable la vida a l’institut de generacions de professors, alumnes, pares i personal d’administració i serveis. No era amant d’estalviar esforços, així que ens tenia molt mal acostumats, i ens semblava que era “natural” que tot anés sobre rodes, encara que no ho era gens de natural; ella tenia l’habilitat de fer que el difícil semblés senzill, simplement perquè sempre ens rebia a secretaria amb un somriure càlid i acollidor. Any rere any, convertia aquell despatx en un espai ple de vida i d’amistat, molt més enllà d’un lloc de treball.

Però aquest setembre la Montse ja no hi era. La causa de la seva absència no ha estat una ventada inevitable sinó la insensata i tossuda decisió de l’administració educativa de castigar la feina ben feta en lloc de premiar-la, i de devaluar l’institut privant-lo d’una persona d’una qualitat professional i personal extraordinàries. Just abans de les vacances d’estiu li van fer saber que al nou curs havia de treballar a l’Escola Pérez Sala de Vilassar de Mar (els ha tocat la loteria!). Tot plegat no té cap mena de justificació i em fa sentir ràbia davant la ceguesa i l’estupidesa inacabables de l’administració educativa (o ho fan expressament?).

A la pancarta penjada a la tanca de l’institut hi deia “prou retallades!”. Finalment, també ella ha estat víctima d’una ventada, com el vell garrofer i la mimosa. Les ventades causen absències, però no en són responsables, perquè el vent ni pensa ni decideix, només bufa. Els que administren a cop de tisores, sense mirar ni què ni com retallen, i decideixen el trasllat de la Montse sense més consideracions ni explicacions, també pretenen que tot és fatalment inevitable. Com el vent. És mentida, no us ho cregueu. A diferència del vent, ells sí que són responsables dels desastres que estan causant.

Montse, es nota, i molt, la teva absència. Perquè l’institut no seria el que és si no fos per tu. Ni serà el que hauria pogut seguir essent.

Gràcies per tot

Josep Maria

T’enyoro tant…

Se’m fa difícil oblidar-te, a tu, que m’has donat tants moments per recordar que no me’ls puc treure del cap. Em passo els dies i les nits senceres, fins i tot en els somnis quan no sóc conscient del que penso, pensant en el teu somriure.

Quan vam començar aquesta relació jo era tan sols una nena que cada cop que et veia les paraules no li sortien de la boca i per aquest simple fet em vaig endinsar en aquest món que vam crear els dos junts. Mica en mica, els dos agafats de la mà, vam anar creixent i aprenent l’un de l’altre vam madurar. Tot era perfecte, quan era amb tu tots els problemes desapareixien i només pensava en que no arribés l’hora de marxar del teu costat.

Durant aquesta relació tots dos vam tenir entrebancs però jo en vaig tenir especialment. La meva mare es va posar molt malalta i, encara no he aconseguit saber com, però quan estava amb tu tot això desapareixia del meu cap, tot eren somriures i petons d’amor.

Ara aquesta relació s’ha acabat segurament per part dels dos amb motius diferents. Però vull que sàpigues i tinguis present que encara que hagis trobat una persona que et tregui aquell somriure preciós que jo al final no aconseguia treure’t, crec que mai ningú t’estimarà com jo ho he fet i ho faré. Et dono les gràcies per haver-me ajudat a créixer tant com a persona i espero haver-ho fet jo també perquè, com sempre t’he dit, jo només desitjo el millor per tu, i si tu ets feliç jo ho sóc el doble.

Espero poder tornar a demostrar-te aquest sentiment que sento per tu sigui quan sigui perquè només vull que sàpigues que el meu cor sempre serà teu i que ho és des d’aquell dia aparentment tan normal en què em vas robar un petó.

T’estimo molt.

No tenia pensat escriure sobre el Nadal, però son uns dies massa especials. Quan penso en el Nadal, se’m venen al cap diverses imatges, nens obrint els esperats regals al costat de l’arbre decorat, famílies menjant al voltant de la taula, les nadales, gent carregada amb els regals pels carrers il·luminats… També em venen records de quan era petita i celebrava el Nadal igual que ara però amb una màgia i entusiasme diferents.

El Nadal, ens proporciona petits detalls que ens fan sentir bé, o això crec, a tots. L’alegria de trobar-te amb aquelles persones que feia temps que no veies, la fe dels nens, la seva mirada brillant als Reis, estar acompanyat de persones que estimes, l’il·lusió que el dia 22 toqui la loteria a la gent que realment ho necessita, perquè malauradament hi ha persones que no viuen el Nadal com nosaltres. Hi ha famílies en les que els nens no tenen regals per Nadal, perquè no tenen suficients ingressos econòmics; d’altres que tenen a algun familiar a l’hospital, malalt, o simplement no hi és i en aquesta època d’estar acompanyat de les persones que estimes, se’ls deu trobar encara més a faltar.

Aina