LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa com una setmana vaig veure un vídeo que circulava per Internet titulat “First Kiss”, en el qual la directora Tatia Pilieva reuneix a 20 desconeguts en una habitació, els posa un davant de l’altre i els grava mentre es fan un petó per primer cop. Primer es miren incòmodament, diuen tonteries, riuen nerviosament, miren a la càmera amb timidesa… Però un cop es toquen els seus llavis, el panorama canvia i es converteix en una escena més romàntica, sembla com si s’haguessin enamorat.

Però no tot és el que aparenta. Al cap d’uns dies, vaig veure una notícia que explicava que tot era una farsa, simplement era publicitat per a una marca de roba i els suposats “estranys” són actors experimentats en interpretar escenes d’aquest tipus.

A mi, inclús sense saber que era un muntatge, tampoc em va impactar tant el vídeo. Em va semblar maco, però tampoc esperava una reacció molt diferent de la que vaig veure. Però quan ja sabia la veritat, em va fer reflexionar sobre la publicitat i sobre el que són capaces de fer les empreses per vendre’ns els seus productes. Fan el que faci falta per incitar-nos a consumir, encara que sigui mitjançant mentides, cosa que trobo molt poc ètica però a la vegada intel·ligent, ja que les estratègies que fan servir algunes empreses estan ben pensades i funcionen.

Tot i així, penso que en comptes de camuflar productes dolents amb mentides perquè semblin més bons podrien fer-los bons directament i així s’estalviarien enganyar a les persones.

Núria

Fa cosa de dos mesos, concretament el dia 30 d’octubre (el dia abans de la castanyada) estava al pati amb els meus companys, i vaig decidir treure el tema de Halloween. Els vaig preguntar si farien quelcom especial per celebrar-lo, i em van contestar que no. Deien que aquesta festa no és típica d’aquí i que per aquest motiu no la celebraven. Jo amb ganes de posar emoció a la conversa, vaig respondre que antigament la festa de nadal i dels reis també havia estat portada de fora (establerta aquí pels catòlics), però que ara tots l’havíem adoptat com a tradicional. I la resposta que vaig obtenir va ser: “sí, però per Nadal hi ha regals, al contrari que per Halloween. Per això no cal posar-ho en dubte”. I aquesta frase em va quedar gravada, ja que descriu clarament el vici consumista de la humanitat d’avui en dia.

La societat està sent enredada a fi que se li pugui treure els diners de la butxaca fàcilment. Quatre colors lluents, una persona important que digui les meravelles del producte i tothom ja està fent cua per comprar-ho. I jo no m’hi excloc. Sovint tinc conflictes interiors, ja que quan vull una cosa, penso que és necessària i la compro. Després me’n adono que m’he equivocat pensant així i que he estat estafada. I aquí està el problema, ens fan pensar que els objectes del mercat són necessaris, que sense ells no ets res. Mentida, tot és una gran mentida. Ens controlen sense que nosaltres ens en adonem.

Tot aquest consumisme excessiu es veu clarament per les festes de Nadal, quan la gent agafa la mania de comprar objectes i objectes fomentats per aquest “generós” esperit nadalenc. No ens enganyem, potser és generós per nosaltres, però pel planeta Terra gens. Això és egoista per part nostre. És una paradoxa que el que ens pot semblar generós realment sigui una acció egoista, però és així. Hauriem de ser capaços de veure que és millor col·leccionar moments en lloc d’objectes. Com diu l’anunci de Nadal de TV3, regala petons. Millor per nosaltres i pel nostre món.

Amb aquest vici només fem malbé el planeta, que és el que ens permet viure. Si el destruïm, que serà de nosaltres? És trist que la gent prefereixi tancar els ulls i fer com si no veiés el mal que li fem en lloc de buscar solucions.

Només quan l’últim arbre hagi mort, l’últim riu hagi estat contaminat, i l’últim peix hagi estat capturat, ens adonarem que els diners no es poden menjar.

Aina Ros Alsina.

L’altre dia em vaig parar a mirar a la televisió un partit de la lliga d’Anglaterra. Era un partit molt emocionant en què l’equip que estava per davant en el marcador no feia altra cosa que perdre temps. De cop, dos jugadors es van encarar i un d’ells es va deixar caure al camp. L’àrbitre va xiular falta i va expulsar el jugador que suposadament havia fet caure l’altre.

No entenc per què els jugadors han de fer teatre en el terreny de joc. Exageren de tal manera que sembla com si els hagués passat alguna cosa molt greu. Però, després, a les repeticions que donen per la televisió es veuen tots els detalls de la jugada: si l’ha tocat o no, si s’ha fet mal, si s’ha deixat caure…

Em sembla una mica patètic que jugadors professionals facin servir aquest tipus de tàctica per treure un profit que no és real. Enganyen a altres persones i, principalment, a ells mateixos. A la vida s’ha de jugar net.

Àlex