LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A mesura  que van passant els anys anem aprenent dels errors (avui són errors i demà seran experiències). Des de ben petita m’han ensenyat que cometre errors és humà i que la perfecció no existeix. Moltes vegades no ho reconeixem, i quan els cometem pensem que és dolent però, si ho pensem millor, és una de les coses més naturals, tenim tot el dret de equivocar-nos.  Hi ha gent que sempre es creu perfecte i millor que els altres i no és així, tots som iguals.

La felicitat és una de les  sensacions que fan que una persona tingui ganes de sortir endavant i vèncer les seves pors. Jo com a persona tinc moltes inseguretats i sé que per poder aconseguir algunes coses les he de deixar de banda per poder continuar endavant, un cop que falles o et fallen guanyes inseguretat i perds confiança en tu mateix. Moltes vegades intentem ser persones diferents a les que som per agradar els demés, donem massa importància a la societat i ens oblidem de nosaltres mateixos, Cadascun és diferent per naturalesa. Imagina’t com seria el món si tots fóssim iguals, seria massa avorrit oi? doncs la veritat que si.

Cada any és un llibre ple de capítols amb aventures, emocions, tristors, problemes, fracassos… Que sempre el recordaràs vulguis o no, encara que hi hagi moments en què vols oblidar tot i no mirar enrere, sempre has de seguir lluitant no perdis la fe, perquè la vida és una lluita constant. Tots tenim aquells moments en que ens escapem del món quan estem amb els amics i la gent que estimem, perdem la noció del temps. Ara es hora de reflexionar sobre la vida, donar-li el valor que es mereix i sobretot apreciar-la, perquè cada minut que passa es temps que no podrem recuperar mai, viu el moment com si es parés el temps.

Dúnia

Sincerament, he escrit el títol abans de pensar quines idees podria plantejar en el text. He teclejat la primera frase que se m’ha passat pel cap, ha estat un impuls, res més. Però ja que estem, puc donar dos explicacions a aquest fet. Per una banda, “No t’hi matis” és una broma que tenim la meva amiga Lidia i jo, no puc dir gaire cosa més d’aquesta anècdota ja que només ella ho entendria i, possiblement, també només ella riuria. Per altra banda, és un clar exemple del comportament de les persones; fem les coses abans de pensar-les.

Com ja us imagineu, agafaré el segon raonament per desarrollar el meu text, ja que podríem definir-lo com més profund, si més no, el tema té més serietat.
Repeteixo; fem les coses abans de pensar-les. (Parlo en plural, generalitzant, per donar un sentit impersonal als temes que tracto però, sapigueu que, en tot moment em refereixo a mi.). Tendim a actuar deixant-nos portar per impulsos, emocions instantànies que no ens deixen reflexionar sobre aquelles accions que estem a punt de efectuar o aquelles decisions que estem a punt de prendre. Sí que és cert que pensem què passarà amb això o amb allò altre que acabem de fer, però el cas és que l’acció en qüestió ja està feta. El problema està en què per molt poc temps que passi entre que actuem i pensem, ja fem tard.

Pot ser que siguem afortunats i l’encertem, i la nostra decisió no ens provoqui cap maldecap, i ens quedem tan amples. Però de ben segur que a la pròxima caurem i ens equivocarem. A partir del moment que cometem un error, l’única cosa que es pot fer és pensar com ho arreglarem o, almenys, com ho afrontarem. Donar-hi voltes imaginant que les coses podrien haver anat d’una altra manera no serveix de res, per tant, no t’hi matis.

Sílvia

La majoria de les persones solem tenir molt més en compte les equivocacions dels demés que no pas els encerts o, simplement, el que fan bé. Per exemple i sense anar més lluny, parlaré de mi.

L’altre dia, en arribar a casa per la tarda, ma mare em va preguntar com havia anat el dinar. Vaig contestar-li que tot havia anat bé, però que jo sempre havia de parar i desparar la taula i posar i treure el rentaplats; que el meu germà no ho feia mai.

El que no vaig tenir en compte és que ell va quedar-se amb mi i va fer el dinar. Podria haver-ho fet ma mare, o jo mateixa, i ell podria haver marxat, però no va ser així.

Poden semblar coses insignificants però, realment ho tenim tot en compte o només ens adonem del que volem adonar-nos i preferim veure el que es fa malament en comptes de trobar la part bona de les coses?

Júlia