LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dia 6 de Setembre després de tot un dia de descans i nervis, havia arribat l’hora, a les 21:00 h de la nit. 700 persones equipades amb frontals per endinsar-nos en el bosc.

Van llençar el tret de sortida, després de fer-nos fitxar amb un xip per controlar els talls de pas i els controls sorpresa, vam pujar des de la plaça de l’ajuntament de Vilassar de Mar, corrent amunt, per l’Espinaler i cap a la muntanya de la creu per la part cremada i molt dreta, el turó de l’infern, allà ens vam trobar amb un embús de gent que corria perquè era molt dret i molt estret, això va fer perdre temps, tot i així vam arribar 15 minuts abans del temps límit en el primer tall de pas, a la bassa del senglar, al km 8.

Després d’aquesta dura pujada vam baixar per una baixada molt tècnica anomenada els “uiuiuis”, que com fa veure el seu nom és fàcil fer-se mal, era molt rocosa i hi va haver varies reblincades de peu. En acabar la baixada vam planejar fins a arribar al punt baix de Burriac, tocava passar el pitjor, vam vorejar el “bucle” abans de pujar Burriac on hi havia el segon tall de pas.

Vam començar a Pujar Burriac per les marques blaves, la part més dreta, al km 15, aquesta pujada és on tothom queia, o vomitava, era molt dura i era per passar-ho malament. Quan vaig ser a dalt, sentia la veu de la meva germana animant-me, li vaig fer una forta abraçada, vaig fitxar el 2n tall de pas i tocava baixar.

Vam baixar una baixada rocallosa i molt tècnica, després d’aquesta baixada vam tornar a pujar, la pujada del turó dels oriols, sort que ja era l’última pujada. Per fi havia arribat la part final, anava amb les cames fetes pols i nerviosa pel temps, em quedaven 5 km i havia de fer menys de 4 h per complir el meu repte. Vam fer una llarga baixada per corriols i vam arribar a l’asfalt, però estàvem a la part de dalt de Cabrils i la meta era a la platja de Vilassar de Mar. La baixada es feia eterna i el que m’inquietava més era el temps. Vam arribar al pla de l’Abellà i anava justeta de temps, només em quedava fer l’últim esforç per complir el meu repte, sense sentir-me les cames.
Vaig trepitjar la platja, només quedaven 50 metres, vaig fer l’últim esprint i faig arribar a la meta. Repte finalitzat!

Vaig esperar a l’entrega de premis, i de sobte van dir: I el premi a la noia més joveneta de la Burriac atac 2014 és MARIA LOIRE I LLONGUERAS, vaig pujar a recollir el meu premi, un ram de flors molt gran. Però seguidament van tornar a anomenar: i la primera junior femenina de la Burriac atac 2014: MARIA LOIRE LLONGUERAS, em van obsequiar amb una gran copa i tothom em va felicitar.

Estic molt orgullosa del meu repte, una cursa de 22 km amb un desnivell positiu de 1172 metres i un desnivell acumulat de 2344 metres. El punt més alt de la cursa es troba a 466 metres. I vaig aconseguir-ho fer amb 3 hores i 56 minuts.

Maria

Tito Vilanova va ser un futbolista i  entrenador  del primer equip del Futbol Club Barcelona des del 15 de juny de 2012 fins al 19 de juliol de 2013, quan va ser obligat a retirar-se per poder fer-se un altre tractament en la seva lluita contra el càncer que tenia concretament a la glàndula paròtide. Tito portava lluitant contra aquesta malaltia dos anys, ell sempre havia sigut molt fort per poder superar-la tot i que havia estat obligat a deixar el que realment li agradava, el món del futbol.

Tito sempre ha sigut molt estimat per tots els barcelonistes, per això el passat divendres 25 d’Abril va ser un dia molt dur per tots,Tito va morir a l’hospital on portava una setmana ingressat perquè la seva malaltia anava empitjorant. Poc després de l’anunci de la seva mort les xarxes socials s’han omplert de comentaris de suport a la família i de record al que va ser entrenador del primer equip del Barça. Durant aquets dies després de la seva mort el camp nou ha estat el lloc més visitat de tot Barcelona on s’ha creat un racó amb una foto de Tito perquè tots els aficionats portessin objectes per tenir un bon record.

Malgrat aquesta mala notícia tots els barcelonistes, i aficionats al futbol sempre recordarem a Tito com a un gran exemple a seguir.

Carla Marco

Per explicar-vos aquesta historia, ens hem de remuntar a finals de la temporada passada.
Jo anava a jugar un partit, quan de cop em crida el president del club, jo tot sorprès i pensant, “ara què he fet”. Vam anar al seu despatx i em va suggerir de manera poc formal, si m’interessaria entrenar als prebenjamins, jo vaig dir-li que una oferta així s’havia de pensar i que li diria al dia d’entrenament.
El següent dia, tot il·lusionat, vaig respondre afirmativament.

Una setmana abans que comencés la temporada 2012-2013 vaig anar al club per veure’l, vaig preguntar-li quins horaris tindria, i ell em va respondre de 6:30 a 7:30 cada dimarts i dijous.

Ara ja em veieu content entrenant el meu propi equip. Preparant cada entrenament i cada partit com si fos el primer dia.

Pau Cuenca

Ja fa temps que sóc entrenadora de básquet, més concretament, segona entrenadora de nenes d’entre nou i deu anys. L’entrenadora principal és la meva mare, per això vaig tenir avantatge a l’hora d’escollir segon entrenador.

La veritat és que al principi la idea no m’agradava gaire, ja que tinc una germana d’onze anys, i si amb prou feines l’aguanto a ella, com podré entrenar deu nenes de la seva mateixa edat? Però tot i així vaig decidir intentar-ho.

Actualment estic molt contenta amb les que ara denomino “les meves nenes”, m’encanta entrenar-les, ensenyar-les coses noves i alegrar-te quan els surten bé, i sobretot ajudar-les amb. el que puc, ja sigui de básquet o del cole, hi ha vegades que fins i tot les he ajudat a estudiar per un examen.

Segurament l’any que ve ja no les portaré , però mentrestant disfrutaré dels moments amb elles, perquè són genials!

Paula